Arga Sentís

El Leandre Saún  ha complert 100 anys.  Que un company, que un amic,   compleixi  anys és una oportunitat per agrair-li tot el que ens ha donat,  tot el que hem après d’ell i que ara forma part del que som i del que volem ser. Per  dir-li que l’estimem, per felicitar-lo i, sobretot, per felicitar-nos  tots per tenir-lo d’amic, de company, per haver tenir  la sort i el privilegi de compartir amb ell moments de la nostra vida, els que han passat i els que encara ens queden per davant. Perquè el Leandre diu que a partir de 100 es comença a comptar. 

No pretenc fer un resum biogràfic dels primers cent anys del Leandre.  Ja sabeu que va néixer a Gandesa i que allà va aprendre a tocar el violí i segurament s’hauria dedicat a a la música, com han fet després els seus néts, però va esclatar la insurrecció militar del 36 i va decidir que calia defensar la república. I la seva vida esdevé des de llavors  tota una successió de moments de coratge, de dignitat i de coratge.

Va participar en la fundació del PSUC a la Terra Alta i s’incorporà com a voluntari en les milícies antifeixistes. Va lluitar a la guerra,  l’any 37 el fan ferir, a Zuera del Gállego, una ferida que el va impedir seguir tocant el violí. L’any 39, amb la retirada de l’exèrcit popular, va travessar la frontera francesa. El van detenir i el van tancar al camp de concentració d’Argelés,  d’on va sortir amb una companyia de treballadors. Es dedicà a reorganitzar el partit i s’incorporà clandestinament al moviment resistent de comunistes espanyols a la França ocupada pels nazis.  I va conèixer la Carme.

 L’any 43 el van enviar a Espanya per reorganitzar el Partit Comunista. El 45 el van detenir, a Saragosa, el van portar  a Tarragona, a la presó de Pilats, el van jutjar i el van condemnar a mort. Va estar condemnat a mort, esperant l’execució, durant 4 anys. Finalment li vam commutar la pena per 30 anys de presó. A la presó es va casar amb la Carme. L’any 1954 va sortir de  la presó. Ell i la Carme van passar moltes penalitats, però mai no es van donar per vençuts.  Quan li va ser possible,  va reprendre l’activitat clandestina, participà en l’organització del PSUC i la creació de CCOO. Quan es legalitza el PCE·, el Leandre, amb el Maties Vives i l’Enrique de Gràcia, es presenten públicament a Tarragona com la direcció del PSUC. I el 79 va ser elegit regidor a l’Ajuntament de Tarragona...  i continua sempre actiu, els últims anys reivindicant la memòria del combat per la recuperació de la democràcia.

Són cent anys.  Un segle de vida. Cent anys estan fets de  molts dies, de moltes hores, de molts moments. Mentre estàvem preparant la festa d’aniversari,  parlàvem del Leandre i tots explicaven com l’havien conegut o allò que recordaven més… i  amb tots aquests moments plegats, els que podem explicar els que som aquí i els que explicarien els incomptables amics del Leandre que no hi poden ser, amb tot aquest mosaic de moments i records, evidentment no n’hi hauria prou per explicar els seus 100 anys ni molt menys  per contenir el Leandre: l’home, el company, el pare, l’avi, el mestre, l’amic.  Ha estat sempre un lluitador, un revolucionari,  ha mantingut la il·lusió en un món millor, i ha estat i és un home lliure, un home  que pensa pel seu compte, de conviccions sòlides, coherent en els seus comportaments amb els valors que el guien i que ha sabut seguir una línia d’actualització del seu pensament polític sempre dins del PSUC i d’ICV .Un home que  ha confiat sempre en els joves,  un mestre eficaç, prudent, bon conseller. Optimista,  afectuós, vital.

