15.01.10
Les Bones Festes de “Vuelve a casa vuelve, por Navidad”. Ja han passat.
Reus - 10/ 01/ 2010
Per Nadal i Any nou. Hem rebut felicitacions i també ne hem enviat; es una tradició que segueix amb el temps, son festes inoblidables i immensament nostàlgiques, per tothom.
La terra on neixes, torna amb imatges mentals, des de la infantessa, fins el moment que per conveniència, es produeix el desarrelament i deixes la Vila.
Als 1940/ 41, teníem entre vuit i nou anys, i veig els companys/es que jugàvem pels carrers del Raval, de La Barca, Cabo Rius, Masadora, Creu del terme (la punteta), Era Nova, la Capella,el Sequers, i el Matadero, (ara se’ndiu escorxador).
Érem espectadors dels sacrificis, de ovelles, cabres, bous i porcs; les primeres vegades que ho veies, t’esgarrifaves, però ho arribàvem a assumir amb normalitat, els matadors ho feien, perque la gen pogués menjar carn i botifarres.
Esperàvem que esbudellessin els porcs, per si podíem aconseguir que ens donessin, la “bufa”, sempre tocava lasort a algú, dels que estàvem presents esperant; sortíem corrent, am el trofeu a netejar-lo, amb l’aigua de la sèquia que regaven les hortes del xofárs, i després amb un canut de canya l’inflàvem, fèiem un nus al budell, i jugaven comjuguen ara els nens, amb els globus, de plàstic.
A l’Era Nova,(situada ala part baixa de la capella) jugàvem, al futbol, amb una pilota de draps, mol ben embolicats, enginy que substituïa a la pilota dereglament, que no estava al nostre abast.
Les guerres de pedres de la punta l’home, contra els de la plaça, eren reals i fins i tot ens fèiem sang, (al cap, era un trenc) que es curava sense cap punt de sutura. Si era sols un bony, l’hi posàvem al damunt una moneda de deu cèntims de coure, lligat ben fort amb un mocador de butxaca fins que es dissolia.
Corrent per tot arreu ens anàvem fent grans, fins quant ens en donarem compte, que havia arribat l’hora de deixar el col·legit (estudi), i començà a aprendre un ofici per treballà i portar un jornal a casa.
Els que tinguérem la sort de entrar a treballar a la Fàbrica, en diferents llocs, férem nous companys, amb els que compartirem, quasi mitja vida,d’aquesta època, ja hi ha més records de tota mena, que apareixen amb més claredat.
El que intento transcriure, m’he la fet recordar, una Contraportada deldiari, La Vanguardia,del dia 31/ 12/ 2009, on el periodista LLUIS AMIGUET, fa un interviu a
(Étienne Klein, físic teòric;assagista sobre el temps), quecomença Desitja’n una Feliç Dècada, temps cero – 2009/2010. I diu “ El temps es una presó que avança”.
També diu que la recepta contra l’envelliment mental, es viure contínuament la novetat.
Si ets capaç de viure intensament l’instant, sempre el vius de nou, ja que cap instant es igual alaltre.
Son la nostra peresa primer i la nostra supèrbia després, les que ens empenyen a creure tot lo viscut, i caure amb la fal·làcia de que ja sabem de tot, que ho hem viscut tot; que ningú ens pot ensenyar res.
Vaig conviure en diferents moments de la meva feina, amb un company de treball mes gran que jo, que anomenaré ” Antipol”.Quant parlàvem, i en algun incís dèiem, que el temps passava mol apressa,ell deia mol seriós, no sigueu, tan rucs, el temps no passa, som nosaltres que passem per damunt del temps.
Era mol treballador, no parava mai,es va fer la casa, on vivia amb la seva família, tenia un taller de fusteria al primer pis, a la planta baixa un magatzem pàrquing.
Era fuster sense límits, igual feia el bastiment d’una porta, que un moble luxós; entès en construcció, mecànica, electricitat; desmuntava i arrenglava rellotges, i radio transistors; tenia un hortet, que cultivava verdures a petita escala, un corral amb, gallines i coloms. També tenia carnet de conduir,cosa que l’hi va permetre treballà de conductor de vehicles del equip de bombers, de la Fàbrica, fins als 65 anys.
“Antipol” practicava la recepta contra l’envelliment, que exposa el físic teòric, de 51 anys; (quant el assagista sobre el temps, encarano havia nascut).
El seus consells eren sentencies que sempre es complien.
També deia que viure comporta un risc, i mai ningú aconseguirà viure sense cap risc.
A mi no m’agradava massa, com s’expressava, era clar i contundent, no el preocupava si la seva sentencia no agradava als presents.
L’onze de juliol del 1991, la Direcció de Fàbrica va proposar la jubilació anticipada, abans del 65 anys, i semblava una bona ocasió, per deixar la pressió psicològica a la que mols treballadors estàvem sotmesos; representava una alliberació, que ens podria allargà la vida, i ell ens va dir, que acceptar una jubilació, sense haver cotitzat el 100% a la seguritat social, ens portaria mols problemes, tant morals com econòmics, i tots els que no seguirem el seu consell, sofrim les conseqüències.
Quant sorgiren els primers atacs de l’Empresa, contra els jubilats, ell ens va recordar, que ens ho havia dit. Ja s’estava complint la sentencia.
L’espai de la seva presó temporal, devia estar plena de tot, fins asobreeixir, crec que a la seva manera fou feliç.
Ens va deixar per sempre ja fa mols anys. Però filosofant una mica, penso que no morirà del tot mentre algú, el recordi. Algun company de treball d’aquella època, endevinarà de qui parlo, nohem sento autoritzat a dir el nom complert.
Antipol ( vol dir pol oposat a un altre).
Josep Maria Sabaté Pena.
