Per Nadal i Any nou. Hem rebut felicitacions i també ne hem enviat; es una tradició que segueix amb el temps, son festes inoblidables i immensament nostàlgiques, per tothom.
La terra on neixes, torna amb imatges mentals, des de la infantessa, fins el moment que per conveniència, es produeix el desarrelament i deixes la Vila.
Als 1940/ 41, teníem entre vuit i nou anys, i veig els companys/es que jugàvem pels carrers del Raval, de La Barca, Cabo Rius, Masadora, Creu del terme (la punteta), Era Nova, la Capella,el Sequers, i el Matadero, (ara se’ndiu escorxador).
Érem espectadors dels sacrificis, de ovelles, cabres, bous i porcs; les primeres vegades que ho veies, t’esgarrifaves, però ho arribàvem a assumir amb normalitat, els matadors ho feien, perque la gen pogués menjar carn i botifarres.
Esperàvem que esbudellessin els porcs, per si podíem aconseguir que ens donessin, la “bufa”, sempre tocava lasort a algú, dels que estàvem presents esperant; sortíem corrent, am el trofeu a netejar-lo, amb l’aigua de la sèquia que regaven les hortes del xofárs, i després amb un canut de canya l’inflàvem, fèiem un nus al budell, i jugaven comjuguen ara els nens, amb els globus, de plàstic.
A l’Era Nova,(situada ala part baixa de la capella) jugàvem, al futbol, amb una pilota de draps, mol ben embolicats, enginy que substituïa a la pilota dereglament, que no estava al nostre abast.
Les guerres de pedres de la punta l’home, contra els de la plaça, eren reals i fins i tot ens fèiem sang, (al cap, era un trenc) que es curava sense cap punt de sutura. Si era sols un bony, l’hi posàvem al damunt una moneda de deu cèntims de coure, lligat ben fort amb un mocador de butxaca fins que es dissolia.
Corrent per tot arreu ens anàvem fent grans, fins quant ens en donarem compte, que havia arribat l’hora de deixar el col·legit (estudi), i començà a aprendre un ofici per treballà i portar un jornal a casa.
Els que tinguérem la sort de entrar a treballar a la Fàbrica, en diferents llocs, férem nous companys, amb els que compartirem, quasi mitja vida,d’aquesta època, ja hi ha més records de tota mena, que apareixen amb més claredat.
El que intento transcriure, m’he la fet recordar, una Contraportada deldiari, La Vanguardia,del dia 31/ 12/ 2009, on el periodista LLUIS AMIGUET, fa un interviu a
(Étienne Klein, físic teòric;assagista sobre el temps), quecomença Desitja’n una Feliç Dècada, temps cero – 2009/2010. I diu “ El temps es una presó que avança”.
També diu que la recepta contra l’envelliment mental, es viure contínuament la novetat.
Si ets capaç de viure intensament l’instant, sempre el vius de nou, ja que cap instant es igual alaltre.
Son la nostra peresa primer i la nostra supèrbia després, les que ens empenyen a creure tot lo viscut, i caure amb la fal·làcia de que ja sabem de tot, que ho hem viscut tot; que ningú ens pot ensenyar res.
Vaig conviure en diferents moments de la meva feina, amb un company de treball mes gran que jo, que anomenaré ” Antipol”.Quant parlàvem, i en algun incís dèiem, que el temps passava mol apressa,ell deia mol seriós, no sigueu, tan rucs, el temps no passa, som nosaltres que passem per damunt del temps.
Era mol treballador, no parava mai,es va fer la casa, on viviaamb la seva família, tenia un taller de fusteria al primer pis, a la planta baixa un magatzem pàrquing.
Era fuster sense límits, igual feia el bastiment d’una porta, que un moble luxós; entès en construcció, mecànica, electricitat; desmuntava i arrenglava rellotges, i radio transistors; tenia un hortet, que cultivava verdures a petita escala, un corral amb, gallines i coloms. També tenia carnet de conduir,cosa que l’hi va permetre treballà de conductor de vehicles del equip debombers, de la Fàbrica, fins als 65 anys.
“Antipol” practicava la recepta contra l’envelliment, que exposa el físic teòric, de 51 anys; (quant el assagista sobre el temps, encarano havia nascut).
El seus consells eren sentencies que sempre es complien.
També deia que viure comporta un risc, i mai ningú aconseguirà viure sense cap risc.
A mi no m’agradava massa, com s’expressava, era clar i contundent, no el preocupava si la seva sentencia no agradava als presents.
L’onze de juliol del 1991, la Direcció de Fàbrica va proposar la jubilació anticipada, abans del 65 anys, i semblava una bona ocasió, per deixar la pressió psicològica a la que mols treballadors estàvem sotmesos; representava una alliberació, que ens podria allargà la vida, i ell ens va dir, que acceptar una jubilació, sense haver cotitzat el 100% a la seguritat social, ens portaria mols problemes, tant morals com econòmics, i tots els que no seguirem el seu consell, sofrim les conseqüències.
Quant sorgirenels primers atacs de l’Empresa, contra els jubilats, ell ens va recordar, que ens ho havia dit.Ja s’estava complint la sentencia.
L’espai de la seva presó temporal, devia estar plena de tot, fins asobreeixir, crec que a la seva manera fou feliç.
Ens va deixar per sempre ja fa mols anys. Però filosofant una mica, penso que no moriràdel tot mentre algú, el recordi. Algun company de treball d’aquella època, endevinarà de qui parlo, nohem sento autoritzat a dir el nom complert.
Començo a
viure el primer dia de la nova dècada; , visualitzo i escolto, (a
les onze i quart del matí per TVE,) el tradicional concert que
L’Orquestra Filharmònica de Viena, emet des del Palau Imperial de
la capital austríaca, Dirigida per Georges Pretre.
Fins fa pocs
anys entre Nadal i Cap D’any, assistia a concerts en viu, no soc
un entès però la música m’ha fet passar hores meravelloses.
Ara per
comoditat ja fa uns quants anys , que no surto de casa quan es fa de
nit; els millors concerts es fan sempre a partir de les onze del
vespre, hem quedo a casa ben conformat.
Havent
format part activa d’un Orfeó mes de 40 anys, conec el valor de
les notes del pentagrama, i de oïda noto tan els canvis de to, com
la desafinació si es produeix, en algun moment de les
interpretacions, en això no pretenc fer cap crítica musical, però
si vaig observar una diferencia amb els concert dels altres anys, de
caire humà.
