Carme Mas

Amb els millors desigs per a aquestes festes

i la confiança que el 2007

serà l'any del canvi i el progrés a Tarragona

i el de la pau a Euskadi.

El passat divendres es va celebrar a Girona, al pavelló municipal de Fontajau, la 56 edició de la Nit de Santa Llúcia, a la qual va assistir el president de la Generalitat, José Montilla, el vicepresident, Josep-Lluís Carod-Rovira i altres membres del govern.

El premi Sant Jordi de novel·la va ser per a Joaquim Pijoan amb “Sayonara Barcelona” i la finalista va ser Maite Salord, amb el llibre "Anagnòrisi". El premi Carles Riba de poesia el va guanyar Jaume Pont, amb el recull “Enlloc”, i el premi Mercè Rodoreda de contes va ser per a Borja Bagunyà, amb "La mida de totes les coses". El premi Folch i Torres va ser per a Àngel Burgas; els premis de Ràdio i de Televisió, respectivament, per a Santi Carreras i Sílvia Cóppulo i el premi Joan Profitós per a Josep Otón i Catalán.

Vull destacar, especialment, un dels premis que, sovint, queda eclipsat al costat dels grans de novel·la o poesia. És el premi Ferran Soldevila, de biografia, memòria i estudis històrics, atorgat a l’amic Rafael Roca Ricart pel seu treball “Teodor Llorente, líder de la Renaixença valenciana”. Investigar el segle XIX és una tasca lenta, de moltes hores als arxius, de transcriure documents, de cercar aquí i allà les informacions esparses sobre un o altre autor. El premi atorgat a Rafael Roca és un merescut reconeixement a la seva rigorosa tasca i un motiu d’encoratjament per als investigadors d’una etapa tan cabdal per a la nostra literatura com ho fou La Renaixença.

Enhorabona, Rafael!

Del film Yo soy la Juani a l'anàlisi de les eleccions. Aquest és l'exercici que fa Joan Subirats en l'article ¿Votará la Juani? publicat dijous a El País.

Encara no he vist la pel·lícula, però segur que l'aniré a veure, entre d'altres coses per haver estat rodada al barri de Bonavista de Tarragona, al qual he estat vinculada per motius professionals en diferentes etapes de la meva vida, molt especialment en la dècada dels setanta.

Per la transcendència que el vot d'aquest barri pot tenir per a la ciutat de Tarragona, a les envistes d'unes eleccions municipals, val la pena reflexionar sobre el que diu Joan Subirats:

La pregunta que me asalta es: ¿ha votado Juani?, ¿lo hará en el futuro? La respuesta a la primera pregunta es, probablemente, no. No hay mucho interés en la política institucional por el mundo de los y las Juanis. Sobre todo si atendemos a lo que ocurre en barrios como el de Bonavista de Tarragona, marcadamente abstencionistas, y más aún entre el electorado más joven. En las elecciones del pasado 1 de noviembre, en Bonavista fueron a votar solo el 38% de los habitantes del barrio que tenían derecho a hacerlo. Si a pesar de todo Juani lo hubiera hecho, lo más probable es que hubiese votado socialista (55%) y lo menos probable es que hubiese votado a un partido nacionalista (CiU, 12%; ERC, 2%). ¿Lo hará en el futuro? No es que confunda política con elecciones, pero es evidente que si atendemos a lo que parecen sus preocupaciones actuales, no parece probable que la política en su sentido más amplio, de aventura colectiva, le preocupe demasiado. ¿Qué conclusión sacamos de todo ello? Me resisto a creer que el mundo de Juani sea el marco de la innovación cultural y social que necesitamos. Ni creo que podamos sentirnos satisfechos con el hecho de que la estética y el glamour que generen las Juanis traspase barreras económicas y sociales e influya en creadores de moda o boutiques de diseño. Más bien convendría imaginar qué aspectos educativos, de convivencia social, de construcción colectiva de progreso deberíamos mejorar y modificar para conseguir que las Juanis Jurado tengan perspectivas de emancipación, de mejora individual y de su entorno que vayan más allá de las muy trilladas y sinuosas perspectivas del american dream a la española.

