L'espiritualitat laica
06 Agost, 2008 15:26
Publicat per dmuste,
Els meus treballs
Naixement del laïcisme
La globalització i la societat de la informació són conseqüència d’una sèrie de factors històrics que han portat un nou model en el qual predominen les millores tecnològiques i un desenvolupament molt fort de la ciència. En general s’introdueixen tres novetats: una nova lògica estructural, la desaparició progressiva de l’organització jeràrquica i un nou tipus d’individualisme. La desaparició de la jerarquia és el que duu a l’individualisme, al desenvolupament personal i sobretot a una extrema especialització individual.
El model de la nova societat és molt diferent del de la Revolució Industrial (el de la jerarquia dintre de les fàbriques “clàssiques”) ja que deixa pas a una interrelació entre individus, una espècie de xarxa en la qual ningú està per sobre de ningú i tots depenen de tots. Aquesta és la raó per la qual no poden triomfar les religions i els costums locals en l’era de la globalització: no es pot imposar a ningú un model de creences absolut perquè, si no, es trencaria aquesta interdependència.
La tradició religiosa és pròpia de les societats preindustrials perquè la ciència encara no s’hi havia desenvolupat prou com per a poder explicar alguns fenòmens de la naturalesa d’una manera més o menys sistemàtica. Les històries que s’expliquen als textos sagrats eren dogmes de fe que servien per a entendre que la naturalesa estava manipulada pels déus i que els seus actes podien ser castigats: per això calia portar-se bé i retre’ls homenatge. Els intermediaris i la jerarquia que s’establia als textos sagrats, en la mitologia, era imitada en la societat humana perquè es creia que això era el més correcte, que així era la veritat. Però en realitat tot això eren idees primitives.
El laïcisme neix també del rebuig als
fonamentalismes i de la recerca de la identitat a partir de l’experiència
pròpia que hem descrit en l’apartat anterior. El que he descrit no suposa que
calgui destruir les
religions, sinó a reconvertir-les. El llegat artístic del passat (l’escultura, la pintura, la literatura...)
inclou els textos sagrats. En aquest moment cal entendre que totes aquestes manifestacions
són maneres d’interpretar la situació del món en un moment concret, motiu pel qual cal
observar-les i estudiar-les per saber per què s’ha arribat a una situació com la nostra. Els
textos sagrats pertanyen a una tradició en la qual la creença formava part de
la religió. Ara “les religions haurien de prescindir de les creences” perquè la
utilitat de les Sagrades Escriptures és una altra, i tothom pot recórrer a
obres de diferents mestres (Buda, Jesucrist, Confuci...) per enriquir-se
intel·lectualment.
L’espiritualitat laica
Marià Corbí ens explica que ara vivim en una societat on el motor central és la ciència i la tecnologia, tot i que ja no pretenen tenir la clau de la veritat. Estem en la continua creació de novetat i aquestes innovacions han acabat amb les fronteres i han creat una gran societat globalitzada. I és en aquesta societat globalitzada, on podem cultivar la dimensió humana que, en el passat, feien les religions. Però, per això, hem de tornar a reconstruir-ho tot. Ja no trobem la dimensió espiritual mitjançant els mites i religions i la nostra societat la busca en moltes altres diverses formes.
Hem d’aprendre a entendre i experimentar sense les formes religioses. El que abans eren creences i submissió ara és una tasca d’indagar. I, per suposat, les grans religions ens poden ajudar en les nostres indagacions. Perquè de les religions del passat el que importa és saber a on ens condueixen. Hem d’oblidar les formes perquè aquestes canvien al canviar les cultures.
Les ciències no poden resoldre els problemes humans. Poden donar informació però no tenen capacitat de proporcionar valors. I els problemes humans s’han de resoldre amb un llenguatge que no elimini els elements de valors.
Per aconseguir aquesta experiència absoluta ens parla del silenci, i del
distanciament. I aquest distanciament proporciona llibertat i aquesta ens
permet el que anomena “amor verdader” o interès desinteressat. Aquest amor fa
estimar les coses i a les persones i no a si mateix. I acaba afirmant sense
aquest distanciament i sense llibertat la vida col•lectiva es converteix en una
competència entre depredadors. No pot haver-hi pau i cohesió social. En canvi,
on i ha respecte i amor hi ha equitat i justícia.
Aquesta experiència de la dimensió absoluta (a la que defineix com qualitat
humana i a la que també es podria anomenar lideratge), troba la manera d’actuar
correctament, amb justícia, equitat i benevolència.
Aquesta nova espiritualitat de les persones, està afectant també a les que confessen una religió i la característica principal, a més a més de la individualitat, és la visió holística de la persona (cos, ment i esperit), la seva pertinença a la natura (el medi ambient), la cura de i la justícia amb un mateix com a pas previ a la cura i la justícia amb l’entorn i la diversitat de manifestacions.
