La Realitat es inimaginable. Ho diuFrank Wilcze. Físic Premi Novel 2004 :
Tot el que llegeixo, quant puc, està envaït de ficció en proporcions molt calculades, perenganxa al lector, i la veritat es que l’escriptor que ho aconsegueix, guanya molts diners.
Acabo de llegir a“José Luis Sanpedro” escriptor nascut a Barcelona, però que es un rodamón. Totes les obres seves que he llegit, ho he fet sense pauses , no paro fins a la fi, i mai m’han deixat indiferent.
Ara hem refereixo a“La senda del drago”, (BESTSELLER)que casualment transcorre a l’illa de Tenerife, on Teresina i jo, viatjarem al mes de setembre del 1997.
Es que quasi tot el que nosaltres varem descobrir ho miràvem sense assaborír la realitat del que era. No ens havíem preparat per adelitar-nos amb les meravelles naturals quetrobaríem allí.
Sanpedro, ho aconsegueix ara al 2009.
Nosaltres arribarem a mirar el mil·lenari Drago, mol apropats, en va semblar un arbre únic, però no sabíem que la seva sàvia era vermella com la sang, ni que el seu origen fos herbívora.
Avui mateix espiga’n un diari trobo una publicitat de “NuevaRumasa” que ha adquirit l’hotel de cinc estrelles SEMIRAMIS, on estiguérem hostatjats aquells dies,construït sobre un penya-segat molt negre, del oceà atlàntic, (casualitat però les cosses sonaixí);
La terrassa del’habitació donava cara al mar, i laprimera sorpresa fou que el Sol pel matí mirant al mar, sortia per la dreta, ion vivíem a la Pinedade Vilaseca, la terrassa també donava cara al mar, i el Sol sortia perl’esquerra. El cargol que fa l’aigua al desaigua el lavabo, gira a l’inrevés deles agulles del rellotge, i a la Pineda de Vilaseca gira com les agulles del rellotge; soncosses elementals que s’han de viure.
Amb excursionsprogramades, visitarem tota la illa, les platges son de sorra de diferentscolors, a causa de les erupcions del Teide, des de la negra, amb diferents tonsgrisos fins a la blanca.
Visitarem plantacions de plataners, i al hotel, totes les menjades, eren precedides per un centre de diferents fruites, on els plàtansdestacaven artísticament, i eren mol bons.
Després de tants anys la màgia narrativa de “Sanpedro”,m’ha fet reviure com un infant, les meravellesque varem mirar sense, veure per la presa que portàvem.
Això mateix llegint diferents obres d’escriptors importa’ns, els el hi deu passar a les persones que han viatjat per tot el mon.
La vida,de la Terra estabasada amb l’oxigen i l’aigua.
L’any 2009 del segle XXI, Els científics confirmen que els humans contaminem, sense control, l’aire i l’aigua del planeta, i que l’augment del Diòxid de Carbó a l’atmosfera, es una de les causes principals del canvi climàtic, que sofrim actualment.
La manca d’oxigen a l’atmosfera que respirem, i la contaminació dels rius que ens abasteixen d’aigua dolça, per beure; es una disbauxa, fruit del egoisme humà.
Però ni els defensors dels drets humans ni els ecologistes, coincideixen en una solució comuna que ens convenci a tots plegats, para que personalment tothom assumeixi la seva responsabilitat, per evitar activament la destrucció de la Terra.
La feina que tenen els politics, es protegir la salut dels ciutadans i preservar l’entorn; el fet real, es que no hi ha combustió sense oxigen i es urgent disminuir el consum si no volem acabar amb l’aire .
¿Per que se’n parla tan poc del excessiu consum d’oxigen, principal motiu de la reducció del gruix de la atmosfera; i posen tan de relleu l’augment de anhídrid carbònic a l’ambient?
Ara tinc setanta set anys, i alguns dies em sento cansat, però el que mes em crida l’atenció, es que la gent jove també es sent aixi , amb un cansament constant.
L’obtenció de la energia necessària per fer qualsevol esforç, es fa mitjançant la transformació dels aliments que digerim, transporta’n els nutrients essencials per la sang fins als músculs, l’oxigen que respirem acompanya als nutrients per crear la combustió i produir energia. L’intercanviï de oxigen- diòxid de carbó, es fa als pulmons, i si l’aire que respirem està contaminat, la manca oxigen, podria ser la causa (d’aquest cansament tan generalitzat).
L’esser humà necessita consumir de 8 a 10 litres d’oxigen per minut en estat de repòs, però si es practica exercicis pot augmentar de 50 a 100 litres per minut.
El 27/ 07/2009 09:46 H, els astronautes de la Estació Internacional, mitjançant una conferencia des de l’espai,expliquen que els preocupa mol, com veuen la Terra per la ventanilla del transbordador. L’astronauta canadenc Bob Thirsk, ho compara amb el que va veure, l’ultima vegada que va estar en òrbita ara fa 12 anys, i diu que es sen intimidat quant veu la fina atmosfera que envolta el planeta, ell creu que ha perdut mol gruix.
Els astronautes també veuen el efectes de la destrucció humana a sobre el planeta.
Seria millor, que tot fos una percepció dels que miren per la ventanilla, ja que es cert que tothom veu el que vol veure.
Estudis demogràfics realitzats per (INET) francès, diuen que actualment pot haver
6.477 milions de persones, que consumeixen un mínim de 8 litres d’oxigen per minut, totalitzant un consum aproximat de 74.615 040 000 milions de m3.d’oxixen/dia.
Tots els motors d’explosió, que cremen combustible, de la classe que sigui, necessiten l’oxigen de l’aire per inicia la combustió, expulsa’n diòxid de carbó, i micró partícules sòlides que contaminen l’atmosfera que respirem.
Si es pugés comptabilitzar, el consum d’oxigen, de la totalitat dels motors d’explosió o de reacció, de tota mena, instal·lats en motos, cotxes, vaixells, avions, etc. Segurament el nombre de m3/ d’oxigen consumits, ens deixaria esfereïts.
