Pedra seca.Barraques i Cossiols. Ruta del Cister

11E3. En

113. En un entorn ben cuidat

A finals d’estiu , a la nostra comarca, comença la recol·lecta dels fruits tradicionals del camp. Primer és la fruita seca i dona preludi a la  verema.

Anys passats aquestes feines les feien els pares, els fills i els avis.  Junts s’aplegaven sota els avellaners i recollien, una a una, aquesta fruita seca tant beneficiosa pel cos , al igual que les ametlles, una a una, a cops de basto o de canya,  les feien caure damunt les borrasses, antuvi passades d’espart, després lleugeres de plàstic.

Ara totes aquetes feines estan mecanitzades , ja no suposa aplegar les famílies per recollir les collites. Ara els treballadors del camp han de complir amb les reglamentacions laborals i per tant ja no si valen el llaços familiars o parentius.

És una de les èpoques de l'any que més m’agrada passejar de bon matí per les tranqui-les  Planes del Pla,  les del Pont, o les de Santes Creus, deixar els camins principals per endinsar-me en les finques, sobretot aquelles que estan ben conreades.

M’agrada fixar-me en la manera d’esporgar els arbres , en la quantitat de fruits de la collita o en qualsevol detall.

En un d’aquets trossos  em vaig trobar amb aquesta preciosa construcció. Inicialment una barraca de forma piramidal de dimensions significatives, acabada amb una filera recte de pedres en rastell, la porta amb un doble arc de mig punt  amb unes grans pedres de base. Al llarg del temps si han afegir a la barraca un paravent amb menjadora de bones dimensions i  a l' altre cantó, un inacabat  projecte de construcció .

A la cúpula hi ha arrelat un lliris i una atzavara que pot malmetre l’estructura actual si creix massa.

Trobareu aquesta construcció en la fitxa 881  de Wikipedra  -tot i que en la seva foto del 2009-  no hi ha l’olivera del davant de la porta.

 Recordo com sempre, que si la visiteu, respecteu-la.

 112. La pedra guarda – rodes dels marges de camí

En els camins enfaixats per marges que tenim per les contrades del Pla, sovint  i sense respondre a unes distancies equiparables, trobem unes pedres que sobresurten de la part baixa dels marges. Són les  pedres guarda-rodes.

La raó de la seva presencia es deu a que quan eren els carros i les cavalleries els qui transitaven per aquets camins, els sotracs dels carros feien endormiscar al carreters i essent les mules, matxos o cavalls els qui, pas a pas, feien el camí sense guia.

Per tal de que els carros no topessin contra els marges es posaven aquestes pedres a la part baixa del marge. Per la seva forma cònica feien retornar la roda del carruatge a la trilla del camí.

Fins fa pocs dies no en coneixia el seu  nom popular, ni tampoc el perquè de que unes eren aquí i les altres mes enllà sense cap raó puntual.

Varen ser dos amics i companys, entrats en els seus ben portats vuitanta anys, els qui m’ho explicaren.

 En Lluís de cal Fuster i en Quimet de cal Tudores, dos pous de saviesa popular, en van explicar el perquè servien i a que responia la seva ubicació. Una història ben curiosa que vull compartir amb els lectors.

 La majoria de les pedres guarda rodes estan col·locades senyalitzant una nova propietat, del conreu , de les terres o del bosc, per les que passa el camí i la distancia en que sobresurt del marge senyala que fins allà arriba la propietat, és a dir que el marge i un trosset del camí pertanyen a la propietat.

És de suposar que en el temps en que es varen fer aquets marges, els seus propietaris -  veïns ja preveieren que els camins havien de ser amples (?)  i les mides de les seves propietats no venia d’un pam de terra més o menys.

Un dels camins amb més nombre de pedres guarda-rodes és el camí de Sant Pere.

110. Una de volta de rastell quasi caiguda

Avui hem conegut - per webcam - a la preciosa Clàudia que només té tres mesos, li hem vist fer la rialleta, les  galtones vermelletes, els ditets llargs i uns ullassos que et captiven. És la filla de la Laia i d’en Jaume, els nostres amics de Sils.
 

