De los imbéciles, de la ignorancia de Aregio y de Terres Cavades Fútbol Club
27 Març, 2007 20:22
Publicat per bego,
DIARI DE CAMPANYA
Me sorprenden pocas cosas en la vida, pero hoy me quedé alucinada al leer la página del Diari de Tarragona en la cual el alcalde (sí, sí, he dicho alcalde, la principal autoridad de la ciudad, aquel que debe ser ejemplo máximo de respeto, buen hacer y compromiso público) manifiesta: “¿QUIÉN ES EL IMBÉCIL QUE DICE QUE NO SE PUEDE APROBAR TERRES CAVADES?”.
Nadal no es conocido precisamente por sus altos niveles de respeto al prójimo, más bien al contrario. Pero que llegue a ese nivel de grosería me parece indignante. Y puestos en el tema, debemos ser centenares, miles, los IMBÉCILES tarraconenses que pensamos que no se puede aprobar Terres Cavades, no me meto ya en temas legales, sino por temas éticos, y no hace falta que me extienda porque la ciudad ya ha hecho su juicio en este tema.
Aregio se ha dado prisa en desmarcarse de la “frasecita”. Ha llegado a decir en un debate público en la URV que no sabía quién la había dicho. ¿El concejal de Hacienda no se entera de lo que hace y dice su alcalde? Tal ignorancia resulta, como poco, curiosa. El candidato convergente intenta desmarcarse, pero quiera o no es compañero de Nadal y, por tanto, cómplice y copartícipe de su gestión desde hace años. Es duro tener un compañero de equipo de tal talante, pero Aregio no puede renegar de ello, porque uno es lo que es y viene de donde viene, por mucho que intente parecer lo contrario.
Y para finalizar, recomiendo la lectura del artículo de Frederic Porta en el País de hoy, titulado "Terres Cavades FC", el cual reproduciré dos fragmentos: “Ya que el urbanismo tiraniza a tan anciana urbe, ya que la información privilegiada, el súbito enriquecimiento y la sospecha popular parecen gobernar a sus anchas por tan excelsas tierras, rindámonos a la tozuda realidad para recibir a la nueva secta dominante bajo tronar de clarines y trompetas, pese a resultar infame para la lírica, la ética y la simple decencia. Que pase Terres Cavades y larga vida al primer ejemplo de triunfo palpable de lo urbanístico sobre lo futbolístico”.
Y también: “El Nàstic siente su alma vacía de ética. En esta Tarragona ya no se respeta ni al Gimnàstic. Y eso son palabras mayores, la antesala del Apocalipsi”
No anem bé!
Nota: Podéis leer el artículo entero clicando "segueix".
(Segueix)
Gràcies per la confiança
25 Març, 2007 01:14
Publicat per bego,
DIARI DE CAMPANYA
Avui no puc dormir, es nota per l'hora del post. I ja em va bé perquè així podré escriure les impressions del que ha estat un dia d'emocions, cosa que ja volia fer aquesta tarda però que no he dut a terme per manca de temps. Bé, en realitat han estat dos dies d’emocions, perquè divendres l'Assemblea de l'Agrupació Local del
El primer que vull fer avui és donar les gràcies al Pep i a tots els companys i companyes del partit que m'han fet confiança per anar a la candidatura per impulsar un projecte il·lusionant i engrescador que estic segura que comptarà amb l'ampli suport dels tarragonins i tarragonines. Utilitzaré totes les meves capacitats, experiència i il·lusió en fer-ho el millor possible.
I el segon, donar les gràcies també al meu cap, amb qui he format equip durant els darrers tres anys en totes les importants tasques que se li han encomanat en el Govern de Catalunya, Xavier Sabaté. Gràcies per inocular-me el virus de la política i per motivar-me en el nou repte que ara inicio. No ha estat ell sol, l'han ajudat molts més (oi Joan?) però avui m'adreço especialment a ell perquè vull aprofitar aquesta plataforma virtual per dir-li que és un gran polític i un gran mestre, a més d'amic. La meva llista d’agraïments seria llarguíssima, però sóc conscient que no els puc fer tots des d’aquí així que miraré d'anar-ho duent a terme des d’altres fòrums.
Finalment, aprofito per anunciar que des del bloc inicio avui un DIARI DE CAMPANYA que intentaré anar actualitzant periòdicament sense abandonar la varietat de pensaments, escrits i comentaris que sempre he pretès que contingui aquest bitàcola. Als amics i amigues als quals els avorreix la política (que també en tinc) els demano disculpes d'antuvi perquè durant els propers mesos hi dedicaré més espai com no podia ser d'una altra manera.