M'ha interessat molt l'enfocament de l'article d'Irene Boada que ahir va publicar El Periódico. Des del concepte de nació, pasant per la reformulació del catalanisme social i la formació del nou govern d'Entesa, l'autora aborda la necessitat dels països, també Catalunya, és clar, de reinventar-se constantment, d'anar-se construint, de recrear-se integrant la diversitat i garantint la igualtat d'oportunitats, essent una de les seves expressions la paritat.

Us convido a llegir l'article.

 (Segueix)

Aquest matí ha finalitzat el 1r Simposi sobre les desigualtats que ha organitzat la Fundació Jaume Bofill. Els passats dies 11 i 12, a la capella de Santa Àgata de Barcelona, s'ha debatut sobre un dels reptes socials més importants a Europa. Els estats del benestar demanen que un dels seus pilars, el de l'educació, compleixi dues finalitats, l'equitat i la qualitat.

Les dades proporcionades pels resultats de les proves PISA són una font -encara que no pot ser l'única- per analitzar i comparar els efectes dels sistemes educatius, amb un interès preferent pels europeus.

Des de diferents aspectes, els investigadors ponents en el simposi han anat compartint els resultats de les seves recerques sobre l'equitat en els sistemes educatius, les relacions i/o correlacions entre variables tals com les formes de regulació dels centres, la comprensivitat o la segregació dels sistemes educatius; l'anàlisi interna de la dispersió de resultats dins un mateix sistema educatiu i quin paper hi juga l'herència social en els resultats dels alumnes. Aquests han estat, entre d'altres, algus dels temes tractats en el simposi.

D'especial rellevància per a Catalunya ha estat la presentació del treball coordinat per Xavier Bonal: L'estat de l'educació a Catalunya. anuari 2005, publicat per la Fundació Jaume Bofill, que es presenta organitzat el vuit àmbits: demografia educativa, finançament, escolarització 0-3, resultats educatiu, fracàs escolar, estudis postobligatoris, educació i ocupació i formació al llarg de la vida.

Entre les conclusions de l'estudi s'apunten tres línies per a l'acció política:

• accés: polítiques contra la forta segregació educativa
• procés: polítiques de subjectivitat, més adaptades a la realitat, compensadores dels centres en zones amb fort risc d'exclusió
• resultats: polítiques quetinguin clar que la igualtat d'oportunitats hi ha de ser en els resultats, afavorint l'accés a la postobligatòria.

EL REPTE:

EQUITAT I EXCEL·LÈNCIA

EN EL SERVEI PÚBLIC EDUCATIU

En relació a aquest tema us convido a llegir l'article de Jordi Sànchez que transcric tot seguit.

Si alguna persona té legitimitat moral per parlar de la dictadura de Pinochet i de la repressió del dictador a Xile és, precisament, Isabel Allende, filla de l'assassinat president Salvador Allende.

La diputada xilena era a Madrid en el moment d'esdevenir-se la mort del dictador. La mort de Pinochet, havent aconseguit eludir el pes de la justícia en els darrers anys ha estat un revulsiu a la societat xilena. Veus a favor, veus en contra, enfrontaments entre manifestants.... No és fàcil, en un país dividit, objectivar la història recent. Milers de represaliats, vides trencades, ràbia, impotència, desig de revenja, de justícia, de reparació...

La presidenta Michele Bachelet, que ha patit la repressió en pròpia carn haurà de jugar un paper històric en impulsar la reconcicliació del país sense fer-ho sobre la base de la desmemòria.

Isabel Allende ens ha donat una lliçó de fermesa i de diàleg, de pau i de dignitat.

De l'entrevista publicada avui a El País en vull destacar uns fragments:

P. De todos los sentimientos que produce una noticia así, la muerte del hombre que traicionó a su padre, ¿cuál no ha tenido?

R. Nunca sentí odio. Estoy muy serena y muy tranquila, y creo que eso es lo que nos debe pasar, y tengo el ejemplo para sentir esa serenidad... Recuerdo siempre las últimas palabras de mi padre, esa capacidad de transmitir cariño, esperanza, ese discurso suyo confiando en que se abrirían en el futuro, de nuevo para la paz y la concordia, las grandes alamedas de Chile... Realmente es muy difícil no conmoverse cuando escuchas esas palabras, qué lección de grandeza, de dignidad, de serenidad, con qué cariño se va despidiendo, cómo recuerda en ese momento a la mujer. Qué lección política sobre la entrada del fascismo en nuestro país. Imposible no vivir este momento pensando en todo eso.

