02.11.09

BLOC DE L’OCTUBRE

Publicat a General | 13:01

 La Realitat es inimaginable. Ho diu  Frank Wilcze. Físic Premi Novel 2004 :

Tot el que llegeixo, quant puc, està envaït de ficció en proporcions molt calculades, perenganxa al lector, i la veritat es que l’escriptor que ho aconsegueix, guanya molts diners.

Acabo de llegir a“José Luis Sanpedro” escriptor nascut a Barcelona, però que es un rodamón. Totes les obres seves que he llegit, ho he fet sense pauses  , no paro fins a la fi, i mai m’han deixat indiferent.

Ara hem refereixo a  “La senda del drago”, (BESTSELLER)  que casualment transcorre  a l’illa de Tenerife, on Teresina i jo, viatjarem al mes de setembre del 1997.

 

Es que quasi tot el que nosaltres varem descobrir ho miràvem sense assaborír la realitat del que era. No ens havíem preparat per adelitar-nos amb les meravelles naturals quetrobaríem allí.        

Sanpedro, ho aconsegueix ara al 2009.   

Nosaltres arribarem a mirar el mil·lenari Drago, mol apropats, en va semblar un arbre únic, però no sabíem que la seva sàvia era vermella com la sang, ni que el seu origen fos herbívora.

Avui mateix espiga’n un diari trobo una publicitat de “NuevaRumasa” que ha adquirit l’hotel de cinc estrelles SEMIRAMIS, on estiguérem hostatjats aquells dies,  construït sobre un penya-segat molt negre, del oceà atlàntic, (casualitat però les cosses sonaixí);

 La terrassa del’habitació donava cara al mar,  i laprimera sorpresa fou que el Sol pel matí mirant al mar, sortia per la dreta, ion vivíem a la Pinedade Vilaseca, la terrassa també donava cara al mar, i el Sol sortia perl’esquerra. El cargol que fa l’aigua al desaigua el lavabo, gira a l’inrevés deles agulles del rellotge, i a la Pineda de Vilaseca gira com les agulles del rellotge; soncosses elementals que s’han de viure.

Amb excursionsprogramades, visitarem tota la illa, les platges son de sorra de diferentscolors, a causa de les erupcions del Teide, des de la negra, amb diferents tonsgrisos fins a la blanca.

Visitarem plantacions de plataners, i al hotel,  totes les menjades, eren precedides per un  centre de diferents fruites, on els plàtansdestacaven artísticament, i eren mol bons.    

Després de tants anys la màgia narrativa de “Sanpedro”,m’ha fet reviure com un infant, les meravellesque varem mirar sense, veure per la presa que portàvem.    

Això mateix llegint diferents obres d’escriptors importa’ns, els el hi deu passar a les persones que han viatjat per tot el mon.

 

Jose Maria Sabaté Pena

17.09.09

L’aire que respirem en algunes zones del Tarragonès.

Publicat a General | 20:10

La vida,de la Terra esta  basada amb l’oxigen i l’aigua.

L’any 2009 del segle XXI, Els científics confirmen que els humans contaminem, sense control, l’aire i l’aigua del planeta, i que l’augment del Diòxid de Carbó a l’atmosfera, es una de les causes principals del canvi climàtic, que sofrim actualment.

La manca d’oxigen a l’atmosfera que respirem, i la contaminació dels rius que ens abasteixen d’aigua dolça, per beure; es una disbauxa, fruit del egoisme humà.

Però ni els defensors dels drets humans ni els ecologistes, coincideixen en una solució comuna  que ens convenci a tots plegats, para que personalment tothom assumeixi la seva responsabilitat, per evitar activament la destrucció de la Terra.  

La feina que tenen els politics, es protegir la salut dels ciutadans i preservar l’entorn; el fet real, es que no hi ha combustió sense oxigen i es urgent disminuir el consum si no volem acabar amb l’aire .  

¿Per que se’n parla tan poc del excessiu consum d’oxigen, principal motiu de la reducció del gruix de la atmosfera; i posen tan de relleu l’augment de anhídrid carbònic a l’ambient?

Ara tinc setanta set anys, i alguns dies em sento cansat, però el que mes em crida l’atenció, es que la gent jove també es sent aixi , amb  un cansament constant.

L’obtenció de la energia necessària per fer qualsevol esforç, es fa mitjançant la transformació dels aliments que digerim, transporta’n els nutrients essencials per la sang fins als músculs, l’oxigen que respirem acompanya als nutrients per crear la combustió i produir energia. L’intercanviï de oxigen- diòxid de carbó, es fa als pulmons, i si l’aire que respirem està contaminat, la manca oxigen, podria ser la causa (d’aquest cansament tan generalitzat).

L’esser humà necessita  consumir de 8 a 10 litres d’oxigen per minut en estat de repòs, però si es practica exercicis pot augmentar de 50 a 100 litres per minut.              

El 27/ 07/2009  09:46 H, els astronautes de la Estació Internacional, mitjançant una conferencia des de l’espai,expliquen que els preocupa mol, com veuen la Terra per la ventanilla del transbordador. L’astronauta canadenc Bob Thirsk, ho compara amb el que va veure, l’ultima vegada que va estar en òrbita ara fa 12 anys, i diu que es sen intimidat quant veu la fina atmosfera que envolta el planeta, ell creu que ha perdut mol gruix. 

Els astronautes també veuen el efectes de la destrucció humana a sobre el planeta.

Seria millor, que tot fos una percepció dels que miren per la ventanilla, ja que es cert que tothom veu el que vol veure.

Estudis demogràfics realitzats per (INET) francès, diuen que actualment pot haver

6.477 milions de persones, que consumeixen un mínim de 8 litres d’oxigen per minut,  totalitzant un consum aproximat de  74.615 040 000 milions de m3.d’oxixen/dia. 

Tots els motors d’explosió, que cremen combustible, de la classe que sigui, necessiten l’oxigen de l’aire per inicia la combustió, expulsa’n diòxid de carbó, i micró partícules sòlides que contaminen l’atmosfera que respirem.

Si es pugés comptabilitzar, el consum d’oxigen,  de la totalitat dels motors d’explosió o de reacció, de tota mena, instal·lats en motos, cotxes, vaixells, avions, etc. Segurament el nombre de m3/ d’oxigen consumits, ens deixaria esfereïts.    

“Economia & negocios” del Diari de Tarragona del 26 d’abril de 2009, publica que  “Messer Ibérica de Gases”, posa en funcionament al Morell una nova planta de fraccionament d’aire capaç de produir 12.000 m3/ hora d’oxigen fins un màxim de 20.000. Actualment la capacitat de producció diària de Messer, en les seves plantes de Vila-seca i el Morell, es de 550 tones, d’oxigen, 900 tones de nitrogen i 26 tones d’argó, que treu de l’atmosfera de la zona.