Manifestacions actuals de la nova espiritualitat
Les manifestacions actuals de la recerca de la espiritualitat són d’una diversitat tal que, quan he intentat referenciar-les se m’ha fet palesa la seva magnitud i és sorprenentment àmplia. He intentat agrupar-les per blocs conceptuals però, tot i amb això, no crec que la classificació sigui completa malgrat el meu esforç per aconseguir-ho, però sí que ens pot donar una visió general.
Sanació espiritual
Meditació, Mística (diversos autors “Y tu què sabes?!!!” “El Secreto”, “Conversaciones con Dios”), Zen, Tao, Xamanisme, Kabbalah, Espiritisme, Ioga.
Sanació física
Homeopatia, Medicina xinesa, Naturopatia, Dietètica diversa, Flors de Bach, Laserteràpia, Medicina bioenergètica (Reiki, Chi-kung, Tai-Chi, Acupuntura, Kinesiologia, Magnetisme), Risoteràpia, Quiropràctica, Cromoteràpia, Fangoteràpia, Aromatoteràpia, Cristaloteràpia, Osteopatia bioenergètica, craneal i visceral, Iridologia, Risoteràpia, Feng Shui, Massatges (quiromassatge, shiatsu, reflexologia, ayurvédic, suec, metamórfic, microgimnàstica, californià, anitestrés, tuina, tibetà, amb pedres, tailandés, champi), Fitness, Fisioteràpia, Talasoteràpia, Hidroteràpia.
Sanació emocional
Psicoteràpia (psicoanàlisi, psicoanàlisi junguià), psicoteràpia humanista (Gestalt, ...) Life Coaching, Programació Neurolingüística (PNL), visualitzacions curatives i creatives, Psicomàgia, Teràpia sistèmica o constel·lacions familiars, Sofrologia, Hipnosi, Assertivitat i conflicte, Psiquiatria, Màgia blanca, Músicoteràpia.
Diàleg amb un mateix i amb l’univers
Cartomància (tarot, els angelets), Numerologia, I Ching, Runes, Astrologia, Quiromància.
El lloc de les dones
L’adquirit respecte pel cos i de l’alfabetisme per part de les dones fa que es respectin més a sí mateixes i deixin de veure el seu cos amb les connotacions d’impuresa i pecat amb les que ha estat qualificat, que no el de l’home, tot el llarg dels anys. Aquesta qüestió també afecta a les confessions religioses oficials, on les dones no esperen que les diferents cúpules les reconeguin sinó que elles mateixes es prenen les llicències que tenen per dret i que ningú els ha d’atorgar, busquen referències femenines de la divinitat, llegeixen els textos sagrats originals amb el coneixement de que es tracta de textos polítics, i busquen un paper més enllà del de mare que se’ls atorgava amb exclusivitat i del que, a més a més, sobre el que se’ls ha negat la possibilitat de decidir.
Per altra banda, el rol atorgat a la dona sobre la cura dels demés i del seu entorn, en el sentit més ampli, oposat al de l’home de caire econòmic, de dominació i d’exercici de la justícia inclou l’espiritualitat com a un dels rols femenins. Trobem a l’home en les religions quan aquestes estan vinculades a la dominació. D’aquesta manera podem trobar encara més dones que homes a les esglésies catòliques i, sobretot, podem trobar moltíssimes dones, en proporcions d’un 80%, en totes les pràctiques actuals de la nova espiritualitat que he referenciat en l’apartat anterior.
(Trobareu el treball sencer amb bibliografia a l'apartat de "Els meus pensaments")
L'espiritualitat laica a l'era de la "Globalització"
06 Agost, 2008 15:12
Publicat per dmuste,
Els meus treballs
Globalització, identitat, diversitat i fonamentalismes
La globalització és el fenomen que emmarca de manera inesquivable la realitat històrica actual i és el procés d’interconnexió i accelerament que redefineix les dinàmiques econòmiques, socials i culturals de societats contemporànies. És imprescindible tenir en compte aquest fenomen per entendre també el que passa en l’espiritualitat d’avui en dia perquè la globalització es tracta d’un fet de molt més abast que l’econòmic i que té relació amb els processos identitaris i amb la diversitat cultural.
La globalització és un fenomen que
estructura les societats contemporànies i que, a la vegada, s’ha de contemplar
i entendre en múltiples dimensions. Així, la globalització no és només un
procés econòmic, sinó que també inclou, entre d’altres aspectes, la tecnologia,
la cultura, els drets humans i la comunicació. En aquest sentit, es produeix un
fenomen d’interdependència creixent entre les societats que en cap cas no
anul·la les institucions i organismes existents, però que planteja nous reptes
des d’un nou paradigma.
