enzoslot

    Continuant amb el Le Mans, aquest cop vull donar quatre pinzellades sobre la referència editada per la Fly en forma de kit de muntatge.

    Personalment, crec que és una bona idea el fet de vendre els models d'aquesta manera, tot seguint la tendència dels britànics i americans, sobretot molt utilitzada als anys seixanta. Per altra banda, segons el meu criteri, els models comercialitzats en kit han de tenir un grau de perfeccionament tècnic i competitiu superior als RTR (ready to run, o llestos per corre). En el cas que això no passi, o bé el preu de sortida al mercat ha de ser més econòmic, o el grau d'acabat ha de ser més que notable. El que sí que trobo inadmissible és que a sobre de que el fabricant tingui un estalvi de producció i et faci fer part de la seva feina, el cost de compra no es vegi gairebé reduït, com en aquest cas. Aquest model no té el regust dels Clubman Special de MRRC tant difícils de trobar i que encara conserven l'estil dels anys daurats de l'slot britànic. Si a tot això hi afegim una dubtosa qualitat d'acabats i un manual de muntatge que no concorda amb la feina que s'ha de fer, tenim un model que només el salva el fet de que és un Ferrari i que com a col·leccionista de la marca italiana, em veig en la necessitat de comprar.

    Suposem que ja tenim la unitat llesta per a rodar (en aquest cas  dos unitats, ja que he muntat la  vermella amb el dorsal 23 i la groga amb el 26). Això vol dir que hem sigut capaços de fer l'ensamblatge de la calandra, amb la carrosseria, per cert plena de rebabes que prèviament he hagut d'eliminar. Aparentment, el que ha dissenyat aquest ancoratge tenia ganes de posar-nos les coses difícils. Us recomano que no apreteu del tot els dos Phillips que uneixen la calandra amb el xassís, si més no, fins que no tingueu feta la unió xassís-carrosseria.

    No cal dir que l'iman ni m'he molestat a muntar-lo. Un bon clàssic s'ha de conduir a pèl. A ningú se li passaria pel cap posar una ala a un 250 LM escala 1/1 buscant downforce, si no que les prestacions s'han d'anar a buscar a base de mans. Doncs en el nostre cas, cal que les busquem amb el dit. 

    CARROSSERIA:

    El color de la pintura està força encertat, encara que es detecten defectes tant en la unitat vermella com en la groga, mentre que la lluentor és apropiada. La tampografia no té crítica possible. Les proporcions són adequades, donant-li un aire gairebé real.

    Les reixetes fotogravades, que normalment són el punt dèbil dels clàssics, tenen un aspecte inmillorable, encara que la seva fixació a les diferents parts de la carroseria és molt delicada per que l'hem de fer nosaltres.

    Pel que fa a les rodes, les llandes tenen una bona factura, pintades amb pintura platejada mate, que li dona un aire d'alumini pulit. Els pneumàtics, ja són una altra història. No tenen tampografia lateral, cosa que els hi fa perdre realisme. Tenen defectes d'enmotllat i de perímetre que posteriorment veurem com afecten el comportament en pista. Aparentment tenen un perfil sobredimensionat, que a la vegada fa que hi hagi una alçada considerable del xassís a la pista. El cockpit està ben detallat, amb els comandaments resaltats i el volant amb il Cavallino al centre. El pilot, el típic de Fly, fa el fet, però amb una certa cara d'espant provocada per la pintura dels ulls.

    Les òptiques, tant anteriors com posteriors, estan molt ben resoltes. Les davanteres, amb el seu corresponent carenat, tenen el focus entrat a pressió en un fons cromat, solució enginyosa per a evitar entelats produïts per la cola de fixació. Les posteriors, gaudeixen d'una arandela de xapa que les destaca de la carrosseria.

    XASSÍS:

    Molt pla i per tant molt deformable, com és costum a la casa. El suport del motor, posterior transversal, ha deixat de ser una peça independent del cos central, per a passar a ser part d'aquest, segurament per abaratir costos, cosa que li dona major rigidesa i per tant fa que el comportament en pista sigui més delicat. Com a detall de qualitat, a cada lateral hi ha uns petits tetons que no tenen altra missió que la de subjectar els cables que surten del motor per anar fins a la guia, altra cosa és que cumpleixin correctament la seva missió. De pes més que contingut, es fixa a la carrosseria mitjançant dos cargol Phillips amb rosca de xapa, un anterior i l'altre posterior, ambdos centrals, cosa que afavoreix la flexió del conjunt. La calandra, va fixada al xassís amb dos Phillips amb la mateixa rosca que els anteriors, i encastada a un orifici practicat a la carroseria, cosa que provoca una certa complexitat de muntatge. Aquesta solució no crec que tingui altra motiu que el de permetre graduar la deformació mecànica de la part frontal. La guia no té cap tipus de suspensió, essent la utilitzada en d'altres models de la marca.

