Un punt de vista

Vint-i- set de Setembre de fa quatre  anys… Mare de Déu, ja han passat quatre anys !!

Un dissabte era;  a la tarda, cap a les 8 més o menys. Anava amb la meva XT600 en direcció aquí, a Rojals, des d’on estic escrivint, i en un revolt vaig anar a parar contra un guarda raïl.

Resumint, que després de sis mesos en cadira de rodes, any i mig amb crosses, i sis o set mesos amb lo bastó com en House, ara que ja ho he aparcat temporalment fins que em tornin a obrir la cama,  puc mirar enrere i fer un petit balanç del viscut.

D’entrada, no em retrec per res el haver tingut l’accident. O sigui, em refereixo que accepto amb humiliat el haver-lo patit, i sols miro el costat positiu que ha tingut en la meva vida.

Sens dubte que també pateixo a diari les conseqüències negatives, però ni per un moment les hi dono importància. Són invisibles per a mi i per al meu dia a dia.

En canvi, m’ha servit per demostrar-me que cada dia surt el sol, cosa que ja sabia però que a partir del que diríem Dia “D” , ara encara ho tinc més present.

La temporada de la cadira de rodes va ser durilla. Sí, ara ho veig. Tot i que mentre la vivia no n’era tant conscient. Per a mi era una manera de gaudir de llibertat, de poder anar al carrer, de poder sortir de casa. Encara recordo quan vaig anar tot sol fins a Joan XXIII per a visitar uns amics que havien estat pares. Ara veig que vaig circular tres quilòmetres. O quan vaig anar a la cursa de Nike, a la platja Arrabassada. Uns altres tres quilòmetres . O quan anava a la piscina del Serrallo a nedar, ... Sols veia que volia anar a algun lloc, i hi anava, sense pensar que tenia limitacions.  Amb la cama estirada, reposada sobre l’accessori de la cadira. Avui analitzo el com obrava i reconec que segueixo obrant així amb molts aspectes de la meva vida. Hi ha qui em diu que sense massa seny. No ho se...

Quan finalment vaig deixar la cadira de rodes, va començar una nova cursa, força dura també. Anar a tot arreu amb les meves inseparables crosses. Si, va ser una altra etapa. Jeje, amb elles vaig arribar a Santiago de Compostela, després de caminar els darrers 114 km del Camino; amb elles vaig anar a buscar rovellons, i al concurs de pesca de l’Ampolla, i a tot arreu...  En comparació amb la cadira de rodes, en aquesta etapa tenia més mobilitat sens dubte. També tenia més perill, quan relliscaven les crosses i jo queia darrera d’elles. Un bon grapat de caigudes vaig patir... Però també és cert que em sentia menys "invàlid". La cadira era molt més aparatosa en comparació a les crosses.

Al començament, anava amb les dues crosses, però amb el pas del temps en vaig deixar una. Cada cop intentava necessitar-les menys. Sembla mentida com ens habituem a aquestos artilugis i el que costa deixar-los després. Recordo el que em costava no dependre dels bastonots. La poca fortalesa de les cames pel fet de no fer-les servir al 100 per 100. I la inseguretat que sentia a l’intentar anar sense...

La tercera etapa, va consistir en robar-li al meu pare el seu bastó aprofitant que ell se’n va comprar un amb empunyadura ergonòmica. I ja em veus a mi amb el bastó de Coronel Tapioca, telescòpic i amb empunyadura de fusta. En aquesta etapa ja havia començat a estudiar. Anava a l’Insti a les tardes amb el bastó. Però amb sis mesos ja vaig abandonar-lo definitivament.

Han estat quatre anys. I en aquestos quatre anys, seguint amb el balanç, he conegut gent. Sens dubte, gent dels que estic content de tenir-los com amics propers.  Cati, va ser la primera persona amb la que vaig entaular una molt bona amistat, que encara avui ens dura. També vaig conèixer Helena, una persona que em va obrir un munt de portes que jo tenia tancades, creant un punt d’inflexió en la meva vida.  Glam, també està dintre del cercle d’amics propers de les persones estimades, una persona amb la que m’encanta anar a fer vins i xerrar, que m’ha fet obrir els ulls en alguns aspectes i que m’ha fet reflexionar força.  Ivan, Aram i Aida també tenen un espai molt especial dintre del meu grup d’amistats que he fet en aquestos darrers quatre anys. Hem viscut moltes aventures i s’ha creat un vincle prou important. També he retrobat antics amics, com és el cas de Urdisa, que feia anys que no veia. Uf, i més amics i amigues que em deixo fora la llista perquè tots no hi caben.

El cas es que després de l’accident, valoro moltíssim l’amistat. I em dol el perdre’n alguna.

I també, intelectualment parlant,  he aprés coses. De fet, m’he tret una segona titulació a l’institut després de dos anys d'estudis. Ara sóc Tècnic Superior. I actualment estic estudiant enginyeria, malgrat que penso que aquesta sabata em va gran... També estic aprenent a ballar Salsa, on també he fet una bona quantitat de bons i apreciats amics.

En aquestos darrers quatre anys, també podria dir que m’he mirat més a mi mateix, al meu interior. He aconseguit que la vida vagi més poc a poc del que anava. Gaudeixo de cada instant de la meva vida, de cada petit moment. M’encanta la vida i viure-la. M'encanta un petit moment i fer-lo gran. Des de mirar una pedra i retratar-la fins a contemplar la gent com passa pel carrer. Tot te un encant i tot te una història....

Aquest accident m’ha permès demostrar-me que la vida és dura, sí,  però extremadament bonica. I el que fa que la vida la vegi bonica, sens dubte és l’actitud positiva que tinc al respecte. Hi ha gent que veu sempre el got mig  buit, però per defecte, jo el veig sempre mig  ple.  Després de donar-li tombs i tombs, crec que és la actitud enfront a la vida, al dia a dia, el que fa que un problema sigui insalvable o inapreciable. És una manera d’enfrontar-se a la vida, sens dubte. És una sort i jo la tinc. I m’encanta que sigui així.

Resumint, gràcies accident per obrir-me els ull i permetre’m veure i viure la vida d’una altra manera. He pres notaaaa.