En aqueta barraca del bosc del Massot,  podem observar - d’una manera molt visual- com està formada una volta de rastell, amb la seva simple i alhora estructurada arquitectura de cada una de les fileres de pedra formant les arcades, una a una, configurant plegades tota la construcció.

La complexitat de la seva construcció obligava a fixar cada una de les lloses amb pedruscall o bé amb d’altres de petites que s’anaven falcant per garantir la seva estabilitat final.

En aquesta mena de construccions és feia imprescindible  utilitzar suport de cindri o taulons llargs, com per la construcció de la volta catalana.

De tota manera podríem fer servir aquella expressió  que diu “ més val manya que força”.  Fent una pobre comparació, podríem dir que les barraques amb volta de rastell  estaríen fetes amb “ manya” i les de lloses sobre posades les fetes amb “força.” En les contrades del Pla ni ha de tota manera, però amb més percentatge de les de lloses sobreposades.

 Un dia amb, el meu germà, varem fer una comparació a cop d’ull on constatarem que  una barraca de volta de rastell tenia només una quinta part de pedres d’una barraca de llosses planes de la mateixa mida. És clar, la volta de rastell és lleugera, de poc pes i per tant no necessita de contraforts laterals gruixuts.

Aquesta fotografia sembla una tallada de meló, on podem comprovar la fragilitat elegant de l’ espectacular volta, tot i que l’entorn boscós no permet visualitzar-la del tot i dóna la sensació de ser un pont de pedra.

Foto frontal de la barraca - portalada

109. La barraca perduda
Feia temps que cercava aquesta petita barraca i la seva ubicació em confonia.

Endinsat en un espès bosc en el que s’endevina, per les soques velles d’ametllers i rebrots de oliveres, que anys fa  era terra de conreu i no refugi de matolls i d’animals de bosc.
La seva construcció presenta un exterior descuidat, envoltat de pins i esbarzers, amb una menjadora de mides considerables en un cantó i en l’altre el principi del que semblaria una ampliació de la construcció, però que es va quedar en un irregular paravents.

Menjadora

El seu interior és petit i circular sense cap mena d’altre element.
Tot i la seva senzillesa retrobar-la en va alegrar, ja que en les temps de les coordenades Gps, localitzar-la per l’ intuïció o per el vell instint de l’orientació dins el bosc, em va satisfer molt.

Paravent

De totes maneres gaudir un parell d’hores en un matí de dissabte solejat, però amb el termòmetre sota zero i un vent penetrant, són d’aquelles sensacions que recordaré, no en va el febre glaçat del 2012 també el recordarem.

De segur que per si sola aquesta barraca no hagués estat esmentada, però hi dues bones raons per les què ho he de fer.

Està tant amagada que per trobar-la has d’ endinsar-te, casualment, en mig d’un bosc dens i jove.

El seu exterior està molt deteriorat i la volta caiguda, sobta la seva portalada tant petita i baixeta. S’hi endevina una menjadora i un pedrís petit.

Pel seu voltant hi vaig trobar una dotzena llarga de rovellons la vigília de Nadal (!), és a dir, una barraca que hauré de visitar-la cada any.

Ja em comprendreu si no hi poso les coordenades de la seva situació i és que una bona rovellonera no s’ensenya....

Bon Nadal  a tothom.

107. Doble sorpresa

És bonic i agraït que et sorprenguin.

Aquesta barraca m’ha sorprès. No solsament per la seva força i entitat si no també perquè havia passejat pels seus voltats moltes vegades. Ella, amagada pel esbarzers, matolls i d’altres elements vius de la natura, m’havia passat desapercebuda, ni tant sols figura al Wikipedra.

Una  barraca de doble cos amb dos estils diferents cadascuna, una portalada amb doble arc de mig punt i l’altre de llinda plana, aquesta, la més petita, és l’estable amb menjadora, l’altre una estança circular.

L’ exterior és esplèndid amb una gran menjadora enclavada en un marge circular, però amés hi ha un femater rectangular en un extrem i en l’altre una cisterna amb el rocallís net  enfaixat de marge per recollir l’aigua.

Tot aquest esplendorós conjunt fa poc ha estat arranjat i endreçat per alguna persona que no conec,  en deu ser el propietari, que mitjançant el seu treball podem admirar-ho. Motes gràcies per estimar les coses simples i els llegats dels nostres avantpassats.

