Dijous, Octubre 22, 2009

NOSTÀLGIA DE CINEMA

22 Oct 2009

Ja no tenim cine a Tarragona. Quina llàstima¡¡  Encara que sincerament, serà per nostàlgia o per que m’estic fent gran, anar als Lauren no era el mateix que anar al Capitol, o al Tarragona, al Cesar, o al Catalunya.

Ja no hi ha dobles sessions amb mitja part, on pujaves al bar del Capitol, que estava al pis del galliner, on es ajuntaven tots en els 10 minuts de descans, i es clar, arribaves tard a la segona pel·lícula, que en teoria era la bona, i que a mes no tenia res que veure amb la primera. Una cosa semblant al que passa ara amb el Nàstic.

Recordo el Metropol, quan era cinema. Entraves per unes escales que no complien cap normativa. Obrien les portes i tothom a córrer pel mig d’aquell barranc d’escales per comprar la entrada, passar per un senyor que des dels anys 50 no va canviat  d’aspecte i córrer pel passadís fins la sala a buscar lloc. Entraves pel darrera, i no et quedessis allí, perquè de segur que no veies la pel·lícula. Segur que et tocava el pilar dels torns o els nens que s’aixecaven perquè no hi veien.

Però per passar pel davant del senyor del tiquet, el millor era el bon home del Cesar. O al menys el que em va tocar a mi. “-Ui el Cesar, pel·lícules verdes, molt verdes o de les que no s’entén res.” No diguessis que hi anaves, o eres progre o eres un pervertit. I mes si no tenies 18 anys. Era molt divertit. “_Fan Bilitis, molt bona fotografia” et deien els amics,. Si , molt bona fotografia, i molt bones nenes i mol bones les escenes de sexe.... Es clar!!!!  Doncs au, cap a veure Bilitis (per cert, de debò que molt bona fotografia). Cap de nosaltres tenia divuit anys, ni disset. Comprem l’entrada mirant a dreta i esquerra, pensant que aniríem a la presó. Era una peli de les anomenades “S”. I desprès a passar e tràngol de donar el paperet al senyor de davant de la cortineta. S’ha de dir, que la habilitat era entrar quan ja havia començat el movierecord, així estava mes fosc i a mes els de dins no et veien entrar, i feia menys vergonya. Be, ja a les fosques, ens apropàvem a donar la entrada dissimulant com ningú, no es notava ens ni mica,mirant al terra i caminàvem lentament, mirant-nos uns als altres. “Teniu divuit no?” “Es clar senyor!”. I anàvem passant un a un. I el catxondo del tio, sempre parava a l’últim i li demanava el carnet. Era evident que tots ens l’havíem deixat a casa,. Quina mala memòria la nostra!. Desprès de suar una estoneta, resant a tots els sants perquè no es xivés l’amic de torn. Veiem amb pànic com el senyor de la entrada obria la cortina de vellut aub un somriure maleït i mirant-nos sense parar. “Ja està, tots a la presó!” . Que va!!. Era un catxondo, se n’enfotia de nosaltres.

Però el millor d’aquella peli, va ser el final,quan es van obrir les llums. Mitja classe estava al cine, tots amb menys de disset, i l’altra mitja sala eren pares o parents dels que hi érem dins. Es el que es diu ara cinema familiar, suposo.

 

Per cert. Us recomano la pel·lícula Bilitis. Molt bona fotografia. O no.


 

Afegeix un comentari
















La segona lletra de cotxe: