13.09.08

LA DESFETA DELS AMOS.

Publicat a General | 11:55

La Cabana de Josep GIRONÉS

Avui, dia sis de setembre del 2008, acabo de llegir el XIX premi literari Vila D’ASCÓ, 2007, la primera edició de març del 2008. Un relat que llegirà molta gent, però que sols entendran amb realisme, les persones que varem néixer abans de la guerra entre el 1930 i 1932, els nens que la visqueren amb tota la seva cruesa, i si son vius tindran mes de setanta-cinc anys, partícips de la instauració de la monarquia, presents a la mort de Franco, i actors principals de la transició política espanyola; per la resta de persones més joves, serà una novel·la més, entre realitat i ficció.

Diu una veritat com un temple: els esdeveniments i la historia quant no han quedat escrits o si no es recorden, és com si mai no haguessin existit.

Quina dona la Carme, ella es la que revifa l’historia.

Recull de d’alguns records, dels que hem dona la sensació que d’alguna forma jo hi estava present, a causa de fets i accions que vaig viure i recordo, de la meva infantessa, (com clixés de fotografies perduts, que apareixen quant menys o esperes, i ho veus com si ara fos).

Pagina 11. 1937. De seguit, em venen al cap les paraules de mon cunyat Ricard, el qual m’assegurava que a la guerra vam recollir tot l’odi que s’havia sembrat i acumulat al poble al llarg dels darrers cinquanta anys. “Jo no he sembrat res i m’han matat el marit”, li havia respost, però ell insistia que tot respon a la situació creada per uns i altres; els amos i els treballadors, els de missa i els menjacapellans, els polítics i els sindicalistes.

Fet i debatut, son els grans propietaris els que influeixen sobre les persones que tenen sota la seu domini, i també els membres de l’Església catòlica, que basen la seva vida a complaure els poderosos, mentre que prediquen la conformitat entre el pobres.

Hi ha persones que es cansen de tanta opressió i es rebel·len.

Aquí encara no hi era, jo naixé el juny de 1932

Pagina17. 1901. A casa nostra érem pagesos i treballàvem a mitges les terres de l’amo.

Pagina 28. 1904. l’Oncle Rafel de ca les Valls ens parlava de la romeria de San Francisco, un esdeveniment que cada any s’organitza a la Fatarella coincidint amb el primer dissabte després de Pasqua de Resurrecció.

(Vaig anar ala romeria dos cops, des de Flix amb una moto vespa de 150cc., passant per Riba-roja, seria els anys 1965-66. Eels bordons de San Francisco eren mol tradicionals, i per nosaltres una cosa mai vista, es confeccionaven per lluir-los a la tornada al poble.).

Pagina 35. 1904. De les guerres carlines sempre lluitaven pobres contra pobres.´

I l’Església catòlica, sempre van anar a favor dels carlins?

De forma indirecta sempre, ja que atiaven el foc des de les trones, i de forma directa també, sobretot diversos capellans, com el de Flix, el del Lloar i el de Prades, que es van fer tristament famosos com a sanguinaris comandaments carlins.

Pagina 87. 1915. Aquell dia mossèn Josep continuà amb la línia del dia anterior, quant demanava als cristians que ens conforméssim amb el nostre destí a la terra, un comportament que ja obtindria la seva recompensa al cel.

Pagina 107. 1920-23. Al segon dia de batre hi hagué un incident que mai no oblidaré. A l’era situada en l’altra coma, propietat dels Calze, es calà foc a les espigues que tenien escampades. Tal com ho explica el Jaume, quant ell es presentà a l’era encara va poder apartar moltes garbes, de l’acció del foc, però en cap cas es pogueren salvar els feixos que estaven a punt de ser trillats. En arribar la tia Rafela i jo,(la Carme, la muller del Jaume), també ho feia el senyor Calze i el seu majordom, el Xorrac, que aquell dia es dedicaven a inspeccionar les feines dels seus mitgers.

Quant va veure l’era cremada, el senyo Josep agafa el xurriac que portava el Xorrac al carro i, sense temps de dir “Jesús”, comença a pegar als seus mitgers, a l’home de la casa, especialment, però també a la muller i als avis. Semblava com si estigués posseït del “dimoni”. El Jaume intenta intervenir , però l’amo l’amenaça a ell també amb la xurriaca, a l’hora que li ordenava. “Tu cap a la teva feina que aquí a casa meva no hi tens res a fer”.

La tia Rafela ens deia que anys enrere era moneda corrent que els amos peguessin als mossos i els mitgers, tot i que darrerament s’havia perdut aquell mal costum.

Però ja s’ho deuen haver confessat, probablement – intervingué Guilla, amb un pèl d’ironia que l’ajudava a sobreviure - , hi de ben segur que els capellans ja els hi deuen haver perdonat, la malifeta.

En tancà un tracte de compra d’una finca, la tia Rafela, l’hi diu al seu fill que s’havia equivocat en allargar-li la ma al amo:

- No vulguis tocar mai els amos, ells es pensen que estan fets d’una altra pasta.

- Mira, mare, a Flix sentia dir que tan prima té la pell un ric com un pobre, un jove com un vell.

- Si Jaume, però nosaltres som a la Fatarella, i aquí els amos no accepten res més de nosaltres que no sigui treballar i acotar el cap.

(Això passava fa només 85 anys, i ara uns altres amos anomenats, banques, ens hipotequen la vida, econòmicament, mitjançant el consumisme exacerbat).

Alguns empresaris, es comporten quasi com els amos dels nostres avantpassats, amb els treballadors marroquins, africans i mols europeus del est; el que no deuen utilitzar es la xurriaca per colpejar-los.

D’ amos no n’haurien de tenir ni els gossos, però es un reducte existent, que seguim tolerant.

Josep Maria Sabaté Pena

(1) Comentaris    (0) Retroenllaços    Enllaç permanent