ATURAR LA DEVASTACIÓDELMEDI AMBIENTES MISSIÓ DE TOTS,
NINGÚ HAURIA DE PENSAR QUE AMB LA SEVA ACTITUT, NO SERÁ SUFICIENTPER ACONSEGUIR -HO.
Un grup de científics, han publicat un estudi a la revista Nature, alerten
del greu impacte causat per l’augment
de la població. Es vaticina que la Terra es col·lapsarà en deu anys.
Els dos països mes poderosos del mon; estats Units i Rússia, competeixen
amb l’exploració espacial, com part imprescindible del futur.
La Xina, ha posat en òrbita, “Shenzhou-9” amb la primera dona xina, amb dos
companys més, viatge de catorze dies de duració.
Actualment ja son 3 els països mes poderosos del mon competint, a l’espai ; sembla que volen fugir de laTerra.
Tots els països que formenel
Consell del Observatori Europeu Austral, donen llum verda a la construcció del “European
Extremely Large Telescope” serà el telescopi òptic/infraroig, mes gran del mon,
i esperen que pugui entrar en servei en 10 anys.
L’astrofísicsuís “MICHEL MAYOR”va obrir la porta al somni, de trobar mons sembla’ns a la Terra, al
descobrir fa 17 anys el primer planeta fora del sistema solar.
Des de desprès, en porta més de 200 de localitzats, i fa mol poc temps, en
va trobar un, que podria albergar vida. El va anomenar com “HD 85512 b” i diu
que te la virtut, d’orbitar la zona d’habitabilitat, de la seva estrella; una
distancia suficient, per que tingui aigua en estat líquid, a la seva
superfície. La seva maça es 3,6 vegades la de la Terra, amb una temperatura
atmosfèrica de 25 ºC. Ara però no hi podem viatjar ja que dista de la Terra 36
anys llum; però tampoc es podia viatjar a la Lluna quant “Julio Verne”, va
imaginar com se hi podria anar.
A la sèrie de ciència-ficció Star Trek, la gent va d’un lloc a altre, de
manera instantània amb la teletransportació; però fa mol poc temps i concretament a
Barcelona el “Grupo de Teoria de la Información Cuántica del ICFO” aconseguiren
teletransportar, l’estat d’un àtom a un altre.
Però EEUU, torna a prendre l’iniciativa fent arribar a la superfície de
Marte l’explorador CURIOSITY.que s’ha posat al damunt del planeta roig, desprès
d’un viatge de 567 milions de kilòmetres. L’agencia espacial NASA ha confirmat
que l’artefacte d’una tona, s’ha posat en el crater Gale,després d’una
complexa maniobra a la que han denominat “set minuts de terror”quant va entrar
a la atmosfera marciana.
Barack Obama diu que els Estats Units han fet historia. “Este es un triunfo de la tecnologia sin precedentes” i afegeix
que aquesta missió demostra que fins les cosses més difícils no es resisteixen
al ingeni humà
L’Astrofísic suis “Michel Mayor”diu, espero que quant es pugui viatjar pel cosmos no ens haguéssim
d’avergonyir del que l’hi estem fen a la Terra.
12 de juliol del2012. A Torredembarra, Camp de Tarragona, ha començat a
funcionar la primera dutxa ecològica amb aigua de mar. L’ajuntament i l’entitat
GETE- Ecologistes en Acció, haninstal·lat a la primera dutxa d’Europa que funciona amb aigua de mar.
No consumir aigua potable, si l’aigua de mar pot ser utilitzada, amb les
mateixes condicions higièniques,es un
repte per tots els consumidors que viuen prop del mar. Malgastar
l’aigua potable redueix la capacitat dels embassaments, i si no eliminem seriosament
el seu consum, arribarem a quedar-nos sense aigua molt prompte.
Para Torredembarra, les dutxes de les platges, diuen que suposen el 17% del
total d’aigua, que consumeix el municipi.
Aquestes dutxes d’aigua salada, pretenen reduir el consum i modificar els
hàbits dels usuaris de les platges.
Quant es pugi viatjar per el cosmos, Torredembarra podrà dir amb orgull,
que ells si que han intentat millorar la Terra.
ELS ESTUDIS
PREVENTIUS, ALLARGUEN LA VIDA. DE LES PERSONES.
El dies 6, 7 i 8
de juny del 2012,Reus a reunit, més de
400 experts en prevenció cardiovascular.
Serà el 25
Congrés Nacional de la Societat Espanyola de Arteriosclerosis on es presentaran
els resultats del estudi Predimed ( Prevenció amb Dieta Mediterrània),
complementada, amb el consum de fruitssecs (especialment nous i oli d’oliva verge,)
Respecte al que
mengem esta mol ben estudiat i definit desprès del estudi que s’ha fet durant
cinc anys entre més de 7000 persones, de les que 1500 eren del camp de
Tarragona en les que jo i la meva dona Teresina, en formàvem part.
¿Es debatrà en
vers la confirmació de que les persones, som el que mengem?.
Però no podem
deixar desapercebut, que te la mateixa importància, per guarí de bona salut;.
L’AIRE QUE RESPIREM.
D’una forma
arbitraria, l’atmosfera que ens envolta a les ciutats més grans, formen un
microclima estable que conté una barreja de gasos de tota mena que consumim:
Gas Butà,Dissolvents, de
pintura Esprais, des de
insecticides, fins a laques per fixar els cabells..
Productes de
neteja i desinfecció, Cloro, àcid clorhídric, Amoníac i mols més que existeixen
al mercat..
Monòxid de
carboni, produït pels vehicles de motor, que consumeixen derivats del petroli.
Que ha suposat una concentració de CO2 atmosfèric del d’un 35%,, provocant un
descens del 0,05% en el pH oceànic.
Alt Camp, 11/ 05/
2012 . LaDirecció General de Protecció
Civil, va emetre, una alertaaAlcover per superació del llindar d’ozó
troposfèric
Quant l’aire que
respirem conté poc Oxigen, a causa de la contaminació, el cor bombeja mes sang,
per fer arribar l’0xigent a tot l’organisme. amb la missió d’oxigenar les
nostres cèl·lules intoxicades..
Sanitat diu: que
l’Institut Marques de Barcelona, a fet un estudi dirigit per la Directora
MarisaLopezTeijon, en el que a demostrat que la contaminació en general,
provoca a les dones, menopausa precoç, que les impedeix ser mares.
Els humans estem provocant
uns cambis tan significatius, a causa delaugment de la població i del consum dels recursos; que els científics
pensen que la Terra es col·lapsarà en deu anys, portant-nos cap un nou estat
planetari.
Avui dia nou de
juny del 2012, a les 12 hores, complia 80 anys de vida, gracies a les
intervencions mèdiques que m’han situat al llinda, d’aquestos deu anys tan
conflictius,
que tantes
persones, lluitarem per traspassar-los.
A la mateixa hora
amb motiu de la festa major del barri del Carrilet, (on vivim des de fa mols
anys) a la plaça del Mercat, actuava, en concert,ELC O RÀ K
A N. Es un grup que es caracteritzaper
estar format, per persones immigrades, de diferents nacionalitats, que viuen a
Girona i rodalies.
La seva
interpretació d’obres de compositors catalans, en Català, m’ha emocionat, al
veure el que son capaços de fer, les persones quant es senten ben acollides.
Llegeixo els mitjans d’informació, tan diària com periòdica; estar al
corrent de les últimes noticies, enriqueix la meva capacitat, d’expressió i
comunicació, al temps que em permet tenir una visió més ampla, de com està la
resta del mon .
Em passa el tems tan apressa, que els projectes que tinc, esbossats em
provoquen una certa incomoditat, al veure que no dono l’abast per poder
realitzar-los.
Per estabilitzar aquest desconcert, decideixo llegir i escriure menys. Faré
una sola pàgina de Bloc, cada dia 9 del mes en curs, comentant les noticies que
més em cridin l’atenció.
Escollir el dia nou de cada mes, ve motivat, perquè jo nasqué el dia 9 de
juny del 1932, i soc un pre-jubilat de
Ercros, amb 44 anys de cotització a la
SS.
Avui no es un dia qualsevol, acabo de perdre un mes, dels 12, que em mancavenper complir els 80 anys, data per deixar de
percebre el complement de Pensió deErcros.
Amb l’època que vivim, disminuír els ingressos, fa créixer, la pobresa dels
pre-jubilats i de les seves viudes, residents o no a Flix.
Però no passa res, el tot Flix està mol ocupat, organitzant totes les
festes que poden; tan les tradicionals com les de nova implantació, grupalment
tothom, necessita distracció a tort i a
dret, així no el queda temps, per indignar-se.
Ignoren olímpicament, que tot el delta del Ebre, estigui tan contaminat de
mercuri, que fins hi tot, les autoritats corresponents, alerten de quins son
els peixos, que en porten més, per evitar que el mengin, els nens menor de tres
anys, i les dones embarassades.
¡Però necessiten la feina per viure a Flix; mantenint operativa , la planta
deelectròlisis de dissolució de sal,
amb l’amalgamació del mercuri, causant de la contaminació, del litoral
Mediterrani, des de l’Ametlla de Mar, fins San Carlos de la Ràpita!
Els Asconers que treballar, als reactor nuclears, a pesar de la
radioactivitat, també volen viure Ascó. El que si es segur, es que si jo avui
estes treballant tan a Flix com Ascó, el meu comportament seria com el seu, el
que més necessita un treballador, es una feina segura, que l’hi permeti tirar
endavant econòmicament, la seva família, això es el que porta al treballador a
corre tots els riscos, tan coneguts com desconeguts.
Al mateix temps, a la resta del mon avui passen coses com aquestes:
-Em llevo a les set del mati, per mirarper la 1 de TVE, la retransmissió, en directe des de Pamplona, del segon
“Encierro de las fiestas de san Fermin”.
El corredors es preparen fent exercicis gimnàstics de cames, per estar en
plena forma, i no deixen per això, de pregà davant d’una imatge del sant patró,
que està a dins d’una capelleta incrustada a la paret, adornadaamb flors i espelmes enceses, ho fan canta’n
amb un exemplar de periòdic cargolat a la ma, senyalant a l’imatger del Sant;
moments abans de les vuit del matí, hora que el responsable polític, dispara un
coet, avisant de la sortida dels toros dels corrals amb direcció a la plaça.