“Economia & negocios” del Diari de Tarragona del 26 d’abril de 2009, publica que “Messer Ibérica de Gases”, posa en funcionament al Morell una nova planta de fraccionament d’aire capaç de produir 12.000 m3/ hora d’oxigen fins un màxim de 20.000. Actualment la capacitat de producció diària de Messer, en les seves plantes de Vila-seca i el Morell, es de 550 tones, d’oxigen, 900 tones de nitrogen i 26 tones d’argó, que treu de l’atmosfera de la zona.
El 23 de juliol del 2009, el Diari de Tarragona, a la pàgina 07, publica que “Una nube de óxido de nitrógeno cubre el cielo de Tarragona”; procedent de la planta de àcid nítric del complex de Ercros; i el Delegat del Govern diu que de la fuga del dia 22 de juliol, les estacions, que controlen la contaminació del aire (no detectaren cap índex que passes els límits de vapors nitrosos que estan permesos).
Això vol dir que hi pot haver d’altres gasos que tampoc passen aquets límits, i estan barrejats amb l’aire que respirem; el mateix que consumeix Messer, per fraccionar els tres gasos que comercialitzen, i que formen part del residus que queden després del fraccionament.
Si esta barreja de gasos sobrants, els tornen a l’atmosfera, es una contaminació que altera contínuament i de forma alarmant la nova barreja del aire que respirem, en aquest microclima tarragonès.
La definició que feia de l’atmosfera “Don José Dalmau Carles, en la enciclopèdia cíclico pedagògicade Grado Medio, Edición del 1945”, era així:
L’atmosfera es la capa d’aire que envolta la Terra, es absolutament necessari, per a la vida dels animals i de les plantes, el gruix es desconeix, però pot superar els 80 Km.
Es compon aproximadament, de 21 parts de Oxigen, 79 de Nitrogen i una petita quantitat d’àcid carbònic i vapor d’aigua.
La nova definició que es fa des de FAQ de química i física del aire, amb dades 1998-2008, es més complexa i diuen que l’aire que respirem el formen la barreja dels gasos següents:
Nitrogen (N2), 78 %. Oxigen (O2), 20 %. Gasos nobles, (els que mai es combinen am cap element) 1 %. Diòxid de carbó (CO2), 0,03 %. Aigua ( H2O ), 0,97 %.
Dels estudis confirmats l’any 1945, als analitzats el 2008, hem perdut un 1% de Oxigen i un 1% de Nitrogen, i apareixen gasos dels que mai havíem sentit n’hi parlar-ne.
A l’estratosfera les radiacions solars, a partir de l’oxigen, formen ozó (O3); si falta oxigen a causa del descontrolat consum que en fem, el forat del ozó, que es el responsable del escalfament de la terra, es farà mes gran.
S’haurien d’aturar aquest consums incontrolats, d’oxigen, que contaminen tot l’aire que respirem, causant malalties cròniques, al sistema respiratori, provocant fins i tot la mort.
Es urgent reduir el consum d’oxigen, de les industries, i dels mitjans de transport de tota mena; netejar l’aire que respirem, salvaria moltes vides.
Caminant per les voreres de la ciutat, de cop, rebem el xorro d’aire calent que surt per unes finestres amb unes persianes inclinades, per evitar l’entrada d’aigua si plou, i estan tan brutes, que podrien inclús ser punts infecciosos, dels virus que arriben per l’aire.
Son tòxiques les fumigacions amb insecticides, els ambientadors que disfressen les males olors, els esprais de tota mena, pintures amb dissolvents clorats, la desinfecció de l’aigua de les piscines amb cloro, que torna tot a l’atmosfera, envaint un lloc a l’aire que respirem.
La llista de productes contaminants, seria mol llarga, ho deixo aquí.
Però el que no puc deixar es el que denuncien alguns periòdics.
“el Periódico”del divendres 24 de juliol del 2009, a la seva columna El bitllet, Manuel S. Jardí fa públic l’últim informe no rebatut, d’Ecologistes en Acció ens posa al dia a falta d’informació oficial, de la qualitat de l’aire que respira la població establerta a les grans ciutats i àrees metropolitanes, causa 16.000 morts cada any i ningú s’alarma.
“el Periódico”, del dimecres 29 de juliol del 2009, deia que l’alt nivell de partícules contaminants que es troben en suspensió en l’aire de l’àrea metropolitana de Barcelona provoca cada any 3.500 morts, segons un estudi fet públic pel Centre d’investigació en Epidemiologia Ambiental.
“el Peródico”, del divendres 4 de setembre del 2009 a les pàgines 20 i 21, Antonio Madridejos diu que L’ONU augura un cataclisme si el canvi climàtic no es frena aviat.
He sobreviscut a la guerra civil espanyola, l’any 1936 tenia quatre anys.
La postguerra; d’un sofriment descriptible, del que ara no en diré res.
També a les conseqüències de la segona guerra mundial.
Vaig treballar a la planta de Ercros de Flix durant 44 anys, i 27 anys a les plantes que mes contaminaven,tan l’aire com l’embassament del riu Ebre, i me en vaig lliurar malalt, però sortosament viu.
Assumeixo la responsabilitat que em toca, per complir cegament, les ordres d’aquells directius tan exemplars que últimament ha publicat La Veu de Flix. Tots dirigiren la fàbrica, mol be però sense un àtom de consciencia ecològica ni visió de futur, això es el motiu, de tenir-la avui inoperant.
Potser ara viuen mol be, a qualsevol lloc, lluny de la contaminació, com jo mateix a Reus; però som els responsables de tot el que ara passa, a la mol lleial i noble vila de Flix, a causa de la fàbrica; cosa que assumíem per que tots, necessitàvem conservar el lloc de treball i el sou corresponent, esperant com sempre, que ens resolguin els problemes els de mes amunt.
¡I ara al Tarragonès m’ha de matar l’aire que respiro !, quina paradoxa.
¿Per que les
afirmacions amb referència als ovnis, ressorgeixen, periòdicament, corregides i
augmentades?