Quant havia
transcorregut uns dos quart d’hora del concert, no m’havia
commogut cap melodia, no sentia res, i hem vaig dedicar a observar
que podia ser; no m’agradava, el somriure del director, ni el
gestos interpretatius; el salvava la bellesa floral del Palau, que
mol seguit apareixien en primer pla.
Vaig
continuar mirant als components de la formació un a un, i a la
tercera volta hem dong compte, que en un grup tan nombrós,
d’intèrprets instrumentals, sols hi havia una dona que tocava el
violí.
La ment
humana, corre tant o més apresa que la llum, hi vaig visualitzar
temes, de l’obra de
Stieg Larsson “Els homes que no estimaven les dones”.
Desenvolupada a Suecia, i això era Austria, però com no estava
integrat al concert, vaig canviar de canal.
Passo a TV3,
i apareix la “Simfònica de Cobla i Corda de Catalunya”
interpreta’n el concert de Cap D’Any des de Figueres. Allí hem
vaig quedar fins al final, vaig tenir una bona entrada d’any
musical, distraient-me dels mals pensaments, que m’havien, envaït,
escolta’n el concert de Viena.
La Sifònica,
Catalana no essent tan nombrosa, com la Filharmònica de Viena, tenia
com intèrprets instrumentals set dones, i vaig pensar els catalans
estimem més les dones que els austríacs.
Alguna cosa
passa amb la música d’Strauss. El Diari de Tarragona del dia 5 de
gener a la pàgina 39, hi ha un titular que diu “Tarragona se
aleja de Viena” L’Strauss Festival Orquestra, no va omplir
ahir el Palau de Congressos, la seva actuació fou excel·lent i tot
i això sols es van ocupar 200 seients de tota la seva capacitat.
Hem de
destacar que el concert de l’Associació de les Joventuts Musicals
de Tarragona, el passat dia 29 de desembre, pràcticament va omplir
el Palau.
I jo dic,
es que Catalunya es una nació, amb personalitat pròpia, i ens
movem.
Necessitem
aprendre encara, però amb el temps necessari es faran, concerts
tant o mes ostentosos que els de Viena.
Les meves dos netes, hem varen dir, iaio vés a veure-la que t’agradarà.
Elles saben que soc un entusiasta, de la ciència-ficció, sobre tot dels
descobriments extraterrestres.
Si, la vaig visualitzar ahir mateix, hi hem va agradar moltissim . Em va
convèncer de que el futur de la humanitat, està a l’espai.
En arribar a casa, agafo el diccionari que tinc del 1958, i busco la
paraula títol de la pel·lícula i diu així: AVATAR. Nom donat en la mitologia
hindú a cadascun dels descensos d’una deïtat a la Terra, i la seva encarnació
en un home o animal. Transformació, canvis d’estat d’ànim, capgiraments
econòmics, etc., per que passaalgun
individu o una societat.
Ara en passa alguna cosa semblant en la Globalització.
La noticia en que es confirmava que a la lluna hi ha aigua, i tot seguit
explicaven que no s’utilitzaria per veure, que serviria per transformar-la amb
energia; hem va fer pensar, que si els científics ja estan preparats per fer energia del aigua a la lluna, perquè
no apliquen el descobriment ara aquí a la Terra ? el preu del petroli s’estabilitzaria.
Avui acabo de llegir EL VENCEDOR ESTÁ SOL, de Paulo Coelho.
L’autor pretén descriure la forma de viure de les persones amb un podereconòmic sense límits; causa’ns dels desgavells politics, de corrupció, de lasocietat.
Curiosament a Catalunya, Espanya, i a quasi tots els països del mon, emergeixenles puntes dels icebergs de la “Corrupció” política.
La seva hipotètica visió del tema, m’ha fet brollar records, d’alguns fets dela meva breu vida política, que hem va tocar desenvolupar a Flix, abans i durantla transició. Tot era mol difícil hi de infinits punts de vista,però no espodia perdre el tren d’uns projectes, que havíem de aconseguir, per que laformació de la joventut es pogués realitzar tota a la Vila.
Marxar a estudiar fora tenia un preu econòmic i moral mol alt; cosa que esva aconseguir, fent alguna visita a persones influents, hi ho varem fer, aixòsi, amb molta discreció, cosa que avui seria quasi impossible.
Tot seguit escric, el que he subratllat llegint l’obra.
A causa del èxode sense precedents dels països pobres, on els genocidisestan a l’orde del dia; buscant un lloc per viure civilitzadament. El sistemaeconòmic presenta símptomes d’exhauriment, hi ha grans fortunes que es comencena arruïnar.
Centenar de milions de persones viuen per sota dels límits de la pobresaabsoluta.
Sorgeixen malalties noves. Les antigues encara no les hem controlat.
El Poder només conversa amb el Poder. Eviten les guerres que no sonlucratives, i estimulen l’agressivitat entre països o empreses quant creuen queaixò els proporcionarà més poder i més diners.
Fingeixen que son feliços encara que siguin ostatges del seu propi èxit.
Per mol que es corri, ningú pot fugir de les dues presencies més importantsen la vida de qualsevol ésser humà: Déu i la mort.
Déu acompanya els nostres passos enfadat, perquè veu que no prestem atenció al miracle de la vida. I la mort.
Un home de la superclasse, es algú amb amics falsos i mols enemics.
Son els que mouen els fils dels seus titelles i fan que se sentin lespersones més privilegiades i cobejades del planeta, fins que un dia per unmotiu qualsevol, decideixen tallar els fils i els ninots cauen sense vida isense poder.
Però l’esperit no te nom, es la veritat pura, que habita un cos durant unperíode determinat, i algun dia el deixarà. L’essència de la vida és aquesta:la capacitat d’estimar.
Hi ha una malaltia de la son que es pateix a l’Àfrica, i una mol semblantque ataca l’ànima- i es mol perillosa perquè se t’instal·la sense que ten’adonis-. Així que notem el més petit senyal d’indiferència i faltad’entusiasme pel proïsme alerta!
L’única manera de prevenir aquesta malaltia és entendre que l’anima pateix, pateix mol, quantl’obliguem a viure superficialment.
A l’anima l’hi agraden les coses boniques i profundes.
La moda es el vestit de la carn, encara que també reflecteix en gran mesurael que vol dir l’esperit.
Normalitats, que en realitat no tenen raó de ser.
-Tenir normes per a la guerra (convenció de Ginebra)
-Comparar objectes com cotxes,cases, roba, i enfocar la vida en funció d’aquestes comparacions, en lloc deprovar d’esbrinar l’autentica raó del fet d’estar vius.
