20.07.06
Publicat a
Costumari
| 18:52
Tot i que la cantada
d'havaneres es converteix en un element recurrent de les festes i
festivals que tenen lloc durant l'estiu, la consideració que
se'n fa és força diferent en comparació a altres
valors musicals del patrimoni popular i tradicional català. Un
fet, que d'altra banda, podria equiparar-se a altres estils musicals
que també han arrelat amb força dins del panorama
cultural que ens envolta, com ara el folk, la nova cançó
(de cantautor), o bé, el rock. Només cal recordar les
vegades que hom percep a través l'etiquetatge que
voluntàriament, o no, se li atribueix: “català”. Res
dolent. I res que no es faci en la resta d'indrets del món.
D'altra
banda, sí que és simptomàtic del propi tarannà
de l'havanera. I de fet, quan hom s'interessa per conèixer la
història d'aquest estil de música i de l'evolució
que ha sofert a casa nostra, se n'adona fins a quin punt pot
considerar-se “accidental” l'absència de l'havanera dins
del nostre costumari més identificatiu.
Tanmateix, cal tenir en
compte l'interès desigual que generen les cantades en un punt
o altre de la costa catalana. Així, ens trobem amb una zona,
la costa empordanesa, on l'havanera és l'element cabdal de la
celebració. En canvi, en el nostre entorn més immediat,
el paper de l'havanera és molt menys important.
Amb tot, penso que és
un estil de música que amb el temps ha trobat una manera de
fer diferenciada de la que es realitza en altres punts de l'Estat
espanyol (per posar un exemple).
Malgrat això, els
orígens de l'havanera són els que són, és
a dir: Cuba, així que d'una manera o d'una altra, les
cantades d'havaneres sempre tindran quelcom de relacionat amb un
passat colonial que no ens pertany, però que, d'altra banda,
sí que hi tenim relació.
I és a partir
d'aquesta relació que el país es comença a
beneficiar dels productes i la cultura caribenya, la qual cosa
comporta, entre altres coses, l'aparició de la figura de
“l'indiano”, alhora que
l'adopció i assumpció del ritme que més tard
hauria d'originar l'havanera .
En
qualsevol cas, les melodies que avui identifiquem com havaneres no
són més que una evolució de les anteriors.
D'aquí que en vulgui destacar la particularitat catalana i la
importància que aquesta ha assolit en el nostre folklore.
El
procés d'acollida i arrelament es deu, sobretot, a la voluntat
de recordar dels pescador i dels mariners de l'època, els quals es varen transmetre
les cançons d'una generació a una altra, fins que se'n
realitzà una primera compilació. És justament en
la recopilació de la tradició oral on recau l'èmfasi
del costum popular, i per tant, el seu dret a considerar-se com a
tal.
Cal
tenir present, doncs, que en el seu dia, aquestes cançons eren
cants a la pàtria enyorada, anhelant trobar una vida millor,
on, és clar, les mulates no hi podien faltar.
El
salt de l'havanera als escenaris tardà uns anys, ja que fins
ben entrat el segle XX, no es volgué desvincular de simples
cançons de taverna.
Actualment,
les cantades d'havaneres compten amb unes dates prefixades en el
calendari de l'any, fins al punt, que cada estiu reuneixen a milers
de persones al voltant de places, platges i cales d'arreu
del país.
No
obstant, hi ha un parell de cantades/mostres que destaquen per damunt
de tota la resta i que, a més, simbolitzen l'evolució
que aquest estil ha sofert en el nostre territori, fins al punt que
durant molt de temps, la Cantada d'Havaneres de Calella de
Palafrugell va continuar amb la tradició d'una cantada amb
cançons només en castellà, mentre que a Palamós neix, posteriormet, la Mostra de l'Havanera Catalana amb el clar propòsit de reivindicar l'havanera cantada, tan sols, en català.
Bibliografia:
SINCA,
G. Havaneres. Imatges, història i tradicions de la cançó
marinera. Columna edicions. Barcelona, 2005.
Enllaç permanent
30.06.06
Publicat a
Costumari
| 14:14
Amb l'arribada de l'estiu
es posen de manifest, novament, els lligams entre la cultura
popular i l'assumpció dels cicles estacionals. En aquest cas,
és la celebració de la revetlla de Sant Joan la que ens convida a encetar un nou temps festiu.
Així, l'entrada
del nou solstici manté vincles directes amb el nombre d'hores
solars transcorregudes durant el dia, de manera que, tradicionalment,
es celebrava el dia amb més hores de sol i la nit més
curta de l'any. En l'antiguitat, es creia que
aquest fet coincidia amb la data del 24 de juny, però
actualment, es coneix que és el 21 del mateix mes.
Malgrat això, el començament del calendari festiu
d'estiu es manté intacte i preserva el costum ritual per
damunt de les concrecions temporals, tot i que avui identifiquem la festa, no tant per l'herència ritual com per l'establiment de Sant Joan en el
santoral. Amb tot, cal afegir que la celebració respon a la continuïtat
ritual d'una festa anterior a l'assignació cristiana. Per bé que avui, com antigament, es
continuen encenent fogueres per tot el Mediterrani. Això sí, la càrrega simbòlica que se li atorga, és força diferent en cadascun dels indrets que envolten el mar.
L'origen de les fogueres sempre respon a
una mateixa voluntat de venerar la plenitud solar, per més que avui se n'hagi tergiversat el significat amb la lectura cristiana dels fets, que relaciona l'element del foc amb l'episodi de
la “Visitació” de la Mare de Déu a la seva cosina
Elisabeth (mare de Joan Baptista). Ambdues van acordar anunciar els
seus parts amb l'encesa d'una foguera.
Quelcom que ha convertit la
revetlla de Sant Joan en la nit del foc, encara que també se'n
facin per Sant Pere i Sant Antoni.
Des de 1917, però,
Sant Joan deixa de ser una festa de precepte per a l'Església
degut al caire pagà que estava adoptant la seva celebració.
La nit de Sant Joan també es relaciona
amb altres elements com: la màgia, l'aigua o les herbes remeieres.
Convertint-se en una molt bona ocasió per purificar l'aire i
l'esperit. En definitiva, elements provinents de creences anteriors , més pròpies de la superstició que no pas de la religió.
Sigui com sigui, és
una nit que va lligada a un gran nombre mites i llegendes. Herència directa del costum i el saber popular. I és just la pervivència d'aquests elements, la que allunya la festa d'una lectura exclusivament religiosa, per bé que durant un temps va equiparar-se la celebració de Sant Joan amb el dia de Nadal.
Tanmateix, és una
festa que també s'ha intentat institucionalitzar a través
de la transmissió de la flama catalana provinent del Canigó.
Una flama que es manté encesa durant tot el curs de l'any i
que serveix per encendre tots i cadascun dels focs que il·luminen
la nit de Sant Joan. D'aquesta manera, tots els pobles i ciutats de
Catalunya, però també de la resta de Països
Catalans, posen de manifest la unió de la nació
catalana.
En qualsevol cas, la nit
de Sant Joan és, abans que res, la nit que inaugura la
temporada de revetlles i festes majors per tot Catalunya: barri de Baix
a Mar de Torredembarra, Valls, Reus, barri del Serrallo de
Tarragona,...
I no voldria cloure
aquest article sense esmentar les festes que tenen lloc als volts de
Sant Joan a Ciutadella de Menorca. Sens dubte, una de les millors
opcions a l'hora de donar la benvinguda a l'estiu.
Enllaç permanent
27.06.06
Publicat a
Costumari
| 15:32
La festivitat del Corpus
Christi esdevé una excepció dins del conjunt de
celebracions folklòriques que perduren fins als nostres dies.
