La República Popular Democràtica de les Lletres Catalanes
Publicat per llbalart | 11 Gen, 2008Quan de menut el meu pare m’explicava com era l’escola on va aprendre de lletra, a mi em semblava imaginària. Els ensenyaven en català, els parlaven de democràcia i respecte i d’una cosa que es deia Constitució, havien fet fora un rei i tenien una República que havia portat l’autonomia per Catalunya, una cosa que li deien Generalitat. Ara, el meu pare ja no sap si és dimecres o diumenge, ni recorda l’edat que té, que són un munt d’anys, però encara té a la memòria coses d'aquella escola, que ja no sap explicar.
En viure a tocar del Parc de Nadal de Tarragona, he vist aquests dies els pares i mares, avis, oncles i tietes que acompanyen els infants a passar-hi una estona, i no sé per quina raó he recordat un conte que el meu pare m’havia explicat, junt amb les coses de la seva escola, aquella tan diferent de la que em va tocar a mi, de “Cara al Sol” i “Gritos de rigor: ¡España, Una, España Grande, España Libre! ¡Arribaspaña, Vivafranco!”
La rondalla està protagonitzada per les lletres de l’alfabet català i és tota una lliço de democràcia popular.
Diu així:
Un dia, les lletres de l’alfabet català es van reunir i van decidir proclamar la República Popular Democràtica de les Lletres Catalanes. En conseqüència, van indicar a la lletra ñ que s’havia de treure el barret, signe inequívoc de la burgesia, del tot improcedent en una societat obrera. L’autoritzaven a fer com la j i la i, que duien boina. Fidel a la seva alta naixença, la ñ es va negar a abandonar el seu capell, el seu orgull no li permetia.
Aleshores la resta de les lletres la van expulsar de la seva revolucionària república i va abandonar per sempre més l’alfabet català. De la seva feina se’n va encarregar la n, que va contractar la y, que estava a l’atur.
Espero que us hagi agradat, no tot ha de ser seriositat al bloc.
