Joan Tugores a Vilaweb: "Endarrerir l'edat de jubilació demostra que, la crisi, la paguen els ciutadans"
3 Feb 2010Extracte de diverses parts de l'entrevista que Vilaweb ha fet al catedràtic d'Economia Joan Tugores, publicat divendres passat.
L'endarreriment de l'edat de jubilació i les dades de desocupació demostren que qui paga la crisi són els ciutadans, els treballadors. Una crisi econòmica causada per uns poders fàctics que han actuat en mercats financers sense gens de regulació. És significatiu que el consell de ministres faci aquesta proposta quan, el dia abans, Zapatero havia fet acatament a aquests poders fàctics a Davos. És curiós, perquè quan va esclatar la crisi, el 2008, els governs van dir que farien passar per l'adreçador aquests poders, i ara aquests governs s'han d'estrènyer la corretja i fer de captaires.
El cas és que a l'estat espanyol la incorporació al mercat de treball es fa més tard que no als altres estats europeus. Això, i la càrrega de les pre-jubilacions, fins i tot en empreses públiques com Televisió Espanyola, ha pressionat encara més la caixa de la seguretat social.
Els hem de fer tots, els deures. El conjunt de la societat, començant pels representants polítics, ha d'exigir qualitat democràtica institucional per a defensar els interessos conjunts. Cal tornar el protagonisme al teixit social. Un dels mals és que molta gent es pensa que l'economia espanyola anirà bé quan els anomenats 'campions nacionals', les grans empreses multinacionals, vagin bé. Des de la perspectiva catalana, sobretot, el principal actiu és la capacitat d'empenta d'un teixit de petites i mitjanes empreses, d'autònoms i de treballadors que fan molta feina cada dia... Algú els anomena els 'hidden champions'. Tot aquest teixit ha estat maltractat, amb el tancament de l'aixeta creditícia i la sacralització de les grans empreses. Un punt d'inflexió necessari per a sortir d'aquesta situació seria de reconèixer-ne la importància i d'articular les condicions financeres i laborals per a facilitar-los la feina. S'han d'anar aprofitant les ocasions.
Tothom admet que la demanda externa, fora de l'estat espanyol, creix molt més que no la interna. La conclusió, per tant, és que la sortida de la crisi ha de connectar amb aquesta demanda. El texit català té més cultura de saber-se inserir en les tendències globals que no la resta de l'estat. Si la sortida de la crisi té un ingredient, aquest és la cerca de fonts de demanda més dinmàmiques que no l'espanyola; cal anar a cercar les economies emergents. Per això s'ha de donar suport al teixit empresarial. Els països emergents creixen un 6%, i els xinesos ja s'acosten una altra volta al 10%. En canvi, Espanya decreix.