D'origen medieval i en consonància amb la formació de
les noves ciutats, i per tant, amb l'assoliment d'un nova
organització social i urbanística.
Sorgeixen gremis de
treball i una nova classe benestant: la burgesia. Tot plegat
contribueix a la necessitat de trobar noves maneres de fer, tant en
el treball, com en les formes de viure i conviure.
En aquest sentit, també
s'havia de trobar una nova manera de celebrar allò que fos
motiu de festa i alegria, moment en el que s'opta per un tipus de
festivitat participativa i dinàmica, amb la fi d'agrupar tots
els estaments de la ciutat en un acte públic per a tothom.
D'altra banda, també es volia deixar molt clar quin lloc
li corresponia a cadascú.
La diada del Corpus
estava prevista pel dijous següent a l'octava de Pentecosta i va
aconseguir disposar de tots els elements necessaris per comptar amb
el suport de totes les classes socials.
El que pretenia
l'Església no era altra cosa que la veneració pública
del sagrament de l'eucaristia, exaltant la doctrina del cos de Crist
enfront dels que la negaven. Quelcom que atorgava a la festa un
caràcter d'ostentació més propi de les festes
paganes, que no de la suposada solemnitat cristiana.
Amb tot, el braç
de la clerecia es va complaure durant molts anys de la pompa exhibida
en la diada del Corpus, formant part de la processó que tenia
lloc pels carrers de les diferents viles i ciutats on s'hi celebrava.
Finalment, però,
l'Església prengué la determinació d'abolir la
festa del Corpus Christi, precisament, per l'excessiva ostentació
que hi esdevenia, tot i que n'ha preservat la litúrgia. A
partir d'aquí, la diada ha anat perdent el seu seguiment
popular, per bé que en alguns indrets s'ha mantingut degut a
les seves especificitats. Aquest és el cas, per exemple, de la festivitat que es desenvolupa a Solsona, i sobretot, de "la Patum" de Berga, que l'any 2005 fou declarada per la UNESCO “obra mestra del
patrimoni oral i immaterial de la humanitat”.
Val a dir que a partir
del les processons del Corpus han esdevingut les actuals cercaviles
de moltes festes majors de barris, pobles i ciutats. No obstant, es
tracta d'una herència que recupera el caràcter pagà
de bona part dels elements (bestiari, flors, enramades,...) que en el
seu dia introduïren les classes populars a la festivitat
religiosa.
Bibliografia:
AA.DD.
Enciclopèdia de la cultura popular de Catalunya. Tradicionari:
El calendari festiu. Ed. Enciclopèdia catalana i la
Generalitat de Catalunya.
AA.DD.
Calendari de Festes de Catalunya, Andorra i la Franja. Ed. Alta Fulla
i la Fundació Serveis de Cultura Popular.
Enllaç permanent
31.01.06
Publicat a
Costumari
| 20:03
El diumenge 29 va
celebrar-se la tradicional calçotada popular de Valls. Aquest acte serveix per inaugurar la temporada del calçot a tot el territori català, encara que l'origen sigui a la capital de l'Alt Camp.
A partir de la Gran Festa del Calçot, es dóna pas a tot un seguit de setmanes plenes
de gent amb pitets relligats al coll, talment com si fossin infants.
La celebració d'enguany arribava al 25è. aniversari amb la
convicció d'haver assolit l'èxit de convocatòria esperat. A malgrat de la incertesa que generava el temps. I és que enguany, el fred era present a tot Catalunya, encara que, finalment, es va poder disfrutar d'un
dia perfecte, amb un sol radiant i una temperatura molt agradable
durant tot el matí.
A més, la neu caiguda pels voltants
del poble encara oferia més al·licients a tots els que s'hi van voler acostar.
Val a dir que aquesta festivitat, no es tracta d'un fenomen gastronòmic
sense més, ni més, sinó que esdevé una
diada d'allò més complerta, amb un programa establert, que permet contemplar bona part dels elements tradicionals que, normalment, es passegen per les Festes Majors d'arreu.
