Un punt de vista

La tarda ha estat mooolt interessant, pedalant i xerrant amb una bona amiga, a la que feia temps no veia, i a la que feia temps no feia una abraçada. Repasso mentalment la vivència mentre espero una mica a que surti de Buti. I al final surt.

Fa calor. Sense fer res i estant estàtic, vaig suant. Aguantarà l’Axe ??. En tinc els meus dubtes...

De camí cap al cotxe, anem xerrant. M’acompanya  GG (Gambeta Glam) a Torredembarra ja que l’endemà hauré  de tornar en un altre tipus de vehicle.  O sigui que al final l’enredo a fer de taxista. El vestit verd li quedava millor al matí, com si mostrés més alegria, malgrat que ara,  a l’estar vermella com una Gamba, el contrast del verd sobre la pell cremadeta li dona un aire de “Guiri” autèntic.

Després de donar uns tombets buscant estacionament i  d’ un munt de maniobres  el cotxo queda estacionat, per definir-ho d’alguna manera.

Anem a fer un vinill. que me’n moro de ganes. El cos em demana un vinet negre.  El passeig marítim està a petar de gent, però finalment aterrem al Capone, al Port Esportiu.

Carta de vins  i , voila, els ulls es claven sobre un Montsant. “Fra Guerau”, un pedazo wine que en va deixar al·lucinat de lo bo que és. Be, els meus ulls es claven al Montsant i al vestit verd de la taxista, que li cau molt be. Es clar, estant allí ja vam fer una amanideta i una pizza. Va estar força be el soparet, la companyia i el “Frare” del Montsant. Ah! I amb espelma i tot, jeje

Geladet per una banda, Mojito per l’altra i com el qui no vol ja era prop de la 1 de la nit: Hora de retirar. El motiu de fer  nit en un vaixell atracat a La Torre no és altre si no anar a fer una immersió el diumenge.

El dia ha estat intens en tots els sentits i aspectes. Ara toca descansar. Tinc un camarot la mar de gran. Tota la popa per a mi sol. La miqueta de vaivé de la mar belluga el vaixell i em venen al cap els nadons, que per tal de que s’adormin, els pares els fan brandar suaument. No trigo gens en quedar fregit tot pensant en la immersió de l’endemà.

Per els nervis , o per el costum, a les 06:10 obro els ulls. Però aquest cop  veig nèixer el dia. Surto del vaixell i em poso assegut sobre un petit norai mentre el dia va agafant claror. Que bonic veure crèixer el dia.  A les 7 ja soc a la dutxa del Nàutic i ja aterra allí el Capità Manel. Flamant Capità donat que el dia abans s’havia examinat. Avui s’estrenava amb la màxima titulació que es pot assolir en quant a embarcacions d’esbarjo. A més, és instructor de capbussament, el que ha de vetllar per naltros.

Mentre feia temps passejant pels locals del nàutic, descobreixo quelcom que em deix bocabadat: Un bar on un cafè val 0,60 €, un tallat en val 0,70€ fet  amb llet Letona d’ampolla de vidre. Quins preus. Com abans de l’Euro, quan un cafè valia 100 pts. Entenc que estigui ple a petar.

Torno a bordo i ja comencem amb els preparatius. És com un ritual. Comprovació de tot el material, minuciosament, separant el que és de cadascú: Escarpins, ganivet, aletes, guants, neoprè, careta, jacket, reguladors... tot això mentre anem sortint de port.

Estic nerviós.  El color blau de la mar m’impressiona. Avui però tenim els dofins saltant a menys de 20 metres nostre. És una sensació meravellosa. Quins salts que fan!

Noto el cor com em batega. Intento xerrar amb uns i altres per a distreure’m. Segueixo notant els batecs...

Ja a lloc, segons coordinades del GPS, es veu la costa aprop. Un parell de milles nàutiques com a molt. Arrien l’àncora avall. La maquinilla fa una sorollada i la cadena va descendent poc a poc. A la cadena hi ha marques de colors que marquen els metres. Aleshores, quan la estem amb l’ancora arriada i amb la embarcació a lloc, el Capità atura motors.  La noia ja s’ha posat el neoprè mentre navegàvem. És de cos sencer. El meu és de mànega curta. O sigui, que cames i braços a l’aire. Be, a l’aigua diria...

Acabem de posar-nos l’equipament i els batecs del meu cor alteren  el silenci intern en el que estic posat. Estic envoltat de gent, en total som 9 persones, però estic absent de tot. Sols els batecs trenquen el silenci, i com si fos molt lluny, però molt lluny, sento les veus dels que estem a bordo.

Surto d’aquest silenci quan fem una petita reunió explicativa. Es sistema de senyals a baix difereix dels de dalt. Per exemple, per fer entendre que tot va be hem de fer un “0” amb la ma. Si alcem el polze és senyal de que pugem.

Ja a punt, amb els cinturó de ploms, un lot petitet, els escarpins i les aletes, el jaquet amb la botella de 12 litres amb els dos reguladors, els guants, la careta i em llenço a l’aigua. Al moment, la careta entelada. Me la trec i hi escupo com he fet tantes vegades abans, quan anava a a pescar a la submarina. Però aquest cop no funciona. El capità em diu que no m’hi compliqui i que deixi entrar una miqueta d’aigua i la faci sortir. Jeje, això és fàcil de fer fora, però a sota l’aigua, i tenint en compte que aquesta és salada... 

- Està calenteta, ( em dic a mi mateix )

L’entrada a l’aigua és per la popa del vaixell, però la capbussada es fa seguint la cadena de l’ancora. O sigui, que anem cap a la cadena que està a la proa. I llavors es veu la quantitat de corrent que hi ha. Anar nedant fins la cadena em costa un munt, i per no gastar aire de la botella nedo amb el cap fora l’aigua, patós,  degut a que no he agafat el tub d'snorkel, el que es fa servir quan es va a pulmó lliure. Nedar amb tot l'equip que porto és complicadet si no es fa per sota l'aigua.

Be, el gran moment ha arribat. Tots agafats a la cadena. Iniciem la immersió !!. Primer la noia, després jo, el meu amic darrera i tanca la comitiva el Capi.

Si jo ja flipo en veure la quantitat de bombolles que deixa anar el primer, no puc pensar que deu trobar-se el darrer, amb tres submarinistes al davant. No hi deu veure, jeje.  Les bombolles tendeixen a ajuntar-se i et permet jugar-hi.  Quina llàstima no haver dut una càmera de fotos submergible...

Anem baixant poc a poc, compensant cada cop que les orelles emprenyen per la pressió. I en un tres i no res, la primera banqueta de roca. Cop d’ull al profundímetre que marca 15 metres. Déu ni do...

Primera trobada dels quatre a baix. Tots fem el senyal de OK  i a mi m’emparellen amb la noia i el Capità amb el meu amic, que sembla que no se’n ensurt amb els ploms. En veure com la te liada amb els ploms en ve un riure i s'omple la careta d'aigua en un moment. Apa, a fer la maniobra per a treure-la. La part positiva es que s'ha desentelat del tot. Però la part negativa es que no puc fregar-me els ulls com faria si estès dalt...

Quina pau, quina sensació de llibertat. Em sento com un ocell, que pot pujar, baixar, i fer el que li ve en gust. Silenci total sols trencat per l'expulsió de l'aire a les exhalacions. Una gran quantitat de bombolles fan una sorollada a sota l'aigua.

Hi ha un munt d’estels de mar de color vermell. N’agafo un i li dono a la noia. Que la va portar un munt d’estona. També veig uns coralls de color blanc. I una espècie de floretes, i cogombres de mar. Entre les escletxes, es veu un munt de peix, però petit.

Cada poc temps ens mirem i fem el senyal de OK. És important això, per a la seguretat de tots. L’aire de la botella va baixant poc a poc. Controlo bastant la meva respiració per tal de que no es buidi gaire ràpid. Es tracta de compensar l’aire que perdo ja que el regulador auxiliar li dona per alliberar aire.