-Creure’ns absolutament tot el que està imprès.
-Invertir mol en la bellesa exterior, i preocupar-nos poc de la bellesainterior.
-Utilitzar tots els mitjans possibles per demostrar que, tot i ser unapersona normal, estàs infinitament per damunt dels altres essers humans.
-A mesura que us feu vells, penseu que sou els amos de tota la saviesa delmon, encara que no hàgiu viscut prou temps per saber en què us equivoqueu.
-Anar a una festa de beneficència i creure que amb això ja heu fet prou pereliminar les desigualtats socials del mon.
-Creure que els altres sempre són millors en tot: son més guapos, mésllestos, més rics, més intel·ligents. Es mol arriscat aventurar-se més en lladels nostres límits val més no fer res.
-Casar-te amb la primera persona que t’ofereixi una posició social. L’amores pot esperar.
-Deixar les coses més interessants de la vida per quant ja no tinguisforces per fer-les.
-Creure que és possible estar segur de tot el que has conquerit.
-Estar convençut també que l’agressivitat i la falta de cortesia amb elsaltres son sinònims d’una personalitat mol forta.
No et posis a riure, tot això i més, es el que consideren normal moltespersones, hi que ho assumeixen a ullsclucs.
Vanitat de vanitats, tot es vanitat, i no hi ha res de nou sota la capa delsol, ja ho deia Salomó fa més de tres mil anys.
Qui canvia el mon? La Superclasse. Els que fan i desfan. Els que influeixen en laconducta, el cor i la ment del nombre més gran de persones possible.
Ells creen les guerres, però no hi lluiten. Si el resultat es positiu,reben tots els elogis. Si el resultat es negatiu, la culpa es dels altres.
L’armament l’entreguen als mercenaris i als soldats, provoquen un copd’estat d’una crueltat sense límits. Violen les dones, les criatures perdenpeus i braços per culpa de la munició fragmentada i assassinen tribus senceres.
Mentrestant, mol lluny d’allà- a Anvers o Amsterdam-, uns homes seriosos iconcentrats treballen amb afecte, dedicació i amor, aquets homes tallen enmolta cura les pedres, extasiats per la seva habilitat, hipnotitzats per lescentelles que van sorgint en cadascuna de les cares noves d’aquell tros decarbó transformat pel pas del temps. Tant se val l’origen dels diamants,l’important es que brillin.
En aquest mon l’únic que s’ho mereix tot es l’amor.
En festes benèfiques utilitzen la misèria com a mitjà per ser cada vegadamés rics.
“El talent és un do universal. Però cal mol de coratge per utilitzar-lo”.
Hi ha un proverbi àrab que diu “ Beneit sía el qui dona ales i arrels alsfills”.
Necessitava les arrels perquè hi ha un lloc on naixem, aprenem una llengua,esbrinem com superaven els problemes els nostres avantpassats...I en un momentconcret, ens convertim en responsables d’aquest lloc.
Necessitem les ales perquè ens mostren els horitzons infinits de laimaginació, ens porten cap als nostres somnis, ens condueixen a indretsllunyans.
Son les ales, les que ens permeten conèixer les arrels dels nostressemblants, i aprendre
amb ells.
Posat a resar i demana a Deu que t’inspiri.
Ara no es la guerra el que amenaça el mon sinó uns problemes mediambientalsgreus. Cada vegada que llegeix als diaris o a les revistes que els politics desempre utilitzen l’escalfament global o la destrucció del medi ambient com aplataforma per a les seves campanyes electorals. “Com podem ser tan arrogants?El planeta és ha segut i serà sempre mes fort que nosaltres. No el podemdestruir; si anem més enllà d’uns límits determinats, ell s’encarregaràd’esborrar-nos completament de la seva superfície i continuarà existint.
Però que hi farem, es això el que indiquen els estudis de tendències, dela moda, que s’han d’adaptar als desitjos dels consumidors.
Quant ets jove, sempre tens el mateix somni: salvar el mon.
Però uns altres decideixen que es possible participar en alguna cosa queprodueixi un canvi en la societat i en la manera com entregarem el món d’avui ales generacions del futur.
Però una cosa es certa: els delinqüents sempre van a mols passos mésendavant de les autoritats i la fiscalització.
La gent es tanca en el seu mon egoista, fan plans que no tenen en compte elpròxim, es creuen que el planeta és un territori que s’ha d’explotar, segueixenels seus insti’ns i desitjos sense dedicar absolutament cap esforç al benestarcol·lectiu.
Un poeta portuguès diu “El quereflecteix el mirall és la veritat; no s’equivoca per que no pensa. Pensar ésessencialment, equivocar-se”.
Bones intencions, virtut, integritat... Que es això, exactament? Personesque es consideraven íntegres perquè obeïen el seu govern, van construir elscamps de concentració a Alemanya.
El pecat per al bé es una virtut, la virtut per al mal es un pecat.
La Maldat Absoluta té un cor de criatura, que no es gens responsable dels seus actes, i sempre està convençuda que te raó.
“Tots els éssers humans son iguals!”. No es veritat: tots els éssers humansson diferents, i han d’exercir el dret a la diferencia fins a les últimesconseqüències.
Per a la societat, la vellesa es un estigma, no un senyal de saviesa.
Tothom creu que una persona que ha superat la barrera dels cinquanta anys jano està en condicions de moure’s amb la velocitat amb que funcionen les cosesen el mon actual.
Es clar que no pot córrer tant com abans i que necessita ulleres perllegir. Però resulta que te la ment més esmolada que mai - si més no - s’ho vol creure.
Acumular amor porta bona sort, acumular odi porta calamitats. Qui noreconeix la porta dels problemes, la deixa oberta, i les tragèdies hi entren.
Els Vencedors han arribat al cim i s’adonen d’una cosa que abans ni els haviapassat pel cap: no poden estar sols.
No suporten la companyia del marit o de la muller, necessiten estar en unmoviment continuo, creuen que encara són mol diferents de la resta de lahumanitat – encara que hagin descobert que d’ençà que es van jubilar, la sevavida quotidiana és tan avorrida com la de qualsevol persona de classe mitjana:esmorzar, llegir els diaris, una becaina, sopar televisió. Acceptar la majoriade les invitacions a actes socials i esportius de cap de setmana. Van devacances als llocs de moda (“ encara que s’hagin jubilat, encara creuen que hiha una cosa anomenada vacances”)
¿Que en faré, del meu futur, ara que tinc tot el que desitjava?
Es una novel·la de ficció impactant,demostrant que a la vida tot te un preu, que s’ha de pagar. Tothom te dret a guardar la vida privada alsoterrani de la memòria.