No voldria acabar sense referir-me al Jordi Salvat, que des del seu bloc em convida a reflexionar sobre el pas que he fet i sobre si és un camí amb retorn a la professió de periodista. Jordi, si et sembla això ho deixo per comentar-ho un altre dia perquè ara seria un post massa larg.
L’ASSEMBLEA LOCAL DEL PSC APROVA LA LLISTA PER LES ELECCIONS MUNICIPALS DE MAIG
24 Març, 2007 00:22
Publicat per bego,
DIARI DE CAMPANYA
El cap de llista del PSC, Josep Fèlix Ballesteros, destaca que la llista del PSC per les eleccions municipals “combina renovació, continuïtat i solvència” a la vegada que “és un reflex de la ciutat des del punt de vista territorial”.
El candidat a l’alcaldia, Josep Fèlix Ballesteros, ha afirmat que “els socialistes presentem el projecte més solvent, amb persones de provada capacitat de gestió procedents del món de l’empresa, la universitat o l’activitat professional, i amb independents de prestigi”.
En referència a la presència de quatre independents ha dit que “és un missatge clar de que els socialistes volem sumar el màxim de voluntats possibles entorn a un projecte il·lusionant d’una Tarragona forta, ambiciosa, potent, projectada al futur i que ha de ser l’autèntic motor del Camp de Tarragona” .
Per Ballesteros, la llista que avui s’ha aprovat és un compendi de “paritat, solvència, territorialitat, renovació, capacitat, eficàcia i fortalesa”. “En definitiva, és un equip per governar” ha assegurat el cap de llista.
Pel que fa a la renovació i a la paritat, l’alcaldable socialista ha volgut deixar clar que “és una llista molt renovada ja que entre els 15 primers integrants, 9 hi són per primera vegada” i també que “la paritat ha estat sempre present en les nostres llistes, encara que no fos una obligació legal com és ara”. A l’actual llista, 11 dels integrants són dones.
Ballesteros ha agraït de manera molt destacada “la bona tasca que han fet els fins ara regidors Carles Cepero, Ana Díaz, M. José Elices i Teresa Rubio” dels quals ha afirmat que “compta amb ells per continuar treballant per Tarragona des de diverses responsabilitats”.
Finalment, Ballesteros ha dit que “els membres de la llista ja treballaran com a futur equip de govern des del proper dilluns”.
(Segueix)Yo ya he estado aquí
21 Març, 2007 17:58
Publicat per bego,
Escric
Hoy me regalaron un libro y en la dedicatoria dice "para una mujer que se deja seducir por la vida". Lo ha hecho una gran amiga, de la que me siento muy orgullosa. De ella aprendo cada día miles de cosas y es uno de los anclajes que me permiten seguir adelante en los momentos más chungos y abrazar las felicidades que me llegan con generosidad y desde la pasión que me sirve siempre de motor.
El libro es "Yo ya he estado aquí" de Jordi Balló y Xavier Pérez, ya hablaré de él más adelante, cuando lo haya leído. Pero hoy quería aprovechar la sorpresa que me han dado comiendo para rendir un pequeño homenaje desde aquí a todos mis amigos y amigas, que son muchos y quienes, cada uno desde su ámbito y faceta, siempre me apoyan con lealtad y generosidad, y que siempre me aportan experiencias y cariño, con las que crezco, aprendo y vivo lo más feliz que puedo.
Y como supongo que no os lo digo suficiente, quiero hacerlo ahora desde aquí....a todos, sin excepción, gracias.
Podrem superar algun dia la política de vodevil a Tarragona?
21 Març, 2007 08:07
Publicat per bego,
Escric
Diumenge, al Bernabeu, em vaig trobar l'Agustí Mallol molt disgustat amb totes les coses que aquests dies s’estan dient sobre ell i especialment dels qui durant 18 anys ha considerat amics. Vagi per endavant que per raons familiars li tinc carinyo a Mallol, i no me’n amago tot i que mai he combregat massa amb la seva manera de fer ni he compartit el seu estil de fer política. I per això vull escriure aquestes línies, perquè més enllà de la crítica política normal que pot generar una decisió pol.lèmica com la que ha pres, no em sembla de rebut que aquells que van acollir amb els braços oberts al trànsfuga Yxart per abandonar el grup municipal del PSC en el seu moment, o que ara no tenen cap problema en rebre de nou a un alcalde, el de Castellvell, que havia marxat a un altre partit i que canvia per segon cop de sigles, sotmetin al personatge a l’escarni públic amb la virulència amb que ho estan fent. Em sembla, com a mínim, moralment qüestionable. Vull recordar només que Mallol ha marxat com a regidor al grup mixt, fet molt diferent als dos exemples anteriorment esmentats. Aquest capítol, l'hauríem de tancar ja tots plegats.
