Leandre Saún
El Leandre Saún ha complert 100 anys. Que un company, que un amic, compleixi
anys és una oportunitat per agrair-li tot el que ens ha donat, tot el que hem après d’ell i que ara forma
part del que som i del que volem ser. Per
dir-li que l’estimem, per felicitar-lo i, sobretot, per
felicitar-nos tots per tenir-lo d’amic,
de company, per haver tenir la sort i el
privilegi de compartir amb ell moments de la nostra vida, els que han passat i els
que encara ens queden per davant. Perquè el Leandre diu que a partir de 100 es
comença a comptar.
No pretenc fer un
resum biogràfic dels primers cent anys del Leandre. Ja sabeu que va néixer a Gandesa i que allà va
aprendre a tocar el violí i segurament s’hauria dedicat a a la música, com han
fet després els seus néts, però va esclatar la insurrecció militar del 36 i va
decidir que calia defensar la república. I la seva vida esdevé des de llavors tota una successió de moments de coratge, de
dignitat i de coratge.
Va participar en la fundació del PSUC a la Terra Alta i s’incorporà com a voluntari en les milícies antifeixistes. Va lluitar a la guerra, l’any 37 el fan ferir, a Zuera del Gállego, una ferida que el va impedir seguir tocant el violí. L’any 39, amb la retirada de l’exèrcit popular, va travessar la frontera francesa. El van detenir i el van tancar al camp de concentració d’Argelés, d’on va sortir amb una companyia de treballadors. Es dedicà a reorganitzar el partit i s’incorporà clandestinament al moviment resistent de comunistes espanyols a la França ocupada pels nazis. I va conèixer la Carme.
L’any 43 el van enviar a Espanya per reorganitzar el Partit Comunista. El 45 el van detenir, a Saragosa, el van portar a Tarragona, a la presó de Pilats, el van jutjar i el van condemnar a mort. Va estar condemnat a mort, esperant l’execució, durant 4 anys. Finalment li vam commutar la pena per 30 anys de presó. A la presó es va casar amb la Carme. L’any 1954 va sortir de la presó. Ell i la Carme van passar moltes penalitats, però mai no es van donar per vençuts. Quan li va ser possible, va reprendre l’activitat clandestina, participà en l’organització del PSUC i la creació de CCOO. Quan es legalitza el PCE·, el Leandre, amb el Maties Vives i l’Enrique de Gràcia, es presenten públicament a Tarragona com la direcció del PSUC. I el 79 va ser elegit regidor a l’Ajuntament de Tarragona... i continua sempre actiu, els últims anys reivindicant la memòria del combat per la recuperació de la democràcia.
Són cent anys. Un segle de vida. Cent anys estan fets de molts dies, de moltes hores, de molts moments.
Mentre estàvem preparant la festa d’aniversari, parlàvem del Leandre i tots explicaven com
l’havien conegut o allò que recordaven més… i amb tots aquests moments plegats, els que
podem explicar els que som aquí i els que explicarien els incomptables amics del
Leandre que no hi poden ser, amb tot aquest mosaic de moments i records,
evidentment no n’hi hauria prou per explicar els seus 100 anys ni molt menys per contenir el Leandre: l’home, el company,
el pare, l’avi, el mestre, l’amic. Ha
estat sempre un lluitador, un revolucionari,
ha mantingut la il·lusió en un món millor, i ha estat i és un home
lliure, un home que pensa pel seu
compte, de conviccions sòlides, coherent en els seus comportaments amb els
valors que el guien i que ha sabut seguir una línia d’actualització del seu
pensament polític sempre dins del PSUC i d’ICV .Un home que ha confiat sempre en els joves, un mestre eficaç, prudent, bon conseller. Optimista, afectuós, vital.
I mentre preparàvem
aquesta festa d’aniversari , i cadascú
explicava la seva relació amb el
Leandre, era com un munt de fragments, de mirades, de moments... i m’anava imaginant tots aquests relats més que
com un mosaic, com un tapís, una manta,
que és més útil, una manta feta de retalls de diferent mida, grans i petits, de
diferents colors, de diferents estampats, lligats, cosits, per un fil comú: la
dignitat, el coratge, el compromís i la generositat. Una manta feta per
compartir que desprèn l’escalfor de la voluntat de construir una societat en la que la felicitat de
cadascú només sigui possible amb la felicitat de tots i que no deixi fora a cap
ésser humà.
Quan vaig conèixer el
Leandre, jo devia tenir vint-i-pocs anys i ell era una miqueta més gran, es devia acostar als 80. I no el vaig conèixer com a dirigent polític
ni en cap de les seves facetes més públiques, el vaig conèixer com a veí. El
meu Leandre era el senyor que trobava a
l’autobús, pujant o baixant de Sant Salvador, sol o amb la Carme: Sèiem junts i
passàvem el viatge parlant. I mentre parlàvem de coses absolutament quotidianes anava descobrint trossets de la seva vida i
de la vida de la Carme, que sortien a la conversa i que ell explicava amb la naturalitat i la senzillesa que l’han
caracteritzat sempre. I amb aquells retalls podia anar reconstruint una memòria
que a la gent de la meva generació ens havia estat furtada, la memòria de la
lluita per les llibertats i la democràcia,
i que potser per aquests moments per sempre més hauré d’agrair al
Leandre i a la Carme que per a mi tingui com a música de fons el soroll de les
converses de la gent d’un autobús de barri obrer de Tarragona. I l’evidència
que cap dels drets que jo tenia havia arribat del no res o havien estat una
graciosa concessió de ningú, que els devia a la lluita, a l’esforç, a la
generositat, a la valentia de persones que tenien vocació de gent corrent, però van haver d’assumir la responsabilitat
de viure heroicament, gent normal, que parla de coses normals, que et pregunta
per la teva família i et parla dels seus néts, que et somriu, que t’escolta, veïns, gent que seu al teu
costat a l’autobús.
Gent sense la qual ara no seríem com som. I m’agrada recordar-ho ara, que sembla que la por ens paralitza, que veiem com s’utilitza la por com un instrument per tenir-nos controlats i resignats. I és cert que vivim una època difícil, molt difícil, però no més difícil que la que els va tocar viure al Leandre i a la Carme. I crec que el millor regal que podem fer al Leandre, i a la Carme, i als seus néts i als nostres és continuar lluitant, cada dia, sense por, amb dignitat, amb coratge, amb honestedat pel mateix que van lluitar ells, per la llibertat, la igualtat i la felicitat de tots. Per molts anys, Leandre. Moltes felicitats.