No se de cert si soc un perdedor encara faig camí. Però ara malgrat tota latecnologia que tenim a l’abast, reconec que soc vell, i no estic a l’alturadels reptes del temps moderns; m’entristeix pensar amb el complicat futur que deixaremper les properes generacions, a causa del desastrós present que vivim...
I hem quedo meravellat dels descobriments científics que sorgeixen enpresent dia a dia.
¿Hi haurà alguna ment prodigiosa capaç, de capgirar als Vencedors actuals,per intentar salvar el futur de la humanitat?
La Realitat es inimaginable. Ho diuFrank Wilcze. Físic Premi Novel 2004 :
Tot el que llegeixo, quant puc, està envaït de ficció en proporcions molt calculades, perenganxa al lector, i la veritat es que l’escriptor que ho aconsegueix, guanya molts diners.
Acabo de llegir a“José Luis Sanpedro” escriptor nascut a Barcelona, però que es un rodamón. Totes les obres seves que he llegit, ho he fet sense pauses , no paro fins a la fi, i mai m’han deixat indiferent.
Ara hem refereixo a“La senda del drago”, (BESTSELLER)que casualment transcorre a l’illa de Tenerife, on Teresina i jo, viatjarem al mes de setembre del 1997.
Es que quasi tot el que nosaltres varem descobrir ho miràvem sense assaborír la realitat del que era. No ens havíem preparat per adelitar-nos amb les meravelles naturals quetrobaríem allí.
Sanpedro, ho aconsegueix ara al 2009.
Nosaltres arribarem a mirar el mil·lenari Drago, mol apropats, en va semblar un arbre únic, però no sabíem que la seva sàvia era vermella com la sang, ni que el seu origen fos herbívora.
Avui mateix espiga’n un diari trobo una publicitat de “NuevaRumasa” que ha adquirit l’hotel de cinc estrelles SEMIRAMIS, on estiguérem hostatjats aquells dies,construït sobre un penya-segat molt negre, del oceà atlàntic, (casualitat però les cosses sonaixí);
La terrassa del’habitació donava cara al mar, i laprimera sorpresa fou que el Sol pel matí mirant al mar, sortia per la dreta, ion vivíem a la Pinedade Vilaseca, la terrassa també donava cara al mar, i el Sol sortia perl’esquerra. El cargol que fa l’aigua al desaigua el lavabo, gira a l’inrevés deles agulles del rellotge, i a la Pineda de Vilaseca gira com les agulles del rellotge; soncosses elementals que s’han de viure.
Amb excursionsprogramades, visitarem tota la illa, les platges son de sorra de diferentscolors, a causa de les erupcions del Teide, des de la negra, amb diferents tonsgrisos fins a la blanca.
Visitarem plantacions de plataners, i al hotel, totes les menjades, eren precedides per un centre de diferents fruites, on els plàtansdestacaven artísticament, i eren mol bons.
Després de tants anys la màgia narrativa de “Sanpedro”,m’ha fet reviure com un infant, les meravellesque varem mirar sense, veure per la presa que portàvem.
Això mateix llegint diferents obres d’escriptors importa’ns, els el hi deu passar a les persones que han viatjat per tot el mon.
La vida,de la Terra estabasada amb l’oxigen i l’aigua.
L’any 2009 del segle XXI, Els científics confirmen que els humans contaminem, sense control, l’aire i l’aigua del planeta, i que l’augment del Diòxid de Carbó a l’atmosfera, es una de les causes principals del canvi climàtic, que sofrim actualment.
La manca d’oxigen a l’atmosfera que respirem, i la contaminació dels rius que ens abasteixen d’aigua dolça, per beure; es una disbauxa, fruit del egoisme humà.
Però ni els defensors dels drets humans ni els ecologistes, coincideixen en una solució comuna que ens convenci a tots plegats, para que personalment tothom assumeixi la seva responsabilitat, per evitar activament la destrucció de la Terra.
La feina que tenen els politics, es protegir la salut dels ciutadans i preservar l’entorn; el fet real, es que no hi ha combustió sense oxigen i es urgent disminuir el consum si no volem acabar amb l’aire .
¿Per que se’n parla tan poc del excessiu consum d’oxigen, principal motiu de la reducció del gruix de la atmosfera; i posen tan de relleu l’augment de anhídrid carbònic a l’ambient?
Ara tinc setanta set anys, i alguns dies em sento cansat, però el que mes em crida l’atenció, es que la gent jove també es sent aixi , amb un cansament constant.
L’obtenció de la energia necessària per fer qualsevol esforç, es fa mitjançant la transformació dels aliments que digerim, transporta’n els nutrients essencials per la sang fins als músculs, l’oxigen que respirem acompanya als nutrients per crear la combustió i produir energia. L’intercanviï de oxigen- diòxid de carbó, es fa als pulmons, i si l’aire que respirem està contaminat, la manca oxigen, podria ser la causa (d’aquest cansament tan generalitzat).
L’esser humà necessita consumir de 8 a 10 litres d’oxigen per minut en estat de repòs, però si es practica exercicis pot augmentar de 50 a 100 litres per minut.
El 27/ 07/2009 09:46 H, els astronautes de la Estació Internacional, mitjançant una conferencia des de l’espai,expliquen que els preocupa mol, com veuen la Terra per la ventanilla del transbordador. L’astronauta canadenc Bob Thirsk, ho compara amb el que va veure, l’ultima vegada que va estar en òrbita ara fa 12 anys, i diu que es sen intimidat quant veu la fina atmosfera que envolta el planeta, ell creu que ha perdut mol gruix.
Els astronautes també veuen el efectes de la destrucció humana a sobre el planeta.
Seria millor, que tot fos una percepció dels que miren per la ventanilla, ja que es cert que tothom veu el que vol veure.
Estudis demogràfics realitzats per (INET) francès, diuen que actualment pot haver
6.477 milions de persones, que consumeixen un mínim de 8 litres d’oxigen per minut, totalitzant un consum aproximat de 74.615 040 000 milions de m3.d’oxixen/dia.
Tots els motors d’explosió, que cremen combustible, de la classe que sigui, necessiten l’oxigen de l’aire per inicia la combustió, expulsa’n diòxid de carbó, i micró partícules sòlides que contaminen l’atmosfera que respirem.
Si es pugés comptabilitzar, el consum d’oxigen, de la totalitat dels motors d’explosió o de reacció, de tota mena, instal·lats en motos, cotxes, vaixells, avions, etc. Segurament el nombre de m3/ d’oxigen consumits, ens deixaria esfereïts.
