« Anterior | Següent»

Rovira i Virgili a la Universitat de Tarragona

Se'm fa mot trist pensar que, si els socialistes no haguessin votat a favor de la moció presentada pel Partit Popular en el darrer plenari, ara no tindríem sobre la taula l'enèsima versió de la polèmica preferida per les dretes d'aquest territori: la controvèrsia sobre els noms de les coses, el debat sobre com anomenar el que mai no som capaços de fer, la sospita sobre un obscur complot en el qual els veïns són sempre els culpables. Com en una notícia del NODO, o una postal en blanc i negre, per obra i gràcia del senyor Alejandro Fernández i per acció o omissió del senyor Josep Félix Ballesteros, ara toca que Tarragona es queixi, novament, que la Universitat  Rovira i Virgili no du el nom que li pertoca.

Començarem, doncs, per negar la premissa dels que han fet de la paranoia un ofici. Es dóna el cas que Antoni Rovira i Virgili va néixer, l'any 1892, al carrer Major de Tarragona. (Es pot ser més tarragoní? Es pot ser més nostrat?) I gràcies als seus propis mèrits es va convertir ràpidament en una de les persones més notables que en l'àmbit de la política i del periodisme hagi donat la nostra ciutat. Tothom el sol citar com a president del Parlament de Catalunya a l'exili entre els anys 1940 i 1949, però cal destacar-ne també l'activitat en els mitjans de comunicació de l'època. Parlo del seu treball regular a capçaleres prestigioses, com La Veu de CatalunyaLa Publicitat o La Humanitat; i de la Revista de Catalunya i el diari La Nau, dels quals va ser cofundador i editor.

Vinculada al periodisme, Rovira i Virgili té una altra vessant com a escriptor i historiador, i per això no està de més recordar, o rellegir, alguns dels seus llibres com ara "Nacionalisme i federalisme" o "Història Nacional de Catalunya". La seva condició d'home de lletres, compromès amb el seu temps i el seu país, el va dur a fundar, aquí, a Tarragona, la Joventut Federal. Va ser membre d'Acció Catalana, després d'ERC, i en qualitat de diputat i dirigent polític va participar en la Mancomunitat, amb Enric Prat de la Riba, i en el Parlament de Catalunya durant la República i durant la guerra civil.

Com tants catalans il·lustres i com tants tarragonins anònims, la seva biografia acaba a l'exili, a Montpeller i a Perpinyà, des d'on mai no va poder tornar a casa: Rovira i Virgili va morir lluny de Tarragona. Una dictadura fruit d'un cop d'estat el va fer fora del seu país i ara, el PP i estranyament el PSC volen fer fora  el seu nom de la universitat de la seva ciutat.

Perquè ja fa vint-i-un anys que la universitat pública de Tarragona porta el nom de Rovira i Virgili. I en aquestes dues dècades, mai com ara la universitat no havia passat una època tan dura, ni havia viscut problemes tan greus. Cap dels quals, per cert, té relació amb el nom. El que passa ara es por resumir en tres paraules: retallades i taxes abusives.

La universitat ha de mantenir servei públic, qualitat i excel·lència amb uns pressupostos sempre minvants. La deslleialtat del govern central i de la Generalitat a l'hora de dotar-la suficientment clama al cel. I mentre la universitat disposa de menys mitjans que mai, els estudiants han de pagar les taxes més altes de la història, un augment abusiu que en alguns casos arriba al 60%. No és que es faci més amb menys, com els agrada dir als consellers del Govern, és que CiU i el PP cada dia ens demanen més i ens obliguen a fer menys.

Però davant d'aquest enorme cost material i humà, que afecta igualment professors, estudiants i personal no docent i que posa en perill el model d'universitat creadora de coneixement i compromesa amb el territori que la universitat pública de Tarragona, la Rovira i Virgili, ha desenvolupat durant aquests 20 anys, què proposa el senyor Alejandro Fernández? Que li canviem el nom. És comprensible que al senyor Fernández no li agradi el nom d'una persona republicana, laica i catalanista, però els ciutadans i ciutadanes no hauríem de plegar-nos tan fàcilment a debatre els seus gustos particulars,  ni hauríem d'estar disposats a fer-li la campanya al PP.

És com si el senyor Fernández s'hagués cansat d'estirar del tercer fil, o hagués vist que ja no li surt a compte, atesa la responsabilitat del seu propi partit en aquest afer. El cas és que ara ha decidit jugar al joc en que se sent més còmode, obrint la capsa dels trons i muntant l'enèsima batalleta de campanar entre Tarragona i tota la resta. I a més ho fa sense cap vergonya, utilitzant de manera mesquina, cínica i prepotent una institució -la universitat- que precisament ha estat la que millor ha entès la naturalesa plural i multicèntrica del nostre territori i de les nostres ciutats.

Resulta tan previsible que el senyor Alejandro Fernández, el PP i els seus companys de viatge en aquesta astracanada ens vinguin a donar lliçons de tarragonisme! És tan fàcil cridar a sometent per tancar files i defugir debats de contingut... i és tan descoratjador que aquesta tàctica encara funcioni! Ja n'hi ha prou. Si volen que parlem de la universitat, parlem-ne, però seriosament. 

Ni els ciutadans de Tarragona, ni els de la resta del territori, ni la comunitat universitària ens mereixem una nova polèmica de localismes, banderetes, campanars i greuges atàvics. No volem un altre espectacle d'aquells que et fan pujar els colors a la cara. Ja sabem on porta això: enlloc. Això sí, a alguns els va molt bé per marejar la perdiu, fugir d'estudi i treure'n rèdit. El senyor Fernández ho sap fer molt bé, perquè ha tingut un bon mestre: l'alcalde Nadal ho brodava. Però cal tenir ben clar que aquestes coses només li surten bé quan tothom acaba entrant en el joc i ballant la música que ell toca. Evitar fer el ridícul és ben senzill, només cal no seguir-li la veta al senyor Fernández, just el contrari del que ha fet el senyor Ballesteros.

(0) Comentaris    (0) Retroenllaços   

0 Comentaris a "Rovira i Virgili a la Universitat de Tarragona"

Afegeix un comentari
















Animal amb trompa: