Aquest llibre de E.L. Doctorow, es la proposta de lectura d’aquest mes del Club de la Biblioteca... ja l’he acabat i em sap greu doncs m’ho passava molt be mentre el llegia, per mi ha tingut quelcom de màgia, primer perquè l’acció passa a Nova York (encara que sigui el N.Y. de primers del segle XX) ciutat que adoro, una d’aquelles coses que podrien ser un “moment estel•lar” de la meva vida ha estat passejar-me per Manhattan, doncs be, la història m’agrada’t molt perquè també hi surten persones reals que en aquells moments vivien allí com es ara, J.P.Morgan, Henry Ford, Harry Houdini, Evelyn Nesbit, Stanford White, Harry K. Thaw, Emma Goldman, persones que per si soles ja son una novel•la, els personatges de ficció son realment esplèndids, i la trama molt vibrant i original.

“Coalhouse Walker Jr. Va tornar a girar-se cap el piano.”The Maple Leaf”, composta pel genial Scott Joplin. L’aire es va omplir del rag més famós de tots. El pianista seia ben dret davant del teclat amb les mans llargues i fosques”

Hi ha moments al llibre d’unes descripcions d’una gran bellesa i molt espectaculars com es ara el funeral de la Sara diu que “es va celebrar a Harlem. El taüt era de bronze. El cotxe funerari era un Pierce-Arrow Opera Coach... la part superior de la carrosseria estava ribetejada de llautó i recoberta de flors. Un crespó negre voleiava des de cadascun dels quatre extrems. Una comitiva de limusines va portar els assistents cap al cementiri...quan tothom va ser dins dels cotxes, es va sentir un gran bullici: pel carrer pujava, per ocupar el seu lloc, un òmnibus sense sostre amb una banda de cinc músics amb esmòquings que feien sonar els seus instruments de vent. El cementiri era a Brooklyn. La banda va tocar balades fúnebres pels carrers silenciosos de Harlem i durant tot rl recorregut pel bell mig de la ciutat. El seguici avançava a poc a poc. Els nens corrien al seu darrere i la gent de les voreres s’aturava a veure’l passar. La banda tocava i els cotxes anaven creuant, lentament, el pont de Brooklyn, que s’eleva sobre l’East River. Els passatgers dels tramvies que anaven pels carrils exteriors del pont es posaven drets per veure aquella desfilada impressionant. El sol brillava. Un estol de gavines va emprendre el vol des de l’aigua. Van planar entre els cables que sostenien el pont i es van parar en filera damunt la barana, mentre l’últim cotxe de la comitiva s’allunyava.”

Escarbant només una miqueta per la xarxa es troben un munt de referències, la casa-museu de J.P.Morgan que surt a la novel•la, la música del Scott, fotos i biografies, ect.

Una cosa curiosa o tafanera que m’han explicat, diu que aquest llibre es el que estava llegint el President Obama quan va sortit elegit.

Fa uns quants dies vaig anar al cinema, a mi no em feia massa gràcia veure aquesta peli de “La carretera” ja que els comentaris que havia llegit sobre ella trobava que seria molt tètrica i una mica “bèstia” però pel que sigui vaig fer cap a la sala on es projectava... be, la peli es tètrica del tot, presenta un mon apocalíptic desprès d’una guerra nuclear però el que vaig trobar mes fort i anguniós es que les persones que queden tret de tres o quatre (els bons) es dediquen a caçar persones per fer bullir l’olla...

Hi ha una escena que la trobo molt “divertida”, en aquell mon on tot està destrossat els protagonistes (Pare i fill) van buscant menjar, aigua, roba, ect. el que sigui, i OH! miracle !! d’una ferralla que havia estat una maquina de begudes en surt una Cocacola completament sencera fins i tot amb totes les bombolletes picants... es el missatge d’esperança de la peli per allò de “la xispa de la vida” ?

Ahir vaig anar a la reunió del Club de Lectors de la Biblio, el llibre que vàrem comentar va ser “ La dona justa” de Sandor Marai, com sempre hi va haver opinions molt diferents i en conjunt va agradar; Per mi tot hi no ser un llibre que m’hagi entusiasmat l’he trobat bastant amè i original en explicar una mateixa història des de tres punts de vista diferents ja que son tres els protagonistes principals.

Abans d’ahir a la Biblioteca em va cridar l’atenció aquest llibre del Jordi Coca n'havia sentit parlar però no sabia de que anava... be, doncs l’he llegit i sense ser una biografia (segons l’autor) de la Christa Leem he trobat que tret d’algunes coses molt personals el demés el que es refereix a la seva vida artística es clavat... recordo quan va sortir al programa del Angel Casas i la revolució que va organitzar... ara a Internet es troba quasi tot inclosos els vídeos que aquells moments només podien veure alguns “privilegiats” com es ara aquest i aquest.

El llibre es interessant com a document “històric” d’un temps, però l’he trobat molt repetitiu, hi ha coses que les explica massa vegades.

Acabo de veure aquesta peli sobre un Club de lectura una mica improvisat on sis persones decideixen llegir sis llibres de la Jane Austen i trobar-se per comentar-los, el guió està basat en la novel•la de la Karen Joy Fowler, “El club de lectura de Jane Austen”, a banda de les sessions de comentaris sobre els llibres de la Jane, es va coneixent les diferents històries dels lectors i com van solucionant els seus conflictes quotidians... crec que ara buscaré el llibre doncs m’he quedat amb les ganes d'aprofundir una mica mes.

Bona nit Bloc,

Fa dies que no et dic res i es que he estat viatjant per el Despietat país de les meravelles del H. Murakami, també he arribat a la Fi del Món i m’ha sorprès trobar-ho tot tant tranquil i relaxant... història en un context irreal, però que crec que potser molt real, la realitat que veiem es la mateixa realitat per ha tothom? El nostre cervell potser manipulat pot crear móns molt diferents, el llibre fa pensar i Murakami m’ha tornat a traslladar a paratges de somnis.

Jo també vaig pensar en la pluja. Una boirina tan fina que quasi no era pluja. Caient, sempre imparcial, sempre igual, gradualment anava cobrint la meva consciència en una cortina vaporosa, incolora.

Bob Dylan cantava A Hard Rain’s una vegada i un altre.

Si no hagués estat per “La societat literària i de pastís de pela de patata” probablement mai no hagués sabut que existia aquesta illa (Guerseny) del Canal de la Manega, resulta que es molt xula, com pots veure al vídeo, paradís fiscal i turística... i es on transcorre l’acció del llibre de la Mary Ann Shaffer , la novel•la escrita en estil epistolar fa de bon llegir es divertida a pesar del tema de fons, (l’ocupació nazi) humana i original. La Mary va treballar com a llibretera i bibliotecària i sempre va viure envoltada de llibres als 70 anys i animada per el seu Club de Lectura va decidir escriure la seva primera novel•la que malauradament va tenir que acabar la seva neboda (també escriptora) Annie Barrows doncs ella va morir el 2008.