P. ¿Nunca ha odiado a Pinochet?

R. No, nunca he sentido odio. Nunca lo podría sentir. Lo que he sentido siempre, más bien, es la sensación de que es un ser despreciable, que traicionó su juramento, que nunca enfrentó la justicia, que nunca fue capaz de someterse a los tribunales, e incluso se humilló a sí mismo simulando una demencia senil... Pretendió la inmunidad parlamentaria, se acogió a una enfermedad como esa, y además no le importó, en esas circunstancias, aparecer con los suyos en un restaurante o caminado por la calle. ¡Prefería ser tenido por un demente senil que ofrecer sus argumentos sobre su supuesta inocencia! Ha sido muy indigno.

P. ¿Es tiempo de brindar?

R. Entiendo la legítima alegría que para muchos significa el fin físico de un dictador. El final de Pinochet ya se había producido hace tiempo, porque estaba muy aislado; sus propios partidarios no lo visitaban, y los candidatos presidenciales próximos a su ideología no lo querían ni en fotografía. Jamás se sacaron una foto con él. Ya ese final le había llegado. Y entiendo la legítima alegría de la gente que ahora celebra su fin definitivo. Lo que no comparto son las acciones de esos encapuchados que pretenden alterar el orden; no nos representan, ni de lejos me siento representada por ellos.

Adolfo Pérez Esquivel, Mario Soares, Federico Mayor Zaragoza, Pere Casaldàliga, Danielle Mitterrand, Arcadi Oliveras i Ernesto Cardenal són alguns dels primers signats del MANIFEST A FAVOR DE LA VIDA, LA PAU I LA IGUALTAT, que ha impulsat la Fundación Cultura de Paz.

Llegiu i signeu el manifest!

Manifiesto a favor de la Vida, de la Paz, la Igualdad

Cada día mueren 35.000 niños de hambre según la FAO. Es un genocidio de proporciones impresionantes, al que asistimos impasibles. Al mismo tiempo, se calcula que el gasto diario en armamento es de 2.800 millones de dólares y los subsidios agrícolas de los Estados Unidos y de la Unión Europea rondan los 800 millones diarios. No hay fondos para el tratamiento del SIDA... pero los beneficios del complejo industrial bélico–militar dirigen en buena medida la economía mundial. Es apremiante compartir justamente. No hay mejor caldo de cultivo de la radicalización, la animadversión y la agresividad que la humillación y la exclusión. La violencia no se justifica, pero sus orígenes deben de examinarse atentamente.

En lugar de fortalecer el multilateralismo y dotar a las Naciones Unidas de los medios y autoridad necesarios para emprender un gran plan global de desarrollo en beneficio de todos, se siguen explotando los recursos naturales de países progresivamente empobrecidos cuya ciudadanía se ve forzada a emigrar en circunstancias que con frecuencia constituyen un agravio a su dignidad. No es con votos cautivos, con obediencia ciega y con temor como se construye y consolida la democracia genuina. No es con guerras de codicia, con demostraciones de fuerza, acciones bélicas e invasiones dirigidas por intereses económicos y energéticos -que generan una espiral de violencia, de acción y reacción, de intervención y represalia- como puede hacerse frente a los grandes desafíos y asimetrías de todo orden que presenta la situación mundial.

Los gobernantes abdicaron de sus responsabilidades políticas, sustituyendo valores universales por las leyes del mercado. El resultado ha sido la concentración de la riqueza en unas cuantas manos y la ampliación de las brechas sociales y económicas.

¡NO A LA POBREZA! Hay que exigir a los gobernantes, a través de un auténtico clamor a escala mundial, que den prioridad al cumplimiento de los Objetivos del Milenio. Ha llegado el momento de la no resignación, de la implicación personal.

Proclamamos, una vez más, que no justificamos los atentados y la violencia, venga de donde venga. Condenamos todo tipo de terrorismo: el de los grupos ocultos en las sombras y el terrorismo de Estado. Se ha utilizado la tortura, el trato cruel y degradante, violando reiteradamente el derecho internacional y humanitario.