En relació amb les identitats i les cultures, els estudis duts a terme pel
professor Ronald Inglehart amb el projecte World Values Survey (Estudi sobre
els valors del món) van permetre concloure que la globalització no implica
necessàriament un procés d’homogeneïtzació cultural. No hi ha, per tant, una
cultura global indiferenciada. Això no obstant, sí que hi ha tota una sèrie
creixent de valors cosmopolites i fenòmens d’uniformitat cultural en
determinats grups socials. Malgrat tot, les dades recopilades pel professor
Inglehart mostren que la diversitat cultural és més forta que mai i que, fins i
tot, emergeix una creixent divergència entre els valors dels països pobres i
els dels països rics. De la mateixa manera, s’està produint una globalització
de la comunicació, la qual no implica, però, una globalització de la cultura.
El reforçament de les identitats s’utilitza, en molts casos, com a mecanisme de
control davant d’una globalització incontrolada.
Així, la identitat es planteja com un instrument construït a partir de l’experiència, generador de sentit per a les persones. Aquest sentit, que pot ser religiós, nacional, ètnic, territorial o de gènere, és fonamental per a la vida de les persones i caracteritza el món tant com ho fan la globalització i les tecnologies. Es produeixen, per tant, dos processos simultanis, a partir dels quals es conforma la realitat.
Això no obstant, la incapacitat de comunicar una identitat, o la negativa a comunicar-la, comporta el perill de derivar en fonamentalisme. El fonamentalisme no tan sols es redueix a l’àmbit religiós sinó que també engloba el conjunt de les identitats. En aquest sentit, el qualificatiu «fonamentalista» s’aplica freqüentment per designar «l’Altre», aquell a qui no es coneix o que es vol ignorar. En aquests casos, el qualificatiu no serveix per conceptualitzar sinó que té un efecte estigmatitzador.
Priya Sridharan, de Dubai, índia de nacionalitat, creix en un país musulmà, la seva família és catòlica i estudia en un entorn jueu als EUA. Sridharan apunta una crisi mundial de l’espiritualitat, minada per sentiments com la por, la frustració i la manca d’harmonia i felicitat. Adverteix també del fet que la pau només es pot aconseguir a través d’una actitud desvinculada del culte al jo, perquè, la vertadera espiritualitat interior que condueix a la pacificació exterior es basa en la comprensió amorosa i la no violència. Actitud que cada confessió tradueix a través de diferents principis perquè “només existeix una religió, la de l’Amor, i només hi ha una raça, la Humanitat”.
Així doncs, tota construcció d’identitat ha d’anar seguida d’un debat sobre el problema de la incomunicació entre identitats. Davant de la incomunicació –sovint font de violència–, hi ha la necessitat de trobar i construir ponts, de restablir protocols de comunicació amb l’objectiu d’evitar que els col·lectius exclosos per la globalització defensin llur explotació en «comunes identitàries» de caràcter eminentment defensiu. La comunicació esdevé essencial i es confirma com l’espai actual de construcció de la societat civil.
Naixement del laïcisme
La globalització i la societat de la informació són conseqüència d’una sèrie de factors històrics que han portat un nou model en el qual predominen les millores tecnològiques i un desenvolupament molt fort de la ciència. En general s’introdueixen tres novetats: una nova lògica estructural, la desaparició progressiva de l’organització jeràrquica i un nou tipus d’individualisme. La desaparició de la jerarquia és el que duu a l’individualisme, al desenvolupament personal i sobretot a una extrema especialització individual.
El model de la nova societat és molt diferent del de la Revolució Industrial (el de la jerarquia dintre de les fàbriques “clàssiques”) ja que deixa pas a una interrelació entre individus, una espècie de xarxa en la qual ningú està per sobre de ningú i tots depenen de tots. Aquesta és la raó per la qual no poden triomfar les religions i els costums locals en l’era de la globalització: no es pot imposar a ningú un model de creences absolut perquè, si no, es trencaria aquesta interdependència.
La tradició religiosa és pròpia de les societats preindustrials perquè la ciència encara no s’hi havia desenvolupat prou com per a poder explicar alguns fenòmens de la naturalesa d’una manera més o menys sistemàtica. Les històries que s’expliquen als textos sagrats eren dogmes de fe que servien per a entendre que la naturalesa estava manipulada pels déus i que els seus actes podien ser castigats: per això calia portar-se bé i retre’ls homenatge. Els intermediaris i la jerarquia que s’establia als textos sagrats, en la mitologia, era imitada en la societat humana perquè es creia que això era el més correcte, que així era la veritat. Però en realitat tot això eren idees primitives.
El laïcisme neix també del rebuig als fonamentalismes i de la recerca de la identitat a partir de l’experiència pròpia que hem descrit en l’apartat anterior. El que he descrit no suposa que calgui destruir les religions, sinó a reconvertir-les. El llegat artístic del passat (l’escultura, la pintura, la literatura...) inclou els textos sagrats. En aquest moment cal entendre que totes aquestes manifestacions són maneres d’interpretar la situació del món en un moment concret, motiu pel qual cal observar-les i estudiar-les per saber per què s’ha arribat a una situació com la nostra. Els textos sagrats pertanyen a una tradició en la qual la creença formava part de la religió. Ara “les religions haurien de prescindir de les creences” perquè la utilitat de les Sagrades Escriptures és una altra, i tothom pot recórrer a obres de diferents mestres (Buda, Jesucrist, Confuci...) per enriquir-se intel·lectualment.