El 23 de juliol del 2009, el Diari de Tarragona, a la pàgina 07, publica que “Una nube de óxido de nitrógeno cubre el cielo de Tarragona”; procedent de la planta de àcid nítric del complex de Ercros; i el Delegat del Govern diu que de la fuga del dia 22 de juliol, les estacions, que controlen la contaminació del aire (no detectaren cap índex que passes els límits de vapors nitrosos que estan permesos).

Això vol dir que hi pot haver d’altres gasos que tampoc passen aquets límits, i estan barrejats amb l’aire que respirem; el mateix que consumeix Messer, per fraccionar els tres gasos que comercialitzen, i que formen part del residus que queden  després del fraccionament.

Si esta barreja de gasos sobrants, els tornen a l’atmosfera, es una  contaminació que altera contínuament i de forma alarmant la nova barreja del aire que respirem, en aquest microclima tarragonès.

La definició que feia de l’atmosferaDon José Dalmau Carles, en la enciclopèdia cíclico pedagògica de Grado Medio, Edición del 1945, era així:

L’atmosfera es la capa d’aire que envolta la Terra, es absolutament necessari, per a la vida dels animals i de les plantes, el gruix es desconeix, però pot superar els 80 Km.

Es compon aproximadament, de 21 parts de Oxigen, 79 de Nitrogen i una petita quantitat d’àcid carbònic i vapor d’aigua.    

        

La nova definició que es fa des de FAQ de química i física del aire, amb dades 1998-2008, es més complexa i diuen que l’aire que respirem el formen la barreja dels gasos següents:

Nitrogen (N2), 78 %. Oxigen (O2), 20 %. Gasos nobles, (els que mai es combinen am cap element) 1 %.  Diòxid de carbó (CO2), 0,03 %.  Aigua ( H2O ), 0,97 %.

Dels estudis confirmats l’any 1945, als analitzats el 2008, hem perdut un 1% de Oxigen i un 1% de Nitrogen, i apareixen gasos dels que mai havíem sentit n’hi parlar-ne. 

A l’estratosfera les radiacions solars, a partir de l’oxigen, formen ozó (O3); si falta oxigen a causa del descontrolat consum que en fem, el forat del ozó, que es el responsable del escalfament de la terra, es farà mes gran.

S’haurien d’aturar aquest consums incontrolats, d’oxigen, que contaminen tot l’aire que respirem, causant  malalties cròniques, al sistema respiratori, provocant fins i tot la mort.

Es urgent  reduir el consum d’oxigen, de les industries, i dels mitjans de transport de tota mena; netejar l’aire que respirem, salvaria moltes vides.

Caminant per les voreres de la ciutat, de cop, rebem el xorro d’aire calent que surt per unes finestres amb unes persianes inclinades, per evitar l’entrada d’aigua si plou, i estan tan brutes, que podrien inclús ser punts infecciosos, dels virus que arriben per l’aire.    

Son  tòxiques les fumigacions amb insecticides, els ambientadors que disfressen les males olors, els esprais de tota mena, pintures amb dissolvents clorats, la desinfecció de l’aigua de les piscines amb cloro, que torna tot a l’atmosfera, envaint un lloc a l’aire que respirem.

La llista de productes contaminants, seria mol llarga, ho deixo aquí.

Però el que no puc deixar es el que denuncien alguns periòdics.

“el Periódico”del divendres 24 de juliol del 2009, a la seva columna El bitllet, Manuel S. Jardí fa públic l’últim informe no rebatut, d’Ecologistes en Acció ens posa al dia a falta d’informació oficial, de la qualitat de l’aire que respira la població establerta a les grans ciutats i àrees metropolitanes, causa 16.000 morts cada any i ningú s’alarma.

“el Periódico”, del dimecres 29 de juliol del 2009, deia que l’alt nivell de partícules contaminants que es troben en suspensió en l’aire de l’àrea metropolitana de Barcelona provoca cada any 3.500 morts, segons un estudi fet públic pel Centre d’investigació en Epidemiologia Ambiental.  

  

“el Peródico”, del divendres 4 de setembre del 2009 a les pàgines 20 i 21, Antonio Madridejos diu que L’ONU  augura un cataclisme si el canvi climàtic no es frena aviat.

He sobreviscut a la guerra civil espanyola, l’any 1936 tenia quatre anys.

La postguerra; d’un sofriment descriptible, del que ara no en diré res.

També a les conseqüències de la segona guerra mundial.

Vaig treballar a la planta de Ercros de Flix durant 44 anys, i 27 anys a  les plantes que mes contaminaven,tan l’aire com l’embassament del riu Ebre, i me en vaig lliurar  malalt, però sortosament viu. 

Assumeixo la responsabilitat que em toca, per complir cegament, les ordres d’aquells directius tan exemplars que últimament ha publicat  La Veu de Flix. Tots dirigiren la fàbrica, mol be però sense un àtom de consciencia ecològica ni visió de futur, això es el motiu, de tenir-la avui inoperant.

Potser ara viuen mol be, a qualsevol lloc, lluny de la contaminació,  com jo mateix a Reus; però som els responsables de tot el que ara passa, a la mol lleial i noble vila de Flix, a causa de la fàbrica; cosa que assumíem  per que tots, necessitàvem conservar el lloc de treball i el sou corresponent, esperant com sempre, que ens resolguin els problemes els de mes amunt.

¡I ara al Tarragonès m’ha de matar l’aire que respiro !, quina paradoxa.

 

Reus 16/ 09/ 2009

Josep Maria Sabaté

17.07.09

Temps de vacances.

Publicat a General | 10:06

Blog 14 de juliol del 2009, temps de vacances.

El fenomen  Stieg Larsson
 
 
 

Òndia ja fa dos mesos que no dic res, de res, avui em trobo mol millor de salut, 

sembla que s’ha aclareixin una mica més les meves idees.

 

El 14 d’abril del 2009, començo a llegir a Stieg Larson, un escriptor suec que  

naixé l’any 1954 i va morir sobtadament d’una crisi cardíaca el 2004. No sabia

n’hi qui era.  

 

Al  començar MILLENIUM I de 625 pàgines, no pensava passar de les cinquanta,

i me el vaig llegir sense fer llargues pauses. Amb MILLENIUM II de 766 pàgines,

 m’ha passat el mateix,  avui 14 de juliol del 2009 l’ acabo de llegir. 

 

De la seva trilogia, s’han fet moltes edicions, en diferents idiomes. la quantitat

de llibres venuts a Espanya passa del milió, i diuen que han llegit a Larsson més

de 9 milions de persones a tot el mon.