“Economia & negocios” del Diari de Tarragona del 26 d’abril de 2009, publica que “Messer Ibérica de Gases”, posa en funcionament al Morell una nova planta de fraccionament d’aire capaç de produir 12.000 m3/ hora d’oxigen fins un màxim de 20.000. Actualment la capacitat de producció diària de Messer, en les seves plantes de Vila-seca i el Morell, es de 550 tones, d’oxigen, 900 tones de nitrogen i 26 tones d’argó, que treu de l’atmosfera de la zona.
El 23 de juliol del 2009, el Diari de Tarragona, a la pàgina 07, publica que “Una nube de óxido de nitrógeno cubre el cielo de Tarragona”; procedent de la planta de àcid nítric del complex de Ercros; i el Delegat del Govern diu que de la fuga del dia 22 de juliol, les estacions, que controlen la contaminació del aire (no detectaren cap índex que passes els límits de vapors nitrosos que estan permesos).
Això vol dir que hi pot haver d’altres gasos que tampoc passen aquets límits, i estan barrejats amb l’aire que respirem; el mateix que consumeix Messer, per fraccionar els tres gasos que comercialitzen, i que formen part del residus que queden després del fraccionament.
Si esta barreja de gasos sobrants, els tornen a l’atmosfera, es una contaminació que altera contínuament i de forma alarmant la nova barreja del aire que respirem, en aquest microclima tarragonès.
La definició que feia de l’atmosfera “Don José Dalmau Carles, en la enciclopèdia cíclico pedagògicade Grado Medio, Edición del 1945”, era així:
L’atmosfera es la capa d’aire que envolta la Terra, es absolutament necessari, per a la vida dels animals i de les plantes, el gruix es desconeix, però pot superar els 80 Km.
Es compon aproximadament, de 21 parts de Oxigen, 79 de Nitrogen i una petita quantitat d’àcid carbònic i vapor d’aigua.
La nova definició que es fa des de FAQ de química i física del aire, amb dades 1998-2008, es més complexa i diuen que l’aire que respirem el formen la barreja dels gasos següents:
Nitrogen (N2), 78 %. Oxigen (O2), 20 %. Gasos nobles, (els que mai es combinen am cap element) 1 %. Diòxid de carbó (CO2), 0,03 %. Aigua ( H2O ), 0,97 %.
Dels estudis confirmats l’any 1945, als analitzats el 2008, hem perdut un 1% de Oxigen i un 1% de Nitrogen, i apareixen gasos dels que mai havíem sentit n’hi parlar-ne.
A l’estratosfera les radiacions solars, a partir de l’oxigen, formen ozó (O3); si falta oxigen a causa del descontrolat consum que en fem, el forat del ozó, que es el responsable del escalfament de la terra, es farà mes gran.
S’haurien d’aturar aquest consums incontrolats, d’oxigen, que contaminen tot l’aire que respirem, causant malalties cròniques, al sistema respiratori, provocant fins i tot la mort.
Es urgent reduir el consum d’oxigen, de les industries, i dels mitjans de transport de tota mena; netejar l’aire que respirem, salvaria moltes vides.
Caminant per les voreres de la ciutat, de cop, rebem el xorro d’aire calent que surt per unes finestres amb unes persianes inclinades, per evitar l’entrada d’aigua si plou, i estan tan brutes, que podrien inclús ser punts infecciosos, dels virus que arriben per l’aire.
Son tòxiques les fumigacions amb insecticides, els ambientadors que disfressen les males olors, els esprais de tota mena, pintures amb dissolvents clorats, la desinfecció de l’aigua de les piscines amb cloro, que torna tot a l’atmosfera, envaint un lloc a l’aire que respirem.
La llista de productes contaminants, seria mol llarga, ho deixo aquí.
Però el que no puc deixar es el que denuncien alguns periòdics.
“el Periódico”del divendres 24 de juliol del 2009, a la seva columna El bitllet, Manuel S. Jardí fa públic l’últim informe no rebatut, d’Ecologistes en Acció ens posa al dia a falta d’informació oficial, de la qualitat de l’aire que respira la població establerta a les grans ciutats i àrees metropolitanes, causa 16.000 morts cada any i ningú s’alarma.
“el Periódico”, del dimecres 29 de juliol del 2009, deia que l’alt nivell de partícules contaminants que es troben en suspensió en l’aire de l’àrea metropolitana de Barcelona provoca cada any 3.500 morts, segons un estudi fet públic pel Centre d’investigació en Epidemiologia Ambiental.
“el Peródico”, del divendres 4 de setembre del 2009 a les pàgines 20 i 21, Antonio Madridejos diu que L’ONU augura un cataclisme si el canvi climàtic no es frena aviat.
He sobreviscut a la guerra civil espanyola, l’any 1936 tenia quatre anys.
La postguerra; d’un sofriment descriptible, del que ara no en diré res.
També a les conseqüències de la segona guerra mundial.
Vaig treballar a la planta de Ercros de Flix durant 44 anys, i 27 anys a les plantes que mes contaminaven,tan l’aire com l’embassament del riu Ebre, i me en vaig lliurar malalt, però sortosament viu.
Assumeixo la responsabilitat que em toca, per complir cegament, les ordres d’aquells directius tan exemplars que últimament ha publicat La Veu de Flix. Tots dirigiren la fàbrica, mol be però sense un àtom de consciencia ecològica ni visió de futur, això es el motiu, de tenir-la avui inoperant.
Potser ara viuen mol be, a qualsevol lloc, lluny de la contaminació, com jo mateix a Reus; però som els responsables de tot el que ara passa, a la mol lleial i noble vila de Flix, a causa de la fàbrica; cosa que assumíem per que tots, necessitàvem conservar el lloc de treball i el sou corresponent, esperant com sempre, que ens resolguin els problemes els de mes amunt.
¡I ara al Tarragonès m’ha de matar l’aire que respiro !, quina paradoxa.
¿Per que les
afirmacions amb referència als ovnis, ressorgeixen, periòdicament, corregides i
augmentades?
Es que no ni ha
prou, amb les noticies de la guerra de Afganistan, el viatge del Papa a Jerusalem,
la crisis global, el creixement de
l’atur, la grip porcina-(denominada grip A), i el Barça;per que a la contraportada de “el Periódico”
de Catalunya del dimecres 6 de maig, GASPAR HERNANDEZ, torni a actualitzar el
tema OVNI, entrevistant a Steven Greer,investigador del fenomen extraterrestre; un dels màxims especialistes amb una
llarga historia de proves d’extraterrestres que visiten la Terra.