Es que no ni ha
prou, amb les noticies de la guerra de Afganistan, el viatge del Papa a Jerusalem,
la crisis global, el creixement de
l’atur, la grip porcina-(denominada grip A), i el Barça;per que a la contraportada de “el Periódico”
de Catalunya del dimecres 6 de maig, GASPAR HERNANDEZ, torni a actualitzar el
tema OVNI, entrevistant a Steven Greer,investigador del fenomen extraterrestre; un dels màxims especialistes amb una
llarga historia de proves d’extraterrestres que visiten la Terra.
Els pròxims 25 i
26 de juliol Steven Greer, vindrà a Barcelona, per participar en la cimera
europea d’Exopolítica, que pretén analitzar el fenomen ovni, i explicar “per
què no estem sols en l’Univers, hi no ho hem estat mai”.
Les afirmacions
mes rellevants, del testimoni que entrevista Hernandez, i que exposa sense
dubtes, semblen passatges de novel·la de ciència-ficció, amb una convicció que
deixa a mols lectors pensant altra vegada amb els Ovnis com fa 60 any; llegint tot
el que diu que diuen, els investigadors científics o afeccionats, que ell ha
contactat.
Jo en les meves
intromissions periodístiques, mai he posat en dubte que les persones que diuen haver-ho
vist, relaten la seva veritat. Però jo he passat mols anys de la meva vida,
escruta’n l’Univers a simple vista i mai he tingut la sort de veure res. Serà a
causa de la meva insignificança.
Algunes de les preguntes que avui actualitzen el
tema ovni:
¿Per que no es deixen veure?
Per que això
provocaria un gran pànic, son mes intel·ligents del que vostè pensa .
¿D’on venen?
Sabem que son interestel·lars
de fora del nostre sistema solar.
¿Que pretenen?
Crec i com jo més
de 500 testimonis, que han treballat per a l’Administració americana, que hi ha
civilitzacions extraterrestres que volen prendre contacte amb nosaltres, de
forma pacífica però encara no hi ha ningú que els hagi contestat. Els
extraterrestres ens truquen però ningú contesta.
¿Com canviaria la nostra vida?
Els científics
que col·laboren amb mi, han arribat a la conclusió que els ovnis no fan servir
ni gasolina, ni energia nuclear.
L’Univers està
ple a vessar d’energia electromagnètica. Al complex militar-industrial-dòlar-petroler
no li fa cap gracia que algú surti amb una meravellosa font d’energia
que deixaria obsolet el petroli i el gas del mon.
Frank Drake,
astrofísic, que porta cinquanta anys buscant senyals extraterrestres l’hi va
dir a IMA SANCHIZ, el 20/ 06/ 2008.
a la
Contra de La
Vanguardia, que el nombre de planetes habitables a la Via Làctia, es mol mes
gran del que es pensava; tema principal de una conferencia que va fer al
CosmoCaixa.
A mim’ha agradaria poder assistir com a oient a la trobada de la
cimera europea d’Exopolítica de Barcelona, dels pròxims 25 i 26 de juliol, per
veure com son estos científics, que sense proves irrefutables, afirmen la
realitat d’estos fenòmens.
De moment jo
seguiré pensant, que la totalitat de tot el que es diu dels Extraterrestres, es
fruit de la imaginació dels que escriuen relatant els fenòmens que diuen que
han vist , però es pura ciència-ficció, de la que mols com jo mateix, ens
agrada mol llegir.
Quant marxes del
teu poble, surts deixant les teves arrels plenes de perjudicis i por.
On vas per seguir
vivint, has de desenvolupar arrels noves, i no es fàcil, vius entre records i
projectes a la frontera entre el passat cert i la incertesa del futur, però si
et pares, quedes paralitzat en el lloc cero de la vida.
A la pàgina 13
diu, que només allò que està escrit conserva l’eternitat d’allò que es diu.
Coincidim; ja que
soc mol parlador i també escric, temes del meu passat, com em vénen a la
memòria.
¡Com arriba a
valorar la paraula! M’ha agradat mol, el que no m’explico, es com un escriptor
tan jove, es capaçde escriure una
novel·la de ficció, en el que aconsegueix introduir-me, a la trama com si jo
fos Pol, i jo tinc setanta sis anys.
Hem trobo tantes
vegades reflectit amb accions i fets de la meva joventut entre 13 i 18 anys,
del anys 50 a
Flix, que fins i tot ho trobo que no pot ser casual.
Verdaderament es
una rebel·lió contra el silenci, de la censura que la joventut, rebérem
inconscientment durant els 25 anys de pau, de la post guerra.
A la pàgina 14
diu, Les preguntes que em vaig fer durant la infància que havien restat
submergides en la inconsciència, ara suraven a la superfície... Qui soc qui
eren els meus pares.
Em vaig rebel-lar
per despit contra el passat, contra el silenci que havíem mantingut.
Fins i tot podia
afectar-me negativament. El millor seria continuar ignorant-t’ho tot.
Era la sortida
mes fàcil, i més practicada.
A la pàgina 19
diu, Sense paraules no hi ha records, no som res.
I a la pàgina 23,
diu viatja, coneix gent, llegeix i sobretot, escriu i escriu... Confiem molt en
tu... Però no tornis a aquest poble. Ves-te’n...
El poble està
maleït per ell, a causa de les famílies mes poderoses que formaven part
del“Glorioso
Movimiento Nacional”. Falangistes disposats a fer el que calgui, pel
regim.
A la pàgina 80,
descriu tan real com es desenvolupava, la setmana santa al poble, que a mi hem fan
recordar fets que quasi no s`els creuria ningú, i que ell no descriu.
Mols quesortíem de l’escola, amb 14 anys, per anar a
treballar, pensàvem, que havent llegit, “el
Don Quijote de Mancha, ja havíem llegit mol.
Però al poble
arribava llibres que escapaven de la censura, amb temes sobre sobre la
naturalesa humana, vegetarians, sexe, i d’altres que no recordo; els rebia
periòdicamentde Valencia un company de
treball, amb més cultura que nosaltres, “Santi”, ens els feia a mol bon preu, i
els llegíem, com si es tractes d’un fet pecaminós.
Les novel·les que
llegíem de butxaca, eren deMarcial
Lafuente Estefania, aventures del oest americà.
Tot el que dius a
la novel·la ho sofrírem la generació dels nens de la guerra, de la que jo formo
part, tots érem Pol.
