Desconforme

Avui en dia xoquen algunes imatges, algunes històries, algunes vivències, alguns comportaments del passat. En cada època la societat ha tingut diferents pors. Pors que els han empès a fer coses que, sense viure la situació, contexturitzant-lo al moment present, no podem arribar a entendre. Em sembla que la por en molts moments de l’historia és el que ha mogut la nostra societat, sense adonar-nos en cap moment que és quelcom intern que es fa real en el moment en que hi creus i ho vius.

Per desgràcia hem passat la por per la fam, per la malaltia, per la repressió, per la veritat, pel pensament, per la llibertat, pels sentiments, per les creences, per la singularitat, per la discrepància, per la pèrdua del honor, per la vergonya,... i hem arribat al dia d’avui en que les pors canvien, com tot al llarg de la nostra història. I ara ens preguntem què ens fa por i segurament el que més diríem seria: la mort. Però en el dia a dia: tenim les pors ridícules dels diners, de l’aparença, del què diran, del que no tenim,... i així ridiculitzem, menyspreem la nostra pròpia història, els nostres avantpassats que tenien unes pors més dignes, més reals.

Com podem ni imaginar com eren aquelles pors? No en podem tenir ni idea!! I no hi pensem. Ja hem oblidat que no fa pas massa temps, per lo ràpida que va la vida, que els nostres avis eren en situacions de por reals, de pors esgarrifoses i que les van superar com herois. I ara els tenim oblidats en cases fredes, soles, buides i ens molesten les seves necessitats. Sí! Ens molesten pq no som conscients del que son en realitat. Hem perdut els orígens i estem vivint en un món irreal però que no s’assembla en res als contes. Donem a un carrer el nom d’un home llunyà, d’un escriptor, pintor, polític,... algú que surt als llibres de text i ens oblidem de Josep O.B., Marta S.C., Ignasi R.P., Anna N.F.,.... i tants i tants més que sí són mereixedors d’aquest honor. Presoners, víctimes i orfes de la guerra, ,... i tants i tants més que no sabrem mai pq els hem volgut oblidar.

Per això jo crec en la valentia. Es la valentia el que necessitem i el que realment voldríem si fóssim sincers amb nosaltres mateixos. La valentia del sí i del no. I la valentia per acceptar l’abans i treballar l’ara.

Sempre hem sabut que els medis de comunicació, tant els diaris com la televisió no son mai neutrals, tothom tenim clar que alguns diaris son de dretes i d’altres d’esquerres. El mateix passa amb les televisions i aquest cap de setmana s’ha notat moltíssim que regna la parcialitat.

A València ha vingut de visita Benet XVI. La visita estava anunciada de feia temps i els preparatius han costat temps i diners. Preparatius per un cap religiós en un estat que hauria de ser aconfessional. Doncs, be ! El Sr. Benet, entengueu que li diré així per no trobar que cap dels títols que s’ha atorgat els cregui convincents: sant pare, representant de deu a la terra, cap de l’església catòlica, ...

Doncs be, el Sr. Benet i el seu sèquit no han trobat convenient aplaçar o fins i tot anul·lar la seva visita com a senyal de dol pel greu accident de fa pocs dies. Per callar crítiques ha fet acte de presència al lloc del sinistre i ha celebrat una missa pels morts amb presència dels familiars. I jo em pregunto: no hagués estat més lògic visitar als ferits a l’hospital? O tenia l’ambient menys controlat i no podien arriscar-se a rebre algun lleig, fos o no merescut?

El Sr. Benet ha criticat el fet que el govern del Sr. Zapatero hagi aprovat una llei reconeixent el dret dels matrimonis gays a celebrar boda civil i que el propi Sr. Zapatero no assistís a la missa multitudinària.

Alguns ciutadans valencians han estat del tot escèptics sobre la visita del Sr. Benet i d’altres han fet crit al cel i han protestat amb cartells a les balconades dient: “Jo no t’espere”.

Però... aquest cap de setmana cap televisió ha mostrat aquesta altre cara de la moneda, tots s’han centrat en la bona rebuda i l’èxit de la visita. Be, sí que diré a favor d'una cadena de televisió nacional, que a la pregunta feta al Sr. Navarro-Valls ( portaveu de la santa seu, català per cert) sobre el que pensava sobre la no presència del President del Govern a l’acte, no va tallar la rèplica del periodista. Quan el Sr. Navarro-Valls va assegurar que era un cas aïllat i que fins i tot dictadors i caps militars d’altres països no s’havien negat mai a assistir-hi, el periodista li va respondre dient que ni Mitterrand ni Bush, caps de països democràtics, no hi havien assistit mai en les seves visites. Cosa que va deixar sense paraules al Sr. Navarro-Valls.

Jo segueixo dient que la gent ha de protestar més, han de mostrar la seva disconformitat, encara que els medis no se’n facin ressò, si el gest és prou fort es veurà que hi som. On eren els col·lectius gays aquests cap de setmana? On eren les famílies mono-parentals ?On eren els valencians cabrejats per la despesa innecessària? Doncs tots hauriem d’ésser a València !!!

No sabia molt be com titular aquest article, però pensant pensant m’he adonat de que tot aniria millor si cada un de nosaltres penses això: “podria ser ma mare” cada cop que sentís una ambulància en ple centre de la ciutat.

Es que em desesperen !!! Que no es mouen, com si sentissin ploure. N’hi ha que no tenen ni el més mínim sentit de l’orientació i miren al nord quan ve del sud i al sud quan ve del oest. Queden embadalits, com a paralitzats però.... precisament no es això el que es busca quan sona una sirena d’ambulància, bombers o policia. Com diria més d’un : “a apartarse cagando leches !!!” Que no sona pq sí, que es tracta d’una emergència !!!

Que hi penseu? Que penseu quan llegiu una mala noticia d’accident, foc, atracament,... que per arribar-hi els hem de deixar passar? Que la nostra ajuda és tant important com la seva quan ja hi són?

Per un cop a la vida quan sentim la sirena i ve cap a nosaltres, ens està permès: pujar a la acera, aparcar sobre el pas zebra, endinsar-nos en un carrer contra direcció, ocupar un gual,... tot el possible i no legal, això sí ! sempre i quan, quan hagin passat retornem a la legalitat vial.