ANUNCIS A TARRAGONA (2)

20 Mar 2012


 

ANUNCIS A TARRAGONA (1)

19 Mar 2012


 

!!QUE FUTURO MAS NEGRO TIENES, ESPAÑA!!

7 Feb 2012

No se van en trenes con maletas de cartón pero llevan sus bienes más preciados: un portátil, un móvil de última generación regalado por un familiar o conseguido a base de una lucha de puntos sin cuartel.

Suelen tomar un vuelo de bajo coste, cazado pacientemente en las redes de Internet. 

Se van a hacer un máster, o han logrado una mal llamada beca Erasmus que costará a la familia la mitad de sus ahorros. 
Otras veces van a hacer de au-pair, de auxiliar de conversación, o a cualquier trabajo temporal. 
La familia va a despedirlos a la puerta de embarque y mientras se alejan disimularán unos su pena y otros su incipiente desamparo. 
"Es por poco tiempo -se dicen-. Dominarán el idioma, conocerán mundo... Regresarán en pocos meses".
Hasta hace poco era un privilegio de los nuevos tiempos que les permitía gozar de una libertad sin límites, de un mundo sin fronteras, de una capacidad casi infinita de aprendizaje... Hasta que llegó la crisis y la maleta pareció distinta, la espera en la fila de embarque más embarazosa, la despedida más triste y el fantasma de la ausencia definitiva más cercano.
No. No llevan maletas de cartón, ni hay aglomeraciones en el andén de la despedida. 
No se marchan en grupo, sino uno a uno. 
Aparentemente nada les obliga. 
Ha sido una cadena invisible de acontecimientos. 
Estuvieron allí hace unos años, o tienen una amiga que les ha informado de que puede encontrar algún trabajo con facilidad. 
No pagarán mucho, eso es seguro, pero podrán ganarse la vida con cierta facilidad... A fin de cuentas aquí no hay nada.
Y se marchan poco a poco, sin alboroto alguno. 
Un goteo incesante de savia nueva que sale sin ruido de nuestro país, desmintiendo la vieja quimera de que la historia es un caudal continuo de mejoras.
No hay estadísticas oficiales sobre ellos.
Nadie sabe cuántos son ni adonde se dirigen. 
No se agrupan bajo el nombre oficial de emigrantes. 
Son, más bien, una microhistoria que se cuenta entre amigos y familiares. 
"Mi hija está en Berlín", "se ha marchado a Montpellier", "se fue a Dubai" son frases que escuchamos sin reparar en el significado exacto que comportan. 
Escapan a las estadísticas de la emigración porque suelen tener un nivel alto de estudios y no se corresponden con el perfil típico de lo que pensamos que es un emigrante. 
Quizá en las cuentas oficiales figuren como residentes en el extranjero, pero deberían aparecer como nuevos exiliados producto de la ceguera de nuestro país.
En los tiempos de crisis que detallan cada euro gastado nadie computa los centenares de miles de euros empleados en su formación y regalados a empresarios de más allá de nuestras fronteras con una torpeza sin límites, con una ignorancia sin parangón. 
Menos aún se cuantifican el esfuerzo de sus familias, las ilusiones perdidas y sus sueños rotos en mil pedazos.
No llevan maletas de cartón, pero componen un nuevo éxodo que azota especialmente a Andalucía, que dispersa a nuestros jóvenes por toda Europa y gran parte del mundo, que nos priva de su saber, de su aportación y de su compañía.
Pero, aparentemente nadie se escandaliza por esta fuga de cerebros, lenta pero inexorable, que nos privará de muchos de nuestros mejores talentos. 
Nadie protesta por esta nueva oleada de exiliados que son una acusación silenciosa del fracaso y de engaño. 
Se van en silencio por el túnel de embarque en el que les alcanzará la melancolía por la pérdida temprana de su tierra.
No son, como dicen, una generación perdida para ellos mismos. 
No son los socorridos ni-nis que sirven para culpar a la juventud de su falta de empleo. 
Son una generación perdida para nuestro país y para nuestro futuro. 
Un tremendo error que pagaremos muy caro en forma de atraso, de empobrecimiento intelectual y técnico. 
Aunque todavía no lo sepamos.
Habria que añadir: Y mientras tanto el pais se nos llena de gente ajena a nuestra cultura, sin educación y sin formación, que no van a aportar nada a nuestra sociedad como no sea generar gastos en el mejor de los casos, aunque por desgracia vemos cada dia, que no sólo eso, sino elevar nuestros indices de delincuencia, con el mirar para otro lado de la gente, la demagogia barata de los buenistas, la avaricia de muchos empresarios que los ven como mano de obra barata y sumisa  y la inacción responsable y hasta criminal de nuestros gobernantes.
Otros venidos del lejano oriente, como auténticas termitas, se van poco a poco y sin ruido, apoderando lentamente del país.

