CONSTITUCIÓ, ESTATUT, I UN XARNEGO DE POBLE
La meva besàvia per part de pare, italiana; el meu besavi per part de mare, alemany, els meus avis d'Albacete i Aragó respectivament, la meva mare catalana i el meu pare d'Almansa (Albacete) ; jo català, dona catalana, els meus fills catalans; del passat mes remot no tinc dades (romans, fenicis, grecs, àrabs, godes o visigodes, ibers, francesos, prehistòrics i altres), i no sé que pot deparar-me el futur, és a dir, es pot dir que sóc el que es diria un “Xarnego Integral”; com una importantíssima part de la població de Catalunya.
Aquesta situació parental, junt a circumstàncies històriques han forjat la meva identitat, com la de moltes altres persones. Fill de fills d'una dictadura, família predominantment castellana, televisió en castellà, ensenyament en castellà, llibres en castellà, van determinar que el meu idioma en origen fos el castellà, si bé amb el temps he aconseguit parlar en català i escriure'l com puc. En qualsevol cas, jo sóc Català, abans que Espanyol, però reconec que tinc molts vincles amb aquest estat veí.
Recordo la meva adolescència, en el postfranquisme, com un cúmul de valors basats en la senzillesa i la tolerància, no crèiem massa en res, ni en banderes de cap tipus, ni en religions, ni fronteres, ni en doctrines excloents. Potser era una mica utòpic, però la gent forjada de tal forma ha viscut en pau durant 50 anys.
Des d'aquest punt de vista, analitzo el període actual i veig a una joventut amb un gran potencial, més formada que mai, criats en èpoques de prosperitat (en la pre-crisi). Tals circumstàncies, d'una banda són positives, però potser tenen massa lluny en el temps, el perill que representa decantar-se cap als extrems, seguir dogmes de fe sense qüestionar-se res; potser falta capacitat d'analitzar la importància real de les coses.
Serveixin els antecedents per a poder comprendre millor la meva posició en el que realment és el tema d'aquest article, la meva opinió sobre l'esdevingut amb l’Estatut i les possibles solucions. Davant el radicalisme de les banderes, el millor és tranquil·litzar-se i buscar solucions; el espanyolisme radical vol reduir al màxim els drets dels catalans, per contra, el catalanisme radical vol una independència, tallar d'arrel els nexes amb Espanya, això pot xocar amb els sentiments de molts catalans i, sobretot, amb el espanyolisme extrem; és evident que tal xoc pot generar tensions greus i violència que, costi el que costi, la sensatesa ha de dur-nos a evitar.
Hem d'avançar cap a una nació de nacions, nacions en igualtat i en col·laboració; per a això solament queda caminar cap al federalisme extrem, és a dir, entès com una màxima descentralització de les competències i el ple reconeixement als drets dels pobles. Aquest avanç ha xocat amb una sentència del Tribunal Constitucional injusta i inatacable legalment, per ser aquest òrgan el qual té encomanat per la Constitució el control de l'adequació de les lleis a la mateixa. Recordo a un periodista d'una cadena catalana que preguntava fa uns dies a diferents polítics entrevistats: i ara què? les respostes eren evasives, havia un total desconcert.
Ens hem manifestat multitudinàriament i hem de tornar a preguntar-nos el mateix: i ara que ?. Solament queda una sortida lògica, reclamar la reforma de la Constitució en el que afecta a les competències del Tribunal Constitucional, deixar-li solament l'àmbit dels recursos d'empar i llevar-li el control de la constitucionalitat de les lleis; no és de rebut que una llei aprovada per un parlament autonòmic, el parlament estatal i ratificada en referèndum, pugui ser vetada per un òrgan compost per molt poques persones.
Com aconseguir la reforma de la Constitució?, com arribar a les majories necessàries?. Solament hi ha una via legal, la força dels tots els diputats catalans units al Congrés, vetar totes les iniciatives legislatives que es tramitin a nivell estatal, votant en contra, de tal forma que el bloqueig del Congrés forci als partits estatals a una reforma justa de la Constitució.
Fernando Cantos
(IMNOVA-PSC-PM)