D'aquesta manera, el patrimoni festiu, constitueix un eix cabdal durant el desenvolupament de la Gran Festa del Calçot. Comptant amb: el Seguici Popular, concerts,
concursos de menjadors de calçots, i la pròpia
participació de la gent com a principal virtut.
També cal destacar
tots els aspectes que composen la litúrgia de la festa com
ara: les exposicions, el bestiari original de la festa (el Calçot),
els mercats gastronòmics, etc.
La festivitat del calçot, doncs,
se'ns presenta revestida de folklore català pels quatre
costats, fins al punt de convertir-se en una de les principals cites
del nostre calendari festiu.
Sens dubte, una de les
festes més emblemàtiques i amb més personalitat
de l'any.
Enllaç permanent
10.01.06
Publicat a
Costumari
| 23:13
El temps de Nadal encara
no ha acabat. De fet, aquest cicle no es clou fins el 2 de febrer,
dia de la Candelera. Data en la que s'han de retirar tots els
pessebres, per bé que la majoria ja els deu haver desat. I
fins les festes vinents, que ja corre el nou any.
Amb tot, per endavant
queden gairebé tres setmanes plenes d'esdeveniments i
tradicions, entre les que destaca la celebració de Sant Antoni
Abat. Concretament, pels voltants del 17 de gener. Just on
coincideixen altres sants com: Sant Hilari (dia 13), Sant Maur i Sant
Pau Ermità (ambdós del 15). Aquest fet no és en
va, ja que a tots ells se'ls atribueixen barbes abundants, per la
qual cosa es coneix aquesta setmana com la dels Barbuts. Motiu per considerar aquests dies com els més freds de l'any. Tanmateix, l'imaginari popular endegava teories que relacionaven els nounats amb
les condicions climatològiques i la barba dels sants,
resultant-ne la creença de que tots els nens i les nenes
nascuts en aquestes dates esdevindran peluts en fer-se grans.
En qualsevol cas, qui
assoleix més protagonisme aquests dies és Sant Antoni
Abat. Entre altres coses per haver guarit un porc.
El pobre garrí va quedar
tan enlluernat per les capacitats de l'anacoreta que ja no se'n
separà mai més. D'aquí que sempre es representi
a Sant Antoni Abat amb un porquet al costat. I car, tots a beneir els
animals de peu rodó. Precisament, el 17 de gener... Diada dels
Tres Tombs. Jornada en la que surten a lluir cavalls i carruatges, a més d'una ocasió excel·lent per recordar alguns oficis antics, així com la típica
indumentària de l'època. Però sobretot, es tracta d'un dia perfecte
per explicar un altre dels nostres costums als més petits.
Llibre recomanat:
DALMAU, A. Les Festes Tradicionals que no hem de perdre. Ed. Columna. Barcelona, 2005.
Enllaç permanent
04.01.06
Publicat a
Costumari
| 21:28
Al començament no eren pas Reis, sinó mags. I el seu coneixement sobre l'arribada de Jesus al món, es devia a algun encert astrològic. Però és clar, aquesta versió contradeia qualsevol repulsa eclesiàstica cap a la màgia i la superstició. De manera que es necessitava una reinterpretació de la història i si això implicava donar nous oficis als tres mags, doncs ho van fer. Ni més, ni menys que Reis.
A partir d'aquí, la màgia dóna pas al saber de les Escriptures Sagrades, que revelaven la voluntat de Déu i, per tant, deixaven a l'atur tot el gremi d'endevinadors i endevinadores professionals.
El gran astre va perdre la categoria de fenomen natural, per convertir-se en un simple estel miraculós enviat per Nostre Senyor. I ben mirat, tampoc en va sortir tan malparat.
Sobre la caracterització dels personatges (blanc, ros i negre), es va decidir no tocar res, ja que anaven molt bé per representar totes les races conegudes fins al moment.
