enzoslot

    Continuant amb el 250 GTO, avui repassaré la versió editada no fa gaire per la marca britànica, la qual, darrerament ens té acostumats a una bona qualitat d'acabats, tot i el segell "made in China" estampat en el xassís.

    CARROSSERIA:

    Una primera inspecció visual ens permet veure que tenim a les mans una bona reproducció, amb molts pocs punts en comú amb les referències produides per Pink Kar. Els anys han passat i la tecnologia del món de l'slot ha evolucionat molt.

    El conjunt està ben resolt, tot i que aviat es noten els problemes d'escala i proporció. L'aspecte general és massa estilitzat respecte del model real, sobretot la meitat anterior. El sostre té una aparença massa plana, sense la corba que va descriure magistralment la ma d'en Sergio Scaglietti ja fa gairebé cinquanta anys.

    El color de la pintura i la seva brillantor és inmillorable, i el que és d'agrair pels que som incondicionals de la casa italiana, l'escut corporatiu del centre del capó motor i el de l'Scuderia a cada lateral, estan reproduïts a la perfecció mitjançant tampografia, de la mateixa manera que els dorsals i les matrícules.

    Un detall de qualitat que no es veu massa, és que les entrades d'aire frontals i laterals estan carenades per l'interior, amb el que s'impedeix que a través de les obertures apareixin les tripes del cotxe, com ara els cables del motor. Això també fa que, degut a que el model incorpora llums anteriors i posteriors, quan aquestes assoleixen la seva major intensitat, no apareixin feixos de llum per llocs indesitjats. La carrosseria no resulta traslúcida quan funcionen els llums, com tantes altres vegades passa en models d'slot.

    Pot ser la part més fluixa de la carrosseria és el frontal, on hi falten els llums de llarg abast i el cromat del Cavallino de la calandra. També hi trobo a faltar les perforacions que refrigeren els discs dels frens, en aquest cas només insinuades. Si s'observa amb atenció, es poden veure els leds del circuit imprès que donen llum als fars. Hi trobo a faltar la reproducció de les òptiques. En aquest punt, l'aspecte global és poc fidel a la realitat.

    A la part posterior, els pilots tenen un aspecte correcte, però els escapaments tenen la part interior del orifici cromada, quan hauria de ser negre, fruit de l'ennegriment que provoquen els fums de la combustió. Ja sé, no cal ser tant purista, però quan es tracta d'un dels models més bells de can Scaglietti, tot sembla poc.

    Pel que fa referència  a les tanques i panys de les portes i capós, estan representades amb relleu i pintura cromada, però no són apèndixs aliens a la carrosseria.

    Arribem al punt més crìtic. Les llandes i pneumàtics anteriors estan descaradament fora d'escala. El diàmetre de la llanda és insuficient, així com també la seva amplada, i en conseqüència, el pneumàtic té un diàmetre massa petit i la seva amplada és irrisòria. Com no sigui per motius productius, o per aprofitar les gomes per a diferents models de la marca, no entenc el per què d'aquest error. No obstant, les llandes són d'una factura hiperrrealista, amb palometes centrals de tres braços, innombrables radis i fins i tot amb el disc de fre. També els pneumàtics tenen, a part de les seves dimensions, un aspecte realment bo, doncs gaudeixen d'un ratllat molt adient a l'època, cosa que molt poques marques es molesten a reproduir.

    El cockpit és més que correcte, amb un volant ben detallat, amb l'escut al centre. La botonera del tablier està resaltada amb pintura cromada. Els rellotges estan ben reproduits. La palanca de canvis està ben reproduïda. Les formes dels backets fan el fet. El pilot, a la dreta ja que és una reproducció britànica encara que porta una matrícula de Mòdena, tot i senzill, té una bona presència, amb els arnesos ben detallats. Els neteja-parabrises no tenen l'aspecte de plasticot com passa en molts models i el vidre posterior té una sortida de ventilació molt ben resolta.

    En general, es pot qualificar l'aspecte general de força bo, permetent tenir una imatge molt acertada d'un dels millors esportius dels anys '60, i quasi m'atreviria a dir de la història.

    XASSÍS I MECÀNICA:

    El xassís no és gens pla, per a poder ubicar el motor el més baix posssible, cosa que no és massa favorable a l'hora de que es deformi i permeti un comportament més suau en pista. Si a tot això hi afegim que el tenim farcit de cargols Phillips (sis en total) per a fixar-lo a la carrosseria, tenim al davant un ferm candidat a comportament nerviós. No cal dir que aquesta gran quantitat de cargols donen molta solidesa al conjunt, només faltaria. En relleu, hi destaquen els col·lectors d'escapament, pintats amb pintura cromada. El disseny i acabat és bo, tot i que els cables van muntats pels costat equivocat, doncs no han utilitzat les fixacións que te el xassís per a ells.

