Distrec El Temps

rcomes 23 Gener, 2007 22:12 Tres: Atzar Enllaç permanent Retroenllaços (0)
Amb la primera vocal, intento dir-te
o bé inventar-te; amb la segona
et faig visible en el paper, atzar.
Altrament l'absurd s'instal·la
dins d'aquest món de l'aparença,
dins l'equació on falsament avança tot,
els dies, les hores, les ments.
Amb l'altra lletra, tot i això,
sembla que puc distreure el temps
de la quadrícula i veure'm així,
per un moment, tibada i tensa dintre teu,
lliurada, oberta, com una molla
en rebel·lia del teu llit, en concordança
amb el present, tocant l'esfera del teu cos,
orgasme tàctil, plaers als porus de la pell.
La xarxa ho diu i aconsegueix, amb tot,
perfer puntets, petites pauses,
moure els tres dits sobre el teclat i aventurar-se.
Fa dies que et sé només així
i el mot provoca i dicta uns actes
succedanis. El punt final no se'ns imposa.

Avui He Pensat

rcomes 18 Gener, 2007 21:03 Tres: Atzar Enllaç permanent Retroenllaços (0)
Avui he pensat: el vent s'assembla
a l'atzar. He pensat que el vent
s'assembla al teu cos. He pensat que, quan ve,
escampa la lletra, dissol aquesta estranya
narració que ens ordena. Que arrodoneix
els contorns i descompon el cervell.
Que rebota en la suma, que es filtra
entre els dits, que revolta els llençols,
que ens despulla del mot repetit i elimina les comes.
Que també és guió, el signe que força
i estira la frase, que és la imperdible afegida,
l'entesa de robes diverses,
un abric a la pell. I he pensat,
així, de sobte, que potser el vent
i el discurs no són antagònics,
que la cerca ha acabat i es conclou
ara i aquí: que l'atzar és rectangle
i parella, suma i sentit,
que ell és, en fi, el verb de la història
i dels cossos, i que és la unitat del constructe falaç
que he combatut, amb la mà, fins al dia d'avui.

Eriçó

rcomes 16 Gener, 2007 23:10 Tres: Atzar Enllaç permanent Retroenllaços (0)
Em disputo entre l'odi i la tendresa.
Sóc l'eriçó a punt de créixer en erecció,
a cada mot, a cada lletra que m'escrius.
Ets narrativa, i jo també,
i, malgrat que sé l'engany d'aquesta xarxa,
vull projectar la realitat,
veure'm al llit, al teu costat,
amb la mirada horitzontal i emmarcada,
deslliurats, per fi, de la grafia que ens emprenya,
units en el discurs exacte del desig.
No et vull així, no. Et vull aquí, ara,
en el diàleg construït fora dels plànols:
la metàfora d'un dit que juga i entra
en la geniva, els mugrons ben esmolats
per la saliva i la dent tendra,
la contenció infinita davant l'anunci de l'orgasme,
el gest sincer a les clivelles del mentó
i als plecs en humitat i intimitat salada.
T'odio i et vull fora del text.
I m'erigeixo en un monòleg contradit
cada vegada que intervens en l'alfabet,
quan, amb els mots, tenses les pues
del meu cos, anàrquic i estrident.

La Mà Que Escriu

rcomes 13 Gener, 2007 18:37 Tres: Atzar Enllaç permanent Retroenllaços (0)
La mà que escriu és, simplement, això:
la supèrbia narrativa que traça plànols
i quadrícules i construeix una aparença,
una corrua de vocals que em justifiquen
l'avui i els dies del passat.
T'ho repeteixo: evitar l'atzar no és pas la solució.
Sota la pluja, vas fer l'intent feliç
de donar marc a les vivències,
d'embolicar amb paper de seda
aquell racó mig amagat, ple de mirades,
projeccions, projectes a mig o llarg termini,
i vas posar la clau al pany. Deixa't estar ja
de voler dir-ne els sentits, relaxa aquesta mà
performadora, compta'n els dits
i fricciona amb traça les pestanyes del present.
Podràs sentir, per fi, el corrent elèctric
d'un cinc alingüístic i atzarós.

La Ciutat No Va Ser InhòSpita

rcomes 11 Gener, 2007 21:55 Tres: Atzar Enllaç permanent Retroenllaços (0)
Fa dies que els punts se'm resisteixen
i cada centímetre del cos
vol encabir-se dins d'un marc,
una línia argumental que el signifiqui.
Has d'acceptar-ho, tu que tant parles de l'atzar.
La ciutat no va ser inhòspita,
ni els elements van fer revolta
per destruir-te la sintaxi,
alliberada i expectant.
Va ser el present, el nombre que mai
compta la suma, que va irrompre,
impietós, dintre la lletra de l'estómac
i et va dir el que no volies:
oblidar-se del constructe del record,
l'artifici de vocals encavalcades
als extrems, admetre que principi
i fi són unitats sense sentit
i que narrar no és la mesura.
No estaves preparada, malgrat els versos;
i vas haver de restar al llit,
fulminada per un set renovador,
pensant, totalment equivocada, que el fet era
un punt estratègic dins la història,
una inflexió que responia
a confluències tipogràfiques.

Powered by LifeType
© 2006 - Design by Omar Romero (all rights reserved)