Por a les imperfeccions
26 Agost, 2006 02:45
Publicat per dmuste,
Articles
Diumenge va ser un dia intens, vaig sentir una història d’aquelles que després no et treus del cap però potser hauria de dir que no hagués hagut de passar. No me la invento.
Estaven els nostres fills jugant al parc i el meu es va asseure al costat d’una noia amb un cotxet per menjar-se un gelat. Com es normal amb la canalla, entre ells s’entenen i després de menjar-se el gelat va saludar el nenet que estava al cotxet i que tenia un munt de joguines al voltant i un xumet del Nàstic (tot un campió!). Que si ara li trec el xumet, que si premo botons que fan soroll de les joguines, que si estiro el fil que fa vibrar la joguina i el petitó estava content i donava patadetes. Després d’una estona la mare ens diu: no hi veu, l’han operat un parell de vegades en va. Glups! quan obres la porta al món de les minusvalies et canvien els conceptes de les coses. Perquè no en sabem res i actuem com si no existissin?
Poc a poc ens vam fer confiança i em va explicar com la situació del seu fill era el resultat d’una mala diagnosi i un mal procedir per part dels metges. Les ecografies pronosticaven malformacions que aconsellaven avortar, un cop va ser a la clínica barcelonina que li havien de practicar l’avortament li van dir que la criatura era ben normal, però l’amniocèntesi li havia fet prou mal al procés com per produir un naixement al 6è mes d’embaràs i amb 500 grams de pes. Aquesta mare es desperta pel matí i voldria creure que ha estat un somni però no és així, el seu fill està allí com sempre i amb el poc pes de sempre. Espero que arribi a assumir com a normal la seva realitat perquè tot pot ser normal, fins i tot la pitjor de les desgràcies, els humans tenim aquesta habilitat.
Conec una altra dona que va parir un noiet que tenia un defecte genètic en la simetria del cos, els problemes del nadó li varen causar la mort, però el noiet va estar acompanyat dels seus pares i dels metges i tothom va fer el que va poder per ell. Perquè ho esmento? Doncs perquè comparo i perquè em dol la història que us he explicat.
Que no en tenim tots de defectes? si qui no porta ulleres resulta que és baixet, o coixeja, o té diabetis, o intolerància al gluten, o desenvolupa úlceres o insuficiències diverses. Perquè tenim tanta por a les imperfeccions? i perquè tenim tant poc de respecte per la natura en general i per la dona en particular? Si hi penso em poso a plorar, hagués agafat aquella criatura i l’hagués abraçat, potser ho havia d’haver fet. Què li ha fet la nostra por irracional i la nostra necessitat de controlar-ho tot? Allò que temem és allò que causem i en aquest cas està claríssim. Minusvàlids o no, els nens o els avis són éssers als qui podem estimar i de qui podem tenir cura i, d’aquesta manera, donar sentit a les nostres vides. Quina cosa més difícil d’entendre!
Espero que algun dia l’amor, la confiança i el respecte guanyin la batalla a la por i a la inseguretat personal i deixem de provocar tot el dolor que hi ha en el món.
Ah! i els metges intocables, és clar, tota la responsabilitat és de la mare, faltaria més!