17.11.08
Publicat a
General
| 12:34
La matinada del 2 de
novembre, a Teresina la meva dona i a mi ,
ens va despertar, uns sorolls de tempesta i pluja, que mai aviem
sentit.
Vivim al quart pis
de la avinguda President Macià, davant dels jardins de “Mas
Iglesies”.
Obrirem la persiana
de una finestra de l’habitació, per veure el que passava, i
ens quedarem sorpresos.
Aquell fenomen era
espectacular, avia’m si ho podem explicar; el vent que feia,
barrejat amb la pluja, recargolava els arbres, com si volgués
fer paperines, al temps que sentíem un gran xiuli’t
musical, acompanyat per llamps i trons, mol forts; va marxar la llum,
estàvem a fosques, i una mica preocupats.
Que era allò
tan estany?
Va torna el llum i
va anar afluixant la virulència del fenomen, fins que va
quedar la cosa calmada, plovent mol intensament sense sorolls però.
A l’endemà
per tot Reus hi havia, arbres arrencat, i
moltes rames trencades dels que havien aguantat l’envit, parets
caigudes i senyal de tràfic tombades.
Ara ja sabem el que
va passar; un diari del 11 de novembre,
anunciava que, El Consorci d’assegurances es farà càrrec
dels danys que va ocasionar l’esclafit
a Salou.
Pues si
senyors, nosaltres no ho hauríem descrit de forma mes
entenedora, no era un remolí qualsevol, verdaderament era com
un ESCLAFIT.
El diccionari diu Esclafit
– donar cops sorollosos – posar-se bruscament a plora i riure.
La veritat, era una
tempesta poc comuna, si fou un huracà, era mol (esclafitós).
NOTICIA 1
NOTICIA 2 EL PUNT
QUE ÉS ?
Josep Maria Sabaté
Pena.
Enllaç permanent
15.11.08
Publicat a
General
| 20:10
Els dies abans de
tot sans, la colleta de xiquets del carrer La Barca de
Flix, (de entre 9 i 11 anys), volíem descobrir els misteris de la
festa, i Planejàvem d’anar la nit de les ànimes, a espiar per
damunt de la paret que tanca el cementiri, per veure si era cert que
sortien de les tombes.
Els companys mes
grans ens deien, que ells ho havien vist, i eren
com unes llumetes daurades, que al sortir anaven soltes per tot
arreu, fins que clarejava el dia, moment que retornaven totes al
seu lloc.
No tinguérem
mai la ocasió de comprovar el relat, per que mentre fórem infants,
no ens deixaven sortir de nit, (i quant de mes grans ho poguérem
fer), al col·legit, ja ens avien explicat que el fenomen,
s’anomenava “Fuegos Fatuos”, i que res tenia que veure amb les
ànimes; us ben asseguro que m’hauria agradat mol veureu, ha de ser
impressionant.
Les castanyes
torrades les compràvem a la tia Mariana de Paco, que les venia, a la
porta de casa seva, al davant de la “Union
Social”, amb paperines de paper de diari, eren boníssimes.
De panellets, la majoria
dels companys no en menjàvem, era la dècada dels 40.
A passat mol de
temps, i anys enrere, amb els nostres nets,
Eloi, Maria i Montserrat, escollíem el dia mes apropiat, dos o tres
dies abans de tot sans, per fer panellets, i ho passàvem mol be, els
fèiem de moltes formes, grossos i petits.
Eloi el mes gran,
els feia mes perfectes, sobre tot els de pinyons, a Maria i
Montserrat, els encantava fer figures rares, amb xocolata, farina de
coco, cireres confitades de colors, a la iaia Tere l’hi tocava fer
els de codonyat, i jo era el forner, responsable de la temperatura i
el temps, per donar-li el color i la textura adequada,
per fer-los bonics i desitjables, cosa que sempre aconseguíem.
Desprès preparàvem
una bandeja ben guarnida, per cada
“família”, i tot quedava a punt per fer la castanyada amb
panellets, fets a casa.
Actualment, la
festa de tot sans, invita a recordar a les persones que ens han
deixat, (Teresina i jo, abans de la
data), férem la visita als cementiris,
de Flix i de Tarragona, on els tenim enterrats, netejant i guarnint
de flors, les tombes i els nínxols, amb la sana intenció de
torna-hi l’any vinent.
Observem, que moltes
tombes estan completament abandonades, tan les de famílies que
construïren grans monuments funeraris, com les de les famílies mes
humils.
Es nota un canvi
cultural, que res te a veure, amb la tradicional festa de tots sans
de la nostra joventut; es para tenir-ho amb compte mol seriosament,
per decidir ara, on volem que vagin a parar les nostres restes, ja
que avui no hi ha res inviolable, si no es
paga regularment, l’estipula’t, per la empresa funerària
municipal.
