Ja no tindrem vacances de Nadal
28 Oct 2009 
L'altre dia em varen comentar que als col.legis i instituts ja no hi haurien vacances de Nadal ni de Setmana Santa. Al principi em vaig quedar una mica perplexe fins que m'ho van explicar.
Es veu que "el talante" i la multiculturitat veu amb mals ulls que els musulmans s'emprenyin per fer festa al Nadal i no pel "Dia del Cordero", i es clar aixó no pot ser!!. Els catalanets no podem fer les nostres festes. Ara ja no es celebrarà el Nadal, farem vacances d'hivern i a Setmana Santa, de santa res de res si vols fer vacances seran les vacances de primavera. Ja veus!! . I tots a tragar!!. Tan de bó que a la processó del Sant Enterrament surto encaputxat, que sino em tindria que pixelar la cara, no fos el cas que algún integrista es quedi amb el meu careto i desprès prengui represalies.
No soc racista i m'encanta el món àrab, pero aixó ja s'esta sortin de mare. Fins i tot, als col.legis concertats religiosos, que per algo son religiosos i catòlics, pretenen que es treguin els simbols i reminiscencies (poques ja) de la religió católica.
Quan jo vaig al païssos àrabs, no puc entrar a les mesquites si no demano permís, no puc veure ni cervessa sense alcohol (quan desprès ells per la nit van trompes pel carrer) i a les nostres companyes se les mengen amb els ulls i..... amb paraules que no savem que volen dir, pero que te les imagines. Fes-ho tu amb una noia àrab!!!...ets mort en dos minuts. I ho dic amb conneixement de causa.
Arrel d'aquest problema creixent (problema que l'em buscat nosaltres per pasarells) Pilar Rahola, basant-se amb la situació de les dones al mon àrab va escriure un article que no te desperdici. Us l'adjunto.
Pilar Rahola..Europa Bajo la Espada
No recuerdo la primera vez que me interesé por el fenómeno del fundamentalista, pero debe de hacer unos veinte años. Llegué a él motivada por la esclavitud de las mujeres que caían en las garras de esta locura ideológica, y por la reversión de derechos que sufrían allí donde se instalaba. Hacía años que el régimen de los ayatolás había desplegado sus siniestras alas por la vieja Persia, y las mujeres habían caído letalmente bajo la bota islámica. Pero personalmente lo que me impactó definitivamente fue el drama de las mujeres de Yemen del Norte, que pasaron de un régimen marxista a uno fundamentalista islámico, sin apenas un suspiro. Mujeres que tenían carreras y dominaban sus destinos, atrapadas en la dictadura comunista pero, a pesar de todo, reconocidas como personas, dejaron de existir de golpe, perdieron sus trabajos, sus estudios, perdieron hasta su cara, segregadas brutalmente detrás del muro de una violenta ideología misógina. Y nunca más tuvieron voz. Y así fueron cayendo muchas, las afganas, las malasias, las somalíes, las palestinas en los territorios dominados por Hamas y... las europeas, allí donde la garra de lo que Glucksmann llama el "islamofascismo" hacía mella y atrapaba sus vidas.Veinte años, pues, siguiendo una ideología totalitaria cuya cara empiezo a conocer tan bien como su dimensión planetaria, no en vano estamos ante el fenómeno violento más importante del mundo actual. Precisamente por ello, las afirmaciones de Lorenzo Vidino, el experto de Harvard en islam y terrorismo que hablaba el domingo para La Vanguardia, no me resultaron ajenas, no en vano han motivado mis artículos más comprometidos. Este es un tema central, que atañe al futuro de nuestras sociedades, que atenta contra nuestros valores de libertad y que usa todos los mecanismos modernos para instalar su terrorífica visión medieval. A pesar de la sordera que existe en España al respecto, incapaz de oír las voces de alerta, el fenómeno ha llegado a nuestro país "para quedarse" –Vidino dixit–, y lo ha hecho con fuerza. ¿Estamos preparados para afrontar democráticamente la contaminación ideológica de miles de personas cuyas vidas circulan en democracia pero cuyas ideologías trabajan para destruirla? No sólo no lo estamos. Es que no estamos haciendo nada. Por supuesto, los fundamentalistas son una ínfima minoría en Europa, pero es una minoría de miles de personas, motivadas, financiadas, internacionalmente conectadas y potencialmente violentas.
La lucha contra el fenómeno debería ser prioritaria, tanto en lo policial (con éxitos notables), como en lo social. Dice Vidino que España preocupa porque es el país menos preocupado por la amenaza. Pero España se preocupa por otras cosas. ¿Por los imanes integristas? Eso es multiculturalidad. Lo preocupante es la Navidad.
