Un punt de vista

Be, aquest escrit és la demostració palpable de que el que pensava fa temps , quan vaig escriure en aquest post (  http://blocs.tinet.cat/lt/blog/un-punt-de-vista/category/734/personal/2010/03/14/quina-sort-que-tinc  ) .

Recentment, ara fa un parell de mesos més o menys, en un dia de pluja vaig relliscar pel carrer de la Unió, aquí  a la meva ciutat, i vaig fracturar-me el canell de la ma esquerra.

Fractura neta.

Un cop passat el període pertinent d’immobilització amb escaiola, i posteriorment amb una fèrula de “ quita i pon “, ara he començat a fer RHB. Però aquest cop, en comptes d’anar a l’Hospital Joan XXIII com vaig tenir de fer la darrera vegada, he anat a un centre privat al qual m’han enviat des de la mútua.

El centre és al mig de la ciutat, i mentre jo sóc allí, hi ha un senyor i una xicota. O sigui que jo sols hi he vist dos fisioterapeutes en total,  que porten 6 ó 7 pacients a la vegada.

Mentre la màquina de microones està en marxa per a un pacient, no s’asseuen a mirar com treballa la màquina, si no que li posen els ultrasons a un altre. Mentre la làmpada de infraroig calenta una esquena, a l’altra pacient li fan el massatge, o la mobilització. Mentre la parafina està fent el seu efecte, li posen l’electroestimulador a l’altre pacient. No paren...

Si els he de definir d’alguna manera, ho faria com a EFICIENTS.

I arribats en aquest punt, és on jo voldria fer una menció al segon fisio que vaig tenir quan era a Joan XXIII, en Claudi. Persona molt competent també tot i treballar a la Seguretat Social. A diferència de la sra Francisca, aquest senyor estava pendent dels seus pacients i mentre un estava amb el Tens, ell feia teràpia amb un altre, i a la vegada explicava i vigilava els seus alumnes de la facultat, ja que hi havia alumnes en pràctiques. Una màquina aquest xicot.

Però no fugim d’estudi: El que m’ha xocat i m’ha provocat l’escrit aquest és la eficiència d’aquest centre on vaig, on em passo prop d’una hora cada migdia,  mentre  em forcen el canell  i em deixen el braç inservible tota la tarda. I m’ha xocat la eficiència d’aquests senyors en contrast amb la senyora Francisca. Uns es passen d’eficients i l’altra no arribava ni de lluny als mínims exigibles. Un és un treballador conscienciat amb  els temps actuals i l’altra és una senyora funcionària que està enfilada a un tren que belluga sol, amb l’esforç de tots, i sense que ella faci res en senyal d’agraïment a tenir una feina segura.

Considero que estic molt ben atès aquí on vaig, tot al contrari de quan estava en mans de la mencionada senyora funcionària.

En aquell escrit feia referència a  que una treballadora  així, en un centre privat mai podria estar-s’hi, i avui ho tinc molt clar.  No passaria el període de prova.

No vull dir que tots els funcionaris siguin igual, ans el contrari. Estic convençut de que hi ha molts treballadors públics que deixen la pell. I en Claudi, sense anar més lluny, n’és una mostra palpable. O la Núria, que també treballa força a la Uni. I algun més que conec i que els tenen putejats amb els sous actualment. Però hi ha uns quants, que fan malbé tot el col·lectiu.

Per cert, espero no tenir que anar massa més a RHB, que és una pallissa i resulta dolorós de veritat. Aquí, fins que no surten llàgrimes, no paren d’apretar i forçar el braç. Fins i tot li he hagut de dir al Fisio que no pretenc guanyar tota la mobilitat perduda en sols un o dos dies. Que tinc més temps...

Si sabéssiu que he hagut d’escriure això amb una sola ma perquè que tinc el canell adolorit encara del que m’apreten...