Els pròxims 25 i
26 de juliol Steven Greer, vindrà a Barcelona, per participar en la cimera
europea d’Exopolítica, que pretén analitzar el fenomen ovni, i explicar “per
què no estem sols en l’Univers, hi no ho hem estat mai”.
Les afirmacions
mes rellevants, del testimoni que entrevista Hernandez, i que exposa sense
dubtes, semblen passatges de novel·la de ciència-ficció, amb una convicció que
deixa a mols lectors pensant altra vegada amb els Ovnis com fa 60 any; llegint tot
el que diu que diuen, els investigadors científics o afeccionats, que ell ha
contactat.
Jo en les meves
intromissions periodístiques, mai he posat en dubte que les persones que diuen haver-ho
vist, relaten la seva veritat. Però jo he passat mols anys de la meva vida,
escruta’n l’Univers a simple vista i mai he tingut la sort de veure res. Serà a
causa de la meva insignificança.
Algunes de les preguntes que avui actualitzen el
tema ovni:
¿Per que no es deixen veure?
Per que això
provocaria un gran pànic, son mes intel·ligents del que vostè pensa .
¿D’on venen?
Sabem que son interestel·lars
de fora del nostre sistema solar.
¿Que pretenen?
Crec i com jo més
de 500 testimonis, que han treballat per a l’Administració americana, que hi ha
civilitzacions extraterrestres que volen prendre contacte amb nosaltres, de
forma pacífica però encara no hi ha ningú que els hagi contestat. Els
extraterrestres ens truquen però ningú contesta.
¿Com canviaria la nostra vida?
Els científics
que col·laboren amb mi, han arribat a la conclusió que els ovnis no fan servir
ni gasolina, ni energia nuclear.
L’Univers està
ple a vessar d’energia electromagnètica. Al complex militar-industrial-dòlar-petroler
no li fa cap gracia que algú surti amb una meravellosa font d’energia
que deixaria obsolet el petroli i el gas del mon.
Frank Drake,
astrofísic, que porta cinquanta anys buscant senyals extraterrestres l’hi va
dir a IMA SANCHIZ, el 20/ 06/ 2008.
a la
Contra de La
Vanguardia, que el nombre de planetes habitables a la Via Làctia, es mol mes
gran del que es pensava; tema principal de una conferencia que va fer al
CosmoCaixa.
A mim’ha agradaria poder assistir com a oient a la trobada de la
cimera europea d’Exopolítica de Barcelona, dels pròxims 25 i 26 de juliol, per
veure com son estos científics, que sense proves irrefutables, afirmen la
realitat d’estos fenòmens.
De moment jo
seguiré pensant, que la totalitat de tot el que es diu dels Extraterrestres, es
fruit de la imaginació dels que escriuen relatant els fenòmens que diuen que
han vist , però es pura ciència-ficció, de la que mols com jo mateix, ens
agrada mol llegir.
Quant marxes del
teu poble, surts deixant les teves arrels plenes de perjudicis i por.
On vas per seguir
vivint, has de desenvolupar arrels noves, i no es fàcil, vius entre records i
projectes a la frontera entre el passat cert i la incertesa del futur, però si
et pares, quedes paralitzat en el lloc cero de la vida.
A la pàgina 13
diu, que només allò que està escrit conserva l’eternitat d’allò que es diu.
Coincidim; ja que
soc mol parlador i també escric, temes del meu passat, com em vénen a la
memòria.
¡Com arriba a
valorar la paraula! M’ha agradat mol, el que no m’explico, es com un escriptor
tan jove, es capaçde escriure una
novel·la de ficció, en el que aconsegueix introduir-me, a la trama com si jo
fos Pol, i jo tinc setanta sis anys.
Hem trobo tantes
vegades reflectit amb accions i fets de la meva joventut entre 13 i 18 anys,
del anys 50 a
Flix, que fins i tot ho trobo que no pot ser casual.
Verdaderament es
una rebel·lió contra el silenci, de la censura que la joventut, rebérem
inconscientment durant els 25 anys de pau, de la post guerra.
A la pàgina 14
diu, Les preguntes que em vaig fer durant la infància que havien restat
submergides en la inconsciència, ara suraven a la superfície... Qui soc qui
eren els meus pares.
Em vaig rebel-lar
per despit contra el passat, contra el silenci que havíem mantingut.
Fins i tot podia
afectar-me negativament. El millor seria continuar ignorant-t’ho tot.
Era la sortida
mes fàcil, i més practicada.
A la pàgina 19
diu, Sense paraules no hi ha records, no som res.
I a la pàgina 23,
diu viatja, coneix gent, llegeix i sobretot, escriu i escriu... Confiem molt en
tu... Però no tornis a aquest poble. Ves-te’n...
El poble està
maleït per ell, a causa de les famílies mes poderoses que formaven part
del“Glorioso
Movimiento Nacional”. Falangistes disposats a fer el que calgui, pel
regim.
A la pàgina 80,
descriu tan real com es desenvolupava, la setmana santa al poble, que a mi hem fan
recordar fets que quasi no s`els creuria ningú, i que ell no descriu.
Mols quesortíem de l’escola, amb 14 anys, per anar a
treballar, pensàvem, que havent llegit, “el
Don Quijote de Mancha, ja havíem llegit mol.
Però al poble
arribava llibres que escapaven de la censura, amb temes sobre sobre la
naturalesa humana, vegetarians, sexe, i d’altres que no recordo; els rebia
periòdicamentde Valencia un company de
treball, amb més cultura que nosaltres, “Santi”, ens els feia a mol bon preu, i
els llegíem, com si es tractes d’un fet pecaminós.
Les novel·les que
llegíem de butxaca, eren deMarcial
Lafuente Estefania, aventures del oest americà.
Tot el que dius a
la novel·la ho sofrírem la generació dels nens de la guerra, de la que jo formo
part, tots érem Pol.
Andreu, gracies
per haver escrit una novel·la de ficció tan senzilla i tan real, de la memòria
històrica del meu poble.
Desprès de visualitzar per televisió, els partit de futbol del Club de Futbol Barcelona – Ol. Lyon , i veure com Etó, estavellava tantes pilotes als pals de la porteria contraria, sense fer gol, vaig pensar, amb el que va dir l’escriptor americà Philip Roth, al (XLSemanal del 8 de març del 2009), envers l’atzar, on afirma que per ell, ho es tot. I que creu en Deu.
Un home i una dona s`ajunten i de sobte apareixes tu.
