BANYOLES - L'únic jaciment subaquàtic que no ha estat espoliat a Catalunya és el de la Draga -El Punt
LAURA PORTAL. Girona
Les espoliacions són el gran enemic de l'arqueologia, però si parlem d'arqueologia subaquàtica les xifres de robatoris es disparen. Segons el responsable del Centre d'Arqueologia Subaquàtica de Catalunya (CASC), Xavier Nieto, tots els jaciments subaquàtics catalans, excepte el de la Draga de Banyoles, han estat espoliats. Malgrat la gran quantitat de restes existents i malgrat el gran reconeixement del CASC en l'àmbit internacional, aquest centre actualment només té dues persones per a tot Catalunya. D'altra banda, cal molta conscienciació social i institucional. A més, queda pendent molta feina. Per exemple, l'Ebre és el gran desconegut pel que fa a recerca arqueològica en capes freàtiques i hi ha indicis clars que pot ser una gran font de troballes.
)
L'arqueologia subaquàtica no només estudia els jaciments submarins, sinó tots aquells que estiguin en les capes freàtiques. Això inclou, doncs, els llacs, llacunes i estanys, els pous i rius, etc. Molta feina per a dues persones en un territori com el català. De fet, Xavier Nieto fa temps que considera que hauria d'haver-hi almenys dos arqueòlegs subaquàtics més, un per al litoral tarragoní i un altre per al barceloní. «No tenim ni ulls ni orelles en aquestes zones; malgrat que hi fem campanyes cada any, no tenim manera de controlar aquestes àrees tot l'any, sense ser-hi presencialment», afirma.
Però, a part d'aquesta demanda de més personal, l'arqueologia subaquàtica és una de les més difícils de controlar pel que fa a les espoliacions. Nieto explica que sí que s'ha millorat respecte a fa uns anys, però encara hi ha robatoris o destruccions de jaciments. Així, ara no és la mateixa situació que als anys setanta i vuitanta, quan amb el boom del submarinisme esportiu, molts dels aficionats a aquest esport no tenien consciència que agafar el que trobessin al fons del mar era un delicte: «Molta gent pensava, i encara pensa, que el que hi ha al mar és de qui ho troba; cal canviar aquesta mentalitat.» Els espoliadors, segons Nieto, responen a diferents perfils i a grans trets serien tres.
EL CAÇADOR.
Aquest és el clàssic i el que ho fa a consciència. És el que ho troba i s'ho endú a casa o en fa negoci. Aquest perfil era molt comú anys enrere. Molts d'aquests oferien el servei d'anar a buscar, per exemple, àmfores a canvi de diners. Les tenien localitzades i les treien de l'aigua per encàrrec.
EL COL·LECCIONISTA.
Aquest és l'espoliador eventual. És aquell submarinista semiprofessional l'evolució del qual dins la seva afició ha anat cap al col·leccionisme de restes localitzades al mar. Igual que hi ha aficionats que es dediquen a la fotografia, n'hi ha que es dediquen a l'arqueologia d'una manera poc legal.
EL DESTRUCTOR.
Aquest és el més habitual actualment. És la mateixa administració pública i les empreses. Són aquells que destrueixen el fons quan construeixen un port o fan un dragatge amb el permís corresponent, tot i que la llei obliga a fer prospeccions arqueològiques.
Deu anys enrere, no es tenia prou coneixement per part de les administracions, i la llei, amb l'anterior codi penal, tampoc era gaire dura. De fet, la majoria d'infraccions contra el patrimoni estaven castigades només amb sancions administratives. Eren delictes menors. Aquesta mena d'espoliadors han provocat que, per exemple, la façana marítima de la ciutat de Barcelona sigui impossible d'estudiar, ja que es van destruir totes les possibles restes en actuacions de fa més de deu anys. Actualment, és modèlica l'actuació de les administracions barcelonines. Però aquesta situació, desgraciadament, no és aïllada, ja que es dóna al llarg de tota la costa catalana.
