24.05.11

La DIGNITAT S’otorga, no neix amb la persona.

Publicat a General | 21:12


Llegint la veu de FLIX núm.368, i animat per la bona marxa del meu poble, arribo a la pàgina 30 i m’aturo, per llegir, un article encapçalat per una pregunta que diu:

Qui ha perdut què? Signat, per Fani Garcia.

Segons aquesta persona que no tinc el gust de conèixer, diu mol seriosament que una candidata a alcaldable, d’un partit polític local, a dit que el “poble de Flix” ha perdut la dignitat; i al acabar de llegir-lo tot, penso que pot ser un malentès envers la definició.

I es clar, em veig obligat a agafar el meu vell diccionari, per busca la paraula Dignitat.

Allí trobo això que transcric:

Dignatari .- Persona revestida d’una dignitat , d’una gran autoritat.

Dignitat.- Qualitat de digne. Respecte que mereix algú en sentit favorable. Càrrec honorífic i d’autoritat. La persona que posseeix un tal càrrec.

Jo que no estic mol assenyat, no entenc com tot un poble, pot perdre una prebenda que mai ningú, l’hi ha concedit, ni atorgat. Un poble el forma el conjunt de les persones  que hi viuen, creixen i canvien contínuament.

Tots son com son, no hi ha ningú igual, ni físicament ni mentalment, i amb aquestes característiques, no es pot perdre res conjuntament.

Be, res, no es ben veritat; es pot perdre el benestar, i la vida, entre d’altres cosses.


Si aquesta persona candidata a l’alcaldia de Flix, s’ha proposat aconseguir investir de dignitat a tot un poble, em cau simpàtica.

Jo no la votaré, però mols flixancos, tenim raons, per estar indignats, encara que no tingui res a veure amb la dignitat.

Proposar-se millorar la ètica, del conjunt de la societat local, es una empresa a la que se l’hi hauria de fer costat, encara que no sigui elegida.

El 29 d’abril del 2011, em vaig compra un petit llibre de nomes 60 pàgines, era la segona impressió del abril de 2011, escrit per Stéphane Hessel, titulat, Indigneu-vos amb pròleg de Jose Luis Sanpedro, un del escriptors que admiro profundament; en arribar a cassa, el vaig comença a llegir, i no el vaig deixar fins acabar, després, vaig estar mol de rato pensant, en lo que m’havia tramés envers la necessitat d’un canvi polític amb urgència. Una persona per mi desconeguda, em sorprèn que tingui 93 anys, i que sigui l’únic redactor encara viu, de la Declaració Universal dels Drets Humans de 1948.


En el capítol.


- PER UNA INSURRECCIÓ PACÍFICA – diu: El pensament productivista, fomentat per Occident, ha conduït el mon cap una crisi de la qual cal sortir a través d’una ruptura radical amb la fuga cap endavant del “sempre més”, l‘àmbit financer però també en l’àmbit de les ciències i les tècniques. Ja ha arribat el moment que prevalguin les preocupacions entorn de l’ètica, la justícia i l’equilibri sostenible perquè ens amenacen els riscos més greus. Poden posar fi a l’aventura humana sobre un planeta que es pot fer inhabitable per a l’home.

La Vanguardia, comenta, amb referència al moviment juvenil del 15 M, que fa uns anys hauria segut impensable, que un llibre com el de Stéphane Hessel, es convertís en lo “best seller” capaç de promoure un moviment, que des de la plaça de la “Puerta del Sol” es propagues per quasi tot el mon.

I es pregunta ¿”De donde viene tanta indignación?”

Pues segurament que si el Maig del 68, els joves avesin disposat de les eines de comunicació personal, que actualment utilitzen, haurien arribat mes lluny,amb les seves protestes.

A Espanya, a la Universitat Laboral de Gijon, hi va arribar l’eco de les protestes que es feien a França, i encoratjats per les mancances, a la que ells pensaven que tenien dret, organitzaren una plantada pacífica de estudia’ns, que foren apallissats, i perseguida per la policia de la època, a la que anomenaven “Els Grisos”; tots els organitzadors i els assistents a la plantada, foren expulsats. Tres d’aquestos estudiants, arribaren a cassa nostra, i tot el que ens explicaren, dels fets, eren salvatjades increïbles; i els mitjans de comunicació existents, ho van ignorar com si no hagués passat res.