En pobles propers a la costa, la tradició era encendre fogueres que servissin de senyal per als tres Reis (no fos cas que passessin de llarg). Encara que la celebració pagana (anterior a la cristianització), realitzava aquest acte per invocar el Naixement del Sol en l'horitzó llunyà.
Actualment, el costum ve sent un altre. I és que la vigília del 6 de gener, qualsevol de nosaltres pot seguir l'arribada dels tres Reis d'Orient en directe, ja sigui a peu de carrer, a través de la ràdio o del televisor. Per bé que, en la majoria dels casos, les emissions no són coincidents. Llavors, és quan el nen o la nena lliguen caps i es pregunten com pot ser. A la qual cosa s'acostuma a respondre: "És que són màgics i poden estar en molts llocs al mateix temps".
En resum, que la lògica dels nens i de les nenes ens fan recórrer, novament, a la primera tradició: la dels tres mags d'Orient, deixant les doctrines de l'Església en segon terme.
Llibre recomanat:
SOLER AMIGÓ, J. Cultura popular tradicional, Pòrtic. Barcelona, 2001.
Enllaç permanent
31.12.05
Publicat a
Costumari
| 14:03
Últim dia de l'any. A l'Home dels Nassos només n'hi queda un i surt al carrer per poder-se passejar entre la gent. Avui sí, com un qualsevol. Encara que tothom el cerca per poder veure'l d'aprop. Pobre senyor, si demà li tornen a créixer 365 nassos!
Tot i que si tirem cap a altres indrets, qui resta veure no és un home, sinó un arbre. De tantes branques com mesos té l'any.
Un arbre amb dotze branques (els mesos), a cada branca quatre nius (les setmanes), a cada niu set ouets (els dies) i cada ouet està batejat (dilluns, dimarts, dimecres, dijous, divendres, dissabte i diumenge). Versos extrets del Costumari Català de J. Amades, vol. 1, pàg. 260. Ed. 62.
Però encara n'hi ha més. Les bruixes. Que surten a buscar els nens i les nenes que són lluny dels seus llits quan és l'hora d'anar a dormir.
I car, ens manquen els pares i les mares, adults, en general. Els quals tenen en Sant Silvestre, qui els vetlli llurs propòsits: d'enguany i el temps que ve. És, per tant, dia de promeses i acompliments.
___________________
A Tarragona. Bona remullada als valents que vagin al bany de la platja del Miracle. I a tots i a totes:
Fins l'Any que ve!
Enllaç permanent
29.12.05
Publicat a
Costumari
| 20:28
La ruta pessebrista podria començar en cadascuna de les cases on s'hi han disposat les figures que el representen, ja que com a tradició extesa entre la població de religió cristiana esdevé un fet molt comú entre tots nosaltres.
Segurament, es tracta d'un dels costums amb més acceptació entre la població i això n'ha possibilitat la pervivència. No obstant, és molt probable que bona part de la gent que els contempla, desconegui molts dels aspectes que els caracteritzen: personatges, escenes, època, història, etc.
Així hi tot, el gran nombre d'associacions i artesans que participen en la difusió del Pessebre, demostra fins a quin punt està arrelada aquesta tradició a casa nostra.
En el cas de Tarragona, qui s'encarrega de vetllar per la salut d'aquest vell costum és l'Associació Pessebrista de la ciutat, que cada any disposa d'un espai al Carrer Girona on els seus associats exposen els seus treballs.
Tanmateix, al local de la Colla Vella dels Xiquets de Tarragona, també hi podem trobar un magnífic Pessebre, per bé que les seves dimensions el fan una mica especial. Igual que el que trobem en un dels laterals de la Catedral, que tot i no ser tan espectacular, es mereix totes les visites que s'hi puguin aplegar.
Qualsevol dels Pessebres que trobarem en aquests tres espais, configuren uns paisatges d'allò més reals i que de ben segur despertaran les ganes de conèixer el món que representen.
www.elpesebre.org Enllaç permanent