Andreu, gracies
per haver escrit una novel·la de ficció tan senzilla i tan real, de la memòria
històrica del meu poble.
Desprès de visualitzar per televisió, els partit de futbol del Club de Futbol Barcelona – Ol. Lyon , i veure com Etó, estavellava tantes pilotes als pals de la porteria contraria, sense fer gol, vaig pensar, amb el que va dir l’escriptor americà Philip Roth, al (XLSemanal del 8 de març del 2009), envers l’atzar, on afirma que per ell, ho es tot. I que creu en Deu.
Un home i una dona s`ajunten i de sobte apareixes tu.
Com sigui que els humans no podem decidir, quant i on venim al mon, ens agradi o no. Seria just que ens deixessin decidir el nostre retorn, quant i com volguéssim, amb el mateix plaer.
Diuen que la humanitat esta feta a imatge i semblança de Deu, i cada persona es única i irrepetible.
Hem vist, avenços mèdics, que s`han demostrat, que el cine de ciència-ficció, amb blanc i negre dels anys 1945-50, que pensàvem irrealitzables s`han quedat obsolets
Podria ser que la sort, sigui l’energia, que mou l`intuïció humana?
Quant no invoques la sort, es debilita la connexió, es perden facultats irrecuperables, fins que falla totalment i es per la Vida?
Es segur que Deu es manifesta a sers humans triats (profetes) i reben les seves instruccions a cau d`orella, mentre ells les porten a terme, mitjançant la seva capacitat i saviesa.
Tot el que home es capaç d`imaginar tard o d’hora, acaba fent-ho realitat, al mateix moment que Deu, ho creu oportú.
Però diu que tot es atzar.
Ara em ve a l’esment, les publicitats als autobusos públics, de Londres , i de Barcelona finançats per associacions atees, envers l’existència de Deu.
Científics que investiguen els misteris de la vida, conscients o no de la existència de Deu, segueixen fent vertaders miracles i afirmen el seu poder, modificant al ser humà i perllongant-li la vida
La aprovació de la Llei de Reproducció Humana Assistida el 2006, va obrir la porta a la curació.
De enfermetats hereditàries. Així Xavier fou seleccionat genèticament per que no sofrís una greu infermetat hereditària, i el trasplantament de la sang del seu cordó umbilical, va servi per curar al seu germà que la sofria, al permetre-li fabricar cèl·lules sanguínies lliures del trastorn.
Ara es pot canviar el sexe de les persones, de home a dona i de dona a home.
Implantar vísceres i membres de persones mortes, a persones vives, allargant cada vegada mes la vida del receptor. Ja no podrem dir, (que mare no ni ha mes que una) ara ja hi ha fills que tenen dues mares biològiques.
Penso que els científics formen un conjunt espiritualment unit, per demostrar a la resta del humans la existència de Deu, i no troben la forma creïble de fer-ho.
Entre tant nosaltres molt desorientats, creiem en ells, com si fossin Deus, i això no es bo.
Per causes molt
justificades fa temps que no escric res al bloc, l’últim
el vaig fer el novembre del 2008.
Quasi sempre es el
resultat de la informació que absorbeixo, de radio, televisió,
diaris, revistes setmanals, i de tot el que cau al meu abast; i
escriure el que en penso, es una mena de gimnàstica mental.
He rebut la veu de F
L I X, del gener 2009, on es veu a la portada, les destrosses d’un
pi mol gran per l’efecte de la ventada que hi va fer.
“Naltros a
Flix, quan fa vent mol fort diem, (fot una ventada!)”.
On
sempre bufava mes fort, era a la “Ventonella”
i a la “Costa del Graner”.
Diuen que les ventades
seran mes violentes, a causa del canvi climàtic global.
Segons la
forma de manifestar-se, els huracans tenen noms molt xocants.
HURACÀ o
ESCLAFIT, es va desenvolupar per
Cambrils, Salou i Reus la nit i matinada del 2 de novembre, del 2008
causant moltes destroces, materials.
CICLON o
CICLOGÉNESIS EXPLOSIVA, aquesta
ventada va afectar a Tarragona, bona part de Catalunya i la cornisa
cantàbrica, el 24 de gener del 2009 , a més de les
destroces de tot el que trobava al seu pas, va causar una dotzena de
morts.
Aquestos fenòmens
no estàvem acostumats a veure’ls, però els
meteoròlegs diuen que es podran reproduir un parell de cops al
any.
¡Ara ja s’ha
de treballar en la prevenció!.
La resistència
dels materials, de totes les construccions
que es faran, s’han de calcular per aguantar les ventades que
poden arribar a mes del doble, de les que estàvem acostumats a
rebre, i la responsabilitat ha de ser, dels qui projecten i realitzen
l’obra, dissenyadors, aparelladors, arquitectes, enginyers i
constructors; han de ser capaços de construir, para quant es
presentin aquestos huracans passin sense trencar res.
Si al Japó i
als EEUU, construeixen gratacels para aguantar terratrèmols,
a Catalunya ara s’ha de construir tot per aguanta les “Ventades”
que vindran.
Tothom ha
d’aguantar la responsabilitat real que li toqui.
La matinada del 2 de
novembre, a Teresina la meva dona i a mi ,
ens va despertar, uns sorolls de tempesta i pluja, que mai aviem
sentit.
Vivim al quart pis
de la avinguda President Macià, davant dels jardins de “Mas
Iglesies”.
Obrirem la persiana
de una finestra de l’habitació, per veure el que passava, i
ens quedarem sorpresos.
Aquell fenomen era
espectacular, avia’m si ho podem explicar; el vent que feia,
barrejat amb la pluja, recargolava els arbres, com si volgués
fer paperines, al temps que sentíem un gran xiuli’t
musical, acompanyat per llamps i trons, mol forts; va marxar la llum,
estàvem a fosques, i una mica preocupats.
Que era allò
tan estany?
Va torna el llum i
va anar afluixant la virulència del fenomen, fins que va
quedar la cosa calmada, plovent mol intensament sense sorolls però.