La trobarem just al camí de Santes Creus amb la cruïlla del camí vell del Massot.

Si la visiteu, respecteu-la

E(X) 361136.0

N (Y)4579006

Fitxa 5529 de Wikipedra

106. La màxima senzillesa

Una calorosa tarda d’un estiu inacabable, vaig entrar dins d’una barraca senzilla, sense cap altre mèrit que l'haver estat construïda vés a saber quan, damunt un irregular rocallís, enmig  d'erms secs de rostolls prims.

Aquell bat de sol feia estavellar les pedres, sense un sol al·lè de marinada que  deixés respirar satisfactoriament. M’assegué en el seu interior.

Pogué respirar satisfet aire fresc, el guardaven les pedres centenàries col·locades sense massa destresa però amb suficiència.

En aquell interior auster, quatre branques seques d’ametller desordenades pel terra, no hi feia calor, diria més aviat que s'hi estava fresc, quasi com en un celler.

Aquesta foto d’una senzilla barraca  representa tota la simplicitat, senzillesa i valor de les construccions de pedra seca en un paratge ben peculiar, el bell mig del terme d’ El Pla .

105.La pedra seca i el vi. Una barraca diferent

Aquesta  construcció de pedra seca, a la vora del "Masde la Fam" no té una  fàcil descripció,donat que està completament integrada en una posterior pallissa, de tal maneraque per la part exterior sols es veu una petita secció. A l’interior de lapallissa es veu clarament com van fer servir les parets de la barraca per  entaforar els cabirons de fusta per el trespol.

Curiosamenten la barraca original es conserva la menjadora. Aquest conjunt de pallissa –barraca s'hi feia vi, encara es conserven els reguerons de la premsa en una habitacióde dalt de la pallissa i a més  unaestança baixa està recoberta per els típics cairons de ceràmica dels cups, posteriorments 'hi va obrir una porta per canviar l’ us d’aquesta l’ estança.

Parets recobertes amb els típics cairons de ceràmica dels cups de vi.

Interior de la barraca original

Feia tempsque no la recordava, però en llegir de nou un comentari en el magnífic blocsobre vi del meu amic Jordi Castells http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/197397 , de sobte m’havingut a la memòria. Tot plegat bé val un bon traguet de vi amb el porró.

104- Bessones, però no tant. La flor del " Pelitre"

Aquestes dues barraques que trobarem a les Planes del Pont en podríem dir barraques bessones, però no tant, donat que si bé són l’una al costat de l’altre, no estan a la mateixa línea, ni són del mateix estil. Podríem dir, sense equivocar-nos massa, que estan construïdes en èpoques diferents.

Observem es seves portalades, la de la dreta amb la llinda plana amb un arc de reforç i l’altre amb arc de mig punt. Una curiositat remarcable.

En aquets mes de maig, l’entorn de la barraca és ple de flors blanques “d’el pelitre”, molt semblants a les margarides de jardí que convenientment segades en lluna, assecades i mòltes, esdevenen un eficaç insecticida natural molt utilitzat a les nostres contrades sobretot per a conservar les patates.

En moltes d’aquestes barraques s'hi assecava el pelitre segat , sempre amb les garbes flors cara amunt. Dins les barraques el procés d'assecatges és lent i constant donat el seu microclima.  Aquesta, diuen, és una característica imprescindible per a que esdevingui un insecticida molt eficaç.

Fitxa del Drac Verd a Wikipedra

 Tot i que en aquesta foto no s'aprecía masa, la barraca esta enfaixada per un marge.

Sovint podem trobar barraques enfaixades o envoltades, total o parcialment, per marges baixos  . Aquest marges responen a la necessitat de sobreposar terra bona als camps de conreus, ja que les barraques es construïen damunt dels rocallisos i les terres de conreus que hi ha al seu voltant son terres sobreposades per poder obtenir el suficient gruix i plantar-hi els ametllers – arbres d’arrels horitzontals i poc profundes.

Alguna vegada he escoltat algun comentari fent referència a que aquest marges eren per  guardar els animals de pastura a les nits, que no és el cas.