Es necesario que la Comunidad Internacional ponga fin a la barbarie, a las masacres. Como se establece en la Carta de las Naciones Unidas son los pueblos los que deben decidir sobre su destino. Debemos sumar con apremio voces de todos los pueblos del mundo para decir: ¡BASTA! A LA GUERRA Y A LA VIOLENCIA.

Hemos callado en exceso. Ahora se acabó el silencio. Los pueblos elevarán su voz. La guerra es una tragedia para todos. Es urgente desarmar la razón armada. Hoy más que nunca son necesarios la capacidad de diálogo y de alianza, el compromiso de intentar la resolución pacífica de conflictos, fomentando actitudes de encuentro y respeto a los demás, mediante la aplicación cotidiana de los Derechos Humanos.

Es necesario cambiar el curso de los acontecimientos a través de acciones colectivas, desarrollando la solidaridad entre los pueblos. Es urgente que los intelectuales, artistas, educadores, científicos... abandonen su pasividad y pasen a la acción. Sólo así sus escritos y sus palabras serán creíbles y podrán contribuir a sumar sus esfuerzos a los de muchos otros para detener la locura de la guerra, de la confrontación y de la violencia.

Ha llegado el momento de la gente. Y, sobre todo, de los jóvenes, de los hombres y mujeres que reclaman otro mundo posible. Las instituciones y medios de comunicación deben ayudar a la ciudadanía mundial para que, por fin, dejen de ser espectadores y desempeñen su función de protagonistas en el diseño del futuro. Los gobernantes, parlamentarios, miembros de los Consejos Municipales... tienen una especial responsabilidad en este cambio histórico.

Ha llegado también el momento de las culturas y religiones más diversas para que, unidas por la solidaridad y amor al prójimo que les es inherente, se sitúen en la vanguardia del rescate de la dignidad humana.

Es necesario que los pueblos asuman la resistencia social, cultural, política y espiritual a través de movilizaciones, de la no cooperación a la violencia e injusticia, de sumar esfuerzos con otros pueblos y denunciar a los responsables de dominaciones y del dolor que afecta la humanidad.

Hay que ponerse en pie, en pie de paz y caminar hacia nuevos horizontes de vida y no de muerte. A pesar de todo, esa es la esperanza.

Por cuanto antecede, con la mirada puesta en las generaciones venideras, hacemos un llamamiento a todos quienes se sientan igualmente concernidos para que manifiesten pacíficamente, a través de todos los medios a su alcance, presenciales y virtuales, su adhesión a la paz:

NO A LA GUERA Y A LA VIOLENCIA!

SÍ A LA PAZ Y A LA JUSTICIA!

Durante 24 horas, en todas las partes del mundo, nos manifestaremos de viva voz o a través de los medios de comunicación los próximos días 10 y 11 de diciembre de 2006, en conmemoración de la Declaración de los Derechos Humanos.

Si logramos avances progresivos, pronto podrá alcanzarse la “mundialización de la conciencia”, la independencia real de los pueblos.

 (Segueix)

L'amic Valentí Parrilla m'ha fet un petit encàrrec: passar un "meme" que, segons diuen, és la mínima part d'informació personal que passa de bloc en bloc, una manera de compartir informació a la xarxa.

Què s'ha de fer? Doncs es tracta d'obrir el llibre que tinguis més a la vora per la pàgina 123 i escriure la cinquena línia o frase. Cal que diguis de quin llibre es tracta i donis les referències de l'autor.

Questo m'invita, questo m'assicura

con reverenza, donna, a dimandarvi

d'un 'altra verità che m'è oscura.

Dante Aliguieri, La divina Commedia. Paradiso. Milano, Oscar Mondadori, 2005

Ara només em cal passar-lo a 5 blocaires més:

Paco

Mohamed

Toni

Carme

Xavier

 (Segueix)

M'ha interessat molt l'article de Carme Valls publicat a El País d'avui. La presidenta de la Fundació Catalunya Segle XXI reflexiona sobre el comportament de la ciutadania en les passades eleccions a Catalunya. S'interroga sobre el significat i les causes de l'abstenció, com a renúncia a exercir un dret democràtic i, també, dels vots en blanc. ¿Què ha faltat? ¿Quins mecanismes s'haurien de posar en marxa per estimular la participació? ¿Com ha de ser el lideratge polític del segle XXI?