Lamentablement, a Tarragona, estem massa acostumats a la política de vodevil i a centrar l’atenció pública en baralles que massa sovint ratllen el terreny del personal, en ves de dedicar-nos al que veritablement importa: treballar per fer molta i molt bona feina per garantir el progrés econòmic i social de la nostra ciutat i per la igualtat d’oportunitats de tots els tarragonins i tarragonines.
Com li vaig dir a Carles Sala al seu bloc, la desafecció de la política es responsabilitat de tots, però també penso que d’uns més que d’uns altres, perquè la manca d’ideologia i d’un projecte polític real de la majoria dels que han estat els nostres dirigents municipals durant els darrers 18 anys han fet baixar el nivell de discurs d’aquesta ciutat a cotes tan baixes que ara, aixecar-les, ens costa Déu i ajut.
Per cert, Vista el Nàstic! (ànim nois, ho aconseguirem)
Recordando a Boccaccio
16 Març, 2007 10:46
Publicat per bego,
Llegeixo
"Meter mucho ruido a propósito de una ofensa recibida no disminuye el dolor, sino que acrecienta la vergüenza".
Màrius Carol recuerda hoy en su columna de la Vanguardia la frase que Giovanni Boccaccio escribió hace siete siglos.
Siempre es bueno revisar a los clásicos.
De Estopa, la irresponsabilidad del PP y de los treinta-y-tantos
09 Març, 2007 23:50
Publicat per bego,
Escric
Escribo escuchando a Estopa. Me gusta la rumba, es algo, supongo, genético. No soy de Barcelona, ni siquiera catalana. Soy aragonesa, pero la rumba me motiva, me mueve, me alegra el corazón."Las penas con rumba son menos penas..." cuenta Estopa. La verdad es que hoy necesito a Estopa para poder relativizar un poco lo que está pasando. He tenido tentaciones de acercarme a la plaza de la Font de Tarragona para ver cuanta gente apoyaba el ruido. Ese ruido que el PP propaga irresponsablemente. (al final no lo hice)
No quiero hablar de la situación que está creando el PP, me pone nerviosa. Tampoco voy ha hablar de Carles Sala ni de la desafección de la política, ya le escribí el post lo que pienso.
Voy a hablar de los treintan-y-tantos, esos que tengo yo ahora. Y lo hago a tenor de una conversación de esta tarde con mis amigos. Crecemos, luego asumimos responsabilidades. Llega un momento, a los treintantantos, que dejamos de aprender para aplicar lo aprendido. Ello no quiere decir que abandonemos la formación personal o profesional. Eso nunca. Pero sí que empezamos a ser referentes en nuestras pequeñas parcelas vitales, lo que decimos o decidimos cuenta, y eso significa que nuestro nivel de responsabilidad en el entorno aumenta.
Sigo escuchando a Estopa.
Vil.la Casals, una visita que val molt la pena
06 Març, 2007 00:18
Publicat per bego,
Disfruto
No sóc catalana de naixement, ho sóc d'adopció, com molts altres, com milions d'altres. I potser per aquest motiu, per ser filla d'emigrants dels anys 70, amb una escolarització deficitària en alguns aspectes de la cultura catalana... potser per aquest motiu (dic) no conec a fons figures que per altres són referents vitals, com el mestre Pau Casals. Per això em va agradar especialment la visita que vaig fer dissabte, quan vaig acompanyar el president de Catalunya, José Montilla, a veure la Casa Museu Pau Casals a Sant Salvador (El Vendrell).
Em va impressionar la visita per la museïtzació del recinte i per com permet fer un recorregut interessantíssim per la vida i obra famós violoncel·lista a través d'objectes, documents originals i diversos audiovisuals.
Hi va haver dos moments realment impactants en emocions, que em van sacsejar. El primer, va ser el vídeo del discurs de Pau Casals a les Nacions Unides el dia 24 d'octubre de 1971, quan tenia 94 anys. Se'm va posar la pell de gallina pel que significa l'aportació del poble català a la construcció d'un món en pau. Del concret al més global, un exemple clar del poder de les paraules, de la força d'un poble a través de la seva gent i de la capacitat de transformació que tenim tots plegats i a la que de vegades renunciem.
El segon moment, va ser una imatge. L'eclipsi de lluna des de les escales que bordegen els jardins de Vil·la Casal. Una imatge de gran bellesa d'aquelles que són difícils d'oblidar. Des d'aquí vull donar les gràcies a la Núria i el Francesc per ajudar-me a fer la visita paral·lela a la visita oficial que em va permetre gaudir de moments com aquest.
Recomano a tothom la visita al Museu Pau Casals. El tenim a prop, és un gran desconegut i val molt la pena.
"Sóc una dona"
05 Març, 2007 14:54
Publicat per bego,
Llegeixo
"S'educa els nens i les nenes creient en la igualtat, però quan arriben al món real se senten enganyats perquè no té res a veure". Aquesta gran veritat la va dir divendres Fernández de la Vega.