Detall del rocallis i dels marge. Com es pot apreciar un marge fa de paravent a més de incorporar una menjadora

Aquesta construcció, a les planes del Pla, és un bon exemple i la seva conservació, per part del seu propietari el Sisco de cal Padilla, un bon llegat pel futur.

Felicitats al Manel Martinez per la seva xerrada que va fer a EL Pla, sobre el patrimoni de la pedra seca i en concret de  la Conca de Barberà.

102. Barracad’en Llorenç i llegenda

Aquesta barraca és un exemple de com preservar el patrimoni, si bé no és la forma més ortodoxa, és efectiva.

En mig d’un conreu trobem aquesta construcció ben conservada pel seu propietari, en Llorenç, amb l’única solvatat d’haver recobert la coberta amb formigó i lloses planes, col·locant-hi unes petites pedres concèntriques punxegudes de finalitat desconeguda.

En vigília de Sant Jordi aquestes punxes de pedra, com d'unes llances, m’han fet recordar una vella  llegenda escrita pel cronista de Pere el Gran, Ximénis de Palau* que fa referència a com una barraca de pedra va guardà al Sant de les ires del drac en el seu primer encontre en la riba del Gaia , a prop on avui hi ha el Monestir de Santes Creu.

Aquesta llegenda li fou explicada al propi monarca per un eremita en un estrany encontre, un diumenge de festivitat de Sant Pere.

“ Llegenda del primer encontre de Sant Jordi i el drac a la voradel lloc recordat com el de les  santes creus”.

Arribava de Terra Santa un valerós cavaller a qui anomenaven Jordi, el jove pur i valent.

El seu destí eren les terres de la vall alta del Francolí, prop d’un nou i pròsper monestir a Poblet, on una donzella verge i santa era presonera d’un dimoni en forma de drac.

Tanta era la valentia del cavaller que el dimoni el temia  sense coneix-se’l, car la seva llança estava beneïda per haver defensat la creu en la que sofrir calvari nostre senyor Jesucrist.

El drac, amagat en una espera  en la vall del primer riu, el Gaia, voler sorprendre al cavaller  a prop d’ on rajava una Font Santa que esdevindria lloc de culte, oració i treball.

Cavalcava sense armadura el valerós cavaller camí de Montblanc, escoltant el silenci de les contrades planes.

El bram del drac amagat i el bategar de les seves ales en enlairar-se espantar en sa muntura. Era caigut al terra el sant cavaller, sense armadura ni llança, a mercè de la ira del diable.

Sols amb l’espassa s’enfrontà al fort i astut drac diabòlic. La  llarga cua del drac reflectia la brillantor del sol en l’espasa del valerós cavaller, encegant-li els ulls.

D’aquesta manera el cavaller, cec per la seva espasa, no poder ferir-lo ni per una sola vegada.

Però Jesús estava amb ell,  cada vegada que l’espasa del Sant es clavava al terra en no encertà el cos del poderós drac, brullava una nova font d’aigua freda que foragitava al diabòlic drac.

Esdevingué llavors que el cavaller trobar refugi dins una barraca de pedra de parets gruixudes i portalada baixa, construïda per algun eremita del lloc sant.

Res poder fer la ira del drac, doncs en enlairar el vol no  distingir les lloses de la coberta de la barraca de les lloses del  terreny erm.

Així doncs, enrabiat el drac volar a Montblanc pel coll de Prenafeta on  amb un fort cop de cua feu caure la torre de guaita del seu petit castell.

El valerós i astut cavaller poder observar quines eren les astúcies i enganys del diabòlic drac. Decidit  i alliçonat cavalcar de nou a la recerca de la donzella presonera.

Abans de fer camí, s’agenollà sota la llinda plana de la portalada de la barraca de pedra per donar gràcies a Déu i per honorar i glorificar a son senyor Jesucrist posar una creu en cada una de les fonts en les que sa espasa feu brollar aigua i recordar el lloc com on plantar les santes creus.

101 - La barraca de cal Cisteller

 La foto està  feta per en Pep Fernandez, el nét d'en Concordi...i la bici també és seva. Em va comentar de la dificultat  en localitzar-la i el goig de trobar-la.