Quant aquests estudia’ns ho creguin necessari, explicaran uns fets que foren invisibles,

No es pot negar que hem crescut cívicament, la demostració evident, es que totes les persones que s’han plantat protestant, i reclama’n als polítics una democràcia diferent, a moltes places de tot el país no els hi ha passat res.

Josep Maria Sabaté Pena






















02.05.11

Flix assembla que es mou per bon camí.

Publicat a General | 14:12

 

Reus, 25 d’abril del 2011, dilluns de pasqua Dia d’anar a menjar la mona al camp, però plou i em poso a rellegir, la “veu de FLIX núm.368 de març del 2011”, revista a la que estic subscrit, i col·lecciono, des de quant era “La Voz de Flix”, al 1974.

Es  un dels dos últims lligams, que em queda del poble on vaig néixer, i visqué fins als 65 anys; ja quasi no conec a ningú, però gracies a la revista, m’assabento de cosses que atreuen la meva atenció envers els moviments, socials i polítics locals, del moment..      

A l’editorial de la revista que anomeno, hi ha un fragment , que diu:

Tothom  té prou assumit que en temps de crisi cal estrènyer-se el cinturó, però ajudaria a fer-ho més passador no tenir la sensació (de vegades la certesa) que els que acaben pagant-ne conseqüències son sempre els mateixos.

I al nostre poble, després de 3 anys, hem inaugurat les obres de restauració del meandre. No cal dir que han estat unes obres mol importants, que han suposat una gran inversió de diners, per recuperar la nostra façana fluvial de fet, l’única que tenim.  

Els mitjans de comunicació ens han assabentat de les inundacions que causen les pluges espontànies, en pobles  on els seus habita’ns mes grans, asseguren, que ells no recorden haver-ho vis mai; i em be a la memòria, una dita que hem va relatar la meva iaia materna, quant varem anar des de la cabana dels Castellons, finca del meu avi Mingo Pena, (on vivíem mes allunyats, de les bombes, que tiraven els avions, al poble) fins al cim de la muntanya de l’altre costat de la barca del riu de baix, on està el “mas del Sort”, a mirar “la riuada del 1937”, i deia així “a la vora del riu mai te hi faixis el niu”. 

 

Era  una vista que encara recordo, l’aigua entrava fins dins el poble. I jo penso que els enginyers que han dissenyat aquest projecte, han tingut en comte un altra dita que diu “el que no passa en un any passa en un instant.

Es impossible prevenir-ho tot, però, som europeus, i rius tan o mes cabalosos que el nostre, estan totalment canalitzats i dragats al seu pas per les ciutats, cosa que els fa navegables i atractius, al temps que intenten evitar, possibles inundacions, en llocs clau..

A Flix s’hauria de fer un avantprojecte (si no està fet) per canalitzar i dragar tot el meandre, per aconseguí, que el nivell de l’aigua de la sortida de la central hidràulica, arribés fins el pon de l’embassament..

El meandre sempre estaria ple d’aigua, a causa de la resclosa que la empresa constructora de la Central Nuclear d’Ascó, va fer per assegurar el nivell mínim, de l’aigua del riu, que utilitzen para refrigerar els reactors de la central.

El cabdal d’aigua mínim constant, que fa falta per tenir net el meandre, es podria assegurar, si la “Confederación Hidrogràfica del Ebro” i l’empresa propietària de la central hidràulica de Flix, trobessin la forma de intercanviar energia elèctrica, per un cabdal equivalen d’aigua..

La energia elèctrica per efectuar l’intercanviï, es pot aconseguir, a partir de  plaques fotovoltaiques, instal·lades a la coberta  -teulada- de la maquinaria que hi ha instal·lada a la pressa de Flix, per regular l’altura de les comportes.

I si no fos suficient, hi ha vuit pilastres, suficientment  robustes, per aguantar el muntatge dels generador Eòlics que fes falta, per completar la producció d’energia necessària. El problema per transportar l’energia produïda fins a la central, no causaria cap trastorn, es podria aprofitar les mateixes línies que alimenten d’energia els motors que hi ha instal·lats, per moure les comportes de la pressa.

Al pon sempre hi bufa el vent, inclús un dels carrers del poble prop del pon, s’anomena carrer del vent.

 

Josep Maria Sabaté Pena