Son 12 toros, sis de mansos i sis braus, que enfilen el carrer on esperen
centenars de persones vestides de blanc amb un mocador vermell al coll, en
menys de quinze segons es confonen toros y persones corrent, on tots pretenen
estar prop dels toros fins i tot tocar-los amb les mans, en dos minuts i
cinquanta-cinc segons, persones i toros arriben, a la plaça, donant per acabat
“l’encierro”, es hora de recollir,
tot els ferits que s’han quedat pel camí. Sols hi ha un ferit al hospital i no
es greu. La festa continua es veuen coses mol singulars i espectaculars
realitzades per persones de totes les edats, amb la bona intenció de pesar-ho
be. Em queda per dir, que es confon la intensa fe espiritual, amb una llibertat
laica, en la que pot passa de tot. Ha acabo d’assabentar-me, queSan Fermin no es el patró de Pamplona. El
titular es San Saturnino.
-La NASAfa l’últim, viatge espacial amb “Atlantis”, posant
el punt final a un projecte de 30 anys.. EE UU deixa de volar al espai, i posa
a les mans de Rusia el monopoli, de les missions futures. Diuen que es proposen
tornar a l’espai a partir del 2016, amb un nou projecteamb finançament privat.
-“Alfredo Perez Rubalcaba”deixa el govern del PSOE, per dedicar-se, a
la campanya electoral; serà el candidat del PSOE a les properes eleccions
generals.
-La comunitat Extremenya, després de 28 anys de govern socialista, la
presidirà un polític del PP, anomenat,Monago. ( era la comunitat més a l’esquerra de tota Espanya.)
-A la Catedral
de Santiago han robat, el “Códice
Calixtino” original del segle XII, amb 5 llibres i unes joies considerades
les més importa’ns d’Europa i del mon, tot plegat, pot valer uns 100 milions d’Euros.
-Neix oficialment, la nova “República
de Sudan del Sur”, es l’estat número 193 de la ONU; el President es diu Salva
Klir Mayardit..
-La ciutat de Reus en quatre anys, ha passat de tenir 2.500 arbres plantats
als 25.000 de l’actualitat.
-Un avió s’ha estrellat a la República Democràtica
del Congo, causant la mort de 127 persones, al menys hi ha 57 supervivents.
-La URV de
Tarragona, participa amb el dissenyo d’un potent làser, per eliminar les
deixalles, de naus no operatives i restos de coets, que circulen per l’espai a 2000 km., de la terra.
-La Plaça
de toros “ Les Arenes” de Barcelona, ja s’ha convertit, amb un espectacular
centre comercial. La remodelació a respectat la seva façana, pel seu valor arquitectònic.
Penso que no fa falta prohibir les corrides de Toros, en lloc; tot s’acaba
al moment oportú.
-Barcelona podria ser en un futur no massa llunya, la ciutat menys
contaminada del mon,
Honda, s’obre pas a la ciutat amb un escúter elèctric; ha nascut amb fins
laborals però és evident que n’hi haurà de diferents models, si els ciutadans
accepten l’alternativa, poden arribar a eliminar de forma mol significativa, el
CO2, del aire que respiren i el soroll.
Es necessari però que sigui assequible econòmicament i pràctic; els primers
exemplars, diuen que poden sortir a uns 4.000 euros la unitat.
Per accelerar la descontaminació, es necessari que les empreses es
decideixin pels cotxes elèctrics, i els ciutadans també.
Llegint la veu de
FLIX núm.368, i animat per la bona marxa
del meu poble, arribo a la pàgina 30 i m’aturo, per llegir, un
article encapçalat per una pregunta que diu:
Qui
ha perdut què? Signat,
per Fani Garcia.
Segons aquesta
persona que no tinc el gust de conèixer, diu mol seriosament que una
candidata a alcaldable, d’un partit polític local, a dit que el
“poble de Flix” ha perdut la dignitat; i al acabar de llegir-lo
tot, penso que pot ser un malentès envers
la definició.
I es clar, em veig
obligat a agafar el meu vell diccionari, per busca la paraula
Dignitat.
Allí trobo això que
transcric:
Dignatari
.- Persona revestida d’una dignitat ,
d’una gran autoritat.
Dignitat.-
Qualitat de digne. Respecte que mereix
algú en sentit favorable. Càrrec honorífic i d’autoritat. La
persona que posseeix un tal càrrec.
Jo que no estic mol
assenyat, no entenc com tot un poble, pot perdre una prebenda que mai
ningú, l’hi ha concedit, ni atorgat. Un poble el forma el conjunt
de les persones que hi viuen, creixen i canvien
contínuament.
Tots son com son, no hi ha
ningú igual, ni físicament ni mentalment, i amb aquestes
característiques, no es pot perdre res conjuntament.
Be, res, no es ben
veritat; es pot perdre el benestar, i la vida, entre d’altres
cosses.
Si aquesta persona
candidata a l’alcaldia de Flix, s’ha
proposat aconseguir investir de dignitat a tot un poble, em cau
simpàtica.
Jo
no la votaré, però mols flixancos, tenim raons, per estar
indignats, encara
que no tingui res a veure amb la dignitat.
Proposar-se millorar
la ètica, del conjunt de la societat local, es una empresa a la que
se l’hi hauria de fer costat, encara que no sigui elegida.
El 29 d’abril del
2011, em vaig compra un petit llibre de nomes 60 pàgines, era la
segona impressió del abril de 2011, escrit per Stéphane Hessel,
titulat, Indigneu-vos
amb pròleg de Jose Luis Sanpedro, un del escriptors que admiro
profundament; en arribar a cassa, el vaig comença a llegir, i no el
vaig deixar fins acabar, després, vaig estar mol de rato pensant, en
lo que m’havia tramés envers la necessitat d’un canvi polític
amb urgència. Una persona per mi desconeguda, em sorprèn que tingui
93 anys, i que sigui l’únic redactor encara viu, de la Declaració
Universal dels Drets Humans de 1948.
En el capítol.
- PER
UNA INSURRECCIÓ PACÍFICA – diu: El
pensament productivista, fomentatper
Occident, ha conduït el mon cap una crisi de la qual cal sortir a
través d’una ruptura radical amb la fuga cap endavant del “sempre
més”, l‘àmbit financer però també en l’àmbit de les
ciències i les tècniques. Ja ha arribat el moment que prevalguin
les preocupacions entorn de l’ètica, la justícia i l’equilibri
sostenible perquè ens amenacen els riscos més greus. Poden posar fi
a l’aventura humana sobre un planeta que es pot fer inhabitable per
a l’home.
La Vanguardia,
comenta, amb referència al moviment juvenil del 15 M, que fa uns
anys hauria segut impensable, que un llibre com el de Stéphane
Hessel, es convertís en lo “best seller” capaç de promoure un
moviment, que des de la plaça de la “Puerta
del Sol” es propagues per quasi tot
el mon.
I es pregunta ¿”De
donde viene tanta indignación?”
Pues segurament que
si el Maig del 68, els joves avesin disposat de les eines de
comunicació personal, que actualment utilitzen, haurien arribat mes
lluny,amb les seves protestes.
A
Espanya, a la Universitat Laboral de Gijon, hi va arribar l’eco
de les protestes que es feien a França, i encoratjats per les
mancances, a la que ells pensaven que tenien dret, organitzaren una
plantada pacífica de estudia’ns, que foren apallissats, i
perseguida per la policia de la època, a la que anomenaven “Els
Grisos”; tots els organitzadors i els assistents a la plantada,
foren expulsats. Tres d’aquestos estudiants, arribaren a cassa
nostra, i tot el que ens explicaren, dels fets, eren salvatjades
increïbles; i els mitjans de comunicació existents, ho van ignorar
com si no hagués passat res.
Quant aquests
estudia’ns ho creguin necessari, explicaran uns fets que foren
invisibles,
No es pot negar que
hem crescut cívicament, la demostració evident,
es que totes les persones que s’han plantat protestant, i reclama’n
als polítics una democràcia diferent, a moltes places de tot el
país no els hi ha passat res.
Reus, 25 d’abril
del 2011, dilluns de pasqua Dia d’anar a menjar la mona al camp, però plou i em
poso a rellegir, la “veu de FLIX núm.368
de març del 2011”, revista a la que estic subscrit, i col·lecciono, des de
quant era “La Voz de Flix”, al 1974.
Esun dels dos últims lligams, que em queda del
poble on vaig néixer, i visqué fins als 65 anys; ja quasi no conec a ningú,
però gracies a la revista, m’assabento de cosses que atreuen la meva atenció
envers els moviments, socials i polítics locals, del moment..
A l’editorial de
la revista que anomeno, hi ha un fragment , que diu:
Tothomté
prou assumit que en temps de crisi cal estrènyer-se el cinturó, però ajudaria a
fer-ho més passador no tenir la sensació (de vegades la certesa) que els que
acaben pagant-ne conseqüències son sempre els mateixos.
I al nostre poble, després de 3 anys, hem
inaugurat les obres de restauració del meandre. No cal dir que han estat unes
obres mol importants, que han suposat una gran inversió de diners, per
recuperar la nostra façana fluvial de fet, l’única que tenim.
Els mitjans de
comunicació ens han assabentat de les inundacions que causen les pluges
espontànies, en pobleson els seus
habita’ns mes grans, asseguren, que ells no recorden haver-ho vis mai; i em be
a la memòria, una dita que hem va relatar la meva iaia materna, quant varem
anar des de la cabana dels Castellons, finca del meu avi Mingo Pena, (on vivíem
mes allunyats, de les bombes, que tiraven els avions, al poble) fins al cim de
la muntanya de l’altre costat de la barca del riu de baix, on està el “mas del
Sort”, a mirar “la riuada del 1937”, i deia així “a la vora del riu mai te hi faixis el niu”.
Erauna vista que encara recordo, l’aigua
entrava fins dins el poble. I jo penso que els enginyers que han dissenyat
aquest projecte, han tingut en comte un altra dita que diu “el que no passa en un any passa en un
instant.
Es impossible
prevenir-ho tot, però, som europeus, i rius tan o mes cabalosos que el nostre,
estan totalment canalitzats i dragats al seu pas per les ciutats, cosa que els
fa navegables i atractius, al temps que intenten evitar, possibles inundacions,
en llocs clau..
A Flix s’hauria
de fer un avantprojecte (si no està fet) per canalitzar i dragar tot el
meandre, per aconseguí, que el nivell de l’aigua de la sortida de la central
hidràulica, arribés fins el pon de l’embassament..
El meandre sempre
estaria ple d’aigua, a causa de la resclosa que la empresa constructora de la
Central Nuclear d’Ascó, va fer per assegurar el nivell mínim, de l’aigua del
riu, que utilitzen para refrigerar els reactors de la central.