 

De MILLENIUM III ,  el primer dia ja se’n vengueren mes de 200.000. exemplars;

no se si tindre el temps, i el coratge necessari, per llegir-lo. 

Es publiquen mols llibres, i no hi ha temps ni per llegir els millors, si l’encertes

l’endevines, es com una loteria. 

No hi ha res que relaxi mes que una bona lectura, i no sempre tens sort.

 

Ho vaig passar mol be, llegint com manegen l’informàtica, i mol segur que es possible

fer-ho tot, però tinc els meus dubtes; el que jo faig amb l’ordenador, es com haver après,

 les cinc vocals del abecedari, desconeixent la resta.           

 

El tema principal d’aquesta trilogia, es el menyspreu i l’assetjament tan psicològic

com físic, que exerceixen alguns homes a les dones del seu entorn,

 la majoria dels quals son invisibles, als ulls d’una societat envejosa, egoista i decadent.

 

Els milions de lectors i lectores de aquests trilogia, per edats, no arriba als 50 anys, 

això vol dir  que esta escrit, per a una joventut, que 

pot canviar una societat, que no te massa amb compte el poder i la intel·ligència de les dones. 

 

La historia esta plena de dones, que  feren cosses per millorar el mon, que els hi va tocar viure,

 i se’n van sortir be; altres moriren en l’intén.   

 

Els personatges que mes enganxen son, el de la Lisbeth Salander i Kalle Blomkvist,  

al que anomenen ( Mikael Blomkvist ).

 

Ara recordo que l’abril del 2008 vaig llegir, L’últim patriarca premi Ramon Llull 2008, 

de Najat El Hachmi, esta catalana nascuda al Marroc, també descriu l’historia d’una

rebel.lió personal contra un ordre establert milers d’anys enrere, on surten tan les

víctimes com els botxins,  ella intenta capgirar l’ordre de les cosses, en defensa de les dones. 

 

Al “Periodico de Catalunya”, els dimarts de cada setmana, ella escriu a la contraportada,

una columna, que anomena Set x Set,  jo pensava que no duraria gaire però aquest

últim dimarts 07 de juliol del 2009, no va fallar, el titula, Burca ‘prêt-à-porter’. Es mol valenta.

 

El cantautor Quijano, diu que la dona, es l’eix de tot d’aquesta vida. Un music savi.

Josep Maria Sabaté Pena.


13.05.09

Steven Greer i els OVNIS

Publicat a General | 15:41

Steven Greer i els OVNIS

 

 

 ¿Per que les afirmacions amb referència als ovnis, ressorgeixen, periòdicament, corregides i augmentades?

 

Es que no ni ha prou, amb les noticies de la guerra de Afganistan, el viatge del Papa a Jerusalem,  la crisis global, el creixement de l’atur, la grip porcina-(denominada grip A), i el Barça;  per que a la contraportada de “el Periódico” de Catalunya del dimecres 6 de maig, GASPAR HERNANDEZ, torni a actualitzar el tema OVNI, entrevistant a Steven Greer,  investigador del fenomen extraterrestre; un dels màxims especialistes amb una llarga historia de proves d’extraterrestres que visiten la Terra.

 

Els pròxims 25 i 26 de juliol Steven Greer, vindrà a Barcelona, per participar en la cimera europea d’Exopolítica, que pretén analitzar el fenomen ovni, i explicar “per què no estem sols en l’Univers, hi no ho hem estat mai”.

 

Les afirmacions mes rellevants, del testimoni que entrevista Hernandez, i que exposa sense dubtes, semblen passatges de novel·la de ciència-ficció, amb una convicció que deixa a mols lectors pensant altra vegada amb els Ovnis com fa 60 any; llegint tot el que diu que diuen, els investigadors científics o afeccionats, que ell ha contactat.

 

Jo en les meves intromissions periodístiques, mai he posat en  dubte que les persones que diuen haver-ho vist, relaten la seva veritat. Però jo he passat mols anys de la meva vida, escruta’n l’Univers a simple vista i mai he tingut la sort de veure res. Serà a causa de la meva insignificança.

 

Algunes de les preguntes que avui actualitzen el tema ovni:

 

¿Per que no es deixen veure? 

Per que això provocaria un gran pànic, son mes intel·ligents del que vostè pensa .

 

¿D’on venen?

Sabem que son interestel·lars de fora del nostre sistema solar.

 

¿Que pretenen?

Crec i com jo més de 500 testimonis, que han treballat per a l’Administració americana, que hi ha civilitzacions extraterrestres que volen prendre contacte amb nosaltres, de forma pacífica però encara no hi ha ningú que els hagi contestat. Els extraterrestres ens truquen però ningú contesta.

 

¿Com canviaria la nostra vida?

Els científics que col·laboren amb mi, han arribat a la conclusió que els ovnis no fan servir ni gasolina, ni energia nuclear.

L’Univers està ple a vessar d’energia electromagnètica. Al complex militar-industrial-dòlar-petroler no li fa cap gracia que algú surti amb una meravellosa font d’energia que deixaria obsolet el petroli i el gas del mon.   

 

Frank Drake, astrofísic, que porta cinquanta anys buscant senyals extraterrestres l’hi va dir a IMA SANCHIZ, el 20/ 06/ 2008. a la Contra de La Vanguardia, que el nombre de planetes habitables a la Via Làctia, es mol mes gran del que es pensava; tema principal de una conferencia que va fer al CosmoCaixa.  

 

A mi  m’ha agradaria  poder assistir com a oient a la trobada de la cimera europea d’Exopolítica de Barcelona, dels pròxims 25 i 26 de juliol, per veure com son estos científics, que sense proves irrefutables, afirmen la realitat d’estos fenòmens.   

De moment jo seguiré pensant, que la totalitat de tot el que es diu dels Extraterrestres, es fruit de la imaginació dels que escriuen relatant els fenòmens que diuen que han vist , però es pura ciència-ficció, de la que mols com jo mateix, ens agrada mol llegir. 

 

 Josep Maria Sabaté Pena

12/ 05/ 2009

14.04.09

IMPREMTA BABEL

Publicat a General | 11:19

06 d’abril del 2009

Avui acabo de llegir, la primera edició del febrer del 2009, de IMPREMTA BABEL, del escriptor Andreu Carranza.

 

 

Quant marxes del teu poble, surts deixant les teves arrels plenes de perjudicis i por.

On vas per seguir vivint, has de desenvolupar arrels noves, i no es fàcil, vius entre records i projectes a la frontera entre el passat cert i la incertesa del futur, però si et pares, quedes paralitzat en el lloc cero de la vida.      

 

A la pàgina 13 diu, que només allò que està escrit conserva l’eternitat d’allò que es diu.

Coincidim; ja que soc mol parlador i també escric, temes del meu passat, com em vénen a la memòria.

