Tornem a parlar d'una producció de la casa de Maranello. No es pot dir que sigui una novetat, si no tot al contrari, un clàssic. La seva simplicitat de línies li dona una gran elegància. Es tracta d'una barchetta de finals dels quaranta, on queda reflexat l'esperit Ferrari a la perfecció: l'ambivalència entre l'ús quotidià i la competició.
El disseny de aquest magnífic biplaça surt del llàpis de la firma milanesa Tourig. Es presenta al Saló de l'Automòbil de Turí a l'any 1948, on Ferrari hi participa per primera vegada com a tal. La MM correspon a la mítica carrera de la Mile Miglia. Sota d'aquest vestit d'alta costura, apareix un xassís format per una sòlida estructura tubular, amb creu central i petits tubs laterals, que li dona una gran rigidesa i lleugeresa (Superleggera).
Munta el motor V12 a 60 graus de 1995 cc. dissenyat per Colombo. Desenvolupa 140 cv. gràcies a l'alimentació proporcionada pels tres carburadors Weber 32 DCF. Els frens són de tambor d'alumini per a treure pes i disipar millor l'escalfor. La suspensió davantera és independent i la posterior de ballestes. La caixa de canvis té 5 relacions i marxa enrera. El pes del conjunt en ordre de marxa és de 648 kg. Es fabriquen 46 unitats entre 1948 i 1953.
Les llades de radis Borrani, el volant de fusta Nardi i la tapisseria de cuir són els refinaments de l'època. L'abundant presència de rellotges en el tablier, fan que el pilot estigui en tot moment al corrent dels paràmetres del motor. El manòmetre de pressió de l'oli i el comptavoltes situat a l'esquerra, al costat de la palanca de canvis, ens indica que es tracta d'un cotxe de competició. El volant a la dreta és un altre tret característic d'aquesta època, en que el perill a la carretera no estava en el cotxe que venia de cara (pocs en venien), si no a les cunetes de les estretes carreteres. Res a veure amb els costums britànics.
MODEL 1/32:
Fabricat per la casa catalana NINCO, es comença a comercialitzar a mitjans dels noranta. Pot ser en aquest moment ens pot semblar una referència certament espartana i sense gaires refinaments tècnics, però si ens situem quinze anys enrera, l'evolució crec que és notòria, tenint en compte que des dels anys seixanta i setanta, amb EXIN, no hi havien hagut gaires millores tècniques ni estètiques en els motlles nacionals.
Al llarg del anys, s'editen quatre referències amb diferent decoració. La primera en sotir és la corresponent a Le Mans 1949, nº 22, de color vermell. Pel meu gust, el més bonic, ja que llueix el color vermell fosc dels primers cotxes ideats per Enzo, com ara l'Auto Avio Construzione 815, primer cotxe fabricat per Ferrari després de marxar d'Alfa Romeo, però que encara no portava il Cavallino sobre del capó motor perque així ho tenia pactat amb la casa del trèvol.
Sable Solesmes 1954, nº 87, color blau clar. Un color que al principi costa d'agradar, però que al final t'enamora.
Rally Catalunya 1997, nº 97, color blanc. Editat l'any 1997 en motiu de la carrera catalana, inclosa en el Mundial de Rallyes.
Versió stradale bicolor, color verd-lila. Versió totalment de carrer, una mica snob.
Els quatre models es troben descatalogats en aquest moment. El seu valor al mercat de segona mà no és gaire desorbitat (uns 80-100 €). El que està una mica més valorat, no cal dir que és el commemoratiu del RACC 1997.
XASSÍS:
De pes més que contingut, té com a tret més rellevant la independència amb el motor, doncs aquest va muntat en un adaptador que es fixa al xassís mitjançant un parell de Phillips, cosa que també permet una petita alteració de l'alçada i una lleugera modificació de l'inclinació d'atac. Aquesta solució, molt comú en el disseny de la marca d'Esplugues, permet l'utilització de motors de caixa llarga amb més par motor i punta. Pel que fa a la resta, res d'especial.
Fixació a la carrosseria mitjançant dos Phillips, l'un anterior i l'altre posterior situats sobre l'eix longitudinal. La basculació es veu compromesa, no tant pels plecs longitudinals del xassís, si no per unes petites pestanyes a cada costat de la carrosseria, que la mantenen en equilibri respeste del xassís. Excessiu desplaçament vertical de l'eix anterior, cosa que dificulta el recolzament d'aquest sobre la pista. Bon control de qualitat que minimitza la presència de barbes de plàstic sobrer.