De repent, i sense saber d’on, apareixen 8 persones, també equipades i que semblava que fessin una cursa. Quin ensurt m’han donat. M’han adelantat igual en Correcaminos passa al Coiot, malgrat que per sota l’aigua i a una bona fondària.

Hem anat baixant més i ja estem a 18 m. No se el temps que porto sota, però noto fred. A més,  m’he de prémer més el cinturó de plom ja que em balla molt. Cosa de la pressió suposo.

He de reconèixer que el jaquet inflable és magnífic, ja que infles o buides i et permet quedar estàtic a la fondària que vulguis. Això  fa que no tingui que estar nedant tota la estona amb l’estalvi d’aire que això comporta. Traduint-se en un allargament del temps d’immersió.

Segueixo pendent de la noia mentre van apareixent més estels. I un munt de fils o línies de pesca. Quina quantitat de material hi ha enganxat per allí baix... Es clar, com que el pescador des de dalt no sap el que hi ha a baix... si veiés tantes roques no deuria llençar l’amb.

Una altra rotllana i el Capi informa amb gesticulacions fàcils d'entendre que en 5 minuts iniciem la pujada. Això toca a la seva fi... Però com que tinc fred, ja m’està be. Jo crec que he sentit fred quan la noia ha fet el senyal de que ella en tenia. Ella amb un neoprè de 5 mm sencer, i jo un de 2 de mànega curta...

Hora de pujar. Ho fem també per la cadena de l'àncora.  Ascensió lenta i per a sorpresa meva, a uns metres de la superfície, quatre minuts de descompressió. Els dos computadors , tant el del Capi com el del meu amic, marquen el mateix tot i ser de marques diferents. Això és bo, ja que si hagués discrepàncies, malament rai...

Passat el temps de descompressió, cap a dalt . I per fi, aire normal. Em trec el regulador i respiro a boca oberta una i una altra vegada. Em dona la sensació de que és més bo l’aire. Sense fonaments, però ho penso. Sigui com sigui, ja som dalt i sense cap problema. Una altra per a celebrar-ne.

Com hi ha corrent, anar cap a popa no costa gens, tant que ha costat fer el trajecte contrari.. Hi ha un altre vaixell al costat, d’una empresa de passejos subaquàtics. I una altra llanxa a l’altre costat. Ara entenc la quantitat de gent que hi havia per allí sota...

Sortida de l’aigua i equipament fora. Estic petat de fred i deshidratat. Tinc molta set. Molta...

Mentre anem traient-nos els materials, ja l’anem esbandint amb aigua dolça i l’anem posant per que s’eixugui. Els jaquets davant a proa, les botelles a popa, les aletes i demés sobre la cabina, els neoprens estesos a la botavara, etc.

Ara busco el solet, mentre m’ofereixen un entrepà amb una birra. La cervesa me la bec d’un sol glop, i quedo amb molta set encara. Els pregunto als que s’han quedat a dalt per el temps d’immersió i en Capi em diu que 40 minuts. No dono crèdit. Si m’ha semblat que eren 15 minutets només.

Amb una marxa tranquil·la de 7 nusos, ens dirigim de nou al port de La Torre, mentre me n’adono que ja no em sento els batecs del cor. No. Ara ja ha passat. Ara ja hi ha calma de nou. Enrere queden els nervis previs, els dofins, la maniobra d’omplir la careta d’aigua i de buidar-la a 18 m de fondària, els estels, els coralls blancs, els peixets... Un cop més, ha estat una experiència molt bonica el fer la immersió. Apassionant.

Jo crec que tot es deu al fet de poder respirar sota de l’aigua, potser comparable a poder volar. Son coses per les que l’ésser humà no n'està preparat amb l'equipament que portem de sèrie. O sigui, que si tinguéssim brànquies , o ales al néixer, seria més lògic el poder fer aquestes activitats, però ens hem de valer d’elements mecànics, inventants per naltros com a espècie intel·ligent que se suposa que som...

NOTA:  Glam, ets una bona conductora, jejeje.