¡Com arriba a valorar la paraula! M’ha agradat mol, el que no m’explico, es com un escriptor tan jove, es capaç  de escriure una novel·la de ficció, en el que aconsegueix introduir-me, a la trama com si jo fos Pol, i jo tinc setanta sis anys.

Hem trobo tantes vegades reflectit amb accions i fets de la meva joventut entre 13 i 18 anys, del anys 50 a Flix, que fins i tot ho trobo que no pot ser casual.

Verdaderament es una rebel·lió contra el silenci, de la censura que la joventut, rebérem inconscientment durant els 25 anys de pau, de la post guerra.

 

A la pàgina 14 diu, Les preguntes que em vaig fer durant la infància que havien restat submergides en la inconsciència, ara suraven a la superfície... Qui soc qui eren els meus pares.

Em vaig rebel-lar per despit contra el passat, contra el silenci que havíem mantingut.

Fins i tot podia afectar-me negativament. El millor seria continuar ignorant-t’ho tot.

Era la sortida mes fàcil, i més practicada.

 

A la pàgina 19 diu, Sense paraules no hi ha records, no som res.

I a la pàgina 23, diu viatja, coneix gent, llegeix i sobretot, escriu i escriu... Confiem molt en tu... Però no tornis a aquest poble. Ves-te’n...

El poble està maleït per ell, a causa de les famílies mes poderoses que formaven part del  Glorioso Movimiento Nacional”. Falangistes disposats a fer el que calgui, pel regim. 

 

A la pàgina 80, descriu tan real com es desenvolupava, la setmana santa al poble, que a mi hem fan recordar fets que quasi no s`els creuria ningú, i que ell no descriu.

 

Mols que  sortíem de l’escola, amb 14 anys, per anar a treballar, pensàvem, que havent llegit, “el Don Quijote de Mancha, ja havíem llegit mol.

 

Però al poble arribava llibres que escapaven de la censura, amb temes sobre sobre la naturalesa humana, vegetarians, sexe, i d’altres que no recordo; els rebia periòdicament  de Valencia un company de treball, amb més cultura que nosaltres, “Santi”, ens els feia a mol bon preu, i els llegíem, com si es tractes  d’un fet pecaminós.    

Les novel·les que llegíem de butxaca, eren de  Marcial Lafuente Estefania, aventures del oest americà.    

Tot el que dius a la novel·la ho sofrírem la generació dels nens de la guerra, de la que jo formo part, tots érem Pol.

Andreu, gracies per haver escrit una novel·la de ficció tan senzilla i tan real, de la memòria històrica del meu poble.

 

Josep Maria Sabaté Pena.

31.03.09

DEU I L'ATZAR !

Publicat a General | 09:00

 

Desprès de visualitzar per televisió, els partit de futbol del Club de Futbol Barcelona – Ol. Lyon , i veure com Etó, estavellava tantes pilotes als pals de la porteria contraria, sense fer gol, vaig pensar, amb el que va dir l’escriptor americà Philip Roth, al (XLSemanal del 8 de març del 2009), envers l’atzar, on afirma que per ell, ho es tot. I que creu en Deu.

Un home i una dona s`ajunten i de sobte apareixes tu.

Com sigui que els humans no podem decidir, quant i on venim al mon, ens agradi o no. Seria just que ens deixessin decidir el nostre retorn, quant i com volguéssim, amb el mateix plaer.

Diuen que la humanitat esta feta a imatge i semblança de Deu, i cada persona es única i irrepetible.

Hem vist, avenços mèdics, que s`han demostrat, que el cine de ciència-ficció, amb blanc i negre dels anys 1945-50, que pensàvem irrealitzables s`han quedat obsolets

Podria ser que la sort, sigui l’energia, que mou l`intuïció humana?

Quant no invoques la sort, es debilita la connexió, es perden facultats irrecuperables, fins que falla totalment i es per la Vida?

Es segur que Deu es manifesta a sers humans triats (profetes) i reben les seves instruccions a cau d`orella, mentre ells les porten a terme, mitjançant la seva capacitat i saviesa.

Tot el que home es capaç d`imaginar tard o d’hora, acaba fent-ho realitat, al mateix moment que Deu, ho creu oportú.

Però diu que tot es atzar.

Ara em ve a l’esment, les publicitats als autobusos públics, de Londres , i de Barcelona finançats per associacions atees, envers l’existència de Deu.

Científics que investiguen els misteris de la vida, conscients o no de la existència de Deu, segueixen fent vertaders miracles i afirmen el seu poder, modificant al ser humà i perllongant-li la vida

La aprovació de la Llei de Reproducció Humana Assistida el 2006, va obrir la porta a la curació.

De enfermetats hereditàries. Així Xavier fou seleccionat genèticament per que no sofrís una greu infermetat hereditària, i el trasplantament de la sang del seu cordó umbilical, va servi per curar al seu germà que la sofria, al permetre-li fabricar cèl·lules sanguínies lliures del trastorn.

Ara es pot canviar el sexe de les persones, de home a dona i de dona a home.

Implantar vísceres i membres de persones mortes, a persones vives, allargant cada vegada mes la vida del receptor. Ja no podrem dir, (que mare no ni ha mes que una) ara ja hi ha fills que tenen dues mares biològiques.

Penso que els científics formen un conjunt espiritualment unit, per demostrar a la resta del humans la existència de Deu, i no troben la forma creïble de fer-ho.

Entre tant nosaltres molt desorientats, creiem en ells, com si fossin Deus, i això no es bo.

Josep Maria Sabaté Pena

 

 

 

03.03.09

BLOC DEL 28 DE FEBRER DE 2009

Publicat a General | 09:43

Per causes molt justificades fa temps que no escric res al bloc, l’últim el vaig fer el novembre del 2008.

Quasi sempre es el resultat de la informació que absorbeixo, de radio, televisió, diaris, revistes setmanals, i de tot el que cau al meu abast; i escriure el que en penso, es una mena de gimnàstica mental. 

He rebut la veu de F L I X, del gener 2009, on es veu a la portada, les destrosses d’un pi mol gran per l’efecte de la ventada que hi va fer.

Naltros a Flix, quan fa vent mol fort diem, (fot una ventada!)”.

On sempre bufava mes fort, era a la “Ventonella” i a la “Costa del Graner”.

Diuen que les ventades seran mes violentes, a causa del canvi climàtic global.

 Segons la forma de manifestar-se, els huracans tenen noms molt xocants.

HURACÀ o ESCLAFIT, es va desenvolupar per Cambrils, Salou i Reus la nit i matinada del 2 de novembre, del 2008 causant moltes destroces, materials.