El cabdal d’aigua
mínim constant, que fa falta per tenir net el meandre, es podria assegurar, si
la “Confederación Hidrogràfica del Ebro” i l’empresa propietària de la central
hidràulica de Flix, trobessin la forma de intercanviar energia elèctrica, per
un cabdal equivalen d’aigua..
La energia
elèctrica per efectuar l’intercanviï, es pot aconseguir, a partir deplaques fotovoltaiques, instal·lades a la
coberta-teulada- de la maquinaria que
hi ha instal·lada a la pressa de Flix, per regular l’altura de les comportes.
I si no fos
suficient, hi ha vuit pilastres, suficientmentrobustes, per aguantar el muntatge dels generador Eòlics que fes falta,
per completar la producció d’energia necessària. El problema per transportar
l’energia produïda fins a la central, no causaria cap trastorn, es podria
aprofitar les mateixes línies que alimenten d’energia els motors que hi ha
instal·lats, per moure les comportes de la pressa.
Al pon sempre hi
bufa el vent, inclús un dels carrers del poble prop del pon, s’anomena carrer
del vent.
EL
RÈGIM ALIMENTARI ANOMENAT “ DIETA MEDITERRÀNIA” el
18 de novembre, fou distingit per la Unesco a forma part del
Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat.
Teresina
Guasch i Josep Maria Sabaté;(matrimoni), el juny del 2006 entrarem a
formar part de la XARXA PREDIMED, al grup de la Facultat de Medicina
i Ciències de la Salut de Reus, un dels 18 grups de recerca de 8
comunitats autònomes.
Fórem
reclutats per Rosa González Pérez, Infermera
de PREDIMED
Centre d’Atenció Primària Reus ABS-II. Amb
un equip de infermeres de diferents especialitats, que ens tractaren
amb molta cura; em venen a l’esment, Cristina, Pilar, Fabiola,
Núria, Mar i moltes més que durant aquets quatre anys últims,
s’han tornat, per aconseguir tenir al grup ben informats dels
últims descobriments alimentaris, i com utilitzar-los.
La
Rosa Gonzalez, mentre ens feia tot el reconeixement,
i les extraccions, de sang, ens va dir que pensaven reclutar uns 900
voluntaris, el que no sabem es si ho aconseguiren.
L’objectiu
de PREDIMED,és proporcionar el màxim nivell d’evidència
científica, sobre els efectes d’una dieta per prevenció
cardiovascular, en una sèrie de varis milers de pacients, amb elevat
risc, que son els que més ho necessiten,
Nosaltres
ho férem per gaudir dels avantatgés
que ens podien afavorir clínicament, mentre durés l’estudi; ja
que els dos teníem problemes cardiovasculars, els anàlisis i
revisions, ens els fan una vegada al any, però amb el coneixement
que podem sol·licitar, consulta sempre que ho creguéssim necessari;
i per dues vegades la seva intervenció ha segut clau per resoldre
arítmies, que podien acabar essent greus.
Estem
plenament convençuts, que la dieta que hem fet durant aquets anys,
ens a portat a complir els 78 anys, amb unes facultats físiques i
mentals verdaderament envejables.
I ens hem compromès a continua durant dos anys més, cosa que
desitgem complir.
A
nosaltres el que ens ha sorprès es que estesi’m forma’n pinya,
com els castellers de Valls, per aconseguir descobrir els efectes
de la dieta sobre la qualitat de vida, el funcionament cardíac,
l’obesitat, el grau d’arteriosclerosis, la memòria, el grau de
sensibilitat a la insulina, el colesterol o la tensió arterial.
I
que amés de tots el beneficis obtinguts a nivell personal; la Unesco
ens distingeixen, com a patrimoni Cultural i Immaterial de la
Humanitat.
També
atorgaren la mateixa distinció als Castellers catalans, “al
canto de la Sibila, el Flamenco i la Cetreria”,
aquets tres últims no els coneixem, però els Castellers o poden
celebrar amb orgull, ja que han fet de la seva afició, un exemple de
integració i solidaritat sense precedent, i Valls ciutat castellera
per excel·lència, ho ha celebrat com una nova festa major,fent
tocar les campanes de l’església de Sant Joan, com mai ho havien
fet; mentre a la plaça del Blat, milers de vallencs ho celebraven
amb un entusiasme inconegut.
L’estudi
PREDIMED, la coordinat el Doctor Ramon Estruch. Pels seus autors, el
projecte permetrà efectuar recomanacions a la societat amb el màxim
rigor científic; això suposarà que la dieta mediterrània sigui
considerada com una mida de salut pública de primer ordre.
Aquest
treball d’un valor científic infravalorat, mereix un reconeixement
públic, per tot l’equip, que l’esta desenvolupa’n, amb la
supervisió del Doctor Ramon Estruch.
Nosaltres
amb la màxima humilitat els i donem, les gracies, desitjant-los els
màxims èxits amb la divulgació i valoració de d’investigació.
Diada de perdedors.
Hem poso a escriure la pàgina del mes.
ELCANTCORALILAPAU
La professora de la URV. Montserrat
Rios, va explicar, a la gent gran de l’Aula de Extensió Universitària de Reus,
l’origen del cant coral, des de la edat mitjana, amb el cant Gregorià, fins les
actuals Federacions Internacionals de Corals, fent ressaltar la importància de
tots els col·lectius musicals, que han lluitat posant el cor a les seves veus,
en defensa de la Pau.
També va dir ( hi
això jo no ho sabia) que a l’Afganistan, el grup integrista Talibán, al imposà la Llei Islàmica, entre
altres coses, prohibia canta, amb un rigor religiós extrem.
Aconseguir la Pau en una societat que no
canta, serà mol difícil; el desconeixement de la música situa el
desenvolupament cultural dels seus habitants, entre els segles XII i XIII. ¿Com
poden fer un sal cultural fins al segle XXI ,.de forma immediata?
Els que s’anomenen
senyors de la guerra, amb l’armament d’última generació a les seves mans, no ho
permetran.
L’Irak, va sofrir
una invasió promoguda pel trio de las Azores; avui tenen una guerra civil, mol
semblant a la que tinguérem nosaltres el 1936.
Per que s’acabi
l’enfrontament entre ètnies, ha de morí molta gent. i quant estiguin
desesperadament necessitats de Pau, esdevindrà un canvi generacional, que
sàviament la desenvoluparà. I podria ser que també ho fessin, comença’n a
canta’n tots junts; està provat que funciona.
Regirant la meva
memòria, vaig reculà uns quants anys, i hem vaig aturar per l’any 1952, jo
tenia20 anys i vivia al meu poble
(anomenat la “Muy Leal y Noble Villa de Flix”), que tenia ferides físiques i
morals mol fresques, a causa de la guerra civil.
Una part mol
important del jovent de la vila, començaven a pensar per si mateixos. Il·legalment,
s’ajuntaven per fer teatre, conjunts musicals, grups esportius; a la època que
vivíem, el regim obligavaa controlar-los
d’alguna manera.
l’Alcalde de Flix i
“Jefe Local del Movimiento” ILTRE. SR.
D. FRANCISCOSANJUÁN FORTUNY”, a més de
polític, era un artista consumat amb
molta intuïció, i mol amic dels seus amics.
La necessitat més immediata,
(quasi impossible) era la reconciliació
de la gent, per damunt de la pau
imposada, cossa que seria possible, si la joventut de Flix, s’agrupés per canta
junts indiscriminadament.
Això facilitaria la integració, dels fills de les famílies que
havien perdut la guerra, amb els de les que l’havien guanyat.
Reunir amb un sol
grup aquestos joves, fou una fita a conquerir, i el 1952, la va encarregar, a
dos músics mol prestigiosos, que eren regidors de l’Ajuntament de la Vila; (Joan Baptista Sabaté com a director musical,
i Josep Mulet, sot director; ).
Es va convocà
mitjançant un pregó, (per tots el principals carrers i places), a tots els
joves que volguessin formar partd’una
coral, per cantar Caramelles per Pasqua, al local del (Frente de Juventudes) edificide la extingida “Societat Obrera”.
El projecte (suposadament)
desitjat per Francesc Sanjuan Fortuny, alcalde de la vila, va començà, amb una mol ben calculada visió de
futur.
Cantant era la
millor forma de reconciliar pacíficament, als habitants de la vila poc a poc.
La ideaera bona i s’havia de intentar realitzar-la
sense perdre temps.
A Flix hi havia
treball, el problema del habitatge es resolia a bon ritme, i era necessari
intentar oblidar els horrors de la guerra.
No se si mai algú
comprendrà a la generació, que amb tanta subtilesa, vanneutralitzar i entusiasmar canta’n; l’entorn
era únic.
¿Es va vulnera la llibertat individual i col·lectiva, de la Joventut de Flix,el 1952 ?
L’any 1954 (l’Orfeó
Flechas de España), va enregistra un disc, on s’inclou l’Himnea la vila de Flix, la lletra era de “don
Francisco Sanjuan Fortuny,” l’adaptació
musical fou de “don Juan Bautista. Sabaté Sanchez.” La tornada del himne deia
això: ( Flix trabaja canta i rie / en un
remanso de paz / sus hijos jamás se rinden / hermanados como en haz).
La carrera musical
del Director Bautista Sabaté, dedicant-se a la composició i execució de la
música coral, va prendre un nou camí, disposava d’una agrupació coral, on
podia, dirigir totes les composicions que escrivia.
La seva dedicació a
la feina que se l’hi avia encomanat, era mol important. Havia de posar pau moltes
vegades entre les diferents formes de pensar del components del grup; però
sempre acabava imposant la seva voluntat, disciplina que tots acceptaven de bon
grat..
Vegeu si esta generació
va quedar impressionada, pel que havien
aconseguit, cantantque una vegada jubilats, necessitaven donar
continuïtat, a la germanor que portava coma senyera, la música i l’amistat, i uns quants orfeonistes es van aplegà
formant un nougrup, esta vegada d’artesans,
per projectar, construir i muntar, un Orgue a l’Església de
Flix, al que se hi
agregaren, un fuster, i un torner, que mai havien cantat, a l’Orfeó.
Organitzaren un
taller, amb totes les eines que necessitaven, al que donaren el nom del Racó
del Orgue; i es posaren a treballa sense valorar les hores que hi passaven,
obriren un compte corrent; i acceptaren ajudes
econòmiques dels amics, i de mols vilatans, per comprar els materials necessaris.