Com sigui que els humans no podem decidir, quant i on venim al mon, ens agradi o no. Seria just que ens deixessin decidir el nostre retorn, quant i com volguéssim, amb el mateix plaer.
Diuen que la humanitat esta feta a imatge i semblança de Deu, i cada persona es única i irrepetible.
Hem vist, avenços mèdics, que s`han demostrat, que el cine de ciència-ficció, amb blanc i negre dels anys 1945-50, que pensàvem irrealitzables s`han quedat obsolets
Podria ser que la sort, sigui l’energia, que mou l`intuïció humana?
Quant no invoques la sort, es debilita la connexió, es perden facultats irrecuperables, fins que falla totalment i es per la Vida?
Es segur que Deu es manifesta a sers humans triats (profetes) i reben les seves instruccions a cau d`orella, mentre ells les porten a terme, mitjançant la seva capacitat i saviesa.
Tot el que home es capaç d`imaginar tard o d’hora, acaba fent-ho realitat, al mateix moment que Deu, ho creu oportú.
Però diu que tot es atzar.
Ara em ve a l’esment, les publicitats als autobusos públics, de Londres , i de Barcelona finançats per associacions atees, envers l’existència de Deu.
Científics que investiguen els misteris de la vida, conscients o no de la existència de Deu, segueixen fent vertaders miracles i afirmen el seu poder, modificant al ser humà i perllongant-li la vida
La aprovació de la Llei de Reproducció Humana Assistida el 2006, va obrir la porta a la curació.
De enfermetats hereditàries. Així Xavier fou seleccionat genèticament per que no sofrís una greu infermetat hereditària, i el trasplantament de la sang del seu cordó umbilical, va servi per curar al seu germà que la sofria, al permetre-li fabricar cèl·lules sanguínies lliures del trastorn.
Ara es pot canviar el sexe de les persones, de home a dona i de dona a home.
Implantar vísceres i membres de persones mortes, a persones vives, allargant cada vegada mes la vida del receptor. Ja no podrem dir, (que mare no ni ha mes que una) ara ja hi ha fills que tenen dues mares biològiques.
Penso que els científics formen un conjunt espiritualment unit, per demostrar a la resta del humans la existència de Deu, i no troben la forma creïble de fer-ho.
Entre tant nosaltres molt desorientats, creiem en ells, com si fossin Deus, i això no es bo.
Per causes molt
justificades fa temps que no escric res al bloc, l’últim
el vaig fer el novembre del 2008.
Quasi sempre es el
resultat de la informació que absorbeixo, de radio, televisió,
diaris, revistes setmanals, i de tot el que cau al meu abast; i
escriure el que en penso, es una mena de gimnàstica mental.
He rebut la veu de F
L I X, del gener 2009, on es veu a la portada, les destrosses d’un
pi mol gran per l’efecte de la ventada que hi va fer.
“Naltros a
Flix, quan fa vent mol fort diem, (fot una ventada!)”.
On
sempre bufava mes fort, era a la “Ventonella”
i a la “Costa del Graner”.
Diuen que les ventades
seran mes violentes, a causa del canvi climàtic global.
Segons la
forma de manifestar-se, els huracans tenen noms molt xocants.
HURACÀ o
ESCLAFIT, es va desenvolupar per
Cambrils, Salou i Reus la nit i matinada del 2 de novembre, del 2008
causant moltes destroces, materials.
CICLON o
CICLOGÉNESIS EXPLOSIVA, aquesta
ventada va afectar a Tarragona, bona part de Catalunya i la cornisa
cantàbrica, el 24 de gener del 2009 , a més de les
destroces de tot el que trobava al seu pas, va causar una dotzena de
morts.
Aquestos fenòmens
no estàvem acostumats a veure’ls, però els
meteoròlegs diuen que es podran reproduir un parell de cops al
any.
¡Ara ja s’ha
de treballar en la prevenció!.
La resistència
dels materials, de totes les construccions
que es faran, s’han de calcular per aguantar les ventades que
poden arribar a mes del doble, de les que estàvem acostumats a
rebre, i la responsabilitat ha de ser, dels qui projecten i realitzen
l’obra, dissenyadors, aparelladors, arquitectes, enginyers i
constructors; han de ser capaços de construir, para quant es
presentin aquestos huracans passin sense trencar res.
Si al Japó i
als EEUU, construeixen gratacels para aguantar terratrèmols,
a Catalunya ara s’ha de construir tot per aguanta les “Ventades”
que vindran.
Tothom ha
d’aguantar la responsabilitat real que li toqui.
La matinada del 2 de
novembre, a Teresina la meva dona i a mi ,
ens va despertar, uns sorolls de tempesta i pluja, que mai aviem
sentit.
Vivim al quart pis
de la avinguda President Macià, davant dels jardins de “Mas
Iglesies”.
Obrirem la persiana
de una finestra de l’habitació, per veure el que passava, i
ens quedarem sorpresos.
Aquell fenomen era
espectacular, avia’m si ho podem explicar; el vent que feia,
barrejat amb la pluja, recargolava els arbres, com si volgués
fer paperines, al temps que sentíem un gran xiuli’t
musical, acompanyat per llamps i trons, mol forts; va marxar la llum,
estàvem a fosques, i una mica preocupats.
Que era allò
tan estany?
Va torna el llum i
va anar afluixant la virulència del fenomen, fins que va
quedar la cosa calmada, plovent mol intensament sense sorolls però.
A l’endemà
per tot Reus hi havia, arbres arrencat, i
moltes rames trencades dels que havien aguantat l’envit, parets
caigudes i senyal de tràfic tombades.
Ara ja sabem el que
va passar; un diari del 11 de novembre,
anunciava que, El Consorci d’assegurances es farà càrrec
dels danys que va ocasionar l’esclafit
a Salou.
Pues si
senyors, nosaltres no ho hauríem descrit de forma mes
entenedora, no era un remolí qualsevol, verdaderament era com
un ESCLAFIT.
El diccionari diu Esclafit
– donar cops sorollosos – posar-se bruscament a plora i riure.
La veritat, era una
tempesta poc comuna, si fou un huracà, era mol (esclafitós).
Els dies abans de
tot sans, la colleta de xiquets del carrer La Barca de
Flix, (de entre 9 i 11 anys), volíem descobrir els misteris de la
festa, i Planejàvem d’anar la nit de les ànimes, a espiar per
damunt de la paret que tanca el cementiri, per veure si era cert que
sortien de les tombes.