CICLON o CICLOGÉNESIS EXPLOSIVA, aquesta ventada va afectar a Tarragona, bona part de Catalunya i la cornisa cantàbrica, el 24 de gener del 2009 , a més de les destroces de tot el que trobava al seu pas, va causar una dotzena de morts.

Aquestos fenòmens no estàvem acostumats a veure’ls, però els meteoròlegs diuen que es podran reproduir un parell de cops al any.

¡Ara ja s’ha de treballar en la prevenció!.

La resistència dels materials, de totes les construccions que es faran, s’han de calcular per aguantar les ventades que poden arribar a mes del doble, de les que estàvem acostumats a rebre, i la responsabilitat ha de ser, dels qui projecten i realitzen l’obra, dissenyadors, aparelladors, arquitectes, enginyers i constructors; han de ser capaços de construir, para quant es presentin aquestos huracans passin sense trencar res.

Si al Japó i als EEUU, construeixen gratacels para aguantar terratrèmols, a Catalunya ara s’ha de construir tot per aguanta les “Ventades” que vindran.

Tothom ha d’aguantar la responsabilitat real que li toqui.

Josep Maria Sabaté Pena

17.11.08

HURACÀ o ESCLAFIT

Publicat a General | 12:34

La matinada del 2 de novembre, a Teresina la meva dona i a mi , ens va despertar, uns sorolls de tempesta i pluja, que mai aviem sentit.

 

Vivim al quart pis de la avinguda President Macià, davant dels jardins de “Mas Iglesies”.

Obrirem la persiana de una finestra de l’habitació, per veure el que passava, i ens quedarem sorpresos.

Aquell fenomen era espectacular, avia’m si ho podem explicar; el vent que feia, barrejat amb la pluja, recargolava els arbres, com si volgués fer paperines, al temps que sentíem un gran xiuli’t musical, acompanyat per llamps i trons, mol forts; va marxar la llum, estàvem a fosques, i una mica preocupats.

Que era allò tan estany?

Va torna el llum i va anar afluixant la virulència del fenomen, fins que va quedar la cosa calmada, plovent mol intensament sense sorolls però.

A l’endemà per tot Reus hi havia, arbres arrencat, i moltes rames trencades dels que havien aguantat l’envit, parets caigudes i senyal de tràfic tombades.

Ara ja sabem el que va passar; un diari del 11 de novembre, anunciava que, El Consorci d’assegurances es farà càrrec dels danys que va ocasionar l’esclafit a Salou.

Pues si senyors, nosaltres no ho hauríem descrit de forma mes entenedora, no era un remolí qualsevol, verdaderament era com un ESCLAFIT.

El diccionari diu Esclafit – donar cops sorollosos – posar-se bruscament a plora i riure.

La veritat, era una tempesta poc comuna, si fou un huracà, era mol (esclafitós).

NOTICIA 1

NOTICIA 2 EL PUNT 

QUE ÉS ? 

 

Josep Maria Sabaté Pena.

15.11.08

D’ànimes, castanyes i panellets

Publicat a General | 20:10

Els dies abans de tot sans, la colleta de xiquets del carrer La Barca de Flix, (de entre 9 i 11 anys), volíem descobrir els misteris de la festa, i Planejàvem d’anar la nit de les ànimes, a espiar per damunt de la paret que tanca el cementiri, per veure si era cert que sortien de les tombes.

Els companys mes grans ens deien, que ells ho havien vist, i eren com unes llumetes daurades, que al sortir anaven soltes per tot arreu, fins que clarejava el dia, moment que retornaven totes al seu lloc.

No tinguérem mai la ocasió de comprovar el relat, per que mentre fórem infants, no ens deixaven sortir de nit, (i quant de mes grans ho poguérem fer), al col·legit, ja ens avien explicat que el fenomen, s’anomenava “Fuegos Fatuos”, i que res tenia que veure amb les ànimes; us ben asseguro que m’hauria agradat mol veureu, ha de ser impressionant.

Les castanyes torrades les compràvem a la tia Mariana de Paco, que les venia, a la porta de casa seva, al davant de la “Union Social”, amb paperines de paper de diari, eren boníssimes.

De panellets, la majoria dels companys no en menjàvem, era la dècada dels 40.

A passat mol de temps, i anys enrere, amb els nostres nets, Eloi, Maria i Montserrat, escollíem el dia mes apropiat, dos o tres dies abans de tot sans, per fer panellets, i ho passàvem mol be, els fèiem de moltes formes, grossos i petits.

Eloi el mes gran, els feia mes perfectes, sobre tot els de pinyons, a Maria i Montserrat, els encantava fer figures rares, amb xocolata, farina de coco, cireres confitades de colors, a la iaia Tere l’hi tocava fer els de codonyat, i jo era el forner, responsable de la temperatura i el temps, per donar-li el color i la textura adequada, per fer-los bonics i desitjables, cosa que sempre aconseguíem.

Desprès preparàvem una bandeja ben guarnida, per cada “família”, i tot quedava a punt per fer la castanyada amb panellets, fets a casa.

Actualment, la festa de tot sans, invita a recordar a les persones que ens han deixat, (Teresina i jo, abans de la data), férem la visita als cementiris, de Flix i de Tarragona, on els tenim enterrats, netejant i guarnint de flors, les tombes i els nínxols, amb la sana intenció de torna-hi l’any vinent.

Observem, que moltes tombes estan completament abandonades, tan les de famílies que construïren grans monuments funeraris, com les de les famílies mes humils.

Es nota un canvi cultural, que res te a veure, amb la tradicional festa de tots sans de la nostra joventut; es para tenir-ho amb compte mol seriosament, per decidir ara, on volem que vagin a parar les nostres restes, ja que avui no hi ha res inviolable, si no es paga regularment, l’estipula’t, per la empresa funerària municipal.

Ara els nets s’han fet grans, i hem canviat la tradició, però amb els records presents, seguim menja’n per tot sans, castanyes i panellets; i referent a les ànimes ¡Algo hi ha!

14 de novembre 2008

Josep Maria Sabaté Pena


10.11.08

Quin tipus d’escriptors som els blocaries?

Publicat a General | 09:24

Paulo Coelho, envers l’acte d’escriure, mes o menys va dir;que hi ha dos tipus d’escriptors, els que fan pensar i els que fan somiar.

 

Senzillament escriure al bloc, es una de les petites coses, que em fa sentir una mica més present, dins de la meva particular parcel·la global.

Amb tota l’informació impresa que rebo cada dia a més de les noticies radiofòniques, televisives i les de boca a orella, de sobte penso alguna cosa, que aflora amb relació als temes del dia, ho passo a la pàgina d’escriptori, i queda llesta per publicar.

Escriure el que penso,(lluny de la perfecció que desitjo tenir), em fa sentir més viu, tractant de confondre al que porta el control de la meva existència.