I mentre preparàvem aquesta festa d’aniversari , i  cadascú explicava  la seva relació amb el Leandre,  era com un munt  de fragments, de mirades, de moments... i  m’anava imaginant tots aquests relats més que com  un mosaic, com un tapís, una manta, que és més útil, una manta feta de retalls de diferent mida, grans i petits, de diferents colors, de diferents estampats, lligats, cosits, per un fil comú: la dignitat, el coratge, el compromís i la generositat. Una manta feta per compartir que desprèn l’escalfor de la voluntat de construir  una societat en la que la felicitat de cadascú només sigui possible amb la felicitat de tots i que no deixi fora a cap ésser humà.

Quan vaig conèixer el Leandre, jo devia tenir vint-i-pocs anys i ell era una miqueta  més gran, es devia acostar als 80.  I no el vaig conèixer com a dirigent polític ni en cap de les seves facetes més públiques, el vaig conèixer com a veí. El meu  Leandre era el senyor que trobava a l’autobús, pujant o baixant de Sant Salvador, sol o amb la Carme: Sèiem junts i passàvem el viatge parlant. I mentre parlàvem de coses absolutament quotidianes  anava descobrint trossets de la seva vida i de la vida de la Carme, que sortien a la conversa i que ell explicava  amb la naturalitat i la senzillesa que l’han caracteritzat sempre. I amb aquells retalls podia anar reconstruint una memòria que a la gent de la meva generació ens havia estat furtada, la memòria de la lluita per les llibertats i la democràcia,  i que potser per aquests moments per sempre més hauré d’agrair al Leandre i a la Carme que per a mi tingui com a música de fons el soroll de les converses de la gent d’un autobús de barri obrer de Tarragona. I l’evidència que cap dels drets que jo tenia havia arribat del no res o havien estat una graciosa concessió de ningú, que els devia a la lluita, a l’esforç, a la generositat, a la valentia de persones que tenien vocació de gent corrent,  però van haver d’assumir la responsabilitat de viure heroicament, gent normal, que parla de coses normals, que et pregunta per la teva família i et parla dels seus néts, que et somriu,  que t’escolta, veïns, gent que seu al teu costat a l’autobús.

Gent sense la qual ara no seríem com som. I m’agrada recordar-ho ara, que sembla que la por ens paralitza, que veiem com s’utilitza la por com un instrument per tenir-nos controlats i resignats. I és cert que vivim una època difícil, molt difícil, però no més difícil que la que els va tocar viure al Leandre i a la Carme. I crec que el millor regal que podem fer al Leandre,  i a la Carme, i als seus néts i als nostres  és continuar lluitant, cada dia, sense por, amb dignitat, amb coratge, amb honestedat pel mateix que van lluitar ells, per la llibertat, la igualtat i la felicitat de tots. Per molts anys, Leandre. Moltes felicitats.

 http://www.iniciativa.cat/tarragona/news/37610

 http://www.tarragonaradio.cat/

En els pocs dies que fa que sóc regidora de l'Ajuntament de Tarragona, he après algunes coses. Ja m'ho van dir, que era dur però que s'aprenia molt. Algunes de les coses que he après: els regidors de l'Ajuntament, encara que siguin de l'oposició, poden casar. Els regidors de l'Ajuntament de Tarragona poden anar a la processó del Corpus amb la medalla de regidor i després reparteixen coques de cireres. Els grups municipals, encara que siguin petits i estiguin a l'oposició, poden designar una persona per fer de jurat al concurs de focs artificials... però no tots els grups municipals tenen reprentació als consells d'administració de les empreses municipals.

Fer casaments està molt bé, és una experiència realment molt bonica. A la processó del Corpus no hi he anat, no sé què hi fan els representants d'una institució civil i se suposa que laica en un acte religiós, però l'any vinent potser m'apunto a repartir coques amb cireres. Els focs artificials, molt bonics. Però jo no m'he presentat a unes eleccions per anar de processó, per jutjar focs (amb tots els meus respectes per la pirotècnia), ni (encara que sigui realment una experiència molt bonica) per casar parelles. La meva funció com a representant d'uns votants a l'Ajuntament és defensar, des de l'oposició, el programa que vam presentar a les eleccions i dur a terme la tasca de control de l'acció del govern. I això ho he de poder fer des de tots els organismes municipals. 

