17.09.07
Contrastes periodístics. Tot això ja es historia.
Pisco ciutat peruana que ha rebut un cataclisme sísmic d’una magnitud de 7,9 graus a l’escala de Richster.
Que els hi ha passat a les bones persones?
La parròquia de “San Clemente” i “San Francisco” s’han caigut a sobre dels feligresos, que assistien als oficis religiosos del moment; hi hagut centenars de morts.
En una l’església de Ica la del “Señor de la Virgen” ha quedat intacte el Santcrist que dona nom a la església.
A la capella del Socorro de Ica han quedat intactes la imatge de la Verge del Socorro i la del Crist Redemptor.
Mentre unes esglésies estan totalment derruïdes, altres estan miraculosament en peu.
Els habitants de Ica ja parlen de miracles.
Els dolents també tingueren la seva oportunitat.
Al penal Tambo de Mora de la ciutat de Chincha, han caigut tots els murs que tancaven a 668 presos, hi s’han escapat tots.
Si actualment hi ha pocs fets miraculosos, es per manca de fe.
Les persones vivim immersos en l’esperança, desitjant tot el que veiem.
Els humans anomenem a Deu per motius que ens son favorables, atribuint-li les causes de les millores que aconseguim; també el reneguem quant no ens surten les cosses com desitjaven.
De sempre les matemàtiques, els números, la ciència, foren l’iniciï de tots el coneixements i la seva evolució; des de que tinc us de raó, sempre, sense baixa la guàrdia, observo tot el que es considera un misteri, es com viatjar per uns paranys desconeguts, on apareixen fets miraculosos, contrastats, per persones, que juren haver-ho vist amb els seus propis ulls, i jo sempre he cregut que ho han vist.
Defenso els valors cristians, per que foren els primers que em van ensenyar, però el meu aprenentatge es permanent.
El filòsof Fréderic Lenoir pensa que la religió ens permet viure mes vides en aquesta.... i potser en altres vides. Així des de els primers profetes, de que tenim coneixement, fins a teories com les de Lenoir, han aparegut filòsofs per tot el mon, com els bolets, de tona mena de gustos, de colors, inclús de verinosos.
A mi m’incomoda l’actitud de la gent, que no fa el que jo crec que hauria de fer.
La vida es una funció de teatre de sessió contínua, quant una persona no representa be el seu paper, al primer fallo hauria de saber “fer mutis pel foro”.
Perquè, no puc abandonar l’escenari en el que faig el meva representació?
Potser, te a veure amb la continuïtat real de la vida aquí i ara; com els habitants dels pobles peruans derruïts pels terratrèmols, que tornen a fer les seves casses mes o menys al mateix lloc on foren arrasades.
Josep Maria Sabaté Pena
