NO HE ANAT A LA MANIFESTACIÓ DEL PLA DE LA SEU
30 Des 2009Jo no he anat a la manifestació al Pla de la SeU.
No vull que Tarragona sigui la capital de la Vegueria.
No vull la llei de vegueries.
No vull mes reivindicacions nacionalistes que no porten en lloc.
No vull tornar al seble XVI.
Estic fart que amb els meus impostos es mantinguin a més politics inútils que només reivindiquen la Catalunya obsoleta
Si de veritat som un referent a Europa, senyors, prou de malgastar els diners.
Ja mantenim 42 consells comarcals, 4 diputacions i una generalitat.
No vull anar enrere.
No vull.
Reus: Murallas Romanas a 13 km.
27 Nov 2009
Recordo vagament que a la sortida de Reus, quan tornàvem amb el troleibús hi havia un cartell que posava “Murallas Romanas a 13 km”. Reus tenia monuments romans a les afores.
I això era amb el Tio Paco!. Que fem ara doncs estirant-nos dels pels pel nom de l’Aeroport?
Els tarragonins tenim el que em sembrat, com diu la dita. Som una ciutat que no esta orgullosa de com es. Sempre donem preferència als demés i no hem valorat fins fa poc el que teníem. I es clar, ja em fet tard.
Vàrem començar amb el nom de la Universitat. A Tarragona hi havia una de les universitats mes antigues d’Europa, la Universitas Tarraconensis. Com sempre, per no fer mal als senyors de Reus i que no ens diguin que som centralistes, doncs res, una entitat centenària a pastar fang. I apareix la Rovira i Virgili.. Que com diuen els de Reus: URV, Universitat de Reus i Voltants.
Desprès amb el tema de l’AVE. Que ens han deixat un nyap per no voler ser massa tarragonins ni capitalistes. Au, agafem el cotxe, el taxi o el bus i a fer quilometres per agafar el tren, i es clar, el nom de la estació no pot ser Tarragona. Mal menor es Camp de Tarragona, que quan venen els de Madrid o Saragossa no entenen res. Estem a Tarragona o estem al Camp? -diuen. Doncs senyors, estan al mig del camp, entre oliveres, garrofers i fonolls.
Ara ens posem les mans al cap pel nom de l’aeroport. Els senyors de Reus, han de saber que quan es va voler donar l’empenta a les instal·lacions de l’aeròdrom militar per ser aeroport, les aportacions econòmiques van ser de l’Ajuntament de Reus, si, però també de l’Ajuntament de Tarragona, la Diputació i fins i tot de l’Ajuntament de Vilaseca. I no precisament l’import major el va posar l’Ajuntament de Reus.
No cal gastar esforços i pataletes polítiques., ni debats radiofònics, ni tertúlies al Moto. L’aeroport no canviarà de nom, tan de bo m’equivoqui.
Hem de reconèixer que, ja no els tarragonins, sinó qui ens representa, que a la fi els em escollit nosaltres, som uns passerells. Mai tindrem res del que pugui estar interessat Reus. Sempre em estat així, i ho seguim estan.
Abans encara teníem l’escusa de que a Reus manaven els socialistes i a Tarragona convergents. Però ara!!! Que fa el Sr. Ballesteros?. Res, no fa res, com tots els polítics tarragonins. Repeteixo, som uns passerells.
Esperem que al 2017 no posi a la sortida de Reus
“Jocs del Mediterrani a 13 Km”.
DAVID HAMILTON - BILITIS
25 Oct 2009Ni que ens varem colar a una peli S amb disset anys, i tota la historieta que va haver-hi al voltant de Bilitis, la veritat es que , a part de veure noies amb poca roba o sense roba, la bona fotografia era un punt que a mi em va fer donar el pas de passar la vergonya que varem passar.Havia vist fotos molt bucòliques d’en David Hamilton, sobre tot de cavalls corrent per la Camargue francesa. Jo he havia estat tot un estiu a la Camargue, en uns intercanvis d’estudiants, i aquelles imatges em portaven molt bons records.Tot plegat em va portar a veure Bilits. No recordo gaire la trama de la pel·lícula, però si la musica i l’entorn visual.Us deixo amb la musica i un àlbum de fotos que he recollit.
