15.11.08
D’ànimes, castanyes i panellets
Els companys mes grans ens deien, que ells ho havien vist, i eren com unes llumetes daurades, que al sortir anaven soltes per tot arreu, fins que clarejava el dia, moment que retornaven totes al seu lloc.
No tinguérem mai la ocasió de comprovar el relat, per que mentre fórem infants, no ens deixaven sortir de nit, (i quant de mes grans ho poguérem fer), al col·legit, ja ens avien explicat que el fenomen, s’anomenava “Fuegos Fatuos”, i que res tenia que veure amb les ànimes; us ben asseguro que m’hauria agradat mol veureu, ha de ser impressionant.
Les castanyes torrades les compràvem a la tia Mariana de Paco, que les venia, a la porta de casa seva, al davant de la “Union Social”, amb paperines de paper de diari, eren boníssimes.
De panellets, la majoria dels companys no en menjàvem, era la dècada dels 40.
A passat mol de temps, i anys enrere, amb els nostres nets, Eloi, Maria i Montserrat, escollíem el dia mes apropiat, dos o tres dies abans de tot sans, per fer panellets, i ho passàvem mol be, els fèiem de moltes formes, grossos i petits.
Eloi el mes gran, els feia mes perfectes, sobre tot els de pinyons, a Maria i Montserrat, els encantava fer figures rares, amb xocolata, farina de coco, cireres confitades de colors, a la iaia Tere l’hi tocava fer els de codonyat, i jo era el forner, responsable de la temperatura i el temps, per donar-li el color i la textura adequada, per fer-los bonics i desitjables, cosa que sempre aconseguíem.
Desprès preparàvem una bandeja ben guarnida, per cada “família”, i tot quedava a punt per fer la castanyada amb panellets, fets a casa.
Actualment, la festa de tot sans, invita a recordar a les persones que ens han deixat, (Teresina i jo, abans de la data), férem la visita als cementiris, de Flix i de Tarragona, on els tenim enterrats, netejant i guarnint de flors, les tombes i els nínxols, amb la sana intenció de torna-hi l’any vinent.
Observem, que moltes tombes estan completament abandonades, tan les de famílies que construïren grans monuments funeraris, com les de les famílies mes humils.
Es nota un canvi cultural, que res te a veure, amb la tradicional festa de tots sans de la nostra joventut; es para tenir-ho amb compte mol seriosament, per decidir ara, on volem que vagin a parar les nostres restes, ja que avui no hi ha res inviolable, si no es paga regularment, l’estipula’t, per la empresa funerària municipal.
Ara els nets s’han fet grans, i hem canviat la tradició, però amb els records presents, seguim menja’n per tot sans, castanyes i panellets; i referent a les ànimes ¡Algo hi ha!
14 de novembre 2008
Josep Maria Sabaté Pena
