enzoslot

    Segurament, els que estigueu llegint aquestes ratlles, pensareu que això és un altre bloc dedicat al món de l'slot, i no us equivoqueu. També és fàcil creure que pel fet d'aparèixer el nom de il Commendatore estigui dedicat a la gran marca italiana. Tampoc aneu errats. Doncs sí, en aquest bloc es parlarà bàsicament dels automòbils italians a escala 1/32, preparats per a poder correr per una pista d'slot.

    Pels qui no em coneixeu personalment, us diré que vaig tenir la primera pista d'slot als set anys, i que la vaig utilitzar com a joguina fins que l'adolescència va esclatar a la meva cara en forma de gra. Després, durant una colla de temps, vaig tenir la joguina en un prestatge omplint-se de pols, fins que, ara fa onze anys, em vaig adonar de que el que feia temps era un joc s'havia convertit en una afició per adults. De la primera època conservo els nou cotxes que tenia quan era petit, dos dels quals anaven en el GT 64 d'Scalextric. Pels qui teniu uns quants anys i sou entesos, no cal que us digui que eren dos Ferrari GT 330. Ja teniu el meu lligam entre Ferrari i l'slot.

    En aquests darrers anys, l'afició que inicialment anava més orientada a fer rodar el cotxes, ha anat derivant cap el col·leccionisme, al principi sense massa criteri, i després decantant-me cap els clàssics. Darrerament he decidit centrar-me en especial en les rèpliques de l'Scuderia, per això la creació d'aquest bloc, tot i que quan descobreixo una bona peça, sigui de la marca que sigui, no puc evitar desitjar-la i si puc adquirir-la. 

    Però abans de començar a parlar de la meva passió, m'agradaria fer-ho d'un personatge semblant però a la vegada diametralment oposat, fins i tot enemistat a Enzo Ferrari: Wifredo Pelayo Ricart. Tots dos van tenir forces aspectes en comú, fins el punt en que van arribar a coincidir a l'equip de competició d'Alfa Romeo. Ricart, com a enginyer, va posar en pràctica les nombroses idees que haurien de revolucionar el món de l'automòbil. Ferrari, com a director de l'equip de competició, va començar a fonamentar l'estructura del que més tard seria l'Scuderia. No crec que sigui gaire agosarat dir que part de l'éxit inicial de la marca d'il Cavallino, es degui a Ricart.

    Per a la major part dels mortals als qui la olor de benzina ens accelera el ritme cardíac, el nom de Ricart té un fort regust de la darrera lletra de l'alfabet, ja que aquesta representa al ja extingit departament de disseny de la també desapareguda ENASA (Empresa Nacional de Autocamiones), altrament coneguda com a Pegaso. L'homòfona C.E.T.A. va ser durant molt de temps l'oficina tècnica on es dissenyaven els camions Pegaso, però també els millors automòbils que mai s'han construït a la Pell de Brau: el projecte Z-102.

    Cal recordar que la marca Pegaso va sorgir de forma casual. Es va decidir que el primer camió d'ENASA que sortiria al mercat portaria el nom del cavall alat, i que els següents seguirien amb d'altres noms mitològics, però davant de l'èxit, es va acabar posant el nom inicial a la resta de referències.

    Com gairebé tots els aficionats al món de l'slot, i en especial els que toquem més aviat la vessant del col·leccionisme, estic molt interessat per les rèpliques dels nombrosos models del Z-102 que es poden trobar al mercat. O més aviat hauríem de dir, que no es troben al mercat, ja que l'adquisició d'una d'aquestes berlines esportives ens obliga a sovintejar els mercats de segona mà i les subhastes, cosa gairebé prohibitiva per la butxaca (només hem de veure el preu a que arriben algunes unitats de la coneguda marca asturiana en el no menys conegut portal de subhastes). Per aquest motiu va sorgir la idea de construir un model dissenyat per Ricart. Un model de joventut, però no per aquest motiu d'inferior qualitat mecànica que la berlina Z-102.

    Lo Spagnolo, tal com anomenava Enzo Ferrari a Ricart, va dissenyar i construir l'Alfa Romeo 512 Monoposto Grand Prix. Les primeres proves dinàmiques van tenir lloc a l'Autòdrom de Monza a l'any 1940, i quí millor que el seu creador per veure'n el comportament. Possiblement, si no hagués sigut per la Segona Guerra Mundial i la debilitat financera posterior, aquest monoposto hauria fet història en el món de la competició. Avui en dia, encara s'estan utilitzant paràmetres introduïts pel 512 en el disseny dels monoplaces de F1, com ara el repartiment de masses o la posició de la caixa de canvis.

    La fotografia que obre aquest bloc, efectivament, correpon a l'Alfa 512 de l'any 1940.

    A partir d'unes fotografies del museu Alfa Romeo, vaig poder modelar un tronc de cirerer, cosa que no és molt ortodoxa en el món del modelisme i encara menys de l'slot, per acabar perfilant l'aerodinàmica carrosseria vermella. El xassís parteix d'una caixa de diapositives, adaptada a les mides d'un Mabuchi de caixa curta, més que suficient per moure els 61 grams de pes del conjunt (la carrosseria està mecanitzada pel seu intradós). Moltes de les parts, sobretot les decoratives, són peces reciclades, com ara els tubs d'escapament que han sortit de la mina d'un bolígraf.

    A continuació, podeu veure un seguit de fotografies cronològiques del procés de construcció del 512, així com diverses del model un cop acabat.

    Pot ser no sigui una reproducció perfecte, ni he tingut la intenció ni la traça per a que ho fos, però el que sí buscava era poder pilotar per una pista d'slot un dels automòbils de competició més ben dissenyats de la seva època. Ha sigut una feina de baix cost econòmic, quí sap si pensant amb les dificultats en que es va trobar Ricart per a poder-lo posar sobre la pista a finals de la dècada dels trenta, just a les portes de la Segona Guerra Mundial. Pel que fa al temps invertit, ja no es pot dir que el seu cost hagi sigut tant baix. El fet de buscar informació d'un model pràcticament desconegut pel gran públic, i del que només es van arribar a construir dues unitats, m'ha obligat a anar forces vegades endavant i enrera, i possiblement a cometre errors. També la falta de cotxes d'slot de sèrie d'aquesta època, m'ha dificultat la feina. No és fàcil trobar volants del diàmetre que es feien servir als anys trenta. Fins i tot m'he vist obligat a tallar el cap del pilot per reproduir el casc de pell que portava Ricart el dia de la prova a Monza, o a fer els rellotges del tablier amb xapa d'alumini, tal com era el real.

    Una vegada acabada la feina, us puc dir que tot aquest temps de convivència amb el 512, m'ha acabat provocant un gran respecte per la feina d'en Ricart i els seus col·laboradors. Després de gairebé setanta anys, les seves estilitzades línies i el seu rosso corsa encara em fan accelerar el batec del cor.