I també ho
aconseguiren ( L’Orgue ja fa deu anys que sonaperfectament a l’església, de Flix)
Per acabar
l’historia, una persona mol vinculada a
Flix, va visità El Racó del Orgue, i des de la seva residencia , desconeixedor
de la realitat humana del jovent d’aquell temps, va publica un article al Diari
de Tarragona, associa’n el fet de construir l’Orgue, com una anècdota casual, (
però improcedent,) al recorda,que la
generació que treballava en la construcció del Orgue, era descendent , de la que
l’havien cremat............trenca’n amb aquestes paraules, tota l’obra social
que l’any 1952havia iniciat, el polèmic
“Don Francisco Sanjuan Fortuny,.Alcalde de Flix, Jefe de Falange, i Jefe
Local del Movimiento” la màxima autoritat dels flixancos.
El testimoni de la
realitat o ficció, de tot el que he recordat, està contrastat i reflectit, en
les amables paraules de membres que fórem d’alguna manera responsables, d’aquesta
historia, i que utilitzo com eina bibliogràfica;
per que tothom pugi fer-ne una lectura entre línies.
Memòries i vivènciesORFEÒ DE FLIX40 anys1952 – 1992.
Editat el novembre
del 1993
Pròleg
pag. 9
Novembre del 1993.
Ens trobem en un
espai dins del temps de la vila de Flix.
L’espai musical de
Flix arriba en un punt on la seva obra mostra tots els tons, el treball, el
sentiment, la il·lusió, i les ganes de fer del cant; l’expressió i la
comunicació d’una germanor que du com a senyera la música i l’amistat.
Joan Baptista Sabaté
Pag.13.
Quantem vaig fer càrrec de la direcció de l’Orfeó
que s’estava formant ara fa quaranta anys. Se
m’encomanava un treball, i fer-lo bé era la meva fita.
Els seus
començaments plens d’interrogants, com ara: serem capaços de tirar-lo endavant
? Que sortirà de positiu, de tot això?
Tot s’ha anat
aconseguint, no gracies a un home, sinó a l’esforç i voluntat, afició i afany
de superació de tots.
Santiago Mulet i Pujol
Pag.16.
Joan Baptista
Sabaté, una persona per a la qual la música ha estat un dels principals motius
de la seva vida.
Quant formava part
de l’Orquestra Alabart era un veritable tapaforats, i assimilava de seguida els
canvis que l’evolució de la música ballable, anava experimenta’n, ja era un
veritable compositor pels anys 50 – 60.
Però quant de
veritat es va desfermar totalment la seva inspiració fou en fer-se càrrec del
que amb el temps esdevindria l’Orfeó de Flix i que aleshores s’anomenava“Orfeó
Flechas de España”. Era l’any 1952.
Amb gran il·lusió,
s’oferíplenament a la feixuga tasca de
transmetre-la a aquells joves i modelar-los musicalment i, fins i tot, socialment, ja que aquella barreja de nois esdevingué,
una veritable agrupació d’amics que formaven una ferma pinya al voltant
del benvolgut i respectat Baptista.
Josep Mulet Pujol
Pag.19.
Començament: com si
fos ahir. Fou el 52 en una petita reunió sobre la possible formació d’un Orfeó,
acords de provables cantaires, mestres músics,autoritatsi bons afeccionats d’anteriors corals flixanques; vist i plau i nomenament del
director Joan BaptistaSabaté.
En el decurs d’aquest llarg període de temps, diverses
vicissitudsd’organització i d’ordre han
omplert moltes hores i formes de treball......., nomenaments de juntes i de presidents , els
estatuts oficials (els quals
originaren més de dues converses acalorades amb diferents criteris, però, que
al punt final van ser acords i la millor oportunitat per a la bona marxa de
l’entitat)
Agraïments: Hem
tingut, durant els primers anys de vigència orfeònica, la sort de trobar-nos
amb autoritats locals amb molta comprensió i estímul, amb aportacions materials .
Inauguració del primer local i benedicció de la senyera
de l’Orfeó de Flix.
el24 – 12 -
1961
Pag.26.
Encapsa-lapàgina una fotografia on apareix, “ l’Alcalde
de Flix, Jefe de Falange, i “Jefe Local del Movimiento”,subjectant amb la ma esquerra la nova
senyera, mentre ”el Rdo. Sr. D. José Sirisi Escoda, Cura Ecónomo de la Parroquia de Flix”,
imparteix la benedicció.
Esta present la
senyora Mariana Agramunt, que suposo que representava a la Delegació Local
de la Secció Femenina,
però no l’anomena.
Aquesta es la
foto esmentada.
Nota: esta fotografia
simbolitza el testimoni gràfic, de la
concessió d’una autonomiapolítica, per
la que mols dels components de la agrupació havien somniat, férem els primers estatuts, per consens ; ( i els férem en
castellà).
Però ja disposàvemd’Estatuts, President, i Junta Rectora, que portava
l’administració econòmica; i la nova organització política.
El Director i Sotsdirector,
continuarien essent els mateixos, que mol encertadament havia nomenat l’Alcalde
de Flix, el 1952, ells havien aconseguit un treball ben fet, enfocat al foment
i consolidació de la Pau,
mitjançant la música.
Tots els nous Ajuntaments
de la Vila; al
transcurs del temps continuaren ajudant al Orfeó de Flix, com una obligació
heretada.
Reflexions d’alguns que han estat Presidents.
Germinal Lazcano Masot
Pag.99.
La trajectòria de
l’Orfeó de l’Orfeó es comparable a la d’una vida, on hi ha una evolució i un
desenvolupament, passant per diverses etapes: un naixement, un creixement,
etapes de crisis o estacionament i etapes de més brillantor.
Aglutinant les
diferents fases, es pot valorar positivament, ja que tret de problemes
organitzatius, el que s’ha de valorar es l’enriquiment humà i la
sensibilització de la Persona
mitjançant la Música.
AntoniSabaté
Ibarz
Pag.103.
L’Orfeó, a més de
ser l’escenari del cant coral, pacientment dirigit i conduit per l’estimat Sr.
Baptista, era un espai viu on es generaven iniciatives, on una part
significativa de la joventut del poble
iniciava un aprenentatge de compromís amb la societat i també amb la transició històrica
que movia el país.
Eugeni Sabaté Nogales
Pag.107.
Pertànyer a l’Orfeó
ha suposat per a mi una doble satisfacció: a més del propi goig de cantar, ens
permet conviure amb altres persones que gaudeixen, igual que nosaltres, amb la
música i el cant, deixant a banda qualsevol altra cosa. Cal destacar que mai les deies polítiques han fet trontolla l’esperit
que envolta el nostre Orfeó.
Ramon Sabaté Nogales
Pag.109
L’Orfeó des de el
seu naixement, ha passat per èpoques de tota mena.
Des d’un neguit inicial envers a poder manifestar
lliurement alguna cosa, ( no sabíem ben be què), fins
a arribar al dia d’avui en que sembla que tot es fet, han passat uns quants
anys. La trajectòria de l’Orfeó no te una definició fàcil per que inclou mols
conceptes.
El grau de
comunicació, l’estima i l’esperit de convivència que es pot arribar a assolir
dintre d’una agrupació coral, no crec que es doni en altres tipus
d’associacions.
Les idees polítiques o religioses de cadascú no han estat
mai un obstacle.
La pluralitat de
pensament, sempre enriquidora, ha fet també que algunes espigues es quedessin
al bancal i no per que fossin dolentes.
La tasca en
definitiva, ha estat bona.
Tant dintre com
fora de la vila s’ha fet Flix, s’ha donat testimoniatge d’un poble i d’un
tarannà.S’ha fet Catalunya i a la fi,
s’ha fet humanitat.
Josep Maria Sabaté Pena
Pag.111.
De segur que la
intencionalitat de cada component del grup era diferent, sols ens unia el cant,
intentaré explicar la meva; cantar caramelles era l’única forma de començar a
cantar públicament en català, hi s’havia
d’aprofitar.
Es filtrava
noticies d’un moviment coral a Catalunya amb el qual s’havia de contactar, però
era mol difícil, nosaltres estàvem mol lluny i no tots estàvem decidits a fer
gestos heroics. La majoria de les obres que cantàvem eren en castellà, això si
ho fèiem vestits
de català,
barretina roja, camisa blanca, pantaló fosc amb espardenyes passades. Elcas era enganxar-nos al tren fos com fos.
D’aquesta tasca es
recullen els primers fruits a nivell nacional, el 18 de juny del 1967, amb
motiu del Centenari de Lluís Millet, celebrat al Poble Espanyol de Barcelona;
allí plegats, tots els Orfeons de Catalunya, varem cantar per primera vegada (amb
permís governatiu), el Cant de la
Senyera, i l’Orfeó de Flix hi era..
Quaranta anys de
vida activa son mols; amb nosaltres s’acaba el fet de cantar per una idea, i
veig esperançatcom brolla amb força,
l’esperit artístic i musical del cor d’una joventut mol ben preparada que ja
dirigeix l’Orfeó de Flix.
FrancescVisaAlabart
Pag.115.
L’Orfeó de Flix
commemora el 40é aniversari de la seva fundació i, en recordar-ho, gairebé tots
els pensaments em traslladen al seu inici: aquella
primera reunió convocada per aleshores alcalde de la vila, Sr. Sanjuan.
En un temps que al
marge de l’esport, les activitats d’esbarjo eren mol limitades, aquella nova
experiència va arrossegar fàcilment a un grup de joves entusiastes. Amb tot ho
recordo be, en el terreny coral érem certament inexperts. Entusiastes però
inexperts.
La dosi necessària
d’experiència la van portar principalment el director, per a tots Sr. Baptista,
i l’ajut del Sr. Josep Mulet........
A les memòries hi ha reflexions de mols presidents, però
cap d’ells anomena al que jo considero el principal artífex, de la unió d’una
joventut tan heterogènia; el Sr. Sanjuán.
(L’Orfeó de Flix no
existia de forma autònoma, formàvem part, de la promoció coral, de Les Terres
Lleidatanes,pertanyíem a la Zona de Ponent, que agrupava
al Orfeó de Tremp, Orfeó Balaguerí, Coral Renaixença de Mollerussa, Orfeó
Lleidatà, Coral Sícoris de Lleida i l’Orfeó de Flix.)
Hauríem fet tot el
que ens agüessin proposat, per integrar-nos al moviment coral que ja havia
començat a moure’s per tot Catalunya..
Tots creiem que el
que fèiem era lo mes correcte, però no hi veiem ni amb els ulls oberts. No ens
ho mereixem però som una generació de perdedors.
Reflexions al meu Bloc del mes d’agost. El mes que es celebren les festes majors a molts pobles de Catalunya, a Flix també.
La lluita per la llibertat no es qüestionable, i no s’aturarà, per que la humanitat sempre voldrà conquerir-ne més.
A no ser, que tots els ciutadans, siguin respectuosos amb la llibertat dels seus sembla’ns, i obeeixin les regles del joc col·lectiu aprovades lliurement per majoria, pel poble sobirà.
Els ciutadans de qualsevol país del mon, mai acceptaran la llibertat i la pau imposada per la força, per mol poderosos que siguin els que ho intentin. Ells volen evolucionar sense pressions; la seva cultura, amb un retràs considerable respecte als països governats democràticament, vulneren els seus interessos individuals, que defensaran a costa de les seves vides; no volen perdre les tradicions, ells ho veuen com una pèrdua de la llibertat, que coneixen.
Les bandes organitzades de mercenaris, que maten i destrueix, els territoris mes rics del planeta, estan dirigits per poders ocults, que se’n beneficien, acumulantriqueses sense mida, deixant morir de gana a milions de persones, que tenen els mateixos drets que els opressors.La realitat humana que vivim actualment, no satisfà a molta gent, dels que varem viure un quart de segle de Pau imposada, ambuna llibertat i prosperitat restringida, que no permetia realitzar absolutament res, que no hagués passat per una censura prèvia.
“Una mena de Revolució Global,” va començar el dia 11 de setembre del 2001 (11 S) amb la destrucció de les “Torres Gemelasde Nueva York” i Causant greus danys al Pentàgon a (Washington).
Fou el pitjor atac terrorista de l’historia, i justament contra el país més poderós del mon; que avaluades totes les destrosses, i calcula’n provisionalment els milers de morts; el President dels EEUU. GEORGE BUSH va anuncia la Primera Guerra del Segle XXI, i assegurà que: “liderarà al mon per aconseguir la victòria, contra el terrorisme, en defensa de la llibertat.”¿La llibertat com, i de qui ?La OTAN decideix fer costat a les operacions militars de EEUU, si es confirma que els atacs del 11 S, foren dirigits des de l’exterior.
BUSH va preparar una ambiciosa operació militar; que desprès de nou anys del seu inici encara dura; i que no s’aturarà, mentre al mon, estigui latent el poder fàctic, que tenen les religions, per desencadenar una sagnant guerra civil a qualsevol país del planeta; provocant l’enfrontament de persones del mateix territori, sempre a causa de la pobresa, les diferencies culturals i econòmiques, que son el caldo de cultiu del caciquisme dictatorial; del fonamentalisme, que incuben enveges, egoismes, i el pitjor de tot, desperten la sensació de poder, a costa del que sigui, secundats per politics i militars corruptes, desconeixedors de l’Ètica, la Dignitat, i la Responsabilitat.
El lideratge dels EEUU, en defensa de la llibertat, perseguint als terroristes fins als seus amagatalls; vaig intuir, que provocariala III Guerra Mundial; començant per les nacions mes riques, amb les poblacions més pobres. Seràcom una guerra de guerrilles que apareixeran a qualsevol punt del planeta, on la pobresa ja no podràaguanta més, s’aixecaran desesperadament, buscant la llibertatla pau i la distribució de la riquesa mes equitativa. Amb aquesta idea, l’onze de setembre del 2001, vaig començàr a col·leccionar pàgines de diaris i de periòdics a la meva hemeroteca particular, amb noticies vèliques de tot el mon; algunes vegades apareixen declaracions i noticies retrospectives,icomprovo la seva veracitat.
El 17/ 12/ 2001. Les forces armades de EEUU, afirmen que tenen acorralat a Osama Bin Laden, (el suposat autor del atac a les “Torres Gemelas” del 11 S.) ales coves de TORRA-BORA, si es capturat seria condemnat a mort per un tribunal militar de Estats Units. En canvi Anglaterra diu, que si el líder taliban, el capturen les seves tropes no l’extraditarà. ¿per que esta contradicció?
El 03/ 02/ 2002.Ningú ha pogut capturar al líder de Al Qaeda. ¿On es Osama Bin Laden?El Departament D’Estat Nord-americà, ofereix una recompensa de 25 Milions de dolars pel su cap. L’home mes buscat del mon, continua essent un misteri sense resoldre.Alguns fets de la II Guerra Mundial, que van acabar amb la victòria del nord-americans.
Els científics nord-americans, ja feia temps que investigaven per construir una bomba, tan destructiva, que els permetés, acabar amb la II Guerra Mundial; per liderar el poder econòmic i polític a tot el mon;d’això fa 65 anys. El 15 de juliol de 1945 al desert de”Nuevo México” es va realitzar la primera explosió atòmica, l’èxit obtingut va superar totes les expectatives que esperaven.
Els EEUU. ja tenien l’arma mes mortífera, del que es tenia coneixement al mon.El President Truman, va disposar com a mida de pressió, per envair el Japó, tirar una bomba atòmica, pensant que això evitaria la mort de molts soldats nord-americans. Però també podria ser, (per la por de ser derrotat pels Japonesos).Els guanyadors sempre troben justificació per les barbaritats que fan durant els enfrontament amb els perdedors, presentant-los com els culpables de tot plegat.
A les 9,15 hores del 6 d’agost de1945, l’aviació nord-americana deixava caure la primera bomba atòmica, sobre la ciutat de Hiroshima; l’afecte aconseguit va fer decidir tirar una segona bomba el 9 d’agost a les 3,45 de la matinada, sobre la ciutat de Nagasaki.Les dues bombes atòmiques, tirades a sobre de les ciutats esmentades; les van deixar completament destruïdes.
Els morts foren uns 140.000. els ferits greus uns 67.987. Totalment desapareguts uns 13.593. Xifres hipotètiques, segur que les víctimes foren moltes més.
Quant es va cometre aquesta barbaritat, jo tenia uns 13 anys, i vivia a Flix amb els meus pares a la casa del meu avi matern, Mingo Pena. A la planta baixa teníem el menjador i la cuina (ara d’això sen diu cunya americana).
La il·luminació era elèctrica, amb un plat de porcellana blanca i una bombeta de 125 V. amb filament de 40 bugies, tenia uncontrapès que a mi hem semblava un cor, para regular la altura desitjada, al centre de la taula de menja; el conductor elèctric era de cordó trenat blanc, subjectat amb uns botons de porcellana clavats per les bigues del sostre, i per el bastiment de la porta, on hi avia la clau del llum, que era una peça rodona amb una creu de porcellana; per encendre el llum es donava mitja volta a la creu.
També hi havia un braser, amb un suport de fusta rodó sense pintar, amb quatre cadires baixes al seu volta’n, i posaven els peus a sobre la fusta prop del braser, per tenir-los calents.
Quasi cada día, entre dos quarts de set i les set de la tarda, es reunien al volta’n del braser, el meu avi i dos amics, de confianza, un es deia Baltesà Pagés i l’altre Magí Borràs, els tres eren Republicansperdedors, que lluitavenper la sevasupervivènciadiària, en plena dictadura Franquista.
Jo cada dia anava a la llibreria de Pepito del Sereno, a buscar el diari que tenia abonat el meu avi Mingo, les noticies impreses, eren llegides i criticades pels tertulians, mol seriosament, comentant i analitzant els avenços de la II Guerra mundial, i no hi prenia prou atenció, com per recordar el que discutien, perquè això si que ho feien i de vegades mol fort, el que tinc present es que fumaven mol, encenien els cigarrets recent acabats de fer abans d’acabar-se el que estaven assaborint; cargolaven amb les mans el tabac picat de “pataquilla o de pot” en un paper fi, que tenia cola per un costat, l’encenedor, era un tub de metall daurat, al que se introduïa una metxa, que sortia prop de la roda, que rascava la pedra per produí l’espurna que encenia la metxa, es bufava una mica fins formar una brasa, per encendre els cigarro, la metxa de reserva era de color roig i blanc penjava per la part de baix del encenedor i es cargolava,formant un nus d’un mig pam de llargada, d’una forma mol típica; al acabà la reunió el fum, formava una boira, des de les bigues del sostre, fins la campana de porcellana del llum de la cuina.
Quant els vaig donar el diari, i llegiren la portada amb la noticia dels efectes destructors de les dues bombes Atòmiques, recordo que digueren, que allò era impossible, de fer, que podria ser una falsa propagada, per acollonir als seus adversaris de tot el mon.
Arapensoque amb aquella hipótesis que els va surtir espontàniament, intuïrenel començament de la “Guerra Freda”. I va ser veritat.Avui 15 d’agost, del 2010, fa 65 anys, els EEUU. aconseguiren que el Japó firmes la capitulació. Donant així per acabada, la II Guerra Mundial. Ara els japonesos, han celebrat l’aniversari de la capitulació, invitant als mandataris de tots els països que es relacionen diplomàticament, i també hi eren els nord-americans.
El 31 d’agost del 2010 a Berlin, comença la celebració del 20è aniversari de la unificació de les dues alemanyes ( la RFA i la RDA firmaren el tractat d’Unificació).
I per arrodonir una mica més, les noticies del mes d’agost, l’actual President nord-americà Obama, posa fi a la guerra de l’Iraq, de W.Bush, Toni Blair i Aznar. Comença’n a replega les seves últimes tropes de combat del país. Assegurant que el Governiraquià esta preparat, per mantenir la seguretat dels seus ciutadans.
Una guerra que l’hem finançat entre tots els consumidors de petroli, i els seus derivats. El gener del 2004 el preu del barril de petroli costava 28,83 dòlars. El juny del 2005 ja es pagava a 60.- dòlars el barril, i el agost del 2010 havia pujat a 81,59 dòlars, i no veurem l’abaratiment del bidó de petroli a curt termini; fins que no estiguin amortitzades les guerres mig acabades, del Golf Pèrsic; les que encara duren i les que començaran, en un futur quasi immediat, amb la complicitat dels EEUU, les Nacions Unides, i la OTAN.
Amb les restringides mentalitats polítiques, que tenen els Presidents dels països mes poderosos del mon, això no pot acaba mes que amb un enfrontament, amb míssils nuclears, entre les nacions que no poden fer front als seus problemes, i s’ho jugaran tot a una sola carta, atacant per sorpresa, a tots els que consideren culpables de les seves desgracies.
Actualment moltes d’aquestes nacions, estan enfrontades pels límits territorials, i altres, en disfressades guerres civils. Nacions que ja disposen d’armes nuclears, que poden utilitzar, si algun Jefe d’Estat, decideix prendre la decisió, que va porta a terme fa 65 anys, el President Truman
L’incògnita, de la equació,d’aquesta improvisada III Guerra Mundial, es - ¿quins seran els guanyadors que podran celebrà l’aniversari de la victòria?. Podria ser que no quedes ningú per assistir-hi.!!
