Un punt de vista

Ahir divendres, després d’un dia carregat de nervis, stress i radioactivitat ( lo darrer per les radiografies ) Hem anat a fotre-li una sacsadeta al tapòdrom i hem acabat amb quatre pàgines segellades.

Per segon any consecutiu, m’acompanya  la meva “sòcia” del DTAPES de l’any passat. I un any més, no m’acostumo a veure com, a la hora pertinent, s’aixeca la samarreta, es treu el bolígraf del bolso i s’injecta les unitats d’insulina que li toquen. I per si no ho he vis be, repeteix la operació a les onze de la nit una altra vegada. Ara s’entendrà el per què no tastem les tapes dolces i sols anem a les salades.

Doncs, sabent que el bus que em va portar del Nàstic em va deixar a la Rambla Vella davant de Sta Tecla, vam quedar a la Plaça de la Font. Per cert, que estava a petar de gent. Hi havia cua a tots els baretos, tasquetes, tavernes i restaurants que participen en aquesta edició del Dtapes.

-Massa gent pel meu gust. Anem aquí a les escales d’Arbós  ( tot llegint el tapòdrom )??

-Ah. Anem… ( mai posa masses inconvenients mentre no  li portis la contrària en temes informàtics )

I així és com vam acabar al restaurant Les Arrels, que és on vam tastar una tapa amb el nom de Tarraco-MEX servida dintre d’un niu de pasta de full, on predominava el gust de samfaina. He de dir que és una miqueta incòmoda de menjar, ja que per anar bé, tindries de tenir la boca com un rap per poder queixalar una porció del niu i que no es desfés aquest. El maridatge jo el vaig fer amb vi, i no em va agradar massa. Era un vi massa aspre pel meu gust.

D’allí, cap al Restaurant d’en Jordi, a la plaça Ripoll. La foto de la guia ensenyava la tapa ( Jordi’s Roastbeef ) i mostrava clarament una llesca de pa amb un tall de carn de gruix similar a la llesca mencionada. La realitat és que la llesca de pa hi és, però el tall gruixut de Roastbeef es converteix en una espècie de radiografia. Cal dir que molt més acceptable aquesta tapa que la primera. Molt bo també el detall  del Xef on explica detalladament la composició de la tapa a l’estil  dels grans cuiners d’élite mundial on un flam amb nata de tota la vida passa a ser un “ Pastís tebi de rovell d’ou als aromes de vainilla salvatge i sobre mar de caramel  i crema de llet ensucrada i muntada a punt de neu“. Ah!, i el maridatge, collonut: Un vi jove que no ha passat per bota i que em va encantar.

En sortir, i donada la proximitat geogràfica amb la següent tapa, directes al Racó de l’Abat, just al davant on vivia la meva àvia Tresina.  Abans, aquest local era una perfumeria, però parlo de fa molts anys… La tapa: Caldereta de cigrons i calamars. El maridatge era un vinet rosat que no em va acabar de fer lo pes, però que es podia beure.  He de dir que no havia tastat mai cigrons amb peix ( o en aquest cas,  un cefalòpode ). Em refereixo que sempre els cigrons els havia tastat en guisos derivats de verdures o elaborats càrnics , però mai en productes de la mar. Em va agradar bastant.

Del carrer Abat, cap a la Plaça del Fòrum. Destí: Cal Tòful. Ara podria fer una disserció del que jo he conegut del Cal Tòful i del que és ara. Ho deixarem per una altra estona. Sol dir que , davant les perspectives d’estar una bona estona esperant i que no ens fessin ni cas, vam optar per anar cap a la Plaça del Rei ( King’s Square ).

A la mencionada Plaça hi ha la Sigrid, embarassadeta ara, i que és la mestressa del Llagut. La cua era impressionant. Però cal dir que vam fer cua obedientment i al la fi ens van donar tauleta. El fet d’anar amb crosses, de vegades ajuda una miqueta també. La tapa: Cruixent de guatlla amb bolets. La millor de la nit, creieu-me. Tant per presentació, com per gust i per aparença, textura, … Em va agradar molt.  El maridatge és un vinet blanc, que ja m’està be per la ocasió. No es per tirar coets, això si. Be, el cas es que primer et serveixen el beure, i per quan et porten la tapeta ja t’has begut lo vi. Però, amablement, la cambrera va comprendre la crítica situació de dos peregrins que es veien obligats a menjar la tapa sense vi i ens en va portar dos gotets més, sota la recomanació de que no li diguéssim a ningú. Jo no li he dit a ningú encara, i segurament no ho faré.

I no res, que ja eren quasi les 12 i ja no hi havia tapa enlloc. Be, si que hi havia el “ Tapanuit “ que consisteix en un Gintònic o algun combinat però que no entrava als plans. Però, com que som bastant de TGN, vam acabar al Moto, un dels pocs llocs genuïns que ens queden a TGN a banda de La Queveda, El Cortijo i algun que se m’escapa ara mateix …

 Allí vam acabar amb les reserves d’OrujoHierbas i Chartreuse. Per cert, que com sempre allí va aparèixer en Virgili.

I també he de dir que vaig compartir Moto-taula amb un component dels Bezoya, el mateix grup on toca el tiet de ma filla.

Sols em queda pensar que de 57 tapes en portem 4. Ens en queden unes quantes encara ;-)

Voldria deixar clar que el que escric és el meu punt de vista i no voldria que ningú s’ho prengués seriosament. El que a mi no m’agradi un vi o una tapa no vol dir que a tota la resta del mon si que li agradi. Per tant, us recomano que tasteu sense fer-me massa cas.