    MECÀNICA

    Mabuchi de caixa curta, sidewinder posterior, com gairebe sempre munta la marca, en el que el pinyó de 11 dents de bronze s'ha vist substituït per un de PVC, amb la qual cosa ens passarà el de sempre: quan el plàstic es reticula, la pressió de l'eix l'estripa entre dent i dent i el fa relliscar, per la qual cosa cal posar-ne un de nou. A simple vista, sembla una motorització més que correcte. La corona és lateral, de plàstics alleugerit, de 36 dents.

    COMPORTAMENT EN PISTA

    Primer que res, l'engreixat de les parts mecàniques i el seu posterior rodatge. El motor es mostra més que suficient per a moure amb alegria els 66 grams en ordre de marxa. És força progressiu i gaudeix d'una velocitat punta brillant, jo diria que excessiva pel tipus de model. En canvi li manca capacitat de retenció, com per exemple poden tenir els de caixa oberta tipus RX-4. Clara tendència a fer la croqueta a l'entrada en corba degut a la situació elevada del centre de gravetat. Excessiu recorregut de l'eix anterior, cosa que dificulta que les rodes puguin fer un bon recolçament en pista. El comportament general és molt delicat. Les entrades en corba cal que siguin amb la feina feta, i les sortides convé fer-les amb una bona dosificació del gas i esperant que tinguem el cotxe aliniat, doncs el poc pes davanter i la gran motricitat fan que tingui tendència a sortir-se fins i tot a les rectes ja que el morro perd càrrega. Els eixos i rodes, al no ser calibrats, accentuen encara més el comportament nerviós. Els pneumàtics necessiten una estona de rodar per la pista, o per sobre d'un paper de vidre, per assolir una relativa homogeneitat. La goma, de poca qualitat com ens té acostumats Fly, molt em temo que amb el temps s'endurirà i plorarà com ha passat altres cops.

    SETUP

    Com sempre us dic, això no és una preparació si no un afinat  per assolir una millora de prestacions sense que l'estètica ni els components esencials del model es vegin alterats. Com que d'entrada tenim unes reaccions molt brusques, es buscarà amansir la fera. Si s'afluixa mitja volta el Phillips posterior i el mateix els dos que collen la calandra, s'assoleix una millor deformació del xassís i amb això un comportament més suau. No recomano afluixar el Phillips davanter central, doncs llavors el morro adquireix inestabilitat. Cal limitar el recorregut de l'eix anterior, fent que aquest quedi el màxim d'encastat a la carrosseria. De forma provisional, és molt senzill fer-ho, amb un escuradents tal i com es pot apreciar a la foto. Amb aquest sistema, sempre que es vulgui es pot tornar a la configuració inicial. Per altra banda, l'augment de fregament de l'eix anterior ens proporciona una millora en la retenció. 

    Es pot posar una gota de cola blanca (amb aigua es pot treure sense cap problema) a cada fixació dels cables del motor amb el xassís, per a evitar que aquests s'escapin i freguin amb les rodes dificultant el seu normal funcionament. Si el que es busca és una major comoditat de conducció, afegint un petit llast (de fabricació casolana) de 5 o 6 grams i d'iguals proporcions que l'iman extret, es millora molt l'estabilitat, tot i que les acceleracions no són tant brillants i les frenades s'allarguen per l'augment de les inèrcies. Els pneumàtics posteriors tenen unes mides relativament poc freqüents, cosa que fa difícil canviar-los per uns de perfil més baix tot mantenint les llandes. Els podem desgastar a màquina. De tota manera, amb la utilització i desgast normal, van millorant a cada volta. Molta cura amb el desgat dels pneumàtics davanters, ja que ens podem trobar que estiguem rodant recolzant el morro només amb la guia, o sigui amb tres punts de contacte amb la pista en lloc de cinc. Jo personalment no els tocaria. 

    Tot el que no sigui això, ja entrarem en el camp de la substitució de material de sèrie per calibrat, cosa per altra banda indispensable si és que la utilització ha de ser competitiva. De tota manera, no crec que sigui un model massa adequat per a fer-ho.

    En definitiva, un model que fa goig a la vitrina, i que amb tacte, permet gaudir de l'slot entès com a lleure, i sense gaires aspiracions competitives.

    Força Scuderia!