    El motor, que és un Mabuchi de caixa curta, es troba en posició central anterior, lleugerament endarrerit respecte el tren davanter. Degut a això, la transmisió es realitzat mitjançant una junta homocinètica amb recolçament proper a l'eix posterior. La relació de transmissió entre motor i eix posterior, o el que és el mateix, entre pinyó i corona, és de 9/27.

    L'eix anterior, únic per a les dos rodes, té un recolzament que no li permet gens de joc vertical. El posterior, gira sobre coixinets de niló que ajusten força bé, evitant vibracions sobretot al accel·lerar. Els dos eixos tenen una amplada continguda, en gran part deguda als passos de roda de la carrosseria.

    La guia és la que monta habitualment la marca, fixada mitjançant cargol Phillips al xassís, i sense retorn ni recorregut vertical. La connexió elèctrica es realitza per cable, segons el meu criteri, d'una rigidesa excessiva, cosa que dificulta el lliure gir de la guia. Les trenetes de contacte són les mateixes que equipen tots els models de la marca, senzillament dolentes.

    El pes del conjunt es queda en només 70 grams, per això el petit motor resulta més que suficient.

    PROVA DINÀMICA:

    Veure'l corre per la pista és un autèntic plaer. Et permet retornar als anys seixanta, a tota l'èpica de l'automovilisme i les carreres de resistència. Un cop fetes les primeres voltes de lluïment, s'han de començar a buscar els límits.

    No cal dir que l'iman ja no està fixat al xassís. Entenc que per motius comercials, aquests tipus de cotxes han d'anar equipats amb ell, però també crec que qualsevol auto clàssic s'ha de pilotar a pel, sense ajudes externes, amb el tacte del dit.

    A primera vista, donat que el motor va molt avançat, els seu comportament és altament sobrevirador. Si hi afegim que el compost de les gomes és massa dur, ens adonem que quan arribem a una corba, hem de tenir la feina ja feta, ja que si no el tren posterior ens avançarà inexorablement. Per altra banda, els fet de que aquest sigui molt lliscant evita que el cotxe tingui la tentació de fer la croqueta. En el cas de les accel·leracions, les rodes posteriors tendeixen a patinar massa. Els pneumàtics no milloren amb les voltes, tot i que es van desgastant i agafant temperatura.

    Degut a la excessiva rigidesa del cables de sèrie, demostra dificultats per a traçar les corbes interiors, així com problemes per a recuperar la trajectòria recta a la sortida d'aquestes. També s'observa que els cables freguen el circuit imprès dels llums anteriors.  

    En resum, tenim un model no apte per a competir, ni tant sols en les carreres de clàssics, en gran part per culpa de la posició del motor, però que amb una mica de tacte pot arribar a ser agradable de pilotar a nivell d'entreteniment. Obviament, no us puc parlar de què se sent al conduir un GTO de veritat, però suposo que aquest 1/32 sense iman, ho reprodueix força bé a escala, amb tota la potencia entregada de forma desbocada sobre l'eix posterior. Amb un pilotatge molt fi, es pot passar una bona estona, això sí, no s'ha de mirar el cronómetre, perque el que compte no és el temps invertit per volta, si no mantenir-lo el màxim de voltes dintre l'escletxa.

    AFINAT CONSERVADOR:

    Primer que res, cal treure les escombretes de sèrie i posar-ne unes de més toves, que permetin acostar més el cotxe a la pista. Si substituim els cables de sèrie per uns de silicona, facilitarem el gir de la guia, així com el seu retorn.

    És bo afluixar una volta sencera els dos cargols Phillips de la part posterior del xassís, per tal de fer-lo bascular lleugerament i fer que les reaccions no siguin tant sobtades. Proveu d'eliminar els dos central de cabota plana.

    He provat de canviar els pneumàtics posteriors per uns Ninco 20x7, però ni el diàmetre ni el pas interior són els mateixos. De tota manera, tinc els meus dubtes de que al posar un pneumàtic amb més grip, l'entrada a les corbes no sigui encara més delicada i llavors sí que aixequi la roda. L'única cosa que milloraria és l'accel·leració en recta.

    Es pot provar d'afegir llast a la línia del CDG, recolzat directament sobre el xassís, però les inèrcies d'entrada en corba es veuran modificades i la distància de frenada s'allargarà.

    Força Scuderia!