Les empreses municipals mouen una gran quantitat de diners, diners públics. Els organismes autònoms i les empreses municipals gestionen matèries tan importants com els serveis socials, l'ensenyament, l'habitatge, el transport públic, els mercats municipals. Des de les empreses muncipals es fan obres tan importants com les obres del Mercat Central i com els pàrquings (els que funcionen i alguns de tan infausta memòria com el pàrquing Jaume I ). I resulta que no tindrem representació a tots els organismes autònoms i empreses municipals. Per què?

En el cas de l'Institut Municipal de Serveis Socials, de l'Institut Municipal d'Educació, el Patronat Municipal d'Esports i el de Turisme, els estatuts marquen la presència de tots els grups municipals. I per tant hi serem.

A Aparcaments, Espimsa, Desenvolupament econòmic, Mitjans de Comunicació, Empresa Municipal de Transports i Servei Municipal d'Habitatge, els estatuts no obliguen a la presència de tots els grups municipals, per bé que tampoc no la impedeixen --la fórmula és 4 membres (mínim) designats pel Ple i fins al màxim que la normativa apliqui a les societats mercantils. Això deixa en mans del Ple la composició dels consells d'administració de les empreses. I els que poden fer i desfer majories han decidit repartir-se el nombre de membres del consell d'administració, que tradicionalment és 11, en 3 per CiU, 3 per al PP i els altres 5 per al PSC. I al meu grup el deixen fora.

Si jo fos susceptible pensaria que potser és que els faig nosa, que no m'hi volen. Si fos malpensada pensaria que potser no m'hi volen perquè tenen alguna cosa a amagar... però ni sóc susceptible ni malpensada, i a més seria molt poc intel·ligent, si tinguessin alguna cosa a amagar el pitjor que podrien fer és deixar-nos fora perquè el que no puguem preguntar al consell d'administració ho puc preguntar al Plenari.

Llavors, per què? Em temo que només és qüestió de manera de pensar, de manera d'entendre la democràcia. Funcionen des de la lògica de les majories. Quan dimarts CiU i PP es van posar d'acord per anunciar que s'oposarien al fet que el Plenari cedís competències a la Junta de Govern Local ho van justificar en la necessitat de respectar el pluralisme i la representativitat del plenari i de garantir la transparència. Sona tan bé que hi puc estar d'acord. Però que fàcil que és demanar que es respecti la pluralitat i la representativitat si això t'atorga majoria!  Als consells d'administració de les empreses municipals no s'ha de respectar la pluralitat i la representativitat del plenari?  No, allí només cal que es garanteixi la seva majoria (majoria CiU més PP!). 

I què fa el PSC?  Ens cedeixen amablement un dels seus cinc representants en tres empreses. Gràcies, però no és això. Si l'alcalde vol tenir un detall amb el meu grup, ens pot regalar una planteta per al despatxet del grup municipal, per exemple. Però la representació en un organisme municipal no s'ha de cedir ni regalar, jo crec que s'ha de garantir. Tenim un problema.  No perquè nosaltres no tinguem representació als consells d'administració, això només és una anècdota, el problema és més greu, és de concepció, és de mètode. La democràcia no és només el govern de les majories, és també el respecte a les minories (i això és la definició clàssica de democràcia, no és cap proclama revolucionària). I resulta que mentre tots (o quasi tots), amb més o menys sinceritat, proclamen la necessitat d'avançar en la construcció d'un model de democràcia participativa, a l'ajuntament de Tarragona tenim dificultats per entendre d'una manera oberta les possibilitats de la representativa. La lògica de les majories s'imposa. Si la cosa va per aquest camí, podríem acabar demanant el vot ponderat en els òrgans consultius. O votant en plenari l'obligatorietat d'anar a la processó del Corpus. Guanyarien. 

Senyor alcalde, vull començar felicitant-vos , molt sincerament,  i també a tots els meus companys regidors i regidores.

I abans d’explicar el meu vot, he d’agrair a totes i cadascuna de les 2.602 persones que amb el seu vot van permetre que ICV- EUA tornés a tenir representació a l’Ajuntament de Tarragonala seva confiança.