Us animo a llegir el seu article.

Quantes dones no van anar a votar el passat 1N? Alguna d’elles va pensar que només fa 75 anys que podem votar al nostre país? Per què malmetre un dret que es va aconseguir després de tantes lluites?

Sovint cal fer memòria del passat per interpretar el present i encarar el futur. El dret de vot per a les dones no va ser fàcil. Primer es va aconseguir per a les solteres emancipadees i les vídues, el 1924, durant la dictadura de Primo de Rivera. No podien votar les casades amb la increible raó d’”evitar les disputes entre cònjuges”.

Amb la II República es va atorgar a la dona el dret de ser elegible però no electora. Aquest dret va facilitar l’accés a les Corts espanyoles de Clara Campoamor i Victoria Kent. Una i altra defensaven postures diferents. La primera, decididament a favor i la segona, amb reticències, perquè creia que les dones eren majoritàriament conservadores i podrien votar en contra de la República. Sortosament Campoamor es va sortir amb la seva i l’1 de octubre de 1931 es va aprovar el dret de vot per a la dona.

Ara, 75 anys després, l’1 de desembre de 2006, s’ha aprovat una Proposició no de Llei sobre la commemoració del reconeixement del dret a vot femení.

Si al segle XX va ser un repte aconseguir el vot de les dones, ara, en ple segle XXI, el repte es la paritat. La dona continua encara sent invisible en consells d’administració, en els primers nivells de l’administració, en els òrgans legislatius i consultius del país.

Resta encara un llarg camí per aconseguir la paritat de gènere. La tasca de les pioneres encara està per concloure.

 (Segueix)

L’any Mozart està arribant a la seva fi. Hem commemorat els 250 anys del seu naixement a Salzburg, el 27 de gener de 1756. Avui es compleixen 285 anys de la seva mort en plena joventut, als 35 anys, esdevinguda a Viena el 5 de desembre de 1791.

Quin millor homenatge que la seva música? Die Zauberflöte va ser la darrera òpera que Mozart va estrenar, just un parell de mesos abans de morir. Ell mateix va dirigir l’estrena al Theater an der Wien de Viena el 30 de setembre de 1791. La magnífica ària de coloratura per a soprano de la Reina de la Nit, Der Hälle Rache kocht in meinem Herzen, fa justa memòria de la seva genialitat.

El conseller Ernest Maragall és el responsable d'impulsar la política educativa del govern d'entesa, dibuixada, a grans trets en el document programàtic.

El primer i gran objectiu és desplegar i consolidar el servei públic d'educació. Això implica que la xarxa de centres al servei públic educatiu ha de ser entesa com la concurrència entre la iniciativa pública i la iniciativa privada amb voluntat social en l’àmbit educatiu, que suposi per a la ciutadania un autèntic servei públic en educació, i sigui capaç de crear les condicions perquè la igualtat d’oportunitats i la llibertat siguin reals i efectives.

El servei públic educatiu ha d’implicar, consegüentment, centres amb autonomia, caracteritzats per la seva qualitat, integració i innovació, que comparteixin les mateixes obligacions i responsabilitats, que escolaritzin en igualtat de condicions els alumnes de necessitats educatives especials i d’incorporació tardana.

Parlar d'autonimia de gestió és, també, parlar de reforçar les responsabilitats directives, d'estimular el compromís del professorat amb perspectives de progrés professional i de consolidar la participació de la comunitat educativa.

El Pacte Nacional per a l'educació ha iniciat aquest camí. Ara toca desenvolupar-los i, sobretot, des del nou marc estatutari, fer possible la Llei d'Educació de Catalunya, que el nou govern preveu per a finals de l'any vinent, una llei que sigui realment -com es diu en el document del pacte- “una oportunitat per consolidar un projecte educatiu de país que garanteixi el dret a l’educació de tots els ciutadans i de totes les ciutadanes i que, prenent com a fonament la igualtat, l’equitat i la justícia social, els ofereixi una educació gratuïta i de qualitat”.

L'article de Fabricio Caivano, avui, publicat a El Periódico, centra les seves reflexions en una de les primeres declaracions del conseller Maragall, sobre el repte l'excel·lència del nostre sistema educatiu.

 (Segueix)