El meu amic Josep Masip, em truca per telèfon, cada nova pàgina que publico al meu bloc, hi hem fa la seva crítica personal, sempre mol encertada.

La pàgina que vaig escriure, en defensa de les corrides de toros, me la va comentar mol positivament, i ara m’acabo d’assabentar, que el toro “Idílico” que fou indultat pel torero de “Galapagar, José Tomas” a la Monumental de Barcelona, el passat 21 de setembre, es recupera mol satisfactòriament, a una finca, de les terres del surt, anomenada “El Grullo” , no tots els toros ho poden superar, ell ho a fet, i el cuiden tan be que es convertirà am poc temps, amb un semental de incalculable valor.

Veieu com no tot es negatiu.

Aquella tarda, el torero i el toro, van entusiasmar als 18.000 espectadors, lluitant entre el misteri i la màgia del toreig, apropant-se a la perfecció, tractant de sobreviure, i ho aconseguiren, tant “José Tomás, com Idílico”.

Reus 09 de novembre 2008

Josep Maria Sabaté Pena


06.11.08

A la recerca dels MIRACLES.

Publicat a General | 17:24

Mentre en Atapuerca (Burgos), estan investigant els orígens del esser humà.

Als EEUU, treballen amb Nanopartícules.

Els descobriments, dels científics, filòsofs i alguns profetes autodidactes, (que surten com els bolets de temporada), intentant fer-nos empassar les seves intuïcions.

Els humans, -(opinem tot el que ens han ensenyat a opinar)-. Però poc a poc culturalment, anem canviant d’opinió, d’acord als entrebancs de la vida real.

L’evolució, a mi, m’ha permès deixar enrere , tradicions o costums que no m’agradaven , i penso que moriré intentant ser millor persona, ara i en el futur, tractant de eliminar els sentiments de culpa emmagatzemats.

 

Ja fa uns quants anys, que a mi hem sorprenen poquíssimes coses, deu ser per que he presenciat personalment, uns quants miracles, als que intueixo, possibles justificacions.

Hi ha gent que no te res, (bens materials) i sempre estan de bon humor i riuen alegrement, donant gracies a Deu pes qualsevol nimietat, assaborint la vida, contagiant l’alegria per tot arreu.

Per que la gent que ho tenen tot, necessiten psicòlegs, per recuperar la alegria de viure?

Quin paper juga el cervell, amb tot el nostre organisme?

Mantenir-lo alegre, jove i àgil, a pesar dels anys, es impossible; però, exercitant-lo i alimentant-lo adequadament, pot durar mes temps, amb una certa normalitat.

Per on falla aquest hipotètic consell? hi ha una llista mol llarga de personatges públics importants, que han exercitat moltíssim el seu cervell, hi han perdut tot el seu magatzem de memòria.

El cardiòleg Valentí Fuster i el psicòleg Luis Rojas Marcos, han publicat recentment un llibre en el que quasi afirmen, que el cor i la ment formen una unió inseparable. Tots els problemes del cor s’inicien al cervell, anomenant allò de “mens sana in corpore sano”.

El cor pot empitjorar en solitari, a causa d’una alimentació incorrecta, que el cervell l’hi ha permès?

Qui capgira el cervell,per perjudicar el Cor?

 

Reus 15 d’octubre del 2008 -



16.10.08

Entre Deu i l’home.

Publicat a General | 09:05

En la immensitat dels Universos, la Terra gira al voltant de la seva estrella, ningú sap si  el Sol, canviarà  el seu recorregut o deixarà d’existir.

 

Els científics han fet un càlcul aproximat, dels anys que durarà la seva incandescència, i després junt amb ell desapareixerà, tot el que comporta el sistema solar.

 

Però entre tant, abans del suposat final, hi ha moltes cosses, que el científics intenten esbrinar.

Les seves hipòtesis quasi impossibles, sempre acaben confirmades o realitzades.

 

Albert Einstein, va descobrir, la base teòrica de la energia atòmica, i abans del 1932 va dir, que no existia el més lleuger indici, de que es pogués obtenir mai energia del àtom, i tothom sap el que va passar l’any 1945 a Hirosima, on la primera bomba atòmica va matar  unes 300.000 mil persones,  justament 13 anys després de dir, que mai es podria realitzar.

 

Fins ara l’únic que semblava impossible, de realitzar era la ALQUÍMIA, definida com la ciència de Deu, que Ell dona a qui l’hi plau; i ja es feren experiments al segle (V a C)

 

El mes semblant a la Alquímia, son els experiments amb la Nanotecnologia, que finança el Pentàgon de EEUU. Diuent que pot substituir lleis habituals de la química per lleis de fisica quàntica, cambiant les propietats de resistència dels materials.

 

Investiguen a corre-cuita la possibilitat de fer invisible a tot un exercit; i ja fan diamants del grafit. La Nanociencia, les Nanopartícules seran Nanomilagres?

Es una ciència ficció que d’arribar a realitzar-se, potser mes destructiva que les bombes nuclears?        

 

Peter Higgs, es una autoritat de la física teòrica, i l’any 1964, va teoritzar sobre la partícula que explicaria l’origen de la matèria i per tant del univers. 

 

El dimecres 10 de setembre del 2008, el Consell Europeu per la Recerca Nuclear, posa  en marxa a Ginebra, un experiment, per tal de provar, l’existència d’una partícula elemental, suposadament l’origen de la massa; si s’aconseguís, s’anomenaria “el bosó de Higgs”.

 

I el que em sorprèn, es que un altre científic, de la mateixa matèria, anomenat Stephen Hawkig, aposta 100 dòlars, a que l’experiment, no servirà per trobar aquesta partícula, argumentant que si es troba, es deixaria de seguir pensant, per tant es millor no trobar-la.

 

Hawkig, es un home que hipotèticament, ha regirat l’Univers; i moltes de les seves teories s’han confirmat any rere any.

Jo hem decanto per l’opinió de Hawkig, per la senzilla raó de que no fa gaire, ell va fer el “camino de Santiago” i segurament en les seves investigacions hi ha alguna cosa que ell no ha pogut veure però intueix que hi es.

 

Una benaurança diu: benaventurats els que creuen sense veure.....

                          

Josep Maria Sabaté Pena.      

29.09.08

La CORRIDA de TOROS. Es una competició?

Publicat a General | 08:34

Els “anti-taurins” diuen que la corrida es considerada una tradició, on es mata cruel i salvatgement animals?

Barcelona es una ciutat “anti-taurina”? Ho es per que s’anomena “Fiesta nacional?

Barcelona tenia dues places de toros, ara en queda una, que no sabem quant tancarà.