Ara els nets s’han
fet grans, i hem canviat la tradició, però amb els records
presents, seguim menja’n per tot sans, castanyes i panellets;
i referent a les ànimes ¡Algo hi ha!
14 de novembre 2008
Josep Maria Sabaté Pena
Enllaç permanent
10.11.08
Publicat a
General
| 09:24
Paulo Coelho, envers
l’acte d’escriure, mes o menys va dir;que
hi ha dos tipus d’escriptors, els que fan pensar i els que fan
somiar.
Senzillament
escriure al bloc, es una de les petites coses,
que em fa sentir una mica més present, dins de la meva
particular parcel·la global.
Amb tota
l’informació impresa que rebo cada dia a més de les
noticies radiofòniques, televisives i les de boca a orella, de
sobte penso alguna cosa, que aflora amb relació als temes del
dia, ho passo a la pàgina d’escriptori, i queda llesta per
publicar.
Escriure
el que penso,(lluny de la perfecció que desitjo tenir), em fa
sentir més viu, tractant de confondre al que porta el control
de la meva existència.
El meu amic Josep Masip,
em truca per telèfon, cada nova pàgina que publico al
meu bloc, hi hem fa la seva crítica personal, sempre mol
encertada.
La pàgina que
vaig escriure, en defensa de les corrides de toros, me la va comentar
mol positivament, i ara m’acabo d’assabentar, que el toro
“Idílico” que fou indultat pel torero de “Galapagar,
José Tomas” a la Monumental de Barcelona, el passat 21 de
setembre, es recupera mol satisfactòriament, a una finca, de
les terres del surt, anomenada “El Grullo” , no tots els toros ho
poden superar, ell ho a fet, i el cuiden tan be que es convertirà
am poc temps, amb un semental de incalculable valor.
Veieu com no tot es
negatiu.
Aquella tarda, el
torero i el toro, van entusiasmar als 18.000 espectadors, lluitant
entre el misteri i la màgia del toreig, apropant-se a la
perfecció, tractant de sobreviure, i ho aconseguiren, tant
“José Tomás, com Idílico”.
Reus 09 de novembre 2008
Josep Maria Sabaté
Pena
Enllaç permanent
06.11.08
Publicat a
General
| 17:24
Mentre en Atapuerca
(Burgos), estan investigant els orígens del esser humà.
Als
EEUU, treballen amb Nanopartícules.
Els
descobriments, dels científics, filòsofs i alguns
profetes autodidactes, (que surten com els bolets de temporada),
intentant fer-nos empassar les seves intuïcions.
Els
humans, -(opinem tot el que ens han ensenyat a opinar)-. Però
poc a poc culturalment, anem canviant d’opinió, d’acord
als entrebancs de la vida real.
L’evolució,
a mi, m’ha permès deixar enrere , tradicions o costums que
no m’agradaven , i penso que moriré intentant ser millor
persona, ara i en el futur, tractant de eliminar els sentiments de
culpa emmagatzemats.
Ja fa uns quants
anys, que a mi hem sorprenen poquíssimes coses, deu ser per
que he presenciat personalment, uns quants miracles, als que
intueixo, possibles justificacions.
Hi ha gent
que no te res, (bens materials) i sempre estan de bon humor i riuen
alegrement, donant gracies a Deu pes qualsevol nimietat, assaborint
la vida, contagiant l’alegria per tot arreu.
Per que la gent
que ho tenen tot, necessiten psicòlegs, per recuperar la
alegria de viure?
Quin paper juga el
cervell, amb tot el nostre organisme?
Mantenir-lo alegre,
jove i àgil, a pesar dels anys, es impossible;
però, exercitant-lo i alimentant-lo adequadament, pot durar
mes temps, amb una certa normalitat.
Per on falla aquest
hipotètic consell? hi ha una llista
mol llarga de personatges públics importants, que han
exercitat moltíssim el seu cervell, hi han perdut tot el seu
magatzem de memòria.
El cardiòleg
Valentí Fuster i el psicòleg Luis Rojas Marcos, han
publicat recentment un llibre en el que quasi afirmen, que el cor i
la ment formen una unió inseparable. Tots els problemes del
cor s’inicien al cervell, anomenant allò de “mens
sana in corpore sano”.
El
cor pot empitjorar en solitari,
a causa d’una alimentació incorrecta, que el cervell l’hi
ha permès?
Qui
capgira el cervell,per perjudicar el Cor?
Reus 15 d’octubre del
2008 -
Enllaç permanent