DAVID HAMILTON - BILITIS
25 Oct 2009Ni que ens varem colar a una peli S amb disset anys, i tota la historieta que va haver-hi al voltant de Bilitis, la veritat es que , a part de veure noies amb poca roba o sense roba, la bona fotografia era un punt que a mi em va fer donar el pas de passar la vergonya que varem passar.Havia vist fotos molt bucòliques d’en David Hamilton, sobre tot de cavalls corrent per la Camargue francesa. Jo he havia estat tot un estiu a la Camargue, en uns intercanvis d’estudiants, i aquelles imatges em portaven molt bons records.Tot plegat em va portar a veure Bilits. No recordo gaire la trama de la pel·lícula, però si la musica i l’entorn visual.Us deixo amb la musica i un àlbum de fotos que he recollit.
Fotografies David Hamiltom
http://www.hamilton-archives.com/
http://www.zabougornov.org/Photos/displayimage.phpalbum=148&pos=0
http://www.digigraphie.com/es/profile/282/david-hamilton.htm?digigraphieimageid=1110
NOSTÀLGIA DE CINEMA
22 Oct 2009Ja no tenim cine a Tarragona. Quina llàstima¡¡ Encara que sincerament, serà per nostàlgia o per que m’estic fent gran, anar als Lauren no era el mateix que anar al Capitol, o al Tarragona, al Cesar, o al Catalunya.
Ja no hi ha dobles sessions amb mitja part, on pujaves al bar del Capitol, que estava al pis del galliner, on es ajuntaven tots en els 10 minuts de descans, i es clar, arribaves tard a la segona pel·lícula, que en teoria era la bona, i que a mes no tenia res que veure amb la primera. Una cosa semblant al que passa ara amb el Nàstic.
Recordo el Metropol, quan era cinema. Entraves per unes escales que no complien cap normativa. Obrien les portes i tothom a córrer pel mig d’aquell barranc d’escales per comprar la entrada, passar per un senyor que des dels anys 50 no va canviat d’aspecte i córrer pel passadís fins la sala a buscar lloc. Entraves pel darrera, i no et quedessis allí, perquè de segur que no veies la pel·lícula. Segur que et tocava el pilar dels torns o els nens que s’aixecaven perquè no hi veien.
Però per passar pel davant del senyor del tiquet, el millor era el bon home del Cesar. O al menys el que em va tocar a mi. “-Ui el Cesar, pel·lícules verdes, molt verdes o de les que no s’entén res.” No diguessis que hi anaves, o eres progre o eres un pervertit. I mes si no tenies 18 anys. Era molt divertit. “_Fan Bilitis, molt bona fotografia” et deien els amics,. Si , molt bona fotografia, i molt bones nenes i mol bones les escenes de sexe.... Es clar!!!! Doncs au, cap a veure Bilitis (per cert, de debò que molt bona fotografia). Cap de nosaltres tenia divuit anys, ni disset. Comprem l’entrada mirant a dreta i esquerra, pensant que aniríem a la presó. Era una peli de les anomenades “S”. I desprès a passar e tràngol de donar el paperet al senyor de davant de la cortineta. S’ha de dir, que la habilitat era entrar quan ja havia començat el movierecord, així estava mes fosc i a mes els de dins no et veien entrar, i feia menys vergonya. Be, ja a les fosques, ens apropàvem a donar la entrada dissimulant com ningú, no es notava ens ni mica,mirant al terra i caminàvem lentament, mirant-nos uns als altres. “Teniu divuit no?” “Es clar senyor!”. I anàvem passant un a un. I el catxondo del tio, sempre parava a l’últim i li demanava el carnet. Era evident que tots ens l’havíem deixat a casa,. Quina mala memòria la nostra!. Desprès de suar una estoneta, resant a tots els sants perquè no es xivés l’amic de torn. Veiem amb pànic com el senyor de la entrada obria la cortina de vellut aub un somriure maleït i mirant-nos sense parar. “Ja està, tots a la presó!” . Que va!!. Era un catxondo, se n’enfotia de nosaltres.
Però el millor d’aquella peli, va ser el final,quan es van obrir les llums. Mitja classe estava al cine, tots amb menys de disset, i l’altra mitja sala eren pares o parents dels que hi érem dins. Es el que es diu ara cinema familiar, suposo.
Per cert. Us recomano la pel·lícula Bilitis. Molt bona fotografia. O no.
QUE ES ALLÒ?
8 Oct 2009Mai podrem agraïr el que fan els pares