A l’endemà
per tot Reus hi havia, arbres arrencat, i
moltes rames trencades dels que havien aguantat l’envit, parets
caigudes i senyal de tràfic tombades.
Ara ja sabem el que
va passar; un diari del 11 de novembre,
anunciava que, El Consorci d’assegurances es farà càrrec
dels danys que va ocasionar l’esclafit
a Salou.
Pues si
senyors, nosaltres no ho hauríem descrit de forma mes
entenedora, no era un remolí qualsevol, verdaderament era com
un ESCLAFIT.
El diccionari diu Esclafit
– donar cops sorollosos – posar-se bruscament a plora i riure.
La veritat, era una
tempesta poc comuna, si fou un huracà, era mol (esclafitós).
Els dies abans de
tot sans, la colleta de xiquets del carrer La Barca de
Flix, (de entre 9 i 11 anys), volíem descobrir els misteris de la
festa, i Planejàvem d’anar la nit de les ànimes, a espiar per
damunt de la paret que tanca el cementiri, per veure si era cert que
sortien de les tombes.
Els companys mes
grans ens deien, que ells ho havien vist, i eren
com unes llumetes daurades, que al sortir anaven soltes per tot
arreu, fins que clarejava el dia, moment que retornaven totes al
seu lloc.
No tinguérem
mai la ocasió de comprovar el relat, per que mentre fórem infants,
no ens deixaven sortir de nit, (i quant de mes grans ho poguérem
fer), al col·legit, ja ens avien explicat que el fenomen,
s’anomenava “Fuegos Fatuos”, i que res tenia que veure amb les
ànimes; us ben asseguro que m’hauria agradat mol veureu, ha de ser
impressionant.
Les castanyes
torrades les compràvem a la tia Mariana de Paco, que les venia, a la
porta de casa seva, al davant de la “Union
Social”, amb paperines de paper de diari, eren boníssimes.
De panellets, la majoria
dels companys no en menjàvem, era la dècada dels 40.
A passat mol de
temps, i anys enrere, amb els nostres nets,
Eloi, Maria i Montserrat, escollíem el dia mes apropiat, dos o tres
dies abans de tot sans, per fer panellets, i ho passàvem mol be, els
fèiem de moltes formes, grossos i petits.
Eloi el mes gran,
els feia mes perfectes, sobre tot els de pinyons, a Maria i
Montserrat, els encantava fer figures rares, amb xocolata, farina de
coco, cireres confitades de colors, a la iaia Tere l’hi tocava fer
els de codonyat, i jo era el forner, responsable de la temperatura i
el temps, per donar-li el color i la textura adequada,
per fer-los bonics i desitjables, cosa que sempre aconseguíem.
Desprès preparàvem
una bandeja ben guarnida, per cada
“família”, i tot quedava a punt per fer la castanyada amb
panellets, fets a casa.
Actualment, la
festa de tot sans, invita a recordar a les persones que ens han
deixat, (Teresina i jo, abans de la
data), férem la visita als cementiris,
de Flix i de Tarragona, on els tenim enterrats, netejant i guarnint
de flors, les tombes i els nínxols, amb la sana intenció de
torna-hi l’any vinent.
Observem, que moltes
tombes estan completament abandonades, tan les de famílies que
construïren grans monuments funeraris, com les de les famílies mes
humils.
Es nota un canvi
cultural, que res te a veure, amb la tradicional festa de tots sans
de la nostra joventut; es para tenir-ho amb compte mol seriosament,
per decidir ara, on volem que vagin a parar les nostres restes, ja
que avui no hi ha res inviolable, si no es
paga regularment, l’estipula’t, per la empresa funerària
municipal.
Ara els nets s’han
fet grans, i hem canviat la tradició, però amb els records
presents, seguim menja’n per tot sans, castanyes i panellets;
i referent a les ànimes ¡Algo hi ha!
Paulo Coelho, envers
l’acte d’escriure, mes o menys va dir;que
hi ha dos tipus d’escriptors, els que fan pensar i els que fan
somiar.
Senzillament
escriure al bloc, es una de les petites coses,
que em fa sentir una mica més present, dins de la meva
particular parcel·la global.
Amb tota
l’informació impresa que rebo cada dia a més de les
noticies radiofòniques, televisives i les de boca a orella, de
sobte penso alguna cosa, que aflora amb relació als temes del
dia, ho passo a la pàgina d’escriptori, i queda llesta per
publicar.
Escriure
el que penso,(lluny de la perfecció que desitjo tenir), em fa
sentir més viu, tractant de confondre al que porta el control
de la meva existència.
El meu amic Josep Masip,
em truca per telèfon, cada nova pàgina que publico al
meu bloc, hi hem fa la seva crítica personal, sempre mol
encertada.
La pàgina que
vaig escriure, en defensa de les corrides de toros, me la va comentar
mol positivament, i ara m’acabo d’assabentar, que el toro
“Idílico” que fou indultat pel torero de “Galapagar,
José Tomas” a la Monumental de Barcelona, el passat 21 de
setembre, es recupera mol satisfactòriament, a una finca, de
les terres del surt, anomenada “El Grullo” , no tots els toros ho
poden superar, ell ho a fet, i el cuiden tan be que es convertirà
am poc temps, amb un semental de incalculable valor.
Veieu com no tot es
negatiu.
Aquella tarda, el
torero i el toro, van entusiasmar als 18.000 espectadors, lluitant
entre el misteri i la màgia del toreig, apropant-se a la
perfecció, tractant de sobreviure, i ho aconseguiren, tant
“José Tomás, com Idílico”.
Mentre en Atapuerca
(Burgos), estan investigant els orígens del esser humà.
Als
EEUU, treballen amb Nanopartícules.
Els
descobriments, dels científics, filòsofs i alguns
profetes autodidactes, (que surten com els bolets de temporada),
intentant fer-nos empassar les seves intuïcions.
Els
humans, -(opinem tot el que ens han ensenyat a opinar)-. Però
poc a poc culturalment, anem canviant d’opinió, d’acord
als entrebancs de la vida real.
L’evolució,
a mi, m’ha permès deixar enrere , tradicions o costums que
no m’agradaven , i penso que moriré intentant ser millor
persona, ara i en el futur, tractant de eliminar els sentiments de
culpa emmagatzemats.