Tornem a l’ajuntament, després de quatre anys de no ser-hi, amb els mateixos principis i els mateixos propòsits:  ser la veu del carrer, la veu d’una esquerraque a Tarragona sempre ha existit, des dels moviments socials, els sindicats,els col·lectius i les persones anònimes que treballen cada dia per construir una societat més justa.  Una esquerra que aposta per la cohesió social, pels drets, pel benestar, i també per la felicitatde tots els ciutadans i les ciutadanes, de tots aquells que són veïns de la nostra ciutat, sense cap excepció.

M’estreno com a regidora gràcies al suport de persones que, com jo, sabem que la política no es fa només des deles institucions, però que no renunciem a fer-la també des de les institucions,perquè estem convençuts que tenir representació institucional és un dret, que com tots els drets ha costat molt d’aconseguir, un dret al qual no podem renunciar... i sobretot ara, que ambl’excusa de la crisi ens els estan retallant.

Us agreixo que malgrat tot,continueu pensant que val la pena votar i que el dia 22 de maig votéssiu la llista que encapçalava jo... tenim poca força, és cert,  no som decisius, no servim per fer majories ni per decidir alcaldes... estic sola, però m’hi sento molt acompanyada per tots vosaltres, per tots els que heu fet que tornem a tenir veu a l’Ajuntament.

I sé que sóc fidel als meus votants oferint també aquest petit grup municipal per recollir la veu de les forces d’esquerra que no han aconseguit representació, i de la gent que se sent d’esquerres, de la gent alternativa, de la gent rebel de Tarragona que va creure que no valia la pena anar a votar. Us ofereixo ser la vostra veu a canvi, naturalment,  de res, que és comcrec que s’han de fer les coses que importen, i des del convenciment que és necessari portar a les institucions una altra manera de fer política on els ciutadans siguin protagonistes cada dia de l’any, no només cada quatre anys.  

El dia 22 de maig estaven cridats a votar per triar els seus representants a l’ajuntament de Tarragona  89.216 tarragonins i tarragonines. D’aquests, 17. 826 van triar com a alcalde el senyor Ballesteros, 9.920 van votar la llista de CiU i 3 menys la del PP.

I 42. 650 conciutadans no van anar a votar. I alguna cosa va molt malament si tanta gent passa del que estem fent nosaltres aquí avui.  Els vots no són xecs en blanc perquè els partits els interpretin després segons les seves conveniències. Aquest dies he sentit parlar de governabilitat i en realitat es parlava  d’estabilitat, de tenir governs còmodes.  Malament rai si la governabilitat ha de dependre de majories còmodes...  on queden els ciutadans?  Tots, també els que no voten. La governabilitat passa pels ciutadans, per ser capaços de construir una democràcia participativa, i uns ajuntaments transparents, amb les parets de vidre, on no hi hagi res que no es pugui explicar.  

Crec que atesa la situació, el més racional, i el més proper a la voluntat popular expressada el dia 22, és que el senyor Ballesteros formi un govern en minoria. Si comptem tots els vots un per un, hi ha una majoria de votants d’esquerres.

Si de nosaltres depengués, si la majoria de vots d’esquerres s’hagués poguttraduir en una majora d’escons en aquest plenari, que ningú no dubti que ICV-EUiA hauria posat la seva força al servei d’un govern d’esquerres a Tarragona.

M’he abstingut, alcalde, no t’he votat.

No necessitaves el meu vot perquè ets el més votat, amb diferència.

Ets l’alcalde que han triat la majoria dels ciutadans i ciutadanes de Tarragon i celebro que siguis tu l’alcalde.

I tot i que no t’he votat,i tot i que no em necessites per ser alcalde, et vull demanar moltes coses. I a més sóc molt exigent:

Vull un alcalde que planti cara a les retallades, que combini adequadament l’austeritat amb l’equitat.