Tothom vol que es respecti la seva
forma de ser i de pensar.
S’oblida que a l’inici del segle XXI, el conjunt de la societat no està
culturalment tan preparada, com per assumir tot el que legalment es reconeix,
respecte al sexe i a les unions sentimentals.
A Valencia La
Guàrdia Civil, va arrestar un home que es volia suïcidar
tirant-se des de un cim del Cab de San Antoni en Jávea
desprès d’apunyalar fins a la mort al seu company sentimental.
Això em fa pensar que la Violència, no s’aturarà, s’expandirà a la
comunitat gai.
El dia 28 de juny a Barcelona, es reuneixen unes 12.000 persones en una
manifestació, en defensa del l’orgull gai: sota l’alegre bandera multicolor de
la llibertat i el respecte. Ricard Gomà, regidor d’Acció Social i Ciutadania,
va recordar durant la desfilada, que l’ajuntament està preparant un pla
municipal, destinat a defensar els drets de la comunitat de gais, lesbianes,
transsexuals i bisexuals; i que la lluita per la igualtat “no te data de
caducitat”. Serà una iniciativa “pionera a Europa” la redacció quedarà
preparada per la tardo.
També haurà d’ observar, queaquestes parelles, als Tribunals de Justícia, l’actual Codi Penal no
empara a les víctimes Gai -Lèsbiques de violència domèstica, homosexual u
heterosexual, estan desprotegides davant la actual Llei de Violència de Gènere,
però la violència entre parelles del mateix sexe es una realitat invisible.
Qualifiquen que la violència es mútua per ser una lluita entre iguals; o
una violència entre desconeguts.
Espero que no s’oblidi d’afegir a la llista d’aquesta comunitat, a les
persones que no tenen sexe, o de sexe neutre.
Austràlia ha reconegut legalment, la primera persona del mon amb sexe neutre.
En un home que naixé fa 48 anys a la
ciutat de Paisley (Escòcia), i va emigrar a Australia al 7 anys.
El 1990 es va sotmetre a una operació de canvi de sexe per convertir-se en
dona. Desprès de 2 anys, i supera tot el procés de transformació, el seu cos i
la seva ment, evolucionaren i no es sentia ni feliç ni còmode essent una dona.
Norrie May-Welby, el noi qüestionat, tenia mol clar que no encaixava amb el
concepte d’home ni de dona,la solució mes simple es no tenir cap identitat
sexual, i ho va demanar a les autoritats Australianes, que assessorades, dels
informes mèdics corresponents, el van declarar oficialment una persona neutra;
i així consta al seus documents d’identitat.
Aquesta persona buscava la seva identitat sexual i no la va trobar. La
naturalesa fa mutacions genètiques des de fa segles, i probablement les
persones neutres com ell, sense operacions de canvi de sexe, (però de forma
natural,) siguin un percentatge important, del conjunt de la humanitat, que ara
mateix ignorem, però que tard o d’hora formaran un nou col·lectiu.
Passaran mols segles, abans que la humanitat actual, conquereixi el
Respecte i la plena Llibertat, per tothom, el punt final d’aquesta evolució
humana serà, quant els científics pugin demostrar als politics de tot el mon,
queper identificar una persona, no es
necessari que consti el sexe; s’haurà de canviar la forma del DNI. Per un nou
model que podria ser Document Universal de Identitat, DUI.
La selecció natural determina la conservació d’algunes varietats que a llur
torn, aniran seleccionant nous caràcters d’una mes gran eficiència i faran que
sorgeixin en darrer terme noves especies mes civilitzades. ( De la Teoria de l’evolució que
proposar Charles Darwin):
A la matinada del dia 15 de juliol del 2010, a Buenos Aires, el
Senat argenti, després de 14 hores de discursos acalorats, va aprovar la
històrica llei que autoritza el matrimoni entre persones del mateix sexe i
també a adoptar, infants.
Es el primer estat llatinoamericà que ho legalitza, cosa que ha donat peu a
una fonda divisió en la societat argentina.
Cristina F. Kirchner, Presidenta de l’Argentina, ha dit que tot canvia mol
apresa, però s’ha fet un pas mol positiu, per el dret de la minoria.
Hi com deia abans, això ja no s’atura, ara probablement, despertaran les
comunitats gais, de Brasil, Xile, Mèxic, Uruguai, i altres països, per reclamar
una llei com la d’Argentina.
Els col·lectius gais, s’han convertit en un nou espai, que els politics
desitgen conquerir, per afegir mes poder al que ja tenen.
Últimes noticies de la violència Masclista: el 17 de juliol, a Tenerife va
morir a mans de la seva parella sentimental, la dona que fa 7, d’aquest mes; i
la que fa 39 de l’any en curs; probablement quant aquesta pàgina la transcrigui
al Blog, jaseran moltes més les dones
assassinades pels seus companys sentimentals.
Aquesta es una lluita per la igualtat entre totes les persones, que ha
començat per les menys afavorides, fins a la cúpula Social.
Ja fas dies que no escric, he llegit de tot, i quant esquematitzo un tema mentalment, per passar-la al bloc; si no l’escric tot seguit, es dilueix fins que no queda res de la idea inicial.
Em justifico dient-me, que rebo massa informació nova, que s’acumula sense donar-li sortida i difícil de classificar.
Però la crua realitat, ha de ser, que la renovació cel·lular del meu cervell, ha perdut ritme; pretenc conèixer i conviure amb totes les novetats , pels mitjans de comunicació, i em resulta pràcticament impossible.
Quant escric , sento bategar la vida; per mi es una mena de terapia.
Avui he llegit a LaVanguardia de Barcelona, a Maria Jou Sol, i diu que: “La vida és un cicle que mai s’atura. No espera a ningú i ningú l’espera a ella.”
Deixar de escriure, es perdre part d’aquest espai vital. El 2005, ja ho vadir “José Luis Sanpedro en Escribir es vivir”.
L’any passat vaig caure malalt, i em diagnosticaren, (isquèmia aguda ACxFAparoxística); durant la convalescència i recuperació, ha passat més d’un any; i per activar la meva ment, he llegit tant com he pogut, també he fet alguna pàgina del meu bloc.
Entre el últims llibres llegits, sobresurten dos que vull comentar,
En totes dues obres apareixendones,que tenen uns dons privilegiats, i que son odiades i perseguides, pel fet detenir-los.
1.- “ÁGORA”, novel·la deMartaSofia, una madrilenya que viu a Barcelona.
També vaig veure la pel·lícula ÁGORA, “d’AMENÁBAR”, bassada ambl’obra de la Marta, però el so, era tan defectuós, que em vaig perdre molt diàleg, motiu suficient, per no entendre prou be l’argument.
Decideixo comprar el llibre, per llegir-lo tranquil·lament, i confirmo que no es tan cert allò de que, una imatge val més que mil paraules, i més si estan ben escrites.
HIPÀTIA era una dona que intuïa, coneixements estètics i científics de la realitat, en total llibertat, protegida pel seu pare; i foulapidada injustament, al trobar-se entre lesintrigues polítiques i religioses, del romans i dels cristians, d’Alexandría,del segle IV de C.
2- “LES BRUIXES D’ARNES”, de David Martí,. es una historia que comença alpoble d’Arnes allà per l’any 1533, on unes dones, posseïdores d’un llibre llegat de generacions anteriors, amb formules naturals, curaven malalties del cos i de la ment; dotades de una intuïció extraordinària, i de una premonició, que les diferenciava de la resta dels mortals.
Estic plenament convençut, que estes persones eren avançades de la època que els va toca viure, per això, foren odiades pels poderosos,motiu suficient per ser perseguides i cremades per la Santa Inquisició.
Una descendent, directa de les bruixes que cremades es deia Lluna, i va heretar el llibre, amb el compromís de divulgar les formules màgiques per totel mon. Fugiren d’Arnes, la Lluna i un frare, d’Horta de San Juan, anomenat Salvador que també tenia podersmiraculosos, fins arribar a Barcelona; allí trobaren el recolzament i la protecció per perfeccionar i començar la divulgació de la seva herència.
¡Coincidències que em van suggerir el tema d’aquesta pàgina!
La primera fou el dia 15 d’abril del 2010, a la llibreria La Rambla de Tarragona, amb la col·laboració de Xulio Ricardo Trigo, va presenta “LES BRUIXES D’ARNES”, de David Martí, emprés per Edicions 62. Llibre que jo havia acabat de llegir el passat dia 5 d’abril.
La segona fou el 16 d’abril del 2010, el Diari de Tarragona a la pàgina 20,Terra Alta; el periodista A. CARALT, escriu que un regidord’Alternativa per Horta (ApH), actualment a la oposició denuncia a l’alcalde d’Horta per injuries; i sabeu com es diu el regidor, ni mes ni menys que Txús CARBÓ, nom que apareix a la novel·la de “Les Bruixes d’Arnes.
La tercera fou el 26 d’abril del 2010, llegint la pàgina 04, del Diari deTarragona, trobo la noticia:“SANIDAD.- Reunión deexpertos europeos “Reclaman que el Estadocostee la homeopatia”. La Coalición Europea de Medicamentos Homeopáticos y Antroposóficos tienen la idea de impulsar la inclusión de los medicamentos homeopáticos en la Seguridad Social.
Si això s’aconseguís seria, la culminació de la bruixeria que va comença a Arnes al any 1533; es va consolidar el segle XX, i Podria culminar el segle XXI. On ja s’anuncien amb llibertat, en Dermofarmacies, Homeopaties, Herbolaris, Dietètica, Centre de Neuropatia i Estètica, Tarot 40 euros.....i més que no cal anomenar.
Per tal l’obra de David Martí, està incomplerta, hauria de continuar com amínim fent una trilogia, hi ha matèria suficient.
Reconec que hauria de treballar investigant per tot el mon però el tema es prou important per començàr ara mateix.
La humanitat, sols superarà el deteriorament FÍSIC i ESPIRITUAL, a molt llarc plaç, si valorem atentament les paraules
que diu “Julian Contreras JR”., a una revista setmanal, de les de més tiratge de Espanya, y que transcric tot seguit:
“HAY QUE TENER UNA ESTABILIDAD VITAL, ECONÓMICA Y LAS COSAS MUY CLARAS, PARA TRAER
A OTRA PERSONA, A ESTE JUEGO EXTRAÑO QUE ES LA VIDA.”