L’estat primari del ser humà és el de supervivent, el de caçador, i per sortir-ne ha d’explorar el món, saber què hi ha més enllà; “els mestres i les tradicions religioses ens fan pensar, sentir i viure des del silenci de la necessitat, ens transformen de caçadors en testimonis”. No s’ha de caure en els errors del passat i convertir la interpretació d’una sola persona en un dogma per a tots, ja que en aquesta nova època tothom ha de ser diferent: la pluralitat i la diferència són característiques de la nostra societat que es poden copsar a simple vista. En relació a les qüestions d’ordre religiós, el filòsof d’origen indi i professor de la Universitat de Califòrnia Joseph Prabhu preconitza la idea denominada religions interconnectades, que engloba els valors de l’ecumenisme, la multiculturalitat, la tolerància i el respecte envers totes les civilitzacions i les seves religions. El concepte, tractat de forma diferent per altres filòsofs com el catalano-indi Raimon Panikkar, parteix de la base que “cap religió està en possessió de la veritat absoluta” ja que “són creacions humanes” i, per tant, “amb tots els seus defectes, però totes tenen en comú la recerca de la virtut”.
En paraules del filòsof Ignasi Boada, “el laïcisme va néixer com a resultat d’unes necessitats col·lectives contretes”. Es tracta d’una resposta neutral respecte de la religió, mediatitzada en la lluita pel poder. La racionalitat que aporta el laïcisme té la capacitat de generar esperança. Segons Boada, l’esperança està relacionada amb “la cerca de la pau universal front a la violència; la cerca de la veritat front a la superstició i la cerca de llibertat i responsabilitat individual”.
Un objectiu possible del laïcisme és la transformació de la realitat tangible, ja que es considera una resposta als problemes del món. Malauradament, aquest fi s’ha tergiversat pel fet que la cultura laica no sempre és, efectivament, neutra. “El laïcisme no és capaç de generar una pau perpètua però sí que ha permès una certa capacitat de tolerància” admet Ignasi Boada. Serà, doncs, una àrdua tasca aprofitar les instàncies de la tolerància per propiciar l’equilibri que la societat actual requereix.
Davant la divisió entre la religió i la secularitat, imposada pels principis de la Il·lustració, Joseph Prabhu reivindica que “cal que estiguin separades, però coexistint, sense que impliquin una disjuntiva” ja que, lluny del dogma i de les ideologies, el paper de la religió és el d’“ajudar-nos a comprendre la dimensió espiritual de l’home i la seva interrelació amb el cosmos”. Com a creació humana, “totes les religions són parcials, oferint-nos cares múltiples de la veritat”, per la qual cosa Prabhu defensa aprofitar les oportunitats que ens brinden cada una per aprendre i assolir la saviesa, alhora que som plenament conscients que “la diferència no és una amenaça, sinó que enriqueix” i que, lluny dels radicalismes, els prejudicis i la intolerància, hem d’entendre que “l’altre no és una amenaça, és un amic en el camí que volem recórrer en la recerca de la veritat, la virtut i el coneixement”.
Les religions i l’espiritualitat poden arribar a ser punts de trobada i enteniment entre les persones, i no necessàriament un element que divideixi i generi conflictes entre elles. És fonamental el coneixement i el respecte cap a l'Altre, així com no estereotipar les religions.
L’espiritualitat laica
Marià Corbí ens explica que ara vivim en una societat on el motor central és la ciència i la tecnologia, tot i que ja no pretenen tenir la clau de la veritat. Estem en la continua creació de novetat i aquestes innovacions han acabat amb les fronteres i han creat una gran societat globalitzada. I és en aquesta societat globalitzada, on podem cultivar la dimensió humana que, en el passat, feien les religions. Però, per això, hem de tornar a reconstruir-ho tot. Ja no trobem la dimensió espiritual mitjançant els mites i religions i la nostra societat la busca en moltes altres diverses formes.
Hem d’aprendre a entendre i experimentar sense les formes religioses. El que abans eren creences i submissió ara és una tasca d’indagar. I, per suposat, les grans religions ens poden ajudar en les nostres indagacions. Perquè de les religions del passat el que importa és saber a on ens condueixen. Hem d’oblidar les formes perquè aquestes canvien al canviar les cultures.
I diu que això ens porta a la necessitat de cultivar la "dimensió absoluta" en les noves condicions culturals. Per què? Perquè aquesta dimensió si bé no soluciona res, crea persones amb capacitat de crear explicacions i solucionar problemes.