Ja fa uns quants
anys, que a mi hem sorprenen poquíssimes coses, deu ser per
que he presenciat personalment, uns quants miracles, als que
intueixo, possibles justificacions.
Hi ha gent
que no te res, (bens materials) i sempre estan de bon humor i riuen
alegrement, donant gracies a Deu pes qualsevol nimietat, assaborint
la vida, contagiant l’alegria per tot arreu.
Per que la gent
que ho tenen tot, necessiten psicòlegs, per recuperar la
alegria de viure?
Quin paper juga el
cervell, amb tot el nostre organisme?
Mantenir-lo alegre,
jove i àgil, a pesar dels anys, es impossible;
però, exercitant-lo i alimentant-lo adequadament, pot durar
mes temps, amb una certa normalitat.
Per on falla aquest
hipotètic consell? hi ha una llista
mol llarga de personatges públics importants, que han
exercitat moltíssim el seu cervell, hi han perdut tot el seu
magatzem de memòria.
El cardiòleg
Valentí Fuster i el psicòleg Luis Rojas Marcos, han
publicat recentment un llibre en el que quasi afirmen, que el cor i
la ment formen una unió inseparable. Tots els problemes del
cor s’inicien al cervell, anomenant allò de “mens
sana in corpore sano”.
El
cor pot empitjorar en solitari,
a causa d’una alimentació incorrecta, que el cervell l’hi
ha permès?
En la immensitat
dels Universos, la Terra
gira al voltant de la seva estrella, ningú sap si el Sol, canviaràel seu recorregut o deixarà d’existir.
Els científics han
fet un càlcul aproximat, dels anys que durarà la seva incandescència, i després
junt amb ell desapareixerà, tot el que comporta el sistema solar.
Però entre tant, abans
del suposat final, hi ha moltes cosses, que el científics intenten esbrinar.
Les seves
hipòtesis quasi impossibles, sempre acaben confirmades o realitzades.
Albert Einstein,
va descobrir, la base teòrica de la energia atòmica, i abans del 1932 va dir,
que no existia el més lleuger indici, de que es pogués obtenir mai energia del
àtom, i tothom sap el que va passar l’any 1945 a Hirosima, on la primera
bomba atòmica va matar unes 300.000 mil
persones, justament 13 anys després de
dir, que mai es podria realitzar.
Fins ara l’únic
que semblava impossible, de realitzar era la ALQUÍMIA, definida com la
ciència de Deu, que Ell dona a qui l’hi plau; i ja es feren experiments al
segle (V a C)
El mes semblant a
la Alquímia,
son els experiments amb la
Nanotecnologia, que finança el Pentàgon de EEUU. Diuent que
pot substituir lleis habituals de la química per lleis de fisica quàntica, cambiant
les propietats de resistència dels materials.
Investiguen a
corre-cuita la possibilitat de fer invisible a tot un exercit; i ja fan
diamants del grafit. La
Nanociencia, les Nanopartícules seran Nanomilagres?
Es una ciència
ficció que d’arribar a realitzar-se, potser mes destructiva que les bombes
nuclears?
Peter Higgs, es
una autoritat de la física teòrica, i l’any 1964, va teoritzar sobre la
partícula que explicaria l’origen de la matèria i per tant del univers.
El dimecres 10 de
setembre del 2008, el Consell Europeu per la Recerca Nuclear, posaen marxa a Ginebra, un experiment, per tal de
provar, l’existència d’una partícula elemental, suposadament l’origen de la
massa; si s’aconseguís, s’anomenaria “el bosó de Higgs”.
I el que em sorprèn,
es que un altre científic, de la mateixa matèria, anomenat Stephen Hawkig,
aposta 100 dòlars, a que l’experiment, no servirà per trobar aquesta partícula,
argumentant que si es troba, es deixaria de seguir pensant, per tant es millor
no trobar-la.
Hawkig, es un
home que hipotèticament, ha regirat l’Univers; i moltes de les seves teories
s’han confirmat any rere any.
Jo hem decanto
per l’opinió de Hawkig, per la senzilla raó de que no fa gaire, ell va fer el
“camino de Santiago” i segurament en les seves investigacions hi ha alguna cosa
que ell no ha pogut veure però intueix que hi es.
Una benaurança
diu: benaventurats els que creuen sense veure.....
Els
“anti-taurins” diuen que la corrida es
considerada una tradició, on es mata cruel i salvatgement
animals?
Barcelona es
una ciutat “anti-taurina”? Ho es per que s’anomena “Fiesta
nacional?
Barcelona
tenia dues places de toros, ara en queda una, que no sabem quant
tancarà.
Pot ser que
les corrides de toros, vagin a menys a causa del canvi generacional?
La
primera vegada que vaig entrar a la Plaça Monumental de
Barcelona, tenia deu anys, (ara en tinc 76) me hi va portar el meu
avi Mingo, estàvem a general al sol, en unes escales de pedra.
Vaig aguantar be tota la corrida, i la sang
que vaig veure em va sembla justificada.
Venia
d’una guerra on la sang humana rajava de les ambulàncies que
feien cua per deixar els ferits al hospital de campanya, que hi havia
a la Serra d’Almos; i no hem va fer cap mala impressió veure
sagnà al toro. Després l’espelletarien i el vendrien
a trossos al mercat; tota la carn que es ven a les carnisseries,
primer l’han de matar.
Així
va començar la meva afició a ser espectador de totes
les corrides de toros que podia, i mai l’he considerat un
espectacle cruel, i si d’una bellesa, espontània que podria
sorgir, entre el torero i el toro, en
qualsevol moment, i si no estàs a la plaça t’ho
perds.
Que
alguna cosa canvia es evident, el 21 de setembre, a la Monumental de
Barcelona, amb 18.000 espectadors, un torero de Galapagar, anomenat
Tomàs, tanca la temporada, indultant un toro, el President de
la plaça l’hi fa un avís, i el públic ratifica
la decisió del torero, el President i l’hi fa un segon
avís, del que Tomàs no en va fer cas, portant el toro
fins als corrals, salvant-li la vida; l’afició es va trobar
agradablement sorpresa aclamant amb deliri la decisió de “José
Tomás”. Podria ser un indici de que es necessari un canvi,
amb l’art del toreig. Indultar un toro no es cap cosa nova, jo
vaig veure’n un, fa mols anys a la plaça de toros de
Tarragona.