 Vull un govern municipal que no es resigni a aplicar les polítiques d’ajust pressupostari i que sigui protagonista d’una sortida de la crisi socialment justa i ecològicament sostenible

Que lluiti per una Tarragona justa, verda, orgullosa del seu patrimoni, però també dels seus barris, que aposti per relligar la ciutat, ajuntant el que la dreta sempre ha separat, com? Amb polítiques socials i amb transport públic. Que aposti pel transport públic, pels vianants i per les bicicletes.

Que sigui capaç de cooperar amb les ciutats veïnes per trobar solucions  a les necessitats comunes dels ciutadans.

Que s’impliqui en la lluita pel tancament de les centrals nuclears que són una hipoteca per al futur de tot el territori.

Vull un Ajuntament que fomenti la participació dels ciutadans .

Vull un ajuntament laic.

Aquest dies he sentit parlar d’unitat, de consens... són paraules molt boniques... seria perfecte en una societat d’iguals. Però no vivim en una societat d’iguals, i no tothom té la mateixa capacitat per fer-se sentir, per posar damunt de la taula les seves reivindicacions i els seus interessos i convertir-los en tema de discussió. I en una ciutat com aquesta, on sempre han manat els mateixos, voler acontentar tothom es deixar que continuïn manant els mateixos en nom del consens.  Nosaltres volem un alcalde que prengui partit: que prengui partit pels aturats i pels treballadors precaris, que prengui partit pels desnonats per una llei hipotecària injusta, que prengui partit pels joves, que veuen com s’utilitza l’excusa de la joventut per amagar adults precaris, per les persones grans, pels xiquets, pels treballadors i les treballadores, vinguin d’on vinguin, independentment del seu origen, per la gent vulnerable, pels exclosos.

I sé que és difícil, que la correlació de forces no ajuda.

Però per tirar endavant  tot això que et demano sempre ens tindràs al costat.  A canvi de res.

l sempre que l’interès públic es posi en qüestió, sempre que les polítiques restrictives apuntin als més desafavorits, sempre que es vulgui carregar el pes de la crisi i de les retallades sobre les esquenes dels veïns i les veïnes, els que ho vulguin fer que sàpiguen que ens trobaran a l’oposició, i que no farem una oposició complaent, sinó ferma, serena, decidida i contundent.

Et desitjo, alcalde, molta sort en aquest nou mandat que ara comença perquè la teva sort va en benefici de Tarragona i espero que posis sempre les persones i les seves necessitats al capdavant de totes les polítiques municipals.  

Ma mare es va morir al Joan XXIII fa dos anys i mig. A urgències, d’un atac de cor.

Feia temps que anàvem sovint a Joan XXIII amb la mama, normalment hi entràvem per urgències, amb presses. Feia temps que patíem la situació de saturació d’urgències, unes instal·lacions insuficients, falta d’espai, falta de llits. Esperar dos, tres dies a urgències fins que la podien pujar a la planta de cardiologia. I després, a planta, unes instal·lacions molt millorables. Però també sabíem que quan arribéssim a l’hospital trobaríem una bona atenció mèdica i uns professionals competents .  

Des que ma mare no hi és, sovint em trobo als vespres fent un resum mental de les coses que passen com si les estigués explicant a ella. I ara no sé com explicar-li les retallades al Joan XXIII. Recordo ma mare a urgències, cansada, respirant amb dificultat, o a la planta, somrient a tothom i dient-nos als fills, optimista i alegre com era: “Quina sort que tinguem l’Hospital tan a prop”, “quina sort que aquí tinguem una sanitat per a tots, no com als Estats Units”, “quina sort viure ara, abans els rics tenien metge i els que no s’ho podien pagar, beneficència, t’imagines, filla, quin món?”.  Me l’imagino, mama. I em fa por. 

Per cert, quan va morir la mare vam pagar l’impost de successions.  I ben a gust, perquè sabíem que aquells diners, entre altres coses, servien per mantenir l’hospital on l’havien atès. Ma mare no defensava una sanitat pública per ideologia, a ma mare li sortia del cor.

El dia 29 els sindicats han convocat una vaga general. Una vaga general contra una reforma laboral que  retalla drets laborals fonamentals i contra unes polítiques d’ajustament que  posen en perill drets socials i el nostre incipient estat del benestar.