Perquè ens recorda que les ciències no poden resoldre els problemes humans. Poden donar informació però no tenen capacitat de proporcionar valors. I els problemes humans s’han de resoldre amb un llenguatge que no elimini els elements de valors.
Per aconseguir aquesta experiència absoluta ens parla del silenci, i del distanciament. I aquest distanciament proporciona llibertat i aquesta ens permet el que anomena “amor verdader” o interès desinteressat. Aquest amor fa estimar les coses i a les persones i no a si mateix. I acaba afirmant sense aquest distanciament i sense llibertat la vida col•lectiva es converteix en una competència entre depredadors. No pot haver-hi pau i cohesió social. En canvi, on i ha respecte i amor hi ha equitat i justícia.
Aquesta experiència de la dimensió absoluta (a la que defineix com qualitat humana i a la que també es podria anomenar lideratge), troba la manera d’actuar correctament, amb justícia, equitat i benevolència.
Perquè per qualitat humana s’entén la sensibilitat per comprendre, la capacitat de simpatia, capacitat de comunicació que inclou acceptar la diversitat, capacitat de fer-se càrrec de les situacions, capacitat per projectar situacions futures, capacitat per valorar les persones, capacitat per valorar situacions canviants...
Aquesta nova espiritualitat de les persones, està afectant també a les que confessen una religió i la característica principal, a més a més de la individualitat, és la visió holística de la persona (cos, ment i esperit), la seva pertinença a la natura (el medi ambient), la cura de i la justícia amb un mateix com a pas previ a la cura i la justícia amb l’entorn i la diversitat de manifestacions.
Manifestacions actuals de la nova espiritualitat
Les manifestacions actuals de la recerca de la espiritualitat són d’una diversitat tal que, quan he intentat referenciar-les se m’ha fet palesa la seva magnitud i és sorprenentment àmplia. He intentat agrupar-les per blocs conceptuals però, tot i amb això, no crec que la classificació sigui completa malgrat el meu esforç per aconseguir-ho, però sí que ens pot donar una visió general. Només que definís cadascuna d’elles, el treball aconseguiria el doble de la llargària prevista.
Sanació espiritual
Meditació, Mística (diversos autors “Y tu què sabes?!!!” “El Secreto”, “Conversaciones con Dios”), Zen, Tao, Xamanisme, Kabbalah, Espiritisme, Ioga.
Sanació física
Homeopatia, Medicina xinesa, Naturopatia, Dietètica diversa, Flors de Bach, Laserteràpia, Medicina bioenergètica (Reiki, Chi-kung, Tai-Chi, Acupuntura, Kinesiologia, Magnetisme), Risoteràpia, Quiropràctica, Cromoteràpia, Fangoteràpia, Aromatoteràpia, Cristaloteràpia, Osteopatia bioenergètica, craneal i visceral, Iridologia, Risoteràpia, Feng Shui, Massatges (quiromassatge, shiatsu, reflexologia, ayurvédic, suec, metamórfic, microgimnàstica, californià, anitestrés, tuina, tibetà, amb pedres, tailandés, champi), Fitness, Fisioteràpia, Talasoteràpia, Hidroteràpia.
Sanació emocional
Psicoteràpia (psicoanàlisi, psicoanàlisi junguià), psicoteràpia humanista (Gestalt, ...) Life Coaching, Programació Neurolingüística (PNL), visualitzacions curatives i creatives, Psicomàgia, Teràpia sistèmica o constel·lacions familiars, Sofrologia, Hipnosi, Assertivitat i conflicte, Psiquiatria, Màgia blanca, Músicoteràpia.
Diàleg amb un mateix i amb l’univers
Cartomància (tarot, els angelets), Numerologia, I Ching, Runes, Astrologia, Quiromància.
El lloc de les dones
L’adquirit respecte pel cos i de l’alfabetisme per part de les dones fa que es respectin més a sí mateixes i deixin de veure el seu cos amb les connotacions d’impuresa i pecat amb les que ha estat qualificat, que no el de l’home, tot el llarg dels anys. Aquesta qüestió també afecta a les confessions religioses oficials, on les dones no esperen que les diferents cúpules les reconeguin sinó que elles mateixes es prenen les llicències que tenen per dret i que ningú els ha d’atorgar, busquen referències femenines de la divinitat, llegeixen els textos sagrats originals amb el coneixement de que es tracta de textos polítics, i busquen un paper més enllà del de mare que se’ls atorgava amb exclusivitat i del que, a més a més, sobre el que se’ls ha negat la possibilitat de decidir.
Vivim en societats marcadament misògines en les que els rols masculí i femení
han estat clarament diferenciats i en les que el model teològic no ha canviat
perquè l’estructura religiosa el neutralitza amb l’excusa de que són un model
atemporal. Això ha provocat una manca d’interès de les dones en la religió,
tanmateix la religiositat continua existint per necessitats humanes.
