Un punt de vista

Uns cops de vent me l’han liat de debò.

Han estat uns cops de vent, tres,  i m’han obert la porta del balcó.

 No la tenia ben tancada...  i no se com ha estat, però m’han entrat a dintre de casa.

Aquest vent, aire fresc, m’ha llençat per terra  una pila enorme de fulls de paper que tenia  sobre la taula. I sobre la cadira. I al moble de la entrada.

Jo creia que els tenia ordenats, però aquesta ventada m’ha fet veure que no tenia ordre en lo principal. Com pot ser?? Si  em pensava que ho tenia tot mig be...

I aquesta ventada, m’ha donat contrast de temperatura. Aire fred del carrer. Vivia calentet i tranquil, i ara tinc la cara freda. Però això em fa sentir viu. Més viu que mai. Quina sensació més agradable el sentir aquest fred a la cara i el clatell.

 Quant de temps feia que no entrava aire fresc a casa... Massa temps.

He respirat a fons i m’he omplert els pulmons d’aquest aire fresc, nou, sec, dolç .

Quina delícia; torno a respirar i l’escampall de papers se’m fa una minúcia. Una ridiculesa.

En un tres i no res, tota la casa ventilada. I un escampall de papers que Déu ni do.

No se perquè he tingut les portes i fenestres tancades tant de temps. Quina ximpleria. Si tanco a pany i clau, no dono peu a que l’aire entri. I ara he vist lo bo que pot ser que entrin tres cops de vent i em posin a prova, em posin a treballar com un boig recollint papers, malgrat que ara ja no  posaré massa atenció a l’ordre. Lo essencial no és aquest ordre, si no que en remenar els papers, aquests s’han airejat. Ara fan una altra olor fins i tot. I tant se val com els posi, sé que hi són. Si em cal ja els buscaré...

I encara hi ha una altra cosa. Resulta que amb la porta oberta com ha quedat, veig els veïns del davant. I veig fins i tot el mar. Poquet  però.

La veïna del davant te flors al balcó. Li donen un toc de color a la façana.

També hi ha tórtores que es posen al balcó.

Quina sort he tingut de que el  vent hagi premut la porta fins fer-la obrir.