Un grat espectacle li han donat , al politiquet, les seves netes. Menudes encara. Entre les tres sumen solament quinze anys. – ( ara sumen el doble, el temps és temps, i els menuts creixen com a pollancs en arbriu ben abonat i regat. No, no parlem de l’aigua, per favor ) -. Capollets de vida i ja actuen com persones fetes, ai, flors obertes al vent... Que se’n farà d’elles? En sa tendra edat ja saben de GUERRA i de PAU. S’han posat fent corrua o com vagons de tren en marxa – la seva peculiar caminada corrent – pel passadís amb el crit a la boca – no sé si a la ment i al cor -, de PAREU LA GUERRA. PER TOTHOM LA PAU.
És clar. el mimetisme. Senten converses a casa i arreu. Veuen en la tele els missatges de manifestació com si fossin gresques de la gent. Escolten i miren els horrors que causen els bombardeigs ...etc. I es sumen al crit d’angoixa... Que en trauran ? De que els servirà ? Elles s’impregnen en sa jovenesa d’un missatge decadent, pensa el politiquet.
Ell també, entre els cinc i vuit anys va viure en sa carn la GUERRA que no comprenia. I la tingué allí, com ara la veuen elles en la tele. Ell a tocar. Elles en la llunyania. Diferent. I després la PAU de FRANCO, en deien. Similituds? Aleshores, pa de panís si n’hi havia, ara pa blanc i coques.
La història és repetitiva. Quina PAU tindran el poble on la GUERRA hi té la cuina parada?
PAU dels B.B.A. que és un banc de guerra. Molt diferents els sentiments i conseqüències que les condicionaran a elles.
S’ha posat les mans tapant-se els ulls, el politiquet. Les ha cridat, joiós? I els ha fet un petó a cada una. Que més pot fer ? Ell, no ha desitjat mai la GUERRA, però, la PAU, quan la tenim vertaderament tots? Si, TOTS. Sense exclusions...?.Creu que mai i no anem per camí de roses.
------------------------------------
117.- No t’impacientes en arreglar els problemes dels altres, és a dir, del pròxim, no sigui que esgarris els teus.
118.- És normal. Ell té el seu i jo tinc el meu. Sí, sí. Alegries i penes, victòries i derrotes.
119.- Tanta safor per que un coet arribà a la Lluna, i, quan de quan els enamorats es posen morats amb la Lluna, qui sap si alguns fins eren ja a la lluna de València quan no es parlava de coets.
120.- Com vull que siguin els meus fills i els meus nets? El que jo he espirat sempre : ser una persona.
121.- Quan a la senyora vella li posaren les ulleres graduades, es preguntà ja convençuda amb el resultat de la visió que li havia vingut de sobte: - Ara podré veure la Tele, i anar pel carrer sense ensopegar amb les tifes del gossos .Que bé!! -.El aprenent d’òptic volent posar una cullerada de sucre a l’entusiasme de la senyora li digué: - I tant, fins podrà escriure a les netes i llegir les seves cartes -.- O, que bé. De menuda no en vaig poder sortir d’aprendre’n i ara amb unes ulleres... Per què
no m'ho deien abans, si era tant fàcil, tants cops de regla als dits.... Ai, fills, ai fills no teniu perdó...