Jo no sabia qui era aquesta persona, i va resultar ser, el fill petit de Carmina Ordoñez, que als 14 anys cuidava de la seva mare malalta, i d’aquesta experiència ha escrit un llibre dedicat a ella.
Ara ja entenc millor el que intenta transmetre amb les seves paraules.
Un comentarista diu: Aquest xaval es un senyor amb un cap mol ben moblat.
Ningú millor que ell, per parlar de s’ha mare no?
Posat al seu lloc imaginat que et diuen que la teva mare es una drogoaddicta que fins i tot es pegava ella sola...
Carmina com tothom tenia els seus problemes però el seu fill petit, estava cuidant-la en tot i per tot, sofrint
amb primera persona, el drama familiar,i d’aquesta experiència treu tot l’argument del llibre publicat.
Necessitava comptar com era la seva estimada mare, segur que plasmà literalment tot el que va viure;
no deixa de ser una mena d’alliberament espiritual.
Si en trau algun profit , millor, prou que seu mereix.
Tothom te una mare com a mínim, i actualment algunes persones en tenen dues.
Per Nadal i Any nou. Hem rebut felicitacions i també ne hem enviat; es una tradició que segueix amb el temps, son festes inoblidables i immensament nostàlgiques, per tothom.
La terra on neixes, torna amb imatges mentals, des de la infantessa, fins el moment que per conveniència, es produeix el desarrelament i deixes la Vila.
Als 1940/ 41, teníem entre vuit i nou anys, i veig els companys/es que jugàvem pels carrers del Raval, de La Barca, Cabo Rius, Masadora, Creu del terme (la punteta), Era Nova, la Capella,el Sequers, i el Matadero, (ara se’ndiu escorxador).
Érem espectadors dels sacrificis, de ovelles, cabres, bous i porcs; les primeres vegades que ho veies, t’esgarrifaves, però ho arribàvem a assumir amb normalitat, els matadors ho feien, perque la gen pogués menjar carn i botifarres.
Esperàvem que esbudellessin els porcs, per si podíem aconseguir que ens donessin, la “bufa”, sempre tocava lasort a algú, dels que estàvem presents esperant; sortíem corrent, am el trofeu a netejar-lo, amb l’aigua de la sèquia que regaven les hortes del xofárs, i després amb un canut de canya l’inflàvem, fèiem un nus al budell, i jugaven comjuguen ara els nens, amb els globus, de plàstic.
A l’Era Nova,(situada ala part baixa de la capella) jugàvem, al futbol, amb una pilota de draps, mol ben embolicats, enginy que substituïa a la pilota dereglament, que no estava al nostre abast.
Les guerres de pedres de la punta l’home, contra els de la plaça, eren reals i fins i tot ens fèiem sang, (al cap, era un trenc) que es curava sense cap punt de sutura. Si era sols un bony, l’hi posàvem al damunt una moneda de deu cèntims de coure, lligat ben fort amb un mocador de butxaca fins que es dissolia.
Corrent per tot arreu ens anàvem fent grans, fins quant ens en donarem compte, que havia arribat l’hora de deixar el col·legit (estudi), i començà a aprendre un ofici per treballà i portar un jornal a casa.
Els que tinguérem la sort de entrar a treballar a la Fàbrica, en diferents llocs, férem nous companys, amb els que compartirem, quasi mitja vida,d’aquesta època, ja hi ha més records de tota mena, que apareixen amb més claredat.
El que intento transcriure, m’he la fet recordar, una Contraportada deldiari, La Vanguardia,del dia 31/ 12/ 2009, on el periodista LLUIS AMIGUET, fa un interviu a
(Étienne Klein, físic teòric;assagista sobre el temps), quecomença Desitja’n una Feliç Dècada, temps cero – 2009/2010. I diu “ El temps es una presó que avança”.
També diu que la recepta contra l’envelliment mental, es viure contínuament la novetat.
Si ets capaç de viure intensament l’instant, sempre el vius de nou, ja que cap instant es igual alaltre.
Son la nostra peresa primer i la nostra supèrbia després, les que ens empenyen a creure tot lo viscut, i caure amb la fal·làcia de que ja sabem de tot, que ho hem viscut tot; que ningú ens pot ensenyar res.
Vaig conviure en diferents moments de la meva feina, amb un company de treball mes gran que jo, que anomenaré ” Antipol”.Quant parlàvem, i en algun incís dèiem, que el temps passava mol apressa,ell deia mol seriós, no sigueu, tan rucs, el temps no passa, som nosaltres que passem per damunt del temps.
Era mol treballador, no parava mai,es va fer la casa, on viviaamb la seva família, tenia un taller de fusteria al primer pis, a la planta baixa un magatzem pàrquing.
Era fuster sense límits, igual feia el bastiment d’una porta, que un moble luxós; entès en construcció, mecànica, electricitat; desmuntava i arrenglava rellotges, i radio transistors; tenia un hortet, que cultivava verdures a petita escala, un corral amb, gallines i coloms. També tenia carnet de conduir,cosa que l’hi va permetre treballà de conductor de vehicles del equip debombers, de la Fàbrica, fins als 65 anys.
“Antipol” practicava la recepta contra l’envelliment, que exposa el físic teòric, de 51 anys; (quant el assagista sobre el temps, encarano havia nascut).
El seus consells eren sentencies que sempre es complien.
També deia que viure comporta un risc, i mai ningú aconseguirà viure sense cap risc.
A mi no m’agradava massa, com s’expressava, era clar i contundent, no el preocupava si la seva sentencia no agradava als presents.
L’onze de juliol del 1991, la Direcció de Fàbrica va proposar la jubilació anticipada, abans del 65 anys, i semblava una bona ocasió, per deixar la pressió psicològica a la que mols treballadors estàvem sotmesos; representava una alliberació, que ens podria allargà la vida, i ell ens va dir, que acceptar una jubilació, sense haver cotitzat el 100% a la seguritat social, ens portaria mols problemes, tant morals com econòmics, i tots els que no seguirem el seu consell, sofrim les conseqüències.
Quant sorgirenels primers atacs de l’Empresa, contra els jubilats, ell ens va recordar, que ens ho havia dit.Ja s’estava complint la sentencia.
L’espai de la seva presó temporal, devia estar plena de tot, fins asobreeixir, crec que a la seva manera fou feliç.
Ens va deixar per sempre ja fa mols anys. Però filosofant una mica, penso que no moriràdel tot mentre algú, el recordi. Algun company de treball d’aquella època, endevinarà de qui parlo, nohem sento autoritzat a dir el nom complert.
Començo a
viure el primer dia de la nova dècada; , visualitzo i escolto, (a
les onze i quart del matí per TVE,) el tradicional concert que
L’Orquestra Filharmònica de Viena, emet des del Palau Imperial de
la capital austríaca, Dirigida per Georges Pretre.
Fins fa pocs
anys entre Nadal i Cap D’any, assistia a concerts en viu, no soc
un entès però la música m’ha fet passar hores meravelloses.
Ara per
comoditat ja fa uns quants anys , que no surto de casa quan es fa de
nit; els millors concerts es fan sempre a partir de les onze del
vespre, hem quedo a casa ben conformat.
Havent
format part activa d’un Orfeó mes de 40 anys, conec el valor de
les notes del pentagrama, i de oïda noto tan els canvis de to, com
la desafinació si es produeix, en algun moment de les
interpretacions, en això no pretenc fer cap crítica musical, però
si vaig observar una diferencia amb els concert dels altres anys, de
caire humà.
Quant havia
transcorregut uns dos quart d’hora del concert, no m’havia
commogut cap melodia, no sentia res, i hem vaig dedicar a observar
que podia ser; no m’agradava, el somriure del director, ni el
gestos interpretatius; el salvava la bellesa floral del Palau, que
mol seguit apareixien en primer pla.
Vaig
continuar mirant als components de la formació un a un, i a la
tercera volta hem dong compte, que en un grup tan nombrós,
d’intèrprets instrumentals, sols hi havia una dona que tocava el
violí.
La ment
humana, corre tant o més apresa que la llum, hi vaig visualitzar
temes, de l’obra de
Stieg Larsson “Els homes que no estimaven les dones”.
Desenvolupada a Suecia, i això era Austria, però com no estava
integrat al concert, vaig canviar de canal.
Passo a TV3,
i apareix la “Simfònica de Cobla i Corda de Catalunya”
interpreta’n el concert de Cap D’Any des de Figueres. Allí hem
vaig quedar fins al final, vaig tenir una bona entrada d’any
musical, distraient-me dels mals pensaments, que m’havien, envaït,
escolta’n el concert de Viena.
La Sifònica,
Catalana no essent tan nombrosa, com la Filharmònica de Viena, tenia
com intèrprets instrumentals set dones, i vaig pensar els catalans
estimem més les dones que els austríacs.
Alguna cosa
passa amb la música d’Strauss. El Diari de Tarragona del dia 5 de
gener a la pàgina 39, hi ha un titular que diu “Tarragona se
aleja de Viena” L’Strauss Festival Orquestra, no va omplir
ahir el Palau de Congressos, la seva actuació fou excel·lent i tot
i això sols es van ocupar 200 seients de tota la seva capacitat.
Hem de
destacar que el concert de l’Associació de les Joventuts Musicals
de Tarragona, el passat dia 29 de desembre, pràcticament va omplir
el Palau.
I jo dic,
es que Catalunya es una nació, amb personalitat pròpia, i ens
movem.
Necessitem
aprendre encara, però amb el temps necessari es faran, concerts
tant o mes ostentosos que els de Viena.
Les meves dos netes, hem varen dir, iaio vés a veure-la que t’agradarà.
Elles saben que soc un entusiasta, de la ciència-ficció, sobre tot dels
descobriments extraterrestres.
Si, la vaig visualitzar ahir mateix, hi hem va agradar moltissim . Em va
convèncer de que el futur de la humanitat, està a l’espai.
En arribar a casa, agafo el diccionari que tinc del 1958, i busco la
paraula títol de la pel·lícula i diu així: AVATAR. Nom donat en la mitologia
hindú a cadascun dels descensos d’una deïtat a la Terra, i la seva encarnació
en un home o animal. Transformació, canvis d’estat d’ànim, capgiraments
econòmics, etc., per que passaalgun
individu o una societat.
Ara en passa alguna cosa semblant en la Globalització.
La noticia en que es confirmava que a la lluna hi ha aigua, i tot seguit
explicaven que no s’utilitzaria per veure, que serviria per transformar-la amb
energia; hem va fer pensar, que si els científics ja estan preparats per fer energia del aigua a la lluna, perquè
no apliquen el descobriment ara aquí a la Terra ? el preu del petroli s’estabilitzaria.
