El bloc de Lluís Balart Boïgues

L’esfondrament de part de l’escala d’un edifici situat al carrer de les Escales d’Arboç, només va ocasionar ferides lleus a una persona i l’ensurt i maldecaps a les demés que viuen a l’immoble en haver de deixar les seves coses en un domicili al qual no poden entrar, afortunadament. La repetició d’accidents d’aquesta mena, les conseqüències que tenen pels afectats, tan físiques com morals, ha de preocupar als ajuntaments, al marge de les estrictes competències municipals.

Al senyor Jordi Sendra es veu que no el preocupa en absolut. Només l’incomoda el que ell qualifica com a “voltors de la política”, cosa que no sé què vol dir, perquè el voltor és una au d’alimentació carronyaire que compleix una funció específica en els ecosistemes on viu, la neteja de l’entorn de les restes d’animals morts per causa natural, o abandonades pels depredadors, aprofitant així els recursos disponibles i completant la cadena tròfica. No sé què hi troba de dolent.

Per altra part, és molt miserable afirmar que “hi ha qui espera que passin coses com aquesta per criticar la gestió de l’Ajuntament”. M’esglaia que algú sigui capaç de considerar que hi ha qui en treu profit —que és com dir que se n’alegra— de coses com aquesta.

Qui ha de cercar la forma d’evitar-ho i fins ara, no se’n surt. Perquè la diligència en atendre queixes dels veïns per danys en un edifici no n’hi ha gaire. Que li preguntin a un ciutadà que es queixa dels desperfectes que li ocasiona a casa la circulació subterrània de l’aigua, que en opinió d’un perit ha estat modificada per la construcció del aparcament de Saavedra, unes molèsties que s’estenen poc a poc a altres edificis veïns. Malgrat les seves repetides queixes, l’Ajuntament no dóna cap resposta satisfactòria sobre les causes d’allò que esta passant. O bé es pot demanr a uns veïns del carrer de Méndez Núñez que l’agost de l’any passat van denunciar una esquerda en l’edifici del costat. Van intervenir la inspecció municipals, van dir que requeririen a la propietat que procedís a la reparació i va passar el temps sense que es reparés. Els denunciants van sol·licitar a l’Ajuntament de saber què s’estava fent, sense obtenir cap resposta. El nostre grup ho ha hagut de preguntar tres vegades (3) en la Comissió Informativa i de Seguiment de Territori fins que aquest passat mes de setembre se’ns va dir que el mes d’agost de 2006 (un any després) s’havia arreglat l’assumpte. Aquesta actitud negligent és consequència de la manca decisió política en prevenir uns mals que ocasionen patiments i angoixa al veïnat.

Altres ajuntaments, davant aquesta problemàtica han actuat. Al de Tarragona li falta aire, no té empenta per cercar solució a un problema que el depassa perquè es desinteressa de tot el que no és obra nova. I a les ciutats els dóna fesomia el teixit urbà consolidat. O no estem en una que té un registre arquitectònic de més de dos mil anys d’antiguitat?

No cal que passi cap desgràcia, que no ho volem, per criticar la gestió municipal. Només cal fixar-se en el cúmul d’incapacitat que acumula un equip de govern que no és capaç de construir —en un lloc equivocat— un aparcament a la part alta, atenent els terminis i els costos previstos en el projecte, per no parlar de les moltes ombres sobre la seva tramitació.

Les coses cauen pel desinterès i la incapacitat gestora d’un equip de govern municipal format pel CiU i el PP mancat de projecte. Perquè no caigui la ciutat, i parlo en sentit figurat, cal que hi hagi un canvi de govern. Cal a Tarragona també, un

GOVERN D’ESQUERRES.

Avui, dia quinze d’octubre, fa un any que vaig tenir l’honor de celebrar un matrimoni a l’Ajuntament de Tarragona entre dues persones del mateix sexe, en aplicació de la reforma del codi civil que s’havia aprovat pocs mesos abans que amplia a totes les persones el dret a contraure matrimoni, eliminant del nostre ordenament jurídic una causa de discriminació..

Si no m’equivoco, va ser el primer que es va celebrar a l’ajuntament tarragoní. Les persones que van contraure matrimoni no ho feien com un acte de militància sinó com un acte personal, compartit amb familiars i amics. Tenien pressa per acollir-se al dret que, per primer cop, els atorgava la llei. Volien una cerimònia anònima, com tantes altres que tenen lloc al Saló de Plens. Per tant, la possible presència de periodistes informant de la novetat va ser una causa de preocupació present durant la tramitació i preparació de la cerimònia. Afortunadament, no va ser així, potser va ajudar que era dissabte, i les redaccions es queden només amb el personal de guàrdia, per cal dir que el personal funcionari municipal va entendre perfectament el desig de la parella i van mantenir en tot moment una discreció absoluta, com també cal dir que va quedar palesa la seva professionalitat per adaptar el text de la celebració a la nova realitat.

Va ser una cerimònia que recordo amb emotivitat, d’una gran tendresa i amb un sentiment de joia compartit pels familiars i les amistats que van estar presents.