Els companys mes
grans ens deien, que ells ho havien vist, i eren
com unes llumetes daurades, que al sortir anaven soltes per tot
arreu, fins que clarejava el dia, moment que retornaven totes al
seu lloc.
No tinguérem
mai la ocasió de comprovar el relat, per que mentre fórem infants,
no ens deixaven sortir de nit, (i quant de mes grans ho poguérem
fer), al col·legit, ja ens avien explicat que el fenomen,
s’anomenava “Fuegos Fatuos”, i que res tenia que veure amb les
ànimes; us ben asseguro que m’hauria agradat mol veureu, ha de ser
impressionant.
Les castanyes
torrades les compràvem a la tia Mariana de Paco, que les venia, a la
porta de casa seva, al davant de la “Union
Social”, amb paperines de paper de diari, eren boníssimes.
De panellets, la majoria
dels companys no en menjàvem, era la dècada dels 40.
A passat mol de
temps, i anys enrere, amb els nostres nets,
Eloi, Maria i Montserrat, escollíem el dia mes apropiat, dos o tres
dies abans de tot sans, per fer panellets, i ho passàvem mol be, els
fèiem de moltes formes, grossos i petits.
Eloi el mes gran,
els feia mes perfectes, sobre tot els de pinyons, a Maria i
Montserrat, els encantava fer figures rares, amb xocolata, farina de
coco, cireres confitades de colors, a la iaia Tere l’hi tocava fer
els de codonyat, i jo era el forner, responsable de la temperatura i
el temps, per donar-li el color i la textura adequada,
per fer-los bonics i desitjables, cosa que sempre aconseguíem.
Desprès preparàvem
una bandeja ben guarnida, per cada
“família”, i tot quedava a punt per fer la castanyada amb
panellets, fets a casa.
Actualment, la
festa de tot sans, invita a recordar a les persones que ens han
deixat, (Teresina i jo, abans de la
data), férem la visita als cementiris,
de Flix i de Tarragona, on els tenim enterrats, netejant i guarnint
de flors, les tombes i els nínxols, amb la sana intenció de
torna-hi l’any vinent.
Observem, que moltes
tombes estan completament abandonades, tan les de famílies que
construïren grans monuments funeraris, com les de les famílies mes
humils.
Es nota un canvi
cultural, que res te a veure, amb la tradicional festa de tots sans
de la nostra joventut; es para tenir-ho amb compte mol seriosament,
per decidir ara, on volem que vagin a parar les nostres restes, ja
que avui no hi ha res inviolable, si no es
paga regularment, l’estipula’t, per la empresa funerària
municipal.
Ara els nets s’han
fet grans, i hem canviat la tradició, però amb els records
presents, seguim menja’n per tot sans, castanyes i panellets;
i referent a les ànimes ¡Algo hi ha!
Paulo Coelho, envers
l’acte d’escriure, mes o menys va dir;que
hi ha dos tipus d’escriptors, els que fan pensar i els que fan
somiar.
Senzillament
escriure al bloc, es una de les petites coses,
que em fa sentir una mica més present, dins de la meva
particular parcel·la global.
Amb tota
l’informació impresa que rebo cada dia a més de les
noticies radiofòniques, televisives i les de boca a orella, de
sobte penso alguna cosa, que aflora amb relació als temes del
dia, ho passo a la pàgina d’escriptori, i queda llesta per
publicar.
Escriure
el que penso,(lluny de la perfecció que desitjo tenir), em fa
sentir més viu, tractant de confondre al que porta el control
de la meva existència.
El meu amic Josep Masip,
em truca per telèfon, cada nova pàgina que publico al
meu bloc, hi hem fa la seva crítica personal, sempre mol
encertada.
La pàgina que
vaig escriure, en defensa de les corrides de toros, me la va comentar
mol positivament, i ara m’acabo d’assabentar, que el toro
“Idílico” que fou indultat pel torero de “Galapagar,
José Tomas” a la Monumental de Barcelona, el passat 21 de
setembre, es recupera mol satisfactòriament, a una finca, de
les terres del surt, anomenada “El Grullo” , no tots els toros ho
poden superar, ell ho a fet, i el cuiden tan be que es convertirà
am poc temps, amb un semental de incalculable valor.
Veieu com no tot es
negatiu.
Aquella tarda, el
torero i el toro, van entusiasmar als 18.000 espectadors, lluitant
entre el misteri i la màgia del toreig, apropant-se a la
perfecció, tractant de sobreviure, i ho aconseguiren, tant
“José Tomás, com Idílico”.
Mentre en Atapuerca
(Burgos), estan investigant els orígens del esser humà.
Als
EEUU, treballen amb Nanopartícules.
Els
descobriments, dels científics, filòsofs i alguns
profetes autodidactes, (que surten com els bolets de temporada),
intentant fer-nos empassar les seves intuïcions.
Els
humans, -(opinem tot el que ens han ensenyat a opinar)-. Però
poc a poc culturalment, anem canviant d’opinió, d’acord
als entrebancs de la vida real.
L’evolució,
a mi, m’ha permès deixar enrere , tradicions o costums que
no m’agradaven , i penso que moriré intentant ser millor
persona, ara i en el futur, tractant de eliminar els sentiments de
culpa emmagatzemats.
Ja fa uns quants
anys, que a mi hem sorprenen poquíssimes coses, deu ser per
que he presenciat personalment, uns quants miracles, als que
intueixo, possibles justificacions.
Hi ha gent
que no te res, (bens materials) i sempre estan de bon humor i riuen
alegrement, donant gracies a Deu pes qualsevol nimietat, assaborint
la vida, contagiant l’alegria per tot arreu.
Per que la gent
que ho tenen tot, necessiten psicòlegs, per recuperar la
alegria de viure?
Quin paper juga el
cervell, amb tot el nostre organisme?
Mantenir-lo alegre,
jove i àgil, a pesar dels anys, es impossible;
però, exercitant-lo i alimentant-lo adequadament, pot durar
mes temps, amb una certa normalitat.
Per on falla aquest
hipotètic consell? hi ha una llista
mol llarga de personatges públics importants, que han
exercitat moltíssim el seu cervell, hi han perdut tot el seu
magatzem de memòria.
El cardiòleg
Valentí Fuster i el psicòleg Luis Rojas Marcos, han
publicat recentment un llibre en el que quasi afirmen, que el cor i
la ment formen una unió inseparable. Tots els problemes del
cor s’inicien al cervell, anomenant allò de “mens
sana in corpore sano”.
El
cor pot empitjorar en solitari,
a causa d’una alimentació incorrecta, que el cervell l’hi
ha permès?