No soc
un aficionat incondicional als toros, però tant la meva dona
com jo, fórem espectadors fidels a les millors corrides de
moltes temporades i ens ho passàvem mol bé, ens agrada
l’ambient; al descans, ens menjàvem els entrepans de pernil
i botifarra, que portàvem en una borsa nevera, i sempre
acceptaven les invitacions que amb simpatia ens oferien el companys
de “tendido” per veure vi de les seves botes.
Ens
sentíem diferents, entre tanta afició, escolta’n les
seves versions de la “faena”.
El
lèxic taurí, s’introdueix amb qualsevol conversa,
quant es parla de coses que no tenen a veure rea amb la corrida,
surten sense donar-te’n compte.
Casualment,
llegint informació esportiva, de la celebració del
centenari del Reus Deportiu de hockey, que es celebra disputant un
torneig mundial, al pavelló esportiu de Reus; Alberto Mazón
-entrenador de hockey- compara al Reus
Deportiu amb una corrida de toros, amb aquestes paraules (Solo
Gual puede hacer ese tipo de jugadas es el José Tomás
del hockey).
Avui a
la veu del lector, del Diari de Tarragona, parla del “noble esport
de matar animals indefensos”, i la seva
retòrica es la tesis contraria a la descripció que fa
–Juan Soto a el Periódico- de la corrida de José
Tomás.
Les opinions
son també una competició.
Soc del que
pensen que no es pot ser contrari de res, de cop i volta, tot
necessita el seu temps per evolucionar.
Cada dia
desapareixen, tradicions que comportaven maltractament d’animals,
quant sigui el moment i pausadament també es deixaran de fer
Corrides de Toros, tal com nosaltres les aviem vist sempre.
Amb
la remodelació de la plaça de Tarragona, no s’han fet
corrides i potser serà el motiu per no fer-ne mai més.
Una
cossa semblant passa amb els aplecs de Sardanes,
la dansa Nacional de Catalunya, hi balla mol poca gent i la immensa
majoria de molta edat, al jovent l’atrau poc.
Teresina
i jo, de joves també ballàvem sardanes i formàvem
part d’una colla que tenia per nom (Amunt i Crits) ara seiem com
espectadors i escoltem la “cobla” en concert, mol contens de
poder-hi ser.
La vida
segueix endavant sempre adoptant innovacions.
Alguns donants es
queixen públicament dels extremats controls que els sotmeten
al moment de la extracció.
Una senyora protesta per
que no l’hi han volgut fer l’extracció de sang, per que
al seu físic l’hi mancaven deu quilos de pes.
A un altre senyor el van
refusar, per estar casat amb una japonesa, per que al Japó hi
ha un virus relacionat amb un càncer, l’HTLV. Un virus que
no podrien detectar-lo amb els procediments habituals de que
disposen.
La por latent dels
receptors es inqüestionable, la transfusió els per
salvar-los la vida, però tenen poques opcions, o l’acceptes
o et mores. Si la sang que rep està contaminada, per alguna
fallida tècnica de control, el receptor viurà amb la
malaltia inoculada, que tard o d’hora també pot acabar amb
la seva vida.
Jo vaig viure mols
anys, amb aquesta por al cos.
A la matinada del
dia vuit de maig del 1986, vaig tenir un accident de cotxe, que hem
va tenir dotze dies a la UVI, (dels que no recordo res, encara avui),
durant els tres mesos que vaig estar hospitalitzat, vaig tenir tres
intervencions quirúrgiques, amb transfusions de sang,
legalment autoritzades, i poc a poc, amb els exercicis de
recuperació, vaig superà el trauma.
Quant ja estava
incorporat al treball, (a Barcelona), es va
descobrir que s’havia fet transfusions de sang contaminada, i com
jo no sabia de on procedia la que hem van transferir a mi, hem va
envair una preocupació, que mai vaig manifestar, però
hem va durar vuit o nou anys; el temps que hem van dir que podia
estar latent un virus.
Hi ha pocs donants,
tot i l’augment enregistrat, segurament a causa de que hi ha mes
gent que no en poden donar, pel perill de transmetre
algun mal, que ni ells saben que el tenen.
Però les
investigacions, no s’aturen i un grup de l’empresa (Advanced Cell
Technology de Massachusetts – EUA-), han aconseguit per primer cop
fabricar glòbuls vermells in vitro a partir de cèl-lules
mare embrionàries. Representen una nova font de cèl-lules
que es poden propagar fins a l’infinit, i propagar així una
font inesgotable de globuls vermells.
Bolen crear un banc
de cèl-lules mare, corresponents a
cada un dels quatre grups sanguinis i per a les seves variants
positiva i negativa
Es
una mol bona noticia, pels que puguin necessitar una transfusió,
al quedar eliminat el perill de transmissió de patògens,
causants de mols mals que ja coneixen.
Una noticia
inquietant es que si tot surt com pensen els experts, haurem
d’esperar uns dos anys per que esta
noticia sigui una realitat; després començaran les
transfusions, i els efectes secundaris que puguin tindre els
receptors. Una incògnita a resoldre.
La Penicil·lina
va ser un descobriment per causalitat, de
Alexander Fleming, l’any 1928 i es va comença a utilitzar el
1940. Va salvar moltes vides, inclosa la meva, als 19 anys, pel 1950,
vaig sofrir una pneumònia estava mol greu, i el Dr. Pujals,
metge de capçalera de la família, va dir als meus
pares, no us preocupeu ara ja tenim la Penicil·lina al nostre
abast, i sen sortirà perfectament, i així va ser.
Fins als 70 anys,
no puc dir quantes vegades més vaig prendre l’antibiòtic,
suposo que desenes, però als 71 anys un dentista, me en va
receptar i quasi em mata, per que jo no sabia que hi era “al·lèrgic”.