El Pepet i el Concordi eren dos germans de cal cisteller.  Viviem en el mateix carrer, per això els recordo molt bé de la meva infantessa. El Concordi era una de les poques persones, en els anys de la post guerra, que sabia contar i repartir les Sardanes. Ho feia amb mestria quan les ballava a la Rèria, en la festa major d'El Pla.

 En Pepet era un dels cistellers que hi havia al poble.  El recordo a l'estiu, assegut a l'ombra,  doblegan hàbilment els vímets i les tires de canya  fent cistells, cabassos i d’altres estris que s’han perdut. El seu era un ofici artesanal que en el temps no ha perdurat.

Tan de bo s’haguessin pogut guardar una mostra de cada una de les diferents peces que feia, una gran varietat de models que m’ agradaria poder recordar i descriure. En parlem encara amb la Lluïsa, la seva filla.

La barraca cal Cisteller és a la vora de la urbanització inacabada del Vedat, per tan, vol dir que el seu entorn està completament descuidat.

La seva característica més rellevant és que és doble, bessona, però les portalades no estan una al costat de l’altre, si no en dues cares diferents.

El seu interior ens permet contemplar una menjadora, un cocó i una fornícula. Me l'ha fet conèixer el Pep, un nét del Concordi,  que viu fora vila i amant del patrimoni rural.

Acompanyo la foto amb el croquis fet pel DracVerd, publicat a Wikipedra.cat, el portal de la pedra seca de Catalunya en la que hi podreu trobar, o afegir, totes les barraques que hi ha al Principat.

100. L’ermita de Sant Pere del Gaià

( E 362988; N 4580459,9)

 “Antic ermitori situat a l’esquerra del Gaià, davant el monestir de Santes Creus –Alt Camp-,

El lloc i església de Sant Pere són esmentats des dels anys 980 i 1154; la comunitat que hi residia es refongué (~1170) amb la comunitat cistercenca de Santes Creus. Del s XIII endavant consten residint a Sant Pere uns ermitans, dedicats a la vida ascètica, sota la cura i la dependència dels abats de Santes Creus. Ara només resten al lloc ruïnes de l'església i dels edificis eremítics.”

Aquesta construcció no és pas de pedra seca, però no en podia il·lustrar cap altre per a completar la fitxa centenària d'aquest bloc. Aquesta ermita, de ben segur,  és un dels orígens de les construccions de pedra seca a la nostra comarca, donat què la seva comunitat d’ eremites va constituir la primera comunitat cistercenc del incipient monestir de Santes Creus. Segons conta una llegenda, molts dels eremites no es van acostumar a la vida en comunitat i varen retornar a les seves cove.

 Una altre llegenda al seu entorn és un relat del cronista reial  Ximènis de Palau*, on s’ explica  la trobada de l’Infant Pere, el qui seria Pere II el Gran, amb un estrany eremita que l’acollí ferit en la seva humil barraca de pedra seca.

La crònica del fets estan en els pergamins escrits pel cronista Ximènis de Palau * i diuen aixì

Anar a caçar sol en peu en terra l’Infant Pere, nom senyor beneït, senglars i cabirols en els turons penjats de ponent vora el nou monestir e als murs de l’ermita vella.

L’ Abat feu observar que era dia de gloria el 29 diumenge de juliol e no veia en bons ulls de Déu que en dia com aquell mon senyor  cacés.

A  sol ponent prengué sa muntura, arc i llança curta  e deixar ses volguts cans en sa gossera. Estriar alzina espessa a la vista de l’ermita e fer-se son llit en branca forta a l’espera de ses presses.

Era sa terra calenta i l’espessor del bosc amagava les boires negres de tempesta que enlairant-se damunt Montmell venien prompte a llampegar i pedregar amb força. Un llamp maleït  partí l’alzina e mon senyor caigué a terra encegat pel resplendor

El mom perdé de vista amb ses vestimentes xopes e son bell rostre ferit e son brac desencaixat de l’espatlla , en  son turmell fer-se una grossa bola . Sa muntura esfereïda trencar rendes amb galop fer retornat a sa quadra.

 Sol restava al terra e implorar l’ajut de Déu en dia gloria que mon senyor no hagué observat. Trons i llamp eren sa única companyia.

