Pedra seca.Barraques i Cossiols. Ruta del Cister

100. L’ermita de Sant Pere del Gaià

( E 362988; N 4580459,9)

 “Antic ermitori situat a l’esquerra del Gaià, davant el monestir de Santes Creus –Alt Camp-,

El lloc i església de Sant Pere són esmentats des dels anys 980 i 1154; la comunitat que hi residia es refongué (~1170) amb la comunitat cistercenca de Santes Creus. Del s XIII endavant consten residint a Sant Pere uns ermitans, dedicats a la vida ascètica, sota la cura i la dependència dels abats de Santes Creus. Ara només resten al lloc ruïnes de l'església i dels edificis eremítics.”

Aquesta construcció no és pas de pedra seca, però no en podia il·lustrar cap altre per a completar la fitxa centenària d'aquest bloc. Aquesta ermita, de ben segur,  és un dels orígens de les construccions de pedra seca a la nostra comarca, donat què la seva comunitat d’ eremites va constituir la primera comunitat cistercenc del incipient monestir de Santes Creus. Segons conta una llegenda, molts dels eremites no es van acostumar a la vida en comunitat i varen retornar a les seves cove.

 Una altre llegenda al seu entorn és un relat del cronista reial  Ximènis de Palau*, on s’ explica  la trobada de l’Infant Pere, el qui seria Pere II el Gran, amb un estrany eremita que l’acollí ferit en la seva humil barraca de pedra seca.

La crònica del fets estan en els pergamins escrits pel cronista Ximènis de Palau * i diuen aixì

Anar a caçar sol en peu en terra l’Infant Pere, nom senyor beneït, senglars i cabirols en els turons penjats de ponent vora el nou monestir e als murs de l’ermita vella.

L’ Abat feu observar que era dia de gloria el 29 diumenge de juliol e no veia en bons ulls de Déu que en dia com aquell mon senyor  cacés.

A  sol ponent prengué sa muntura, arc i llança curta  e deixar ses volguts cans en sa gossera. Estriar alzina espessa a la vista de l’ermita e fer-se son llit en branca forta a l’espera de ses presses.

Era sa terra calenta i l’espessor del bosc amagava les boires negres de tempesta que enlairant-se damunt Montmell venien prompte a llampegar i pedregar amb força. Un llamp maleït  partí l’alzina e mon senyor caigué a terra encegat pel resplendor

El mom perdé de vista amb ses vestimentes xopes e son bell rostre ferit e son brac desencaixat de l’espatlla , en  son turmell fer-se una grossa bola . Sa muntura esfereïda trencar rendes amb galop fer retornat a sa quadra.

 Sol restava al terra e implorar l’ajut de Déu en dia gloria que mon senyor no hagué observat. Trons i llamp eren sa única companyia.

Resignar-se a passar la nit resant mullat e ferit e encomanar-se a son Sant patró Pere, pronte una veu greu i fosca demanar agafar-lo e socórrer-lo.

 Trobar-se dins un barraca de pedra e un llit de fulles d’avellaner per jaure. Presentar - se altiu de la seva condició d’infant real e com resposta escoltar que en aquella humil barraca no havia senyor, sols servent de Déu e vassalls del Sant Pere, la pedra de Jesús.

 Trobar remei en les cures i en herbes de l’ eremita que explicar sa pena maleïda per desconfia de la fe del Sant Pere, la pedra de Jesús  el condemnar a  mil dies de gloria plujosos que recordessin la seva santedat.

 Dormir- se mon senyor a punta de dia. L’eremita el parlar tota la nit de la justícia, de la saviesa en governar e de la bondat dels homes justos, parlar de Jesús, de la fe del Sant Pere e de la justícia de Déu.

 El sol ja era calent quan ses cans i els cavallers el trobaren dins la barraca. Estava sanat de les ferides i trencadures. En cercar a l’eremita no el trobaren ni respongué als crits. Feu dir cent misses a l’Abat per l’ànima errant de l’ eremita.