Avui acabo de llegir EL VENCEDOR ESTÁ SOL, de Paulo Coelho.
L’autor pretén descriure la forma de viure de les persones amb un podereconòmic sense límits; causa’ns dels desgavells politics, de corrupció, de lasocietat.
Curiosament a Catalunya, Espanya, i a quasi tots els països del mon, emergeixenles puntes dels icebergs de la “Corrupció” política.
La seva hipotètica visió del tema, m’ha fet brollar records, d’alguns fets dela meva breu vida política, que hem va tocar desenvolupar a Flix, abans i durantla transició. Tot era mol difícil hi de infinits punts de vista,però no espodia perdre el tren d’uns projectes, que havíem de aconseguir, per que laformació de la joventut es pogués realitzar tota a la Vila.
Marxar a estudiar fora tenia un preu econòmic i moral mol alt; cosa que esva aconseguir, fent alguna visita a persones influents, hi ho varem fer, aixòsi, amb molta discreció, cosa que avui seria quasi impossible.
Tot seguit escric, el que he subratllat llegint l’obra.
A causa del èxode sense precedents dels països pobres, on els genocidisestan a l’orde del dia; buscant un lloc per viure civilitzadament. El sistemaeconòmic presenta símptomes d’exhauriment, hi ha grans fortunes que es comencena arruïnar.
Centenar de milions de persones viuen per sota dels límits de la pobresaabsoluta.
Sorgeixen malalties noves. Les antigues encara no les hem controlat.
El Poder només conversa amb el Poder. Eviten les guerres que no sonlucratives, i estimulen l’agressivitat entre països o empreses quant creuen queaixò els proporcionarà més poder i més diners.
Fingeixen que son feliços encara que siguin ostatges del seu propi èxit.
Per mol que es corri, ningú pot fugir de les dues presencies més importantsen la vida de qualsevol ésser humà: Déu i la mort.
Déu acompanya els nostres passos enfadat, perquè veu que no prestem atenció al miracle de la vida. I la mort.
Un home de la superclasse, es algú amb amics falsos i mols enemics.
Son els que mouen els fils dels seus titelles i fan que se sentin lespersones més privilegiades i cobejades del planeta, fins que un dia per unmotiu qualsevol, decideixen tallar els fils i els ninots cauen sense vida isense poder.
Però l’esperit no te nom, es la veritat pura, que habita un cos durant unperíode determinat, i algun dia el deixarà. L’essència de la vida és aquesta:la capacitat d’estimar.
Hi ha una malaltia de la son que es pateix a l’Àfrica, i una mol semblantque ataca l’ànima- i es mol perillosa perquè se t’instal·la sense que ten’adonis-. Així que notem el més petit senyal d’indiferència i faltad’entusiasme pel proïsme alerta!
L’única manera de prevenir aquesta malaltia és entendre que l’anima pateix, pateix mol, quantl’obliguem a viure superficialment.
A l’anima l’hi agraden les coses boniques i profundes.
La moda es el vestit de la carn, encara que també reflecteix en gran mesurael que vol dir l’esperit.
Normalitats, que en realitat no tenen raó de ser.
-Tenir normes per a la guerra (convenció de Ginebra)
-Comparar objectes com cotxes,cases, roba, i enfocar la vida en funció d’aquestes comparacions, en lloc deprovar d’esbrinar l’autentica raó del fet d’estar vius.
-Creure’ns absolutament tot el que està imprès.
-Invertir mol en la bellesa exterior, i preocupar-nos poc de la bellesainterior.
-Utilitzar tots els mitjans possibles per demostrar que, tot i ser unapersona normal, estàs infinitament per damunt dels altres essers humans.
-A mesura que us feu vells, penseu que sou els amos de tota la saviesa delmon, encara que no hàgiu viscut prou temps per saber en què us equivoqueu.
-Anar a una festa de beneficència i creure que amb això ja heu fet prou pereliminar les desigualtats socials del mon.
-Creure que els altres sempre són millors en tot: son més guapos, mésllestos, més rics, més intel·ligents. Es mol arriscat aventurar-se més en lladels nostres límits val més no fer res.
-Casar-te amb la primera persona que t’ofereixi una posició social. L’amores pot esperar.
-Deixar les coses més interessants de la vida per quant ja no tinguisforces per fer-les.
-Creure que és possible estar segur de tot el que has conquerit.
-Estar convençut també que l’agressivitat i la falta de cortesia amb elsaltres son sinònims d’una personalitat mol forta.
No et posis a riure, tot això i més, es el que consideren normal moltespersones, hi que ho assumeixen a ullsclucs.
Vanitat de vanitats, tot es vanitat, i no hi ha res de nou sota la capa delsol, ja ho deia Salomó fa més de tres mil anys.
Qui canvia el mon? La Superclasse. Els que fan i desfan. Els que influeixen en laconducta, el cor i la ment del nombre més gran de persones possible.
Ells creen les guerres, però no hi lluiten. Si el resultat es positiu,reben tots els elogis. Si el resultat es negatiu, la culpa es dels altres.
L’armament l’entreguen als mercenaris i als soldats, provoquen un copd’estat d’una crueltat sense límits. Violen les dones, les criatures perdenpeus i braços per culpa de la munició fragmentada i assassinen tribus senceres.
Mentrestant, mol lluny d’allà- a Anvers o Amsterdam-, uns homes seriosos iconcentrats treballen amb afecte, dedicació i amor, aquets homes tallen enmolta cura les pedres, extasiats per la seva habilitat, hipnotitzats per lescentelles que van sorgint en cadascuna de les cares noves d’aquell tros decarbó transformat pel pas del temps. Tant se val l’origen dels diamants,l’important es que brillin.
En aquest mon l’únic que s’ho mereix tot es l’amor.
En festes benèfiques utilitzen la misèria com a mitjà per ser cada vegadamés rics.
“El talent és un do universal. Però cal mol de coratge per utilitzar-lo”.
Hi ha un proverbi àrab que diu “ Beneit sía el qui dona ales i arrels alsfills”.
Necessitava les arrels perquè hi ha un lloc on naixem, aprenem una llengua,esbrinem com superaven els problemes els nostres avantpassats...I en un momentconcret, ens convertim en responsables d’aquest lloc.
Necessitem les ales perquè ens mostren els horitzons infinits de laimaginació, ens porten cap als nostres somnis, ens condueixen a indretsllunyans.
Son les ales, les que ens permeten conèixer les arrels dels nostressemblants, i aprendre
amb ells.
Posat a resar i demana a Deu que t’inspiri.
Ara no es la guerra el que amenaça el mon sinó uns problemes mediambientalsgreus. Cada vegada que llegeix als diaris o a les revistes que els politics desempre utilitzen l’escalfament global o la destrucció del medi ambient com aplataforma per a les seves campanyes electorals. “Com podem ser tan arrogants?El planeta és ha segut i serà sempre mes fort que nosaltres. No el podemdestruir; si anem més enllà d’uns límits determinats, ell s’encarregaràd’esborrar-nos completament de la seva superfície i continuarà existint.
Però que hi farem, es això el que indiquen els estudis de tendències, dela moda, que s’han d’adaptar als desitjos dels consumidors.
Quant ets jove, sempre tens el mateix somni: salvar el mon.
Però uns altres decideixen que es possible participar en alguna cosa queprodueixi un canvi en la societat i en la manera com entregarem el món d’avui ales generacions del futur.
Però una cosa es certa: els delinqüents sempre van a mols passos mésendavant de les autoritats i la fiscalització.
La gent es tanca en el seu mon egoista, fan plans que no tenen en compte elpròxim, es creuen que el planeta és un territori que s’ha d’explotar, segueixenels seus insti’ns i desitjos sense dedicar absolutament cap esforç al benestarcol·lectiu.
Un poeta portuguès diu “El quereflecteix el mirall és la veritat; no s’equivoca per que no pensa. Pensar ésessencialment, equivocar-se”.
Bones intencions, virtut, integritat... Que es això, exactament? Personesque es consideraven íntegres perquè obeïen el seu govern, van construir elscamps de concentració a Alemanya.
El pecat per al bé es una virtut, la virtut per al mal es un pecat.
La Maldat Absoluta té un cor de criatura, que no es gens responsable dels seus actes, i sempre està convençuda que te raó.
“Tots els éssers humans son iguals!”. No es veritat: tots els éssers humansson diferents, i han d’exercir el dret a la diferencia fins a les últimesconseqüències.
Per a la societat, la vellesa es un estigma, no un senyal de saviesa.
Tothom creu que una persona que ha superat la barrera dels cinquanta anys jano està en condicions de moure’s amb la velocitat amb que funcionen les cosesen el mon actual.
Es clar que no pot córrer tant com abans i que necessita ulleres perllegir. Però resulta que te la ment més esmolada que mai - si més no - s’ho vol creure.
Acumular amor porta bona sort, acumular odi porta calamitats. Qui noreconeix la porta dels problemes, la deixa oberta, i les tragèdies hi entren.
Els Vencedors han arribat al cim i s’adonen d’una cosa que abans ni els haviapassat pel cap: no poden estar sols.
No suporten la companyia del marit o de la muller, necessiten estar en unmoviment continuo, creuen que encara són mol diferents de la resta de lahumanitat – encara que hagin descobert que d’ençà que es van jubilar, la sevavida quotidiana és tan avorrida com la de qualsevol persona de classe mitjana:esmorzar, llegir els diaris, una becaina, sopar televisió. Acceptar la majoriade les invitacions a actes socials i esportius de cap de setmana. Van devacances als llocs de moda (“ encara que s’hagin jubilat, encara creuen que hiha una cosa anomenada vacances”)
¿Que en faré, del meu futur, ara que tinc tot el que desitjava?
Es una novel·la de ficció impactant,demostrant que a la vida tot te un preu, que s’ha de pagar. Tothom te dret a guardar la vida privada alsoterrani de la memòria.
No se de cert si soc un perdedor encara faig camí. Però ara malgrat tota latecnologia que tenim a l’abast, reconec que soc vell, i no estic a l’alturadels reptes del temps moderns; m’entristeix pensar amb el complicat futur que deixaremper les properes generacions, a causa del desastrós present que vivim...
I hem quedo meravellat dels descobriments científics que sorgeixen enpresent dia a dia.
¿Hi haurà alguna ment prodigiosa capaç, de capgirar als Vencedors actuals,per intentar salvar el futur de la humanitat?