Pot ser que les corrides de toros, vagin a menys a causa del canvi generacional?

jose tomas

La primera vegada que vaig entrar a la Plaça Monumental de Barcelona, tenia deu anys, (ara en tinc 76) me hi va portar el meu avi Mingo, estàvem a general al sol, en unes escales de pedra. Vaig aguantar be tota la corrida, i la sang que vaig veure em va sembla justificada.

Venia d’una guerra on la sang humana rajava de les ambulàncies que feien cua per deixar els ferits al hospital de campanya, que hi havia a la Serra d’Almos; i no hem va fer cap mala impressió veure sagnà al toro. Després l’espelletarien i el vendrien a trossos al mercat; tota la carn que es ven a les carnisseries, primer l’han de matar.

Així va començar la meva afició a ser espectador de totes les corrides de toros que podia, i mai l’he considerat un espectacle cruel, i si d’una bellesa, espontània que podria sorgir, entre el torero i el toro, en qualsevol moment, i si no estàs a la plaça t’ho perds.

Que alguna cosa canvia es evident, el 21 de setembre, a la Monumental de Barcelona, amb 18.000 espectadors, un torero de Galapagar, anomenat Tomàs, tanca la temporada, indultant un toro, el President de la plaça l’hi fa un avís, i el públic ratifica la decisió del torero, el President i l’hi fa un segon avís, del que Tomàs no en va fer cas, portant el toro fins als corrals, salvant-li la vida; l’afició es va trobar agradablement sorpresa aclamant amb deliri la decisió de “José Tomás”. Podria ser un indici de que es necessari un canvi, amb l’art del toreig. Indultar un toro no es cap cosa nova, jo vaig veure’n un, fa mols anys a la plaça de toros de Tarragona.

No soc un aficionat incondicional als toros, però tant la meva dona com jo, fórem espectadors fidels a les millors corrides de moltes temporades i ens ho passàvem mol bé, ens agrada l’ambient; al descans, ens menjàvem els entrepans de pernil i botifarra, que portàvem en una borsa nevera, i sempre acceptaven les invitacions que amb simpatia ens oferien el companys de “tendido” per veure vi de les seves botes.

Ens sentíem diferents, entre tanta afició, escolta’n les seves versions de la “faena”.

El lèxic taurí, s’introdueix amb qualsevol conversa, quant es parla de coses que no tenen a veure rea amb la corrida, surten sense donar-te’n compte.

Casualment, llegint informació esportiva, de la celebració del centenari del Reus Deportiu de hockey, que es celebra disputant un torneig mundial, al pavelló esportiu de Reus; Alberto Mazón -entrenador de hockey- compara al Reus Deportiu amb una corrida de toros, amb aquestes paraules (Solo Gual puede hacer ese tipo de jugadas es el José Tomás del hockey).

Avui a la veu del lector, del Diari de Tarragona, parla del “noble esport de matar animals indefensos”, i la seva retòrica es la tesis contraria a la descripció que fa –Juan Soto a el Periódico- de la corrida de José Tomás.

Les opinions son també una competició.

Soc del que pensen que no es pot ser contrari de res, de cop i volta, tot necessita el seu temps per evolucionar.

Cada dia desapareixen, tradicions que comportaven maltractament d’animals, quant sigui el moment i pausadament també es deixaran de fer Corrides de Toros, tal com nosaltres les aviem vist sempre.

Amb la remodelació de la plaça de Tarragona, no s’han fet corrides i potser serà el motiu per no fer-ne mai més.

Una cossa semblant passa amb els aplecs de Sardanes, la dansa Nacional de Catalunya, hi balla mol poca gent i la immensa majoria de molta edat, al jovent l’atrau poc.

Teresina i jo, de joves també ballàvem sardanes i formàvem part d’una colla que tenia per nom (Amunt i Crits) ara seiem com espectadors i escoltem la “cobla” en concert, mol contens de poder-hi ser.

La vida segueix endavant sempre adoptant innovacions.

Josep Maria Sabaté Pena

Reus 26 de setembre de 2008

22.09.08

LES TRASFUSIONS DE SANG.

Publicat a General | 10:31

Alguns donants es queixen públicament dels extremats controls que els sotmeten al moment de la extracció.

Una senyora protesta per que no l’hi han volgut fer l’extracció de sang, per que al seu físic l’hi mancaven deu quilos de pes.

A un altre senyor el van refusar, per estar casat amb una japonesa, per que al Japó hi ha un virus relacionat amb un càncer, l’HTLV. Un virus que no podrien detectar-lo amb els procediments habituals de que disposen.

La por latent dels receptors es inqüestionable, la transfusió els per salvar-los la vida, però tenen poques opcions, o l’acceptes o et mores. Si la sang que rep està contaminada, per alguna fallida tècnica de control, el receptor viurà amb la malaltia inoculada, que tard o d’hora també pot acabar amb la seva vida.

 

Jo vaig viure mols anys, amb aquesta por al cos.

A la matinada del dia vuit de maig del 1986, vaig tenir un accident de cotxe, que hem va tenir dotze dies a la UVI, (dels que no recordo res, encara avui), durant els tres mesos que vaig estar hospitalitzat, vaig tenir tres intervencions quirúrgiques, amb transfusions de sang, legalment autoritzades, i poc a poc, amb els exercicis de recuperació, vaig superà el trauma.

Quant ja estava incorporat al treball, (a Barcelona), es va descobrir que s’havia fet transfusions de sang contaminada, i com jo no sabia de on procedia la que hem van transferir a mi, hem va envair una preocupació, que mai vaig manifestar, però hem va durar vuit o nou anys; el temps que hem van dir que podia estar latent un virus.

Hi ha pocs donants, tot i l’augment enregistrat, segurament a causa de que hi ha mes gent que no en poden donar, pel perill de transmetre algun mal, que ni ells saben que el tenen.

Però les investigacions, no s’aturen i un grup de l’empresa (Advanced Cell Technology de Massachusetts – EUA-), han aconseguit per primer cop fabricar glòbuls vermells in vitro a partir de cèl-lules mare embrionàries. Representen una nova font de cèl-lules que es poden propagar fins a l’infinit, i propagar així una font inesgotable de globuls vermells.

Bolen crear un banc de cèl-lules mare, corresponents a cada un dels quatre grups sanguinis i per a les seves variants positiva i negativa

Es una mol bona noticia, pels que puguin necessitar una transfusió, al quedar eliminat el perill de transmissió de patògens, causants de mols mals que ja coneixen.

Una noticia inquietant es que si tot surt com pensen els experts, haurem d’esperar uns dos anys per que esta noticia sigui una realitat; després començaran les transfusions, i els efectes secundaris que puguin tindre els receptors. Una incògnita a resoldre.

