Maternitat avui

29 Maig, 2010 16:30
Publicat per dmuste, Articles

Fa uns anys, vaig intentar aprendre a escriure històries i pensava que, si alguna història mereixia ser explicada, era la transformació que pot experimentar una dona quan es converteix en mare, però no me’n vaig sortir. D’entrada, no se’m va acudir res més que comparar-ho amb el xoc de la Terra amb un cometa que pot ser capaç de canviar-ne l’eix central de forma que res torni a ser igual. Hi ha alguna teoria que defensa que això fou el que va ocasionar una glaciació que va extingir els dinosaures. Ara tornaré a provar d’explicar-ho de la mà de la Laura Gutman que m’ha ajuda’t a entendre-ho.

 

“Ningú em va explicar com era criar un nadó”, ho vaig dir jo en el seu moment i ho diem la majoria de les mares. Parir ve de partir i alguna cosa es trenca perquè pugui néixer la criatura, acabes rajant per dalt i per baix, la criatura plora i no saps què fer i això et fa sentir desemparada, deixes d’anar als llocs de costum (feina, estudi, entreteniment), et sents sola perquè les demandes del bebè són constants i no et reconeixes a tu mateixa perquè ni el teu cos ni les circumstàncies no tenen a veure amb el que has viscut fins llavors. Passes moltes hores amb aquest ésser de carn i ós que plora sovint i canvien, a poc a poc, les pròpies percepcions.

 

Per altra banda, la maternitat és una molt bona oportunitat per a que cada dona es connecti amb els seus aspectes més naturals, animals i salvatges. Ens posem en contacte amb els nostres instints i deixa d’importar-nos qui som o com hauríem de ser. Vivim atentes, en estat d’alerta permanent a les necessitats del recent nascut com a llobes, lleones, i som immensament felices si somriu, la resta no compta per res. Ens sorprenem amb el miracle, orgulloses de ser nosaltres les que ho hem fet possible. Ens envaeix la bogeria del que és salvatge, immerses en un temps sense temps, sense elaboració de pensaments, en un espai emocional invisible per als altres. Saps per petits indicis què és, exactament, el que li passa al nadó perquè ets el nadó, la seva fragilitat és la teva. El naixement genera uns sentiments tan intensos que es pot dir que és un passatge a una altra dimensió.

 

Les dones d’avui en dia som actives, lluitadores, coneixem la raó i la intel·ligència cerebral, sabem què és la gestió del temps, els objectius clars i els resultats palpables i també l’excel·lent reputació que té tot això, els diners i el que és material, en resum, coneixem l’univers d’allò que és visible, l’univers masculí. La maternitat ens obliga a viure la contradicció de que si treballo he de deixar al bebè i si estic amb el bebè no pertanyo al món visible. No havíem imaginat que no podríem seguir el mateix ritme de vida i això ens genera frustració.

 

Perquè, doncs, ens atrau la maternitat, especialment quan l’hem experimentat? Crec que es tracta d’un viatge a l’interior, al silenci, a la nostra animalitat i això ens converteix en éssers una mica més autèntics, sincers, vulnerables i veritables, amb més consciència si ens donem aquesta oportunitat. Viure a fons la maternitat és una oportunitat per descobrir allò que és important a la vida.

 

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Dues hormones i un acte de psicolmàgia

29 Maig, 2010 16:27
Publicat per dmuste, Articles

Sembla que hi ha qui necessita dels coneixements ciéntífics més que no pas la pròpia observació que és tan científica com qualsevol anàlisi. Qui necessiti saber-ho que ho busqui perquè hi és. Durant el cicle menstrual, els estrògens i la progesterona van variant la seva intensitat i els dos hemisferis cerebrals no estan igualment estimulats, ni el metabolisme tampoc.

 

Com que hi ha adeptes a la psicomàgia entre nosaltres, us en proposo un acte: el primer/segon dia de la regla, quan la regla és més abundant, les dones poseu-vos despullades (soles o amb els vostres companys) a la dutxa o a la banyera i deixeu que la sang ragi avall per les vostres cuixes i cames i observeu-la. El líquid que veureu té el color vermell més meravellós que heu vist mai. Si en recolliu en un tros de cotofluix podreu observar un color vermell d’allò més brillant, estic segura de que us sorprendrà la seva bellesa. És tant preciós que fins i tot us poden agafar ganes d’ensenyar-lo. Es tracta del mar vermell que circula pel nostre interior i que ens dona vida i amb el que donem vida. Si teniu un pinzell (o també podeu utilitzar els vostres dits) podeu aprofitar per pintar-vos dibuixos de color vermell a la pell: cors, flors, ratlles, corbes, ... apa a disfrutar!!!

 

Podeu escollir entre veure la menstruació de forma científica, o bé com un tabú (tal com ens ensenyen les religions) o bé màgica, o potser fins i tot hi ha més opcions: ignorar-la.

 

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

El cicle (menstrual)

29 Maig, 2010 16:26
Publicat per dmuste, Articles

Del que he llegit i experimentat he deduït que l'expressió de la feminitat és molt rica i creativa. Hi ha tantes formes com persones, fins i tot del sexe masculí. Les dones i la lluna tenim molt en comú, compartim un cicle de 28 dies que neix i acaba en la menstruació i que es correspon amb canvis hormonals i físics. Com la lluna canviant, cada dia ens sentim diferents del dia anterior, fins i tot cada cicle el vivim d'una forma diferent. El cicle ens fa creatives i màgiques. Totes les deesses de l'antiguitat viuen dins nostre. Les podem despertar a voluntat i les seves característiques es corresponen amb diferents fases del cicle.

 

És important que descobrim el contingut de la feminitat i l'expressem perquè s'ha silenciat i menysvalorat durant massa temps i ara no sabem què punyetes és això. Cal explorar la feminitat i expressar-la per sanar el sistema de patriarcat en el que estem vivint.

 

La vida s'organitza en cicles: el de l'aigua, el de la matèria, les estacions de l'any, les parts del dia. El cicle el podem dividir en quatre fases, com les quatre estacions de l'any, les quatre fases de la lluna, les quatre fases del dia o les quatre direccions de l’espai.

 

A la fase de la postmenstruació la podem anomenar de la lluna creixent, o de la verge. És una fase d'obertura, de moviment, d'alegria, d'iniciar, és una fase de plantar llavors, d'albada, de primavera i de colors clars, d'aire i direcció est.

 

La segona fase es pot identificar amb la lluna plena i la mare, compren els dies al voltant de l'ovulació. És la major fase d'obertura i de generositat, en la que ho donaríem tot  el millor de nosaltres mateixes. Correspon al migdia, a la sensació de sentir-nos mares protectores, bones conselleres, és una fase de relacions, de foc, d'estiu, de direcció sud, de colors relacionat amb l'esplendor de la natura (vegetal i animal) i sentiment de clan, de roba ètnica.

 

Les dues fases següents són les fases socialment menys acceptades.

 

La tercera fase, de la lluna minvant o de la fetillera, correspon al període posterior a l'ovulació. Comença la fase d'interiorització, d'aprendre més que no de fer, de canvi de direcció cap a endins de nosaltres mateixes i de sentit crític cap a l'exterior, de reorganització del nostre interior i fins i tot de la nostra casa o les nostres coses, de posar ordre, de provocació, d'erotisme, de tarda, de tardor, d'aigua (sentiments) i direcció ponent.

 

La darrera fase, de la lluna nova o de la bruixa, comprèn els dies immediatament anteriors i durant la menstruació. És l'etapa de màxima interiorització, espiritualitat i intuïció. Correspon a la foscor de la nit, a l'hivern, a la mort i destrucció necessàries per a un nou renaixement, a la direcció nord i l'element terra (la cova interior). Són uns dies molt sensibles i en els que les coses materials tenen menys importància, fins i tot preferim amagar el nostre cos sota la roba. Les verges negres (o deesses) simbolitzarien aquesta fase. Ens ve de gust llençar les cartes, la sanació, l'astrologia, etc.