Resignar-se a passar la nit resant mullat e ferit e encomanar-se a son Sant patró Pere, pronte una veu greu i fosca demanar agafar-lo e socórrer-lo.

 Trobar-se dins un barraca de pedra e un llit de fulles d’avellaner per jaure. Presentar - se altiu de la seva condició d’infant real e com resposta escoltar que en aquella humil barraca no havia senyor, sols servent de Déu e vassalls del Sant Pere, la pedra de Jesús.

 Trobar remei en les cures i en herbes de l’ eremita que explicar sa pena maleïda per desconfia de la fe del Sant Pere, la pedra de Jesús  el condemnar a  mil dies de gloria plujosos que recordessin la seva santedat.

 Dormir- se mon senyor a punta de dia. L’eremita el parlar tota la nit de la justícia, de la saviesa en governar e de la bondat dels homes justos, parlar de Jesús, de la fe del Sant Pere e de la justícia de Déu.

 El sol ja era calent quan ses cans i els cavallers el trobaren dins la barraca. Estava sanat de les ferides i trencadures. En cercar a l’eremita no el trobaren ni respongué als crits. Feu dir cent misses a l’Abat per l’ànima errant de l’ eremita.

99. A la dreta i a l’esquerra del Camí de Sant Pere

El camí de Sant Pere travessa d’est a oest el nord de la comarca de l’Alt Camp. Des d’ el Coll de Cabra fins les portes del Monestir de Santes Creus, o millor dit fins les portes de l’ermita de Sant Pere, de la que parlaré en la propera fitxa 100. És probablement el camí natural que comunicava els  monestirs cistercencs de Poblet i Santes Creus.

A la dreta i a l'esquerra del camí trobarem construccions de pedra seca: senzilles o monumentals, tan se val, totes elles antigues, no en va aquest camí travessa el Camí dels Muntanyesos per on anaven i venien els remats i mercaderies provinents del interior de Catalunya, de la Catalunya vella medieval.

Tanta munió de construccions, la majoria d’elles del tipus de tronc de piràmide, no pot ser casual, sens dubte la colonització d’aquestes planes, molt ermes, - més aptes per les pastures que pels cultius- per part dels monjos del monestir deuen tenir alguna cosa que veure. En els documents i estudis sobre les granges que fundaren o explotaren els cistercencs  sempre hi ha referències de les de l’esquerra del riu Gaia: L’Alba, Valldosera o tantes d’altres, mai es fa cap referència si ni havia a la seva dreta. Solament l’anomenada “granja de la pedrera” – no he trobat enlloc referències de la seva localització- ens pot donar alguna insinuació de si realment aquesta granja era un conjunt de barraques a la vora del Camí de Sant Pere. Tan de bo algun historiador/ra  dones referències.

Detall de l'nterior

Una de les nombroses barraques que hi podem trobar és aquesta gran construcció, de dues estances interior, amb una magnífica portalada de llinda plana amb unes colossals pedres. Tanmateix la segona estança interior presenta uns bonics detalls per reforçar el cucó.

 La porta

98. Desconeguda

 Entre la Torre del Pitxo i  les Planes de Santes Creus existeix una quantitat de construccions que, no per estar abandonades i semi caigudes, es poden qualificar de memorables.

Aquesta barraca, amagada dins un bosc, en és un bon exemple

La seva senzilla estructura exterior, típica d’una barraca amb volta de rastell, amaga una doble estança rígida i austera.

L’arcada de la porta té dues files de pedres en rastell molt ben definides,  no es ben be asimètrica però que té una força i un atractiu visual molt lloable.

En l’actualitat està ben encerclada per una vegetació que ha anat conquerint-la lentament, sense pausa i només la voluntat de desbroçar-ne l’entrada per poder fer-ne la fitxa, deixa veure el seu esplendorós interior.

Compareu les dues fotos.

És pot trobar anant pel camí de Santes Creus, passada la cruilla del Camí dels muntanyessos ( a pocs metres cap el sud hi ha una de les construccions més boniques, pel meu gust i que trobareu en la fitxa nº 2 )

Situació:

E 360940,4

N 4578589,9

 Fitxa del cròquis de la construcció feta pels "pedrasequeros" del Drac Verd