!!QUE FUTURO MAS NEGRO TIENES, ESPAÑA!!   


 

POTSER ES L'UNIFORME

24 Nov 2011

El Punt 20/06/11 02:00 - Quim Brugué 

La política educativa és simultàniament un punt de trobada i un espai de confrontació. Tothom sembla estar d'acord que el futur passa per l'educació, per l'educació i per l'educació; però ningú es posa d'acord sobre com fer-ho. El darrer informe PISA mostrava una millora en els nostres resultats i, sobretot, ens permetia comparar-nos amb altres països de l'entorn europeu. En aquest sentit, em va cridar l'atenció la proximitat amb Suècia, un país que sovint hem usat com a símbol d'allò que ens agradaria ser. Suècia se situa en el rànquing PISA al costat de Catalunya, però també mostra algunes diferències significatives. L'escola pública representa el 90%, està fortament municipalitzada i, a més de les capacitats valorades per l'informe, aconsegueix que el 90% dels joves assoleixin l'educació secundària i que un 50% disposi d'estudis universitaris. Tanmateix, pel que jo sé, no han d'anar a l'escola amb uniforme.

Desmarcant-nos una estona del curiós debat obert per la consellera, la comparació amb Suècia ens permet valorar dos aspectes que han estat molt presents en el debat educatiu català més recent: la cultura de l'esforç i l'autonomia dels centres educatius. En primer lloc, han estat moltes les veus que darrerament s'han aixecat contra allò que podríem anomenar un relaxament de la disciplina, el rigor i la meritocràcia escolar. La pèrdua d'aquests valors es traduiria, segons aquesta perspectiva, en una caiguda en el rendiment escolar, en una igualació per la part baixa. En segon lloc, sobretot des de l'òptica dels mestres, el debat entorn de l'autonomia dels centres i el paper reforçat dels seus directors ha estat interpretat com un atac a l'escola pública i ha generat aïrades reaccions. Anem, per comparació, a veure com s'aborden aquests dos aspectes en el cas suec.

Mats Ekholm, professor emèrit d'Educació i director del Grup de Recerca en Desenvolupament i Socialització a les Escoles, en un treball sobre el sistema educatiu suec ens dóna algunes informacions significatives: els nens i nenes amb síndrome de Down es mantenen a les mateixes aules que els altres alumnes durant tota la primària, no es posa cap nota fins als quinze anys, es treballa amb la lògica de les “converses per al desenvolupament” adaptades a cada alumne i, això sí, es disposa de recursos per assolir una ràtio d'un professor per cada deu alumnes. No sembla, doncs, un model basat en la meritocràcia dels resultats, sinó que es valoren preferentment els principis de la convivència, de la diversitat i de la col·laboració. El model suec, aplicat a Catalunya, seria acusat de bonisme (és curiós com la bondat s'utilitza per desacreditar qui la té), d'haver perdut els referents, de generar un excés de funcionaris, de promoure actituds vinculades a un ja molt superat maig del 68, de no dotar de competències els estudiants i, en definitiva, de ser una mostra més de la feblesa d'una societat mancada de respecte a les regles, a l'autoritat i a l'esforç individual. Als suecs els funciona, tot i que, és cert, ells són suecs i nosaltres no. Potser si ens vestíssim amb uniforme...

Respecte al segon aspecte, el mateix Mats Ekholm ens explica com en el cas suec l'autonomia dels centres els permet organitzar els continguts, els horaris i les dinàmiques pedagògiques amb absoluta llibertat. L'autonomia es complementa amb responsabilitat, de manera que els resultats assolits per cada escola són publicats a escala nacional i es disposa d'un estricte sistema d'inspecció. Tanmateix, els directors de les escoles tenen un paper crucial, ja que són responsables no només de definir el projecte pedagògic, sinó també de les relacions amb el seu entorn, de contractar el personal docent i –imagineu-vos– de decidir el sou de cada professor. A Catalunya aquestes idees sovint són interpretades com un atemptat a l'escola pública (que, recordem-ho, a Suècia representa el 90%) i com un pas cap a la privatització de la gestió escolar. Assumir responsabilitats i prendre decisions amb autonomia sembla anar en contra de la participació als claustres i als consells escolars, tot i que la connexió tampoc sembla gaire evident. En qualsevol cas, tornant a la comparació, l'autonomia i la responsabilitat a Suècia els funciona; però, és clar, ells són suecs. Potser si ens vestíssim amb uniforme...


 
1 2 3 ... 28 29 30  Següent»