 

Encara que algunes de nosaltres puguem ser més sensibles a una fase que a una altra, totes tenim de tot i podem convertir el cercle en una espiral creativa de creixement en el sentit de nodrir la nostra vida de noves experiències.

 

Perquè no proveu de portar un diari? Us proposo de conèixer-vos millor i perdre la vergonya que de vegades tenim de ser com som i de tenir la regla.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Adolescents maltractades

29 Maig, 2010 16:24
Publicat per dmuste, Articles

Avui, al bar, un company i jo pensàvem el mal de cap que els varem donar als nostres pares quan érem joves. El meu amic va marxar de casa als disset anys, no es va casar amb la seva parella fins força més tard d’haver iniciat la convivència, que per cert es tractava d’una persona que no era del grat dels pares i, a més a més, a aquella edat ell ja fumava. Déu n’hi do per ser l’època que era!

 

Evidentment, el meu amic ho va fer pensant que és el que havia de fer i va disposar de la seva vida com millor li va semblar. Jo no sóc cap excepció en el fet d’haver donat motius de preocupació als pares, però tampoc ho he fet expressament.

 

Ara, que nosaltres som pares, voldríem evitar que passés als nostres fills i filles potser allò mateix que ens va passar i no sabem com fer-ho. Aquí hi ha un tema difícil: dialogar amb un adolescent, és difícil però encara està a l’abast de la majoria de nosaltres. Hi ha bons llibres al respecte i molts professionals de la psicologia que ens poden donar un cop de mà i donar-nos unes pautes bàsiques: escoltar i admetre els sentiments de l’adolescent, intentar plegats descriure el que passa, descriure els sentiments personals des del respecte, proporcionar informació i donar opcions, fer-ne broma, o fins i tot escriure-ho. El que està clar és que, a determinada edat, ja no s’hi val a donar ordres ni imposar càstigs i tampoc es pot perdre la serenitat. Fàcil d’escriure i difícil de fer, és clar!

 

Hi ha però un problema més difícil de solucionar encara, segons el meu parer. Crec que hi ha un tema del que no n’hem parlat prou i no hi ha prou consciència de la seva gravetat en general i, quan passa, és un “problemón”! I pot anar tot seguit d’una mala comunicació amb els pares en aquesta adolescència que jo recordo complicada.

 

Aquesta setmana m’han parlat de dos casos de noies de l’edat dels meus fills (20 anys) i no me’ls trec del cap: el maltractament psicològic. Elles s’enamoren, ells no les estimen, o poc, al menys no prou com per no fer-les mares abans d’hora. Elles ho farien tot per ells i fan coses al menys incomprensibles per als seus pares, ells cada vegada els exigeixen més, elles cada vegada més dependents des de qualsevol punt de vista, etc. tota una espiral que acondueix a la violència. La meva mare en diria “perdre l’oremus”.

 

No us penseu que parlo de noies immigrants o famílies amb dificultats econòmiques o de qualsevol altre tipus que dificulta la convivència, per això he pensat i he volgut reflexionar sobre el perquè d’aquest fet que us he de confessar que m’ha tocat personalment. Conec les dificultats de ser mare, no és gens fàcil, i si, a més a més, el pare no és una persona responsable ...

 

Vet aquí que no hem parlat prou de la violència psicològica, encara és una gran desconeguda i no sabem identificar-ne els símptomes.

 

Encara confonem la voluntat de domini sobre l’altre i la desconfiança de la gelosia amb l’amor, mentre que el control és un dels símptomes, el segon és l’enveja en el sentit que a l’altre li molesta que les coses li vagin bé a la parella de qualsevol manera: èxit professional, diners, etc. i s’aprofita qualsevol ocasió per negar el seu valor, i el tercer és provocar l’aïllament de la parella i separar-la de la família i amics. Evidentment, aquest esquema bàsic es pot complicar moltíssim.

 

Suposo que les noies de les que us he parlat acabaran adonant-se del que els passa, al menys per comparació amb el que han viscut a les seves famílies. Per si de cas i si per casualitat llegissin aquest article: l’amor respecta i accepta incondicionalment, s’estima i s’és estimat sense fer res d’especial a canvi i no cal fer gaire esforç per sentir-s’hi a gust, és gratificant, l’amor és suport en el desenvolupament de potencialitats i protecció mutus, no només en una sola direcció.