Per altra banda, el rol atorgat a la dona sobre la cura dels demés i del seu entorn, en el sentit més ampli, oposat al de l’home de caire econòmic, de dominació i d’exercici de la justícia inclou l’espiritualitat com a un dels rols femenins. Trobem a l’home en les religions quan aquestes estan vinculades a la dominació. D’aquesta manera podem trobar encara més dones que homes a les esglésies catòliques i, sobretot, podem trobar moltíssimes dones, en proporcions d’un 80%, en totes les pràctiques actuals de la nova espiritualitat que he referenciat en l’apartat anterior.
Bibliografia:
- Arntz, William; Chasse, Betsy; Vicente, Mark; “¿¡Y tú qué sabes!? Descubre las infinitas posibilidades para cambiar tu realidad cotidiana” , La Esfera de los Libros, S.L.
- Byrne, Rhonda “El secreto” Editorial Urano.
- Corbí, Marià “Hacia una espiritualidad laica. Sin creencias, sin religiones, sin dioses” Editorial Herder.
- Diemer, Deedre “Terapia con los chakras” Editorial EDAF, S.L.
- Eliade, Mircea “El chamanismo y las técnicas arcaicas del éxtasis” Fondo de Cultura Económica
- Jodorowsky, Alejandro, “Psicomagia”, Grupo Editorial Random House Mondadori, S.L.
- Juliano, Dolores “Las que saben ...” horas y HORAS.
- Lafuente, Fanny “Visualizaciones curativas y creativas” Morales i Torres Editores, S.L.
- Moreno, Luis “Manual del maestro de Reiki”, RBA Libros, S.A.
- Rosen, David H. “El Tao de Jung” Ediciones Paidós Ibérica, S.A.
- Silbey, Uma “El poder curativo de los cristales”, Ediciones Robinbook, S.L.
- Torres, Raúl V. “Universo Cuántico, fundamentos científicos de la medicina energética” Ediciones y distribuciones Vedrà, S.L.
- Walsch, Neale Donald “Conversaciones con Dios”, “Conversaciones con Dios II“, “Conversaciones con Dios III”, Grupo Editorial Random House Mondadori, S.L.
- Weinman, Ric A. “Manos que curan” RBA Coleccionables, S.A.
Webs:
http://www.worldvaluessurvey.org/
http://www.barcelona2004.org/cat/banco_del_conocimiento/documentos/ficha.cfm?idDoc=1340
http://www.synodalia.net/cat/Resolucio.pdf
http://es.wikipedia.org/wiki/Raimon_Panikkar
Què pot tenir de bo la "Globalització"?
06 Agost, 2008 15:07
Publicat per dmuste,
Els meus treballs
La reestructuració econòmica global prové de les teories anomenades “de la modernització” les quals, com diu la introducció teòrica, tenen una visió típicament occidental, tal com s’escau a un origen també típicament occidental. Segons el meu punt de vista, a més a més del nostre sentiment de superioritat i de les idees subjacents de la teoria de la modernització dels anys 50 i 60 de falta de visió crítica, d’ignorància de les històries de les societats no occidentals i de que el progrés ve de la mà d’occident, aquesta reestructuració econòmica també prové d’unes idees matriu que estan en el fons de la nostra cultura i que conformen la nostra forma de pensar i, en conseqüència, d’actuar.
La idea bàsica més pertorbadora fermament gravada en les nostres ments és la de que la persona humana està al servei del sistema econòmic i no a l’inrevés. Aquesta idea que ens sembla tant natural que gairebé ningú qüestiona té efectes trasbalsadors aplicada a la pràctica, és llavors que resulta admissible que els diners no han de tenir barreres però les persones sí. Ens trobem fins i tot amb el fet que les transaccions dels mercats financers no paguen impostos, a diferència de la resta de transaccions.
Quan Adam Smith, pare de la visió del progrés econòmic propi de la teoria de la modernització, deia que l’home era naturalment egoista i que el motor de la seva acció era la satisfacció dels seus desitjos personals, també deia que per tal d’obtenir beneficis econòmics que li permetessin proveir al seu plaer personal dins de l’ordre social, havia de resoldre primer les necessitats alienes. És a dir, si vol tenir guanys ha d’aconseguir compradors i, si fa una feina que no existeix, a més a més d’obtenir guanys, resol una necessitat social. Així, doncs, el propi Adam Smith va reconèixer les arrels egoistes de l’economia que sorgia producte de la revolució industrial i, al mateix temps, la necessitat d’un ordre social, encara que no és aquesta la interpretació que habitualment se li dona als seus textos perquè ell mateix parlava d’una ma invisible (fins i tot als economistes els agrada la màgia), o la lliure competència, que pal·liava els desequilibris.
