31.01.06
Publicat a
Costumari
| 20:03
El diumenge 29 va
celebrar-se la tradicional calçotada popular de Valls. Aquest acte serveix per inaugurar la temporada del calçot a tot el territori català, encara que l'origen sigui a la capital de l'Alt Camp.
A partir de la Gran Festa del Calçot, es dóna pas a tot un seguit de setmanes plenes
de gent amb pitets relligats al coll, talment com si fossin infants.
La celebració d'enguany arribava al 25è. aniversari amb la
convicció d'haver assolit l'èxit de convocatòria esperat. A malgrat de la incertesa que generava el temps. I és que enguany, el fred era present a tot Catalunya, encara que, finalment, es va poder disfrutar d'un
dia perfecte, amb un sol radiant i una temperatura molt agradable
durant tot el matí.
A més, la neu caiguda pels voltants
del poble encara oferia més al·licients a tots els que s'hi van voler acostar.
Val a dir que aquesta festivitat, no es tracta d'un fenomen gastronòmic
sense més, ni més, sinó que esdevé una
diada d'allò més complerta, amb un programa establert, que permet contemplar bona part dels elements tradicionals que, normalment, es passegen per les Festes Majors d'arreu.
D'aquesta manera, el patrimoni festiu, constitueix un eix cabdal durant el desenvolupament de la Gran Festa del Calçot. Comptant amb: el Seguici Popular, concerts,
concursos de menjadors de calçots, i la pròpia
participació de la gent com a principal virtut.
També cal destacar
tots els aspectes que composen la litúrgia de la festa com
ara: les exposicions, el bestiari original de la festa (el Calçot),
els mercats gastronòmics, etc.
La festivitat del calçot, doncs,
se'ns presenta revestida de folklore català pels quatre
costats, fins al punt de convertir-se en una de les principals cites
del nostre calendari festiu.
Sens dubte, una de les
festes més emblemàtiques i amb més personalitat
de l'any.
Enllaç permanent
25.01.06
Publicat a
Cultura
| 21:13
"La Naturalesa és sàvia,
i de tant en tant s'equivoca”. Joan Fuster.
D'això se'n diu
aforisme. Però si sortim de la “realitat” literària
i en continuem utilitzant el recurs, es pot reduir a l'expressió:
“Una veritat com un temple”. I del per què no
arriba a la categoria d'un vers, o fins i tot, a l'estructura
poètica, només ho entendrà qui ho hagi estudiat.
És a dir: un filòleg o una filòloga.
El cert, és que
tant se me'n dóna. Em declaro defensor de l'aforisme, si és
que cal. De fet, repto a tots els lectors, a comprovar fins a quin
punt pot ser implacable una simple associació de paraules.
Dubto que algú pugui aconseguir un efecte similar a través
de cap altre “gènere”. Potser els “haikus”, i la
poesia, en general, s'acosten més a un possible “ideal” de
bellesa, per més que la intenció (a vegades) sigui just
el contrari.
En l'aforisme,
l'important és reforçar la veritat a través
d'una imatge irreal i irreverent, tot sentenciant l'evident realitat.
Malgrat això, què
millor que comprovar-ho per un mateix? Proposta: Bestiari.
Obra inèdita de Joan Fuster que ha estat editada, recentment,
per la Universitat de València.
L'últim tastet:
“L'educació del gos consisteix a ensenyar-li qui és
el seu amo. Com totes les educacions”.
Joan Fuster.
Enllaç permanent
24.01.06
Publicat a
Cultura
| 15:43
Si es vol estar al dia de
tot el conjunt de festes i tradicions catalanes, podem consultar
algunes webs que aglutinen bona part
d'aquesta informació. És el cas de www.festes.org
o de www.firesifestes.com.
Totes dues pàgines tenen continguts similars, si bé la
primera, fa un seguiment més professional de tots els actes que
esdevenen arreu del territori. Tanmateix, l'espai de firesifestes.com
convida molt més a participar-hi. I és que en ambdós
casos es pretén aconseguir la col·laboració dels
internautes festers.
D'aquesta manera, s'obtenen moltes fotografies
d'aficionats alhora que les seves valoracions. La importància
d'aquest fet és sempre relativa a la qualitat dels comentaris
i de les fotografies, però, en general, es tracta
d'aportacions que reforcen l'interès per la celebració
a la que es refereixen.
Estem davant d'uns espais
que serveixen per documentar-nos sobre costums que, moltes vegades,
succeeixen ben a prop de casa nostra sense que ningú ens els
sàpiga explicar. Això pot generar desconcert,
curiositat o indiferència, però
tenint en compte la seva periodicitat, paga la pena fer una petita
aproximació personal a les tradicions del nostre entorn més
immediat.
