14.04.09
IMPREMTA BABEL
06 d’abril del 2009
Avui acabo de llegir, la primera edició del febrer del 2009, de IMPREMTA BABEL, del escriptor Andreu Carranza.
Quant marxes del teu poble, surts deixant les teves arrels plenes de perjudicis i por.
On vas per seguir vivint, has de desenvolupar arrels noves, i no es fàcil, vius entre records i projectes a la frontera entre el passat cert i la incertesa del futur, però si et pares, quedes paralitzat en el lloc cero de la vida.
A la pàgina 13 diu, que només allò que està escrit conserva l’eternitat d’allò que es diu.
Coincidim; ja que soc mol parlador i també escric, temes del meu passat, com em vénen a la memòria.
¡Com arriba a valorar la paraula! M’ha agradat mol, el que no m’explico, es com un escriptor tan jove, es capaç de escriure una novel·la de ficció, en el que aconsegueix introduir-me, a la trama com si jo fos Pol, i jo tinc setanta sis anys.
Hem trobo tantes vegades reflectit amb accions i fets de la meva joventut entre 13 i 18 anys, del anys 50 a Flix, que fins i tot ho trobo que no pot ser casual.
Verdaderament es una rebel·lió contra el silenci, de la censura que la joventut, rebérem inconscientment durant els 25 anys de pau, de la post guerra.
A la pàgina 14 diu, Les preguntes que em vaig fer durant la infància que havien restat submergides en la inconsciència, ara suraven a la superfície... Qui soc qui eren els meus pares.
Em vaig rebel-lar per despit contra el passat, contra el silenci que havíem mantingut.
Fins i tot podia afectar-me negativament. El millor seria continuar ignorant-t’ho tot.
Era la sortida mes fàcil, i més practicada.
A la pàgina 19 diu, Sense paraules no hi ha records, no som res.
I a la pàgina 23, diu viatja, coneix gent, llegeix i sobretot, escriu i escriu... Confiem molt en tu... Però no tornis a aquest poble. Ves-te’n...
El poble està maleït per ell, a causa de les famílies mes poderoses que formaven part del “Glorioso Movimiento Nacional”. Falangistes disposats a fer el que calgui, pel regim.
A la pàgina 80, descriu tan real com es desenvolupava, la setmana santa al poble, que a mi hem fan recordar fets que quasi no s`els creuria ningú, i que ell no descriu.
Mols que sortíem de l’escola, amb 14 anys, per anar a treballar, pensàvem, que havent llegit, “el Don Quijote de Mancha, ja havíem llegit mol.
Però al poble arribava llibres que escapaven de la censura, amb temes sobre sobre la naturalesa humana, vegetarians, sexe, i d’altres que no recordo; els rebia periòdicament de Valencia un company de treball, amb més cultura que nosaltres, “Santi”, ens els feia a mol bon preu, i els llegíem, com si es tractes d’un fet pecaminós.
Les novel·les que llegíem de butxaca, eren de Marcial Lafuente Estefania, aventures del oest americà.
Tot el que dius a la novel·la ho sofrírem la generació dels nens de la guerra, de la que jo formo part, tots érem Pol.
Andreu, gracies per haver escrit una novel·la de ficció tan senzilla i tan real, de la memòria històrica del meu poble.
Josep Maria Sabaté Pena.