Desitjo que
aquests investigadors trobin la sang, sense cap efecte secundari, que
ens sorprengui inesperadament.
Llegir
fets històrics,et passeja pel passat, amb l’avantatge
que si no ho entens prou be, recules pàgines hi ho
rellegeixes.
La
Cabana de Josep GIRONÉS
Avui,
dia sis de setembre del 2008, acabo de llegir el XIX premi literari
Vila D’ASCÓ, 2007, la primera edició de març
del 2008. Un relat que llegirà molta gent, però que
sols entendran amb realisme, les persones que varem néixer
abans de la guerra entre el 1930 i 1932, els nens que la visqueren
amb tota la seva cruesa, i si son vius tindran mes de setanta-cinc
anys, partícips de la instauració de la monarquia,
presents a la mort de Franco, i actors principals de la transició
política espanyola; per la resta de persones més
joves, serà una novel·la més, entre realitat i
ficció.
Diu
una veritat com un temple: els esdeveniments i la historia quant no
han quedat escrits o si no es recorden, és com si mai no
haguessin existit.
Quina
dona la Carme, ella es la que revifa l’historia.
Recull
de d’alguns records, dels que hem dona la sensació que
d’alguna forma jo hi estava present, a causa de fets i accions
que vaig viure i recordo, de la meva infantessa, (com clixés
de fotografies perduts, que apareixen quant menys o esperes, i ho
veus com si ara fos).
Pagina
11. 1937. De seguit, em venen al cap les paraules de mon cunyat
Ricard, el qual m’assegurava que a la guerra vam recollir tot
l’odi que s’havia sembrat i acumulat al poble al llarg
dels darrers cinquanta anys. “Jo no he sembrat res i m’han
matat el marit”, li havia respost, però ell insistia que
tot respon a la situació creada per uns i altres; els amos i
els treballadors, els de missa i els menjacapellans, els polítics
i els sindicalistes.
Fet
i debatut, son els grans propietaris els que influeixen sobre les
persones que tenen sota la seu domini, i també els membres de
l’Església catòlica, que basen la seva vida a
complaure els poderosos, mentre que prediquen la conformitat entre el
pobres.
Hi
ha persones que es cansen de tanta opressió i es rebel·len.
Aquí
encara no hi era, jo naixé el juny de 1932
Pagina17.
1901. A casa nostra érem pagesos i treballàvem a mitges
les terres de l’amo.
Pagina
28. 1904. l’Oncle Rafel de ca les Valls ens parlava de la
romeria de San Francisco, un esdeveniment que cada any s’organitza
a la Fatarella coincidint amb el primer dissabte després de
Pasqua de Resurrecció.
(Vaig
anar ala romeria dos cops, des de Flix amb una moto vespa de 150cc.,
passant per Riba-roja, seria els anys 1965-66. Eels bordons de San
Francisco eren mol tradicionals, i per nosaltres una cosa mai vista,
es confeccionaven per lluir-los a la tornada al poble.).
Pagina
35. 1904. De les guerres carlines sempre lluitaven pobres
contra pobres.´
I
l’Església catòlica, sempre van anar a favor dels
carlins?
De forma
indirecta sempre, ja que atiaven el foc des de les trones, i de forma
directa també, sobretot diversos capellans, com el de Flix, el
del Lloar i el de Prades, que es van fer tristament famosos com a
sanguinaris comandaments carlins.
Pagina 87.
1915. Aquell dia mossèn Josep continuà amb la línia
del dia anterior, quant demanava als cristians que ens conforméssim
amb el nostre destí a la terra, un comportament que ja
obtindria la seva recompensa al cel.
Pagina
107. 1920-23. Al segon dia de batre hi hagué un incident que
mai no oblidaré. A l’era situada en l’altra coma,
propietat dels Calze, es calà foc a les espigues que tenien
escampades. Tal com ho explica el Jaume, quant ell es presentà
a l’era encara va poder apartar moltes garbes, de l’acció
del foc, però en cap cas es pogueren salvar els feixos que
estaven a punt de ser trillats. En arribar la tia Rafela i jo,(la
Carme, la muller del Jaume), també ho feia el senyor Calze i
el seu majordom, el Xorrac, que aquell dia es dedicaven a
inspeccionar les feines dels seus mitgers.
Quant
va veure l’era cremada, el senyo Josep agafa el xurriac que
portava el Xorrac al carro i, sense temps de dir “Jesús”,
comença a pegar als seus mitgers, a l’home de
la casa, especialment, però també a la muller i als
avis. Semblava com si estigués posseït del “dimoni”.
El Jaume intenta intervenir , però l’amo l’amenaça
a ell també amb la xurriaca, a l’hora que li ordenava.
“Tu cap a la teva feina que aquí a casa meva no hi tens
res a fer”.
La
tia Rafela ens deia que anys enrere era moneda corrent que els amos
peguessin als mossos i els mitgers, tot i que darrerament s’havia
perdut aquell mal costum.
Però
ja s’ho deuen haver confessat, probablement – intervingué
Guilla, amb un pèl d’ironia que l’ajudava a
sobreviure - , hi de ben segur que els capellans ja els hi deuen
haver perdonat, la malifeta.
En
tancà un tracte de compra d’una finca, la tia Rafela,
l’hi diu al seu fill que s’havia equivocat en allargar-li
la ma al amo:
-
No vulguis tocar mai els amos, ells es pensen que estan fets d’una
altra pasta.
- Mira,
mare, a Flix sentia dir que tan prima té la pell un ric com un
pobre, un jove com un vell.
- Si
Jaume, però nosaltres som a la Fatarella, i aquí els
amos no accepten res més de nosaltres que no sigui treballar i
acotar el cap.
(Això
passava fa només 85 anys, i ara uns altres amos
anomenats, banques, ens hipotequen la vida, econòmicament,
mitjançant el consumisme exacerbat).
Alguns
empresaris, es comporten quasi com els amos dels nostres
avantpassats, amb els treballadors marroquins, africans i mols
europeus del est; el que no deuen utilitzar es la xurriaca per
colpejar-los.
D’
amos no n’haurien de tenir ni els gossos, però es un
reducte existent, que seguim tolerant.