El poder públic ha de fer també polítiques que garanteixin el dret a la felicitat de les persones. Ara, transcorregut un any, un casament com aquell ja no és cap novetat, se n’han fet d’altres i vivim amb normalitat el fet que cadascú es pugui casar amb la persona que vol.

A elles, les protagonistes, els hi desitjo molta felicitat en el seu aniversari.

Al grup municipal d’ICV-LP reclamem la necessitat de fer habitatge protegit a Tarrragona, perquè patim un greu problema. L’elevat preu dels pisos, atribuible a les expectatives de guany en la venda ha deixat fora de la possibilitat d’accedir al mercat immobiliari als joves, que no es poden emancipar. Per altra part hi ha casos de pobresa, que es manifesten en les persones que ocupen cases i masies disperses en el camp abandonades i en el problema, encara no abordat ni quantificat dels anomenats “pisos patera”, els pisos sobreocupats per un gran nombre de persones, que només així poden disposar d’un lloc per dormir.

Per això, podia semblar paradoxal el vot negatiu del grup d’ICV-LP a la proposta de l’equip de govern d’aprovar un protocol d’intencions amb el Servei Municipal de l’Habitatge i Actuacions Urbanes SA per cedir sòl per a la construcció d’habitatges de protecció pública a l’accés a Bonavista, que es va votar en el ple de l’Ajuntament de Tarragona del dia 11 d’octubre. La proposta s’adiu al model de ciutat de la coalició de CiU i PP: els rics han de viure a una zona determinada i els pobres a una altra. El portaveu de CiU ho va deixar clar.

L’habitatge social s’ha de fer, però no al preu de concentrar-la tota en un indret, donant lloc a l’aparició de barris homogenis benestants i altres d’humils segregats. Per assolir una ciutat homogènia les polítiques públiques d’habitatge han de planificar a quin sector de la població s’adreça la oferta, considerant les característiques que predominen a la zona, la capacitat adquisitiva, l’edat , l’origen o altres factors, per aplicar criteris correctors per assolir una distribució equilibrada. Al sistema Bonavista-Campclar es concentra una gran quantitat d’habitatge protegit, per tant, l’objectiu es convertir-la en una zona atractiva per a la iniciativa privada, per fer promocions de venda lliure. Això s’ha d’assolir mitjançant la política municipal d’habitatge social, complementat per les accions que es deriven de l’aplicació de les obres i accions a realitzar amb el programa de la Llei de Barris en el marc estricte de Campclar.

Estem a favor de fer una ciutat equilibrada. Les promocions d’habitatge protegit s’han d’estendre per tota la ciutat, en aplicació de l’actual normativa urbanística que estableix unes reserves obligatòries de sòl als espais urbanitzats de nou. Aquest criteri, que no és altra cosa que actualitzar el model de convivència entre diferents sectors socials que aplicaven les cases amb entresol, principal i la resta de pisos; ha de ser d’aplicació a tots els barris de Tarragona per evitar la formació de guettos, si es vol integrar la ciutadania en un projecte convivencial comú.

Les ciutats de Tarragona i Pompeia han culminat aquest passat dia 9 d’octubre el seu agermanament, signant el protocol a la ciutat italiana de Pompeia com ja s’havia fet a Tarragona el mes de maig.

Tarragona i Pompeia no tenen gairebé res en comú, a part d’haver estat objecte de la ocupació dels antics romans, amb la conseqüent aculturació les poblacions originàries, osca i samnita a Pompeia i a Tarraco ibera. Les restes arqueològiques d’ambdues ciutats són molt diferents. L’antiga Pompeia va ser sepultada per una erupció volcànica l’any 79 DC. La seva excavació ha restituït els edificis sense altra alteració que les destrosses ocasionades per la catàstrofe i l’extracció d’objectes artístics a que dur a terme els monarques del regne de Nàpols, els primers mecenes de l’excavació. A Tarragona hi ha un registre continuat de restes des de el poblat iber fins l’actualitat, amb la reutilització d’edificis i materials. La Pompeia actual té uns trenta mil habitants, es va formar a cavall de la fi del segle XIX i començament del XX al voltant d’un Santuari dedicat a la Verge del Rosari. No té indústria i la seva economia es basa en el turisme i l’agricultura. Tarragona, en canvi, té una població de cent trenta mil habitants, la seva economia es basa en la indústria petroquímica, els serveis i el turisme. El desconeixement entre les respectives societat és gran recíprocament, cosa que es posa de relleu, per exemple, en el referent identitati nacional de cadascú. Tot i córrer el risc de simplificar excessivament, que és inherent a les generalitzacions, es pot dir que el sentiment nacional pompeià és italià, mentre que entre els tarragonins és català, cosa que crea perplexitat o incomprensions en ambdues parts.

Aquesta disparitat no és obstacle per l’agermanament. És precisament de la diferència d’on es pot extreure la col·laboració i les aportacions mútues i cap on s’adreça actualment el moviment d’agermanament de ciutats, en el qual és parla de partenariat, de desenvolupament sostenible, de col·laboració per la descentralització, de la inclusió social i la cooperació regional internacional per afavorir la democràcia i el diàleg, que és cap on s’ha d’adreçar la política d’agermanaments de Tarragona.