Fotografies David Hamiltom
http://www.hamilton-archives.com/
http://www.zabougornov.org/Photos/displayimage.phpalbum=148&pos=0
http://www.digigraphie.com/es/profile/282/david-hamilton.htm?digigraphieimageid=1110
NOSTÀLGIA DE CINEMA
22 Oct 2009Ja no tenim cine a Tarragona. Quina llàstima¡¡ Encara que sincerament, serà per nostàlgia o per que m’estic fent gran, anar als Lauren no era el mateix que anar al Capitol, o al Tarragona, al Cesar, o al Catalunya.
Ja no hi ha dobles sessions amb mitja part, on pujaves al bar del Capitol, que estava al pis del galliner, on es ajuntaven tots en els 10 minuts de descans, i es clar, arribaves tard a la segona pel·lícula, que en teoria era la bona, i que a mes no tenia res que veure amb la primera. Una cosa semblant al que passa ara amb el Nàstic.
Recordo el Metropol, quan era cinema. Entraves per unes escales que no complien cap normativa. Obrien les portes i tothom a córrer pel mig d’aquell barranc d’escales per comprar la entrada, passar per un senyor que des dels anys 50 no va canviat d’aspecte i córrer pel passadís fins la sala a buscar lloc. Entraves pel darrera, i no et quedessis allí, perquè de segur que no veies la pel·lícula. Segur que et tocava el pilar dels torns o els nens que s’aixecaven perquè no hi veien.
Però per passar pel davant del senyor del tiquet, el millor era el bon home del Cesar. O al menys el que em va tocar a mi. “-Ui el Cesar, pel·lícules verdes, molt verdes o de les que no s’entén res.” No diguessis que hi anaves, o eres progre o eres un pervertit. I mes si no tenies 18 anys. Era molt divertit. “_Fan Bilitis, molt bona fotografia” et deien els amics,. Si , molt bona fotografia, i molt bones nenes i mol bones les escenes de sexe.... Es clar!!!! Doncs au, cap a veure Bilitis (per cert, de debò que molt bona fotografia). Cap de nosaltres tenia divuit anys, ni disset. Comprem l’entrada mirant a dreta i esquerra, pensant que aniríem a la presó. Era una peli de les anomenades “S”. I desprès a passar e tràngol de donar el paperet al senyor de davant de la cortineta. S’ha de dir, que la habilitat era entrar quan ja havia començat el movierecord, així estava mes fosc i a mes els de dins no et veien entrar, i feia menys vergonya. Be, ja a les fosques, ens apropàvem a donar la entrada dissimulant com ningú, no es notava ens ni mica,mirant al terra i caminàvem lentament, mirant-nos uns als altres. “Teniu divuit no?” “Es clar senyor!”. I anàvem passant un a un. I el catxondo del tio, sempre parava a l’últim i li demanava el carnet. Era evident que tots ens l’havíem deixat a casa,. Quina mala memòria la nostra!. Desprès de suar una estoneta, resant a tots els sants perquè no es xivés l’amic de torn. Veiem amb pànic com el senyor de la entrada obria la cortina de vellut aub un somriure maleït i mirant-nos sense parar. “Ja està, tots a la presó!” . Que va!!. Era un catxondo, se n’enfotia de nosaltres.
Però el millor d’aquella peli, va ser el final,quan es van obrir les llums. Mitja classe estava al cine, tots amb menys de disset, i l’altra mitja sala eren pares o parents dels que hi érem dins. Es el que es diu ara cinema familiar, suposo.
Per cert. Us recomano la pel·lícula Bilitis. Molt bona fotografia. O no.