No es pot dir que la globalització sigui un fenomen recent. El cert és que els inicis del capitalisme van ser molt durs i carregats de tensions socials, destrucció de la pagesia i violència allà on va arrelar. Tanmateix, ara no és tant diferent de llavors essencialment, encara que el sistema econòmic s’hagi desenvolupat i sí que es poden constatar moltes diferències en quant a la mida i l’organització. Per aquesta raó, la Núria Benach parla de l’ambigüitat temporal de la globalització.
En la línia de Karl Marx de criticar el capital tenim el senyor E.F. Schumacher, un dels economistes més crítics amb la reestructuració econòmica, autor del famós llibre d’economia “El petit és bonic” (1973). En aquest llibre Schumacher parteix de la manifesta incongruència, però d’influència dominant durant dècades, que confonia avançament amb major producció, identificava progrés amb augment del Producte Nacional i, sobretot, semblava ignorar el contrasentit de construir un món de suposat desenvolupament il·limitat amb recursos estrictament finits, com són les reserves fòssils. Així com Lord Keynes, un dels “profetes” del pensament econòmic dels anys 30, postulava que “el progrés econòmic només s’obté si utilitzem aquests poderosos impulsos humans als quals la religió i la saviesa tradicional s’oposen” (pàg. 29), Schumacher dedueix que “si els vicis humans com la cobdícia i l’enveja es cultiven de forma sistemàtica, el resultat inevitable serà llavors, ni més ni menys, el col·lapse de la intel·ligència”, per tant, “la saviesa exigeix una nova orientació de la ciència i la tecnologia cap al que és orgànic, ponderat, no violent, elegant i bell” (pàg. 32), aquestes característiques podrien definir ben bé una forma de fer les coses de forma més femenina.
En la seva diagnosi diu també: “l’home, en la metròpolis moderna manifesta un alt grau d’anonimat, atomització, a més a més d’aïllament espiritual a un extrem virtualment sense precedent en la història de la humanitat”. En front a l’enorme concentració urbana que s’ha vist (més encara en Amèrica Llatina que a Europa), amb ciutats cada vegada més gegantines i inhumanes, en una perspectiva de recerca de convivència i de “proximitat” civil, Schumacher advoca per “reconstruir la cultura rural” (pàg. 112) amb l’esforç descentralitzador que la tecnologia contemporània sense dubte facilita. Va proposar la idea del petit dins de l’immens, el valor de la producció i el consum local, i va promoure la teoria de la descentralització. Les seves propostes prescriuen una orientació cap a estratègies regionals de desenvolupament en l’era de la globalització.
També afirma que “en cert sentit, el mercat constitueix la institucionalització de l’individualisme i la no responsabilitat” (pàg. 42) i contínua més endavant “la idea de que una civilització pugui sostenir-se en base en la transgressió (com la comentada), constitueix una monstruositat ètica, espiritual i metafísica. Seria aconduir els assumptes econòmics de l’home com si en realitat la gent del tot no importés” pàg. 141). La visió de Schumacher té un enfocament holístic, el 1974 afirmava que “sense dubte, la tasca de la nostra generació és de reconstrucció metafísica” i proposava una teràpia integral davant de la cruel diagnosi d’empobriment humà, no tant material com espiritual, així doncs, el seu llibre “El petit és bonic” reivindica tant la necessitat d’una educació permanent humanista, una relació radicalment diversa entre les persones i la tecnologia, la urgència d’elaborar o reconstruir mecanismes ciutadans de convivència i l’ús sostenible de la terra, tot això tant en el pla local, com a nivell global.
Hi ha un altre economista que ens pot ajudar a reflexionar per la importància dels reptes que ha plantejat a l’actual model econòmic, es tracta d’en Amartya Kumar Sen, Premi Nobel d’Economia el 1998 per la seva contribució a l’anàlisi del benestar econòmic. La seva obra més reconeguda és el seu assaig “Pobresa i fam: un assaig sobre el dret i la privació” (1981). En aquest text Amartya K. Sen va demostrar que la fam no és conseqüència de la manca d’aliments sinó de desigualtats en els mecanismes de distribució d’aliments. A part de la seva investigació sobre les causes de la fam, el seu treball en el camp de desenvolupament econòmic ha tingut molta influència en la formulació de l’Índex de desenvolupament humà (IDH) de les Nacions Unides. Sen ha estat una altra excepció entre els economistes del segle XX per la seva insistència en preguntar-se qüestions de valors, llargament abandonades en la discussió econòmica “seria”.