AVUI. 5.3.2007
Després de la reunió de govern de Zapatero, la vicepresidenta va fer l'habitual roda de premsa. Li va tocar donar tota mena d'explicacions sobre el trasllat de De Juana Chaos. Però les paraules, al meu entendre, més importants de María Teresa Fernández de la Vega, no he trobat ni un sol diari que l'endemà les reproduís. Parlava de l'enganyifa i la decepció que és que, a Espanya i al segle XXI, les dones no siguin ni tractades ni considerades igual que els homes en el món adult, bàsicament en l'àmbit laboral. La desorientació és important perquè, deia, cada vegada més s'han educat explicant-los que homes i dones són iguals i quan s'ho han cregut, reben l'enorme patacada de veure que no és així. I certament, pel que constato en el meu entorn d'amigues, té raó. I les coses no van millor que anys enrere. N'he vist de tots els colors. He vist empresaris misògins que paguen més a homes que a dones per la mateixa feina. He conegut caps que menystenen les dones i, pràcticament, les tenen per minyones. Sé d'una noia a qui li han ofert una feina a canvi que, com a mínim en els dos anys següents, no es quedi embarassada. El pitjor del cas és que la noia ho ha acceptat. Conec un altre cas que, amb un cap més prudent, no li van parlar del tema fins que la noia va haver acceptat ser la directora de màrqueting de la companyia. Ja amb la feina al sarró, li van suggerir que no es quedés embarassada. Aquell suggeriment, ves per on, la va ferir tant en l'orgull que al cap de cinc mesos anava al seu cap a anunciar-li que estava esperant un nen.
Al Ramon Pellicer li ha caigut un xàfec al damunt perquè ha gosat dir que, com a presentador del nou TN vespre, li agradaria donar la notícia que Ségolène Royal és la nova presidenta de França. Els qui se l'agafen amb paper de fumar s'han afanyat a subratllar que un presentador de TV3 volia que guanyés una socialista, una persona d'esquerres. Entenc, en el context de l'entrevista, que el Pellicer ho deia per la Ségolène en tant que dona. És més, espero -temps a venir i per més que es pugui esgarrifar el Salvador Sostres- poder donar la notícia que a la Casablanca i a la Moncloa hi mana una dona, que tenim una presidenta de la Generalitat i, també, una presidenta del Barça. I que hi arribessin, com el homes, per criteris d'eficàcia. Però el que més m'agradaria de tot (i això ja potser no ho veurem) és que tot això ja no sigui notícia.
Xavier Bosch
A mi sí que m'importa la vida
02 Març, 2007 11:27
Publicat per bego,
Escric
Ahir a la nit em vaig quedar clavada al televisor quan vaig veure a Alfredo Pérez-Rubalcaba explicar el perquè de la difícil decisió de concedir a De Juana Chaos, en vaga de fam des de novembre, un règim penitenciari que el permet acabar la condena que li queda per un delicte d’amenaces a un hospital i, després, a casa seva. Rubalcaba em va impressionar, va dir una frase colpidora: “Soy consciente de que muchos ciudadanos no entenderán este tratamiento humanitario, que él no tuvo piedad con sus víctimas y no les falta razón. Pero lo que nos diferencia a los demócratas de los terroristas es que a nosotros sí nos importa la vida”.
Ens importa la vida, sí senyor, i som uns grans privilegiats de poder viure en un país on aquest valor és important. Vivim en un món amb molts territoris (en guerra o no) on la vida no val res o molt poc. Aquí sí, som demòcrates, no desitgem la mort dels nostres enemics ni pensem que el “diente por diente” es la forma de construir una societat més justa, segura i lliure, per nosaltres, els nostres fills i filles, i els fills i filles dels nostres fills. No podem jugar amb aquest concepte amb arguments tan viscerals com els que el Partit Popular està aplicant en la guerra mediàtica i política contra el govern de José Luis Rodríquez Zapatero.
Hi ha raons legals, polítiques i morals, com diu Rubalcaba. Potser no s’han explicat prou en els darrers dies, ho potser és el que soroll mediàtic al que ens té acostumats el Partit Popular no ha permés obrir més espais de reflexió. Com diu avui l’editorial del País, “es más fácil criticar lo que deciden otros que decidir cuando lo que se decide supone optar entre dos males”. Deixar morir a De Juana a la presó i convertir-lo en màrtir a més d’immoral hagués suposat tancar la porta a la resolució del problema d’ETA, trencar qualsevol possibilitat de construir un futur de pau.
En política, apel·lar a les vísceres en lloc de a la intel·ligència i al seny, és un joc perillós i preocupant.