 

Bé, suposo que hi tornem a ser, fàcil de dir i a la pràctica més difícil d’identificar, especialment a l’inici d’una relació. 

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Amor sexual

29 Maig, 2010 16:22
Publicat per dmuste, Articles

Sembla que són dies de parlar d'amor, si és que hi ha dies que no ho són. No em feu dir perquè la relació de la dona amb el seu cos és diferent. En general, tenim major consciència del nostre cos i el cuidem: la pell, els cabells, les ungles, … Potser hi té alguna cosa a veure el fet que el nostre cos canvia permanentment amb els canvis hormonals que ens duen a menstruar, potser es tracta d'un fet cultural o potser les dues coses.

També podem experimentar els enormes canvis en el nostre cos que suposen l'embaràs i l'alletament i també tenim cura dels cossos de les nostres criatures. Sabem per pròpia experiència que el nostre cos, el nostre pensament i els nostres sentiments estan relacionats i formen un tot que interacciona. Aquesta visió global ens la donen més les concepcions orientals que les de la nostra cultura, que són més racionals i utilitzen la divisió en parts per arribar a la comprensió. Poques dones hi deu haver que no hagin fet mai ioga, tai-xi, xi-kung o meditació, etc.

Quan ens enamorem o ens agrada algú ens transformem i posem més atenció a tot el nostre cos, en com el vestim, en les olors que hi afegim i despertem, en general, els nostres sentits. Relacionar l'amor amb el despertar dels sentits està contemplat en el popular kamasutra, però també en el menys conegut tantra.

El tantra veu al cos com un espai sagrat, el temple de la nostra ànima i ens acondueix, a través dels sentits i la mútua veneració, per a arribar a l'encontre de dues ànimes (la nostra part divina). Tal com veieu, no té res a veure amb la promiscuïtat sexual i potser molt a veure amb el punt de vista de la religió catòlica, però aquesta ens té acostumats a les normes, com si de les normes es pogués arribar al cor, i tampoc organitza cursos de tantra, cosa que no estaria malament en un món globalitzat.

No hi ha res millor al món que mirar als ulls a una persona i dir-li amb el cor i les mans plegades: Namasté! La paraula Namasté es pot traduir de moltes maneres: “El Deu que hi ha en mi veu i honra al Deu que hi ha en tu”, “Jo honro aquest lloc en tu on habita l'univers sencer, jo honro aquest lloc en tu que és un lloc d'amor, de veritat, de llum. I sé que quan tu estàs en aquest lloc dintre de tu, i jo estic en aquest lloc dins de mi, tu i jo som un de sol” o “El meu Crist interior beneeix i saluda al teu Crist interior”. L'experiència dels mestres tàntrics va ser d'arribar a una totalitat de la consciència a través de la consciència del masculí i el femení. Shiva i Shakti son la dualitat de la totalitat, no dos conceptes separats.

Quan hi ha amor en el teu cor i l'aboques sobre l'altre sense por, quan ets capaç de veure't reflectit en l'altre sense sortir fugint, quan ets capaç de comunicar els teus més profunds sentiments amb senzillesa i honestedat, quan reconeixes la responsabilitat dels teus actes, quan nodreixes i et deixes nodrir des del cor ... estàs practicant tantra.

El tantra suposa un treball espiritual profund que t'ajuda a recordar qui ets: Amor incondicional, Unitat i Èxtasi. L'energia sexual és l'energia més poderosa de la naturalesa humana, i no sabem com utilitzar-la adequadament: la neguem, la reprimim o malgastem. La finalitat del sexe conscient no és l'orgasme sinó l'èxtasi. Èxtasi, il·luminació i sanació són sinònims en aquesta terminologia.

Que tingueu un Nadal ple de la llum de l'amor!

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Fragmetació femenina

29 Maig, 2010 16:21
Publicat per dmuste, Articles

L'Esther Borrell ha estudiat en el llibre PRESONERES DEL PROGRÉS el canvi que s'ha produït en un període de 25 anys (1968-1993) en les vides de les dones catalanes i el seu medi. La hipòtesi de treball és la següent: “El diner s'ha convertit en la mesura del valor de tot i ha ocasionat una profunda infelicitat femenina en el món altempordanès.”

Es tracta d'un estudi social d'entrevistes a dones d'edats, professions i classes socials diverses. Personalment, crec que l'Esther ens dóna moltes claus per entendre perquè ara que tots plegats tenim més mitjans materials no som tan feliços i perquè les dones ens trobem tant estranyes a la nostra pell i ens sentim estafades amb la suposada igualtat. Serà veritat el que diu la Maria Mies de que la natura i la dona, que treballen per a produir i reproduir la vida, han estat declarades improductives?

Una tal Rosa explica que, probablement, tota sola produïa la meitat de les coses que es consumien a casa, poc havien de comprar a la botiga. Mentre ella treballava, la mainada corria per la casa o pel carrer. La separació espacial entre ella, la llar i els infants era inexistent i la barrera amb la vida laboral del seu marit era fàcilment franquejable. Els diumenges jugaven a cartes amb els veïns de les cases del voltant i durant la setmana les dones anaven al safareig.

Adults, animals i quitxalla convivien dia i nit. Es caminava força i a tot arreu, es treia la cadira al carrer per fer alguna feina o per prendre la fresca. Es comunicava molt amb la societat, amb els parents, les veïnes, les amigues de la infància i amb la família, mai no se sentia aïllada. Creu que, abans, la societat considerava la maternitat com un fet sacre, però ara no ho sap. Segons el seu parer, qui sacralitzava la maternitat valorava l'esforç de les dones en donar a llum, en alimentar i tenir cura dels altres, però ara no. Diu: “Abans, el treball de les dones l'apreciaven més”.

Ara, la ciutat ha passat de ser la ciutat petita preindustrial, per anar a peu i amb autonomia per a desplaçar-se amb llibertat i sense barreres espacials, amb interrelació entre l'espai públic i el privat a ser la ciutat sense indústria ni tallers, de caràcter comercial en la que la llar està definitivament separada del lloc de treball i on s'inicia una vida de grans dificultats de comunicació per a les persones que es queden a l'espai privat. L'urbanisme, amb les barreres espacials ha complicat les feines d'atenció als vells, malalts i infants i aquest fet ha reduït, per a les persones que exerceixen aquesta responsabilitat, la possibilitat de treballar fora del barri.

La taxa d'ocupació és bastant més baixa en les dones que en els homes. Les afecta, en més casos que als homes, l'atur de llarga durada i, pel que fa als sous de les dones, a 2007, representen només un 72,23 % del dels seus companys. Pel contrari, el temps de treball de les dones és superior al dels homes, però el treball no mercantil ha perdut valor. Aquesta asimetria va en contra de la idea -generalitzada avui- que les dones tenim les mateixes possibilitats per treballar que els homes. Qui-porta-el-pa-a-taula és un personatge decisiu en les relacions familiars i acostuma a ser la seva opinió la que compta. La dona té limitada aquesta possibilitat.

En tot cas, de la desvalorització a l'agressió s'hi pot passar fàcilment. Quan s'organitza una guerra el primer que es fa per a que els soldats siguin agressius amb l'enemic és desvaloritzar-lo, em pregunto si estem vivim una guerra encoberta. Ens cal canviar alguna percepció?

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Feminisme

29 Maig, 2010 16:20
Publicat per dmuste, Articles

“Sincerament, jo no em sento feminista”. Suposo que això és el que diríem avui un percentatge molt elevat de dones de la nostra societat perquè no ens identifiquen amb teories determinades però ara penso que dir-ho és injust. Quan des de la nostra posició de llibertat en la nostra societat veiem la situació d'altres dones en la que els manca, o quan veiem una dona que pateix abusos, llavors també diem que no som feministes? Diem que no som feministes quan pensem que no ens cal i perquè o bé ignorem o tenim poca memòria del que les dones que ens han precedit han fet per nosaltres. Avui vull fer memòria perquè hi ha coses de la història que no s'han d'oblidar o hi perdrem molt com a humanitat, encara que ara corrent uns altres temps.

 

Tot i que hi ha hagut feministes a tot el llarg de la història, sempre van ser marginades. Us sona la paraula sufragistes? Es poden identificar com les primeres feministes de la història, com a moviment. El 19 i 20 de juliol de 1848 cinc amigues varen presentar un text a la Primera Convenció sobre els Drets de les Dones a Seneca Falls que va servir per a l'elaboració de la Declaració dels Drets de les Dones. Llavors, les dones no podien posseir ni heretar propietats, fins i tot els fills eren propietat del marit. No tenien dret a administrar els seus diners, ni podien testificar als jutjats i els marits tenien dret a recórrer a la força física. Gairebé igual que a l'antiga Grècia. Malgrat tots els perjudicis legals d'aleshores, les sufragistes només demanaven el dret al vot per a la dona. Aquest moviment va trobar una gran resistència i va ser molt ridiculitzat. Les sufragistes eren assetjades pel carrer i denunciades des dels púlpits. L'esmena es va presentar 45 vegades al congrés dels diputats dels Estats Units abans de la seva aprovació el 2 de novembre de 1920 i durant 70 anys (es diu aviat) les dones es trobaven, s'organitzaven en delegacions per a parlar amb els legisladors, es manifestaven, desfilaven i varen ser arrestades repetidament. A Catalunya per aquelles dates teníem la Carme Karr, que va demanar el dret al vot davant del president Macià i va ser la impulsora i presidenta tant del Comitè Femení Pacifista de Catalunya, organització antibel·licista creada el 1915, com d'Acció Femenina (1921), i de la Llar (1913), primera residència per a una ampliació d'estudis de professores i estudiantes i Escola de la Dona, i també teníem a la Dolors Monserdà, escriptora que va dedicar molts esforços a tasques socials.

 

La segona fase del feminisme es va iniciar als Estats Units a mitjans dels anys seixanta i es va desenvolupar als setanta. Es caracteritza per un gran nombre d'associacions de conscienciació i de publicacions en les que les dones discutien el feminisme i explicaven les seves pròpies històries. El dret al divorci, a la igualtat salarial i a l'abortament s'ha aconseguit a partir d'aquesta segona fase i en diferents anys segons les circumstàncies de cada país a partir de la Segona Guerra Mundial. Per cert, no hi ha un feminisme homogeni sinó molts feminismes: cultural, radical, l'ecofeminisme, l'anarcofeminisme, de la diferencia, marxista, separatista, filosòfic, cristià, islàmic, pro-vida i crític.

 

Estem parlant, com qui diu, d'abans d'ahir, com no hi ha d'haver feina encara per a fer en el camí per a la igualtat de drets i oportunitats?

 

Les paraules, sovint, ens enganyen. L'opost al feminisme no és el masclisme. El feminisme busca la igualtat de drets i el masclisme la supremacia de l'un sobre l'altre. De la mateixa manera, el matriarcat no és l'opost al patriarcat. El matriarcat és una organització social igualitària, sense jerarquia, amb unes característiques morals determinades, i el patriarcat és una organització jeràrquica on l'home té més drets que la dona. No és cap secret: allà on hi ha una dona que es val per ella mateixa, hi ha un home (o una societat) alliberat de l'obligació de tenir-ne cura.

 

Sincerament, si fos home també em sentiria feminista.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Feminitat

29 Maig, 2010 16:16
Publicat per dmuste, Articles

Ara que els homes s’estan acostumant a tenir en nosaltres a companyes amb els mateixos drets i deures, les dones estem fent un altre canvi: estem retrobant el plaer de ser dones i no ho dissimulem. M’agradaria que les dones que teniu parella provéssiu d’explicar al vostre company que cal que se n’adoni que està vivint amb una dona i que vol i li agrada ser femenina. Si és un desconsiderat es posarà a riure, però si no ho és posarà aquella cara de sorprès que és indescriptible i digna d’una pel·lícula, no sabrà on és per uns instants.

 

Com a dona i com a persona que sóc he aprés que els meus sentiments són molt importants, els respecto, no els agredeixo i fins i tot els cultivo. M’agrada experimentar-los, és possible que a les dones ens agradi especialment, van lligats amb l’origen de la vida.

 

Estic enamorada, m’agrada estar-ho i sóc conscient que no es tracta d’una valoració objectiva, però tal com no sé qui va dir: a la veritat el vestit de la realitat li queda estret. I a mi també.

 

Si no es té por a la vida i no ens fem por nosaltres mateixos podem anar aprenent dels nostres sentiments i ens podem permetre d’evolucionar i fer-nos una mica diferents, sorprendre i sorprendre’ns.

 

La meva tendència a la feminitat ha estat tardana i més aviat minsa, estava molt a gust en el meu paper de nena entremaliada, la qual cosa és fàcil d’entendre quan el fet de ser dona no suposa gaires avantatges. Així doncs, el meu comportament habitual no ha estat mai presidit pel pensament previ que he d‘estar en el paper de dona, sinó que és un detall que sovint m’ha passat per alt.

 

Amb el temps te n’adones que ser dona és important, encara que sigui bastant difícil d’explicar, cal experimentar la maternitat amb els cinc sentits, experiència que no té ni pot tenir tothom però que es pot compartir i sempre es poden parir idees. Te n’adones que pots ser bonica, pacient, alegre, tendra i sobretot màgica, de forma que pots influir amb la teva sola presència.

 

I així estem, les dones provem d’afegir feminitat a les nostres vides, la qual cosa vol dir, entre d’altres coses, omplir-les de “detalls”, cosa molt difícil; i a les nostres parelles se’ls escapen les mirades i les rialles tot pensant que la natura, en aquest cas nosaltres, és sorprenent.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Por a les imperfeccions

26 Agost, 2006 02:45
Publicat per dmuste, Articles

Diumenge va ser un dia intens, vaig sentir una història d’aquelles que després no et treus del cap però potser hauria de dir que no hagués hagut de passar. No me la invento.

 

Estaven els nostres fills jugant al parc i el meu es va asseure al costat d’una noia amb un cotxet per menjar-se un gelat. Com es normal amb la canalla, entre ells s’entenen i després de menjar-se el gelat va saludar el nenet que estava al cotxet i que tenia un munt de joguines al voltant i un xumet del Nàstic (tot un campió!). Que si ara li trec el xumet, que si premo botons que fan soroll de les joguines, que si estiro el fil que fa vibrar la joguina i el petitó estava content i donava patadetes. Després d’una estona la mare ens diu: no hi veu, l’han operat un parell de vegades en va. Glups! quan obres la porta al món de les minusvalies et canvien els conceptes de les coses. Perquè no en sabem res i actuem com si no existissin?

 

Poc a poc ens vam fer confiança i em va explicar com la situació del seu fill era el resultat d’una mala diagnosi i un mal procedir per part dels metges. Les ecografies pronosticaven malformacions que aconsellaven avortar, un cop va ser a la clínica barcelonina que li havien de practicar l’avortament li van dir que la criatura era ben normal, però l’amniocèntesi li havia fet prou mal al procés com per produir un naixement al 6è mes d’embaràs i amb 500 grams de pes. Aquesta mare es desperta pel matí i voldria creure que ha estat un somni però no és així, el seu fill està allí com sempre i amb el poc pes de sempre. Espero que arribi a assumir com a normal la seva realitat perquè tot pot ser normal, fins i tot la pitjor de les desgràcies, els humans tenim aquesta habilitat.

 

Conec una altra dona que va parir un noiet que tenia un defecte genètic en la simetria del cos, els problemes del nadó li varen causar la mort, però el noiet va estar acompanyat dels seus pares i dels metges i tothom va fer el que va poder per ell. Perquè ho esmento? Doncs perquè comparo i perquè em dol la història que us he explicat.

 

Que no en tenim tots de defectes? si qui no porta ulleres resulta que és baixet, o coixeja, o té diabetis, o intolerància al gluten, o desenvolupa úlceres o insuficiències diverses. Perquè tenim tanta por a les imperfeccions? i perquè tenim tant poc de respecte per la natura en general i per la dona en particular? Si hi penso em poso a plorar, hagués agafat aquella criatura i l’hagués abraçat, potser ho havia d’haver fet. Què li ha fet la nostra por irracional i la nostra necessitat de controlar-ho tot? Allò que temem és allò que causem i en aquest cas està claríssim. Minusvàlids o no, els nens o els avis són éssers als qui podem estimar i de qui podem tenir cura i, d’aquesta manera, donar sentit a les nostres vides. Quina cosa més difícil d’entendre!

Espero que algun dia l’amor, la confiança i el respecte guanyin la batalla a la por i a la inseguretat personal i deixem de provocar tot el dolor que hi ha en el món.

 

Ah! i els metges intocables, és clar, tota la responsabilitat és de la mare, faltaria més!

 

 

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Compassió i convivència

26 Agost, 2006 02:40
Publicat per dmuste, Articles

Quan rebutjava el fet de ser dona i era partícip dels nostres valors socials rebutjava també la compassió i defensava la justícia. Ara entenc, la vida està per ensenyar-nos si nosaltres volem aprendre, que hi ha lloc per a tot, on no arriba l’una pot arribar l’altra.

 

Darrerament, és la compassió la que està enriquint la meva vida com no ho hagués imaginat mai. M’agradaria millorar la meva expressió escrita perquè la vida és tant intensa que hi ha mil vivències per reflectir en forma d’història o de reflexió personal.

 

La compassió vers una familia rumanesa amb 3 fills, un d’ells minusvàlid i d’una embarassada amb una criatura petita ha fet que pogués donar-los la mà, que no diners perquè no en tinc, i, poc a poc, anem trobant sortida als nombrosos problemes d’aquestes criatures amb fills i sense papers a les que sembla que el món legal no pot ajudar.

 

Són molt tossuts i no saben on van però saben d’on venen i no hi volen tornar, al menys amb les mans buides i sense una rentadora perquè allí ningú en té, ni calefacció tampoc.

 

Per ajudar-los he hagut de compartir estones amb ells que em feien més pena que glòria, és a dir, hi anava més perquè creia que hi havia d’anar que no pas pel plaer que em causava, ja us ho podeu ben creure. Jo al meu món estic molt a gust, és petit i limitat però molt comfortable. I tant si he volgut com si no m’han ofert menjar, és el seu sentit de l’hospitalitat, carn de porc “per un tub” arrebossada o fregida i que he tastat per cortesia.

 

Al final, he pensat que em tocava a mi rebre’ls a casa amb el millor dels nostres menjars per a que coneguin la cuina catalana. Total van venir el pare i la mare (que tenen l’edat dels meus fills) amb dues de les seves criatures, la petita es va quedar a casa amb l’avi. Vaig oferir-los meló amb pernil, esqueixada de bacallà amb un bon romesco, pa de pagès amb tomaca i unes bones anxobes i arròs negre, pensava que els agradaria tastar el peix per variar. Van marxar de casa sense haver tastat pràcticament res.

 

Espero que a partir d’ara no insisteixin més en què mengi salxitxes amb patata si vaig a casa seva perquè els amenaçaré amb les anxobes, el bacallà, la fruita o l’arròs negre!

 

Ells i jo, només podem tenir una convivència de respecte i res més, són tantes les diferències! el menjar només n’és una, està l’idioma, els costums (si a mi m’agrada la platja per a ells no existeix), la religió, la forma d’educar la canalla, el seu grau de formació (analfabets) voldriem apropar-nos però estem a anys llum. Però qui els nega el dret a tenir una vida millor si estan disposats a fer qualsevol cosa que no faci mal a ningú?

 

El meu viatge d’aquest estiu serà a Rumania, espero que tingui més coses positives que no pas penúries, pel que diuen la bellesa del país sense autopistes és impressionant.

 

Comentaris | 0 RetroenllaçOs