L’aportació revolucionària de Sen en el desenvolupament dels indicadors econòmics i socials és el concepte de capacitat. Per a Sen, tenir el dret constitucional a votar no significa res si no es reuneixen totes les condicions per a que els ciutadans puguin exercir la capacitat de votar, com per exemple l’accés a l’educació o mitjans de transport per a accedir a les urnes. Quan hi ha fam la llibertat per a comprar aliments no es perd, però sí la capacitat per alimentar-se. Sen va treballar conjuntament amb Martha Nussbaum per a palesar la situació de les capacitats de les dones davant del desenvolupament, fruit d’aquest treball fou el llibre “Dones i desenvolupament humà” (2000). Segons el llibre, en la major part del món, les dones adoleixen del més elemental per al desenvolupament d’una vida humana, reben una alimentació inferior als homes, tenen una salut més precària i són més vulnerables a la violència física i a l’abús sexual. En molts països, les dones tampoc poden participar en la vida política, ni tenen els mateixos drets i llibertats que els homes. Aquests i altres obstacles i privacions impedeixen que les dones puguin desenvolupar les seves capacitats humanes – cognitives, emocionals, imaginatives – en la mateixa mesura que els homes. Es combina la filosofia clàssica i contemporània, l’economia i el dret. Nussbaum ofereix un enfocament radicalment nou sobre com comprendre la qualitat de vida i sobre quin ha de ser el llindar mínim que els governs han d’assegurar als seus ciutadans i ciutadanes per a que puguin desenvolupar les seves capacitats com a éssers humans, ofereix un esquema d’acció de valor universal aplicable allà on es doni una situació de desigualtat i d’injustícia.
En un període de pocs anys hi ha hagut una profunda reestructuració del sistema internacional, ja que s’ha acabat una època pel que fa al tipus de relació entre els Estats, els pobles i els agents socials i econòmics nacionals i transnacionals. La reestructuració econòmica global es reflecteix, principalment, en la creació de noves estructures internacionals de caire econòmic, el creixent desenvolupament d’empreses multinacionals arreu del món i en el creixement de la població de les ciutats. Totes aquestes circumstàncies generen noves condicions socials.
Històricament, les empreses multinacionals, van aparèixer en el segle xix amb l’auge del capitalisme industrial. Les empreses multinacionals modernes van sorgir durant la segona meitat del segle xix i, més concretament, després de 1870, és a dir, entre 1870 i la Primera Guerra Mundial. Durant aquest període es van fer palesos els motius pels quals les empreses van ampliar les seves operacions enllà de les seves fronteres nacionals: la recerca de nous mercats i l’obtenció de nous recursos productius. Avui dia, aquests motius continuen vigents.
Actualment, l’activitat empresarial internacional ha sofert un canvi estructural d’abast molt important. Les grans empreses continuen sent responsables d’una part significativa de la inversió internacional i es constata una tendència cap a les fusions internacionals de gran escala. Simultàniament, també ha augmentat la inversió estrangera realitzada per petites i mitjanes empreses, les quals tenen avui dia un paper significatiu en el panorama internacional. Les aliances estratègiques i les relacions més estretes amb proveïdors i contractistes tendeixen a desdibuixar els límits de l’empresa.
La ràpida evolució de l’estructura de les empreses multinacionals també es reflecteix en les seves activitats en els països en vies de desenvolupament, on la inversió estrangera directa ha enregistrat un ràpid creixement. Les empreses multinacionals han diversificat les activitats en els països en vies de desenvolupament, abans limitades a la producció primària i a les indústries d’extracció, i ara s’endinsen en la fabricació i el muntatge, el desenvolupament del mercat interior i els serveis.
Els avantatges creixen quan les empreses multinacionals subministren a preus competitius els productes i serveis que volen comprar els consumidors, i quan proporcionen bones rendibilitats als oferents de capital. Les seves activitats comercials i inversores poden contribuir a la utilització del capital, de la tecnologia i dels recursos humans i naturals, facilitar la transferència de tecnologia entre les regions del món i el desenvolupament de tecnologies, o fins i tot contribuir a la capacitació formal i la formació en la pròpia feina, al desenvolupament del capital humà en els països d’acollida.
Tanmateix, amb motiu del fet de que la competència internacional s’ha intensificat extraordinàriament com a conseqüència de la caiguda de les barreres comercials que en el passat dificultaven l’intercanvi de béns i serveis, de la dràstica reducció dels costos dels transports i les comunicacions internacionals, i de l’aparició de nous actors en el comerç i la producció mundials, en els anomenats nous països industrials, el que moltes vegades ha succeït és que els moviments de capital, també per a beneficiar-se d’incentius fiscals i d’una legislació més laxa, han anat en paral·lel a la demanda de mà d’obra barata, una certa crisi d’ocupació, un deteriorament de les condicions de treball, una reducció de la capacitat d’influència dels treballadors i treballadores en les polítiques laborals, el traspàs de la població laboral cap a condicions de treball més insegures i precàries, l’expoliació dels recursos naturals, l’alteració o destrucció d’ecosistemes, molt poca preparació per a la realització de la feina i tampoc hi ha hagut cap transferència tecnològica. Seria el cas de les empreses maquiladores de Mèxic o altres fàbriques de roba del Marroc, Hondures o Guatemala, un exemple de la incidència d’un procés global (deslocalització de la producció) en un àmbit local.
La competència econòmica entre països que ve acompanyada per una tendència a la regionalització, o a la constitució de macroblocs econòmics i polítics