Tot i que la cantada d'havaneres es converteix en un element recurrent de les festes i festivals que tenen lloc durant l'estiu, la consideració que se'n fa és força diferent en comparació a altres valors musicals del patrimoni popular i tradicional català. Un fet, que d'altra banda, podria equiparar-se a altres estils musicals que també han arrelat amb força dins del panorama cultural que ens envolta, com ara el folk, la nova cançó (de cantautor), o bé, el rock. Només cal recordar les vegades que hom percep a través l'etiquetatge que voluntàriament, o no, se li atribueix: “català”. Res dolent. I res que no es faci en la resta d'indrets del món.

D'altra banda, sí que és simptomàtic del propi tarannà de l'havanera. I de fet, quan hom s'interessa per conèixer la història d'aquest estil de música i de l'evolució que ha sofert a casa nostra, se n'adona fins a quin punt pot considerar-se “accidental” l'absència de l'havanera dins del nostre costumari més identificatiu.

Tanmateix, cal tenir en compte l'interès desigual que generen les cantades en un punt o altre de la costa catalana. Així, ens trobem amb una zona, la costa empordanesa, on l'havanera és l'element cabdal de la celebració. En canvi, en el nostre entorn més immediat, el paper de l'havanera és molt menys important.
Amb tot, penso que és un estil de música que amb el temps ha trobat una manera de fer diferenciada de la que es realitza en altres punts de l'Estat espanyol (per posar un exemple).

Malgrat això, els orígens de l'havanera són els que són, és a dir: Cuba, així que d'una manera o d'una altra, les cantades d'havaneres sempre tindran quelcom de relacionat amb un passat colonial que no ens pertany, però que, d'altra banda, sí que hi tenim relació.

I és a partir d'aquesta relació que el país es comença a beneficiar dels productes i la cultura caribenya, la qual cosa comporta, entre altres coses, l'aparició de la figura de “l'indiano”, alhora que l'adopció i assumpció del ritme que més tard hauria d'originar l'havanera .

En qualsevol cas, les melodies que avui identifiquem com havaneres no són més que una evolució de les anteriors. D'aquí que en vulgui destacar la particularitat catalana i la importància que aquesta ha assolit en el nostre folklore.

El procés d'acollida i arrelament es deu, sobretot, a la voluntat de recordar dels pescador i dels mariners de l'època, els quals es varen transmetre les cançons d'una generació a una altra, fins que se'n realitzà una primera compilació. És justament en la recopilació de la tradició oral on recau l'èmfasi del costum popular, i per tant, el seu dret a considerar-se com a tal.

Cal tenir present, doncs, que en el seu dia, aquestes cançons eren cants a la pàtria enyorada, anhelant trobar una vida millor, on, és clar, les mulates no hi podien faltar.

El salt de l'havanera als escenaris tardà uns anys, ja que fins ben entrat el segle XX, no es volgué desvincular de simples cançons de taverna.
Actualment, les cantades d'havaneres compten amb unes dates prefixades en el calendari de l'any, fins al punt, que cada estiu reuneixen a milers de persones al voltant de places, platges i cales d'arreu del país.

No obstant, hi ha un parell de cantades/mostres que destaquen per damunt de tota la resta i que, a més, simbolitzen l'evolució que aquest estil ha sofert en el nostre territori, fins al punt que durant molt de temps, la Cantada d'Havaneres de Calella de Palafrugell va continuar amb la tradició d'una cantada amb cançons només en castellà, mentre que a Palamós neix, posteriormet, la Mostra de l'Havanera Catalana amb el clar propòsit de reivindicar l'havanera cantada, tan sols, en català.

Bibliografia:

SINCA, G. Havaneres. Imatges, història i tradicions de la cançó marinera. Columna edicions. Barcelona, 2005.