MECÀNICA:
Motor Mabuchi de caixa curta en totes les versions. A les primeres dona només 13.000 rpm. a 12 v., però a les darreres 14.700 rpm. a 14,8 v., amb un parell motor lleugerament superior. En tot els casos, munta un pinyó de 9 dents de bronze. La corona és de plàstic de 27 dents. El calibrat dels eixos i les llandes no és del tot dolent, més encara tenint en comte de que es tracta de model pràcticament de vitrina. La guia va a pressió i la connexió elèctrica és a través de cables, poc rígids, permetent un gir adequat de la guia. No porta càrrega magnètica de sèrie, que és el que toca en un clàssic.
CARROSSERIA:
D'una gran simplicitat, representa de forma acurada les línies generals del model 1/1. Els quatre colors que s'han editat corresponen al del mateix plàstic, tot i que en el bicolor, la zona verda sí que està pintada. Aquest darrer model és l'únic en que apareix la tampografia (gran detall de qualitat, el logo Supperleggera).
En els altres, la decoració és a base d'enganxines molt simples, clar que en aquella època la publicitat encara no havia fet acte de presència. Els cromats són molt correctes, tot i el regust que tenen de joguina, en especial la calandra.
Es troben a faltar petits detalls del model real, com ara intermitents i petites preses d'aire en el frontal. Absència total de barbes per defectes del motlle. Com en tots els models clàssics de NINCO, les llandes de 32 radis crec que, tot i ser de plàstic, donen una més que bona presència. Les gomes, les de sempre en els seus clàssics, tenen un aspecte molt a to amb les llandes. Pot ser es trobi a faltar els muntants laterals dels vidres, per acabar de tenir una major sensació de realisme.
Al cockpit està força ben detallat. S'hi troba a faltar la distinció de colors, cosa que només es dona en el volant. El tablier es redueix a una enganxina on s'hi veuen representats els diferents rellotges. El pilot té una bona representació pel que fa al motlle, però la pintura és força defectuosa. Cal destacar que en el model del RACC hi ha pilot i copilot amb casc rígid, mentre que en els altres tres, només hi ha el pilot enfundat amb el casc de cuir i les ulleres. Des del meu punt de vista, aquest darrer disseny és el que toca en un model de l'any 1948.
Detall d'agrair és que el copilot del RACC porta un mapa de carreteres plegat just deixant a la vista la part de Catalunya. A la cua del cotxe, la simplicitat també es fa evident, però el resultat és més que satisfactori per tractar-se d'un model de gran tirada. Aquest és l'únic dels quatre que porta placa de matrícula autèntica, mentre que els altres només hi ha el nom del model o simplement res. El clatell del pilot no acaba d'estar del tot ben resolt a nivell de motlle.
COMPORTAMENT EN PISTA:
Molt nerviós. El motor és més que suficient per a moure els 59 g. de pes del conjunt en ordre de marxa. El xassís tampoc no ajuda gaire degut a la seva rigidesa i el seu sistema de fixació. Tendència a aixecar la roda posterior interior a la corba, cosa que també es veu afavorida per l'excessiu recorregut vertical de l'eix anterior. El centre de gravetat està massa separat de la pista ja que les rodes tenen un bon diàmetre i el motor queda molt alt. No té gaire retenció, però espeny força progressivament des de molt avall. Cal tenir moltes mans per a no sortir-se de la pista i mantenir-lo a bon ritme.
SETUP:
Si no volem alterar l'aspecte del model ni fer cap modificació que l'alteri definitivament, no ens queden gaires recursos per a millorar el seu comportament. Descargolant 1/2 volta el Phillips posterior farem bascular lleugerament el xassís, i així perdrà una mica de brusquetat en el seu comportament. Limitant el recorregut de l'eix anterior amb un escuradents rodó, farà que es recolzi més bé sobre la pista (vegeu entrada "Afinat F250 GTO"). Uns pneumètics de sèrie desgastats convenientment, ens faran baixar lleugerament el CDG. També aconseguirem això posant llast a cada costat del motor, però les inèrcies augmentaran, tant a les acceleracions com sobretot a les frenades. Pels més atrevits, es pot canviar el motor per un Mabuchi de caixa llarga, però realment no crec que sigui necessari, perque baixarà el CDG però donarà unes prestacions massa radicals.
Un model que, si no ens fa por modificar-lo de forma permanent, pot arribar a ser un bon cotxe per a competir en les carreres de clàssics, ja que gaudeix d'una gran lleugeresa. Si no el volem per competir, és un bon cotxe per a fer dits. Complement ideal per a la nostra vitrina, doncs d'aquesta època no s'editen gaires referències de la casa italiana.
Força Scuderia!