En aquesta mateixa línia,
les pàgines que he descrit també recolzen els
continguts a través de propostes bibliogràfiques,
documents audiovisuals i arxius digitals. A més, també
ens trobem amb altres dades de tarannà més acadèmic, dedicades tant a l'estudi de les celebracions populars, com a la
seva recuperació i preservació, alhora que en divulguen
els continguts.
S'ha de reconèixer,
doncs, la tasca que realitzen aquests mitjans, així com
l'oportunitat que ofereixen, a qui ho vulgui, d'implicar-se en el
projecte d'investigació i interpretació etnogràfica
que estan desenvolupant.
Cal destacar, en aquest
sentit, la pàgina www.festiva.org
que treballa més la vessant d'estudi que la resta, alhora que
procura recollir tota mena d'informacions que puguin ajudar a la
comprensió i assumpció dels actes dins d'un calendari,
més o menys, consolidat.
Amb tot, és
justament a l'hora d'estructurar un calendari, on no s'acaben de
definir les dates en què succeeix el costumari català,
per bé que sí que hi trobem les principals cites de
l'any.
També seria bo que
es separés qualsevol voluntat de vinculació amb els
patronatges turístics, en favor de les diferents xarxes
culturals que configuren la població (ja sigui a nivell privat
o públic). Sempre amb l'ànim de fer prevaldre la
tradició i el costum entre la gent que en forma part, i que,
en definitiva, acaba sent imprescindible per a la pervivència
de la festa.
Per sort, cada vegada
comptem amb més recursos vetllant pel nostre folklore. Així
que només ens queda ser responsables del llegat que rebem.
Enllaç permanent
15.01.06
Publicat a
Cultura
| 21:18
L'Encamisada de Falset, la Festa Major de Vila-seca, els Tres Tombs, Sant Antoni Abat,... Aquest ha estat un cap de setmana ple d'
actes tradicionals arreu del territori. I el cert és que ho continuarà sent durant els mesos restants ja que, a Catalunya, comptem amb un patrimoni tradicional tan extens i complert que pràcticament ocupa tot l'any. Això hauria de plantejar-nos la possibilitat de considerar qualsevol d'aquestes celebracions com una opció de pes a l'hora de sortir de casa.
En l'àmplia oferta cultural dels nostres dies, és obvi que la diversitat s'ha de continuar respectant i, fins i tot, incentivant. Per bé que s'hauria de veure fins a quin punt és vàlid donar a conèixer tot el que és forà, sense haver entès abans el que ens és conegut (o desconegut).
Malgrat que no deixa de ser una opinió personal, penso que una de les millors maneres de presentar-nos davant "l'altre" és a través d'una identitat d'arrel pròpia. Quelcom que ens pot ajudar a resoldre més d'un dubte existencial, i que en cap cas hauria de perjudicar les relacions interpersonals de ningú.
Cal poder moure'ns pels nostres pobles i per les nostres ciutats convençuts d'estar a casa i amb la clara voluntat de "fer país", la qual cosa implica el respecte per tot allò que ens arriba de l'experiència que es transmet del costum i que esdevé tradició, en acabat.
Des de les administracions locals, així com de la resta "d'estaments" públics, n'hem d'exigir la cura i els recursos suficients com per poder-los preservar. Això sorgeix de qualsevol iniciativa amb ànim de divulgar-ne el coneixement, alhora que se'n potencia l'acció pedagògica entre els més petits.
Aconseguir-ho, pot evitar que caiguem en l'anonimat del comú més mediocre. Conseqüència directa del perjudici que comporta viure sota els efectes d'una acció globalitzadora.
D'aquesta manera, "fer país" es converteix en una espècie de remei casolà per combatre el desconcert de l'homogeneïtzació cultural.
Esperem notar la millora ben aviat.
Enllaç permanent
10.01.06
Publicat a
Costumari
| 23:13
El temps de Nadal encara
no ha acabat. De fet, aquest cicle no es clou fins el 2 de febrer,
dia de la Candelera. Data en la que s'han de retirar tots els
pessebres, per bé que la majoria ja els deu haver desat. I
fins les festes vinents, que ja corre el nou any.
Amb tot, per endavant
queden gairebé tres setmanes plenes d'esdeveniments i
tradicions, entre les que destaca la celebració de Sant Antoni
Abat. Concretament, pels voltants del 17 de gener. Just on
coincideixen altres sants com: Sant Hilari (dia 13), Sant Maur i Sant
Pau Ermità (ambdós del 15). Aquest fet no és en
va, ja que a tots ells se'ls atribueixen barbes abundants, per la
qual cosa es coneix aquesta setmana com la dels Barbuts. Motiu per considerar aquests dies com els més freds de l'any. Tanmateix, l'imaginari popular endegava teories que relacionaven els nounats amb
les condicions climatològiques i la barba dels sants,
resultant-ne la creença de que tots els nens i les nenes
nascuts en aquestes dates esdevindran peluts en fer-se grans.
En qualsevol cas, qui
assoleix més protagonisme aquests dies és Sant Antoni
Abat. Entre altres coses per haver guarit un porc.
El pobre garrí va quedar
tan enlluernat per les capacitats de l'anacoreta que ja no se'n
separà mai més. D'aquí que sempre es representi
a Sant Antoni Abat amb un porquet al costat. I car, tots a beneir els
animals de peu rodó. Precisament, el 17 de gener... Diada dels
Tres Tombs. Jornada en la que surten a lluir cavalls i carruatges, a més d'una ocasió excel·lent per recordar alguns oficis antics, així com la típica
indumentària de l'època. Però sobretot, es tracta d'un dia perfecte
per explicar un altre dels nostres costums als més petits.
Llibre recomanat:
DALMAU, A. Les Festes Tradicionals que no hem de perdre. Ed. Columna. Barcelona, 2005.
Enllaç permanent
07.01.06
Publicat a
Paisatges
| 12:46
Una opció per als que es resisteixen a despedir aquestes festes és l'assistència a algun dels molts actes tradicionals que es produeixen aquests dies. Per exemple, esdevé remarcable l'esforç dels Amics de Montornès per representar les escenes més impotants del Pessebre.
La recreació es desenvolupa enmig d'un espai natural a prop de la Pobla de Montornès, camí de l'Ermita que porta el mateix nom. Això possibilita que l'ambientació del pessebre vivent, sigui la més òptima per a cadascuna de les escenes que s'hi representen.
Igualment, els "Amics de Montornès" que hi podem trobar, són gent de totes les edats, la qual cosa assegura el futur d'aquest costum de la Pobla per a molts anys. Tot i que el més destacable és la convicció i la il·lusió amb la que tots els seus membres hi participen, donant com a fruit més inmediat, una organització impecable.
L'escenificació es mou entre la teatralitat i la simple figuració, però sempre amb la clara voluntat d'interpretar de la manera més entenedora possible, els diferents moments que precedeixen el naixement, alhora que els primers anys de la vida del nen. Tot plegat, presentat amb la senzillesa i austeritat habituals.
Tanmateix, en la translació final, el tractament que s'hi dóna
prové de l'arrel tradicional més catalana: des del tió fins al porró. Sense obviar el paper de guia que protagonitza el Pastoret. Segurament, l'element més emblemàtic del nostre rondallari popular. Barretina inclosa.
(Segueix)
Enllaç permanent
04.01.06
Publicat a
Costumari
| 21:28
Al començament no eren pas Reis, sinó mags. I el seu coneixement sobre l'arribada de Jesus al món, es devia a algun encert astrològic. Però és clar, aquesta versió contradeia qualsevol repulsa eclesiàstica cap a la màgia i la superstició. De manera que es necessitava una reinterpretació de la història i si això implicava donar nous oficis als tres mags, doncs ho van fer. Ni més, ni menys que Reis.
A partir d'aquí, la màgia dóna pas al saber de les Escriptures Sagrades, que revelaven la voluntat de Déu i, per tant, deixaven a l'atur tot el gremi d'endevinadors i endevinadores professionals.
El gran astre va perdre la categoria de fenomen natural, per convertir-se en un simple estel miraculós enviat per Nostre Senyor. I ben mirat, tampoc en va sortir tan malparat.
Sobre la caracterització dels personatges (blanc, ros i negre), es va decidir no tocar res, ja que anaven molt bé per representar totes les races conegudes fins al moment.
En pobles propers a la costa, la tradició era encendre fogueres que servissin de senyal per als tres Reis (no fos cas que passessin de llarg). Encara que la celebració pagana (anterior a la cristianització), realitzava aquest acte per invocar el Naixement del Sol en l'horitzó llunyà.
Actualment, el costum ve sent un altre. I és que la vigília del 6 de gener, qualsevol de nosaltres pot seguir l'arribada dels tres Reis d'Orient en directe, ja sigui a peu de carrer, a través de la ràdio o del televisor. Per bé que, en la majoria dels casos, les emissions no són coincidents. Llavors, és quan el nen o la nena lliguen caps i es pregunten com pot ser. A la qual cosa s'acostuma a respondre: "És que són màgics i poden estar en molts llocs al mateix temps".
En resum, que la lògica dels nens i de les nenes ens fan recórrer, novament, a la primera tradició: la dels tres mags d'Orient, deixant les doctrines de l'Església en segon terme.
Llibre recomanat:
SOLER AMIGÓ, J. Cultura popular tradicional, Pòrtic. Barcelona, 2001.
Enllaç permanent