Es tracta segurament de la vaga general més necessària de les convocades en democràcia i potser també la més difícil, perquè s’ha engegat tota una maquinària en contra des de la patronal, des dels grans grups de comunicació, des del govern...   Els opinadors oficials semblen molt interessats a parlar –malament-- dels  sindicats i molt poc de les raons de la vaga,  com no sigui per dir que és inútil, irresponsable i que no hi ha alternatives. No és cert. Les vagues generals sempre han fet rectificar els governs.  I sí que hi ha alternatives, el que falta és valor per aplicar-les!

Jo faré vaga el dia 29. Per què? Doncs en primer lloc perquè puc, perquè tinc feina... i tenir feina no pot ser un privilegi, és un dret i el defenso per a mi i per a tots.

Sóc molt conscient que la meva vida ha estat molt diferent que la dels meus pares.. i encara més si la comparo amb la de les meves àvies! perquè jo he pogut gaudir d’uns drets laborals i socials que ells no van tenir. Uns drets que no van arribar perquè sí, uns drets que ningú no ens ha regalat, uns drets que persones que van néixer abans que jo van aconseguir lluitant, arriscant molt, fins i tot la llibertat, fins i tot la vida. Perquè estaven convençudes que les coses podien ser diferents i no s’hi van resignar. I jo els ho agraeixo. I com em podria resignar a deixar als meus fills unes condicions laborals pitjors que les que jo he trobat? Com podria acceptar com a inevitable que el seu únic futur sigui la precarietat laboral en una societat insolidària d’individus sols i espantats, desprotegits, sotmesos a la voluntat del mercat i dels poderosos?

Entre els drets que ens van llegar els que van lluitar abans que nosaltres hi ha també els instruments per defensar-los, com la vaga, el dret de vaga. Que és un dret. Que ho recordin els que només defensen el dret a treballar el dia que hi ha convocada una vaga: el treball és un dret sempre, no només aquell dia. La vaga del 29 no és que sigui justa, és que és necessària, perquè és l’eina des de la qual podem començar a canviar polítiques no només injustes sinó estúpides. Per dignitat i contra la resignació, el 29 jo faré vaga.  

El 26 de març de 2009 el Parlament Europeu va aprovar l’Informe Auken que critica l’urbanisme salvatge a l’Estat Espanyol i la mala utilització dels fons comunitaris en matèria urbanística i de medi ambient. Val la pena llegir-lo.

Informe Auken

L'ordenació del territori no és directament competència europea, però sí que ho és la normativa d’avaluació ambiental, la lluita contra el blanqueig de capitals, la protecció dels hàbitats naturals, l’aigua o la contractació pública.

L’Informe Auken critica que a l’Estat Espanyol es vulneren diverses directives europees en matèria de:

Contractació Pública (el cas està als tribunals europeus)

Aigua (amb un expedient obert per la Comissió Europa)

Manca o deficient avaluació ambiental (diversos casos oberts)

Blanqueig de capitals (procediment d’infracció obert)

La senyora Auken explica com les zones costaneres d’Espanya han patit una destrucció masiva durant l’última dècada, ja que el ciment i el formigó han saturat aquestes regions i tot principalment per l’avarícia i la conducta especulativa d’algunes autoritats locals i de membres del sector de la construcció que han aconseguit treure beneficis masius d’aquestes activitats. En conseqüència, l’informe suggereix una suspensió dels ajuts financers que provenen dels Fons regionals i de cohesió de la Unió Europea.

I no és només un problema de València o de Marbella, és també un problema de Catalunya. Segons Greenpeace, està urbanitzat el 46,5 del litoral català.

Aquest urbanisme salvatge ha fet molt rics a uns pocs, però té conseqüències negatives sobre molts.... i ara, quan el sector immòbiliari ha punxat per una crisi en part provocada per l’especulació immobiliària, ens queda la costa destrossada i plena de xaletets buits que no es vendran, un espai destruït, ple de ciment, inaprofitable per altres activitats...  i els paletes a l’atur.

Per cert: el PP va votar en contra de l'informe.... però els socialistes també.