La Penicil·lina va ser un descobriment per causalitat, de Alexander Fleming, l’any 1928 i es va comença a utilitzar el 1940. Va salvar moltes vides, inclosa la meva, als 19 anys, pel 1950, vaig sofrir una pneumònia estava mol greu, i el Dr. Pujals, metge de capçalera de la família, va dir als meus pares, no us preocupeu ara ja tenim la Penicil·lina al nostre abast, i sen sortirà perfectament, i així va ser.

Fins als 70 anys, no puc dir quantes vegades més vaig prendre l’antibiòtic, suposo que desenes, però als 71 anys un dentista, me en va receptar i quasi em mata, per que jo no sabia que hi era “al·lèrgic”.

Desitjo que aquests investigadors trobin la sang, sense cap efecte secundari, que ens sorprengui inesperadament.

Reus 19 de setembre del 2008

 

Josep Maria Sabaté Pena

 

13.09.08

LA DESFETA DELS AMOS.

Publicat a General | 11:55

Llegir fets històrics,et passeja pel passat, amb l’avantatge que si no ho entens prou be, recules pàgines hi ho rellegeixes.

La Cabana de Josep GIRONÉS

Avui, dia sis de setembre del 2008, acabo de llegir el XIX premi literari Vila D’ASCÓ, 2007, la primera edició de març del 2008. Un relat que llegirà molta gent, però que sols entendran amb realisme, les persones que varem néixer abans de la guerra entre el 1930 i 1932, els nens que la visqueren amb tota la seva cruesa, i si son vius tindran mes de setanta-cinc anys, partícips de la instauració de la monarquia, presents a la mort de Franco, i actors principals de la transició política espanyola; per la resta de persones més joves, serà una novel·la més, entre realitat i ficció.

Diu una veritat com un temple: els esdeveniments i la historia quant no han quedat escrits o si no es recorden, és com si mai no haguessin existit.

Quina dona la Carme, ella es la que revifa l’historia.

Recull de d’alguns records, dels que hem dona la sensació que d’alguna forma jo hi estava present, a causa de fets i accions que vaig viure i recordo, de la meva infantessa, (com clixés de fotografies perduts, que apareixen quant menys o esperes, i ho veus com si ara fos).

Pagina 11. 1937. De seguit, em venen al cap les paraules de mon cunyat Ricard, el qual m’assegurava que a la guerra vam recollir tot l’odi que s’havia sembrat i acumulat al poble al llarg dels darrers cinquanta anys. “Jo no he sembrat res i m’han matat el marit”, li havia respost, però ell insistia que tot respon a la situació creada per uns i altres; els amos i els treballadors, els de missa i els menjacapellans, els polítics i els sindicalistes.

Fet i debatut, son els grans propietaris els que influeixen sobre les persones que tenen sota la seu domini, i també els membres de l’Església catòlica, que basen la seva vida a complaure els poderosos, mentre que prediquen la conformitat entre el pobres.

Hi ha persones que es cansen de tanta opressió i es rebel·len.

Aquí encara no hi era, jo naixé el juny de 1932

Pagina17. 1901. A casa nostra érem pagesos i treballàvem a mitges les terres de l’amo.

Pagina 28. 1904. l’Oncle Rafel de ca les Valls ens parlava de la romeria de San Francisco, un esdeveniment que cada any s’organitza a la Fatarella coincidint amb el primer dissabte després de Pasqua de Resurrecció.

(Vaig anar ala romeria dos cops, des de Flix amb una moto vespa de 150cc., passant per Riba-roja, seria els anys 1965-66. Eels bordons de San Francisco eren mol tradicionals, i per nosaltres una cosa mai vista, es confeccionaven per lluir-los a la tornada al poble.).

Pagina 35. 1904. De les guerres carlines sempre lluitaven pobres contra pobres

I l’Església catòlica, sempre van anar a favor dels carlins?

De forma indirecta sempre, ja que atiaven el foc des de les trones, i de forma directa també, sobretot diversos capellans, com el de Flix, el del Lloar i el de Prades, que es van fer tristament famosos com a sanguinaris comandaments carlins.

Pagina 87. 1915. Aquell dia mossèn Josep continuà amb la línia del dia anterior, quant demanava als cristians que ens conforméssim amb el nostre destí a la terra, un comportament que ja obtindria la seva recompensa al cel.

Pagina 107. 1920-23. Al segon dia de batre hi hagué un incident que mai no oblidaré. A l’era situada en l’altra coma, propietat dels Calze, es calà foc a les espigues que tenien escampades. Tal com ho explica el Jaume, quant ell es presentà a l’era encara va poder apartar moltes garbes, de l’acció del foc, però en cap cas es pogueren salvar els feixos que estaven a punt de ser trillats. En arribar la tia Rafela i jo,(la Carme, la muller del Jaume), també ho feia el senyor Calze i el seu majordom, el Xorrac, que aquell dia es dedicaven a inspeccionar les feines dels seus mitgers.

Quant va veure l’era cremada, el senyo Josep agafa el xurriac que portava el Xorrac al carro i, sense temps de dir “Jesús”, comença a pegar als seus mitgers, a l’home de la casa, especialment, però també a la muller i als avis. Semblava com si estigués posseït del “dimoni”. El Jaume intenta intervenir , però l’amo l’amenaça a ell també amb la xurriaca, a l’hora que li ordenava. “Tu cap a la teva feina que aquí a casa meva no hi tens res a fer”.

La tia Rafela ens deia que anys enrere era moneda corrent que els amos peguessin als mossos i els mitgers, tot i que darrerament s’havia perdut aquell mal costum.

Però ja s’ho deuen haver confessat, probablement – intervingué Guilla, amb un pèl d’ironia que l’ajudava a sobreviure - , hi de ben segur que els capellans ja els hi deuen haver perdonat, la malifeta.

En tancà un tracte de compra d’una finca, la tia Rafela, l’hi diu al seu fill que s’havia equivocat en allargar-li la ma al amo:

- No vulguis tocar mai els amos, ells es pensen que estan fets d’una altra pasta.

- Mira, mare, a Flix sentia dir que tan prima té la pell un ric com un pobre, un jove com un vell.

- Si Jaume, però nosaltres som a la Fatarella, i aquí els amos no accepten res més de nosaltres que no sigui treballar i acotar el cap.

(Això passava fa només 85 anys, i ara uns altres amos anomenats, banques, ens hipotequen la vida, econòmicament, mitjançant el consumisme exacerbat).

Alguns empresaris, es comporten quasi com els amos dels nostres avantpassats, amb els treballadors marroquins, africans i mols europeus del est; el que no deuen utilitzar es la xurriaca per colpejar-los.

D’ amos no n’haurien de tenir ni els gossos, però es un reducte existent, que seguim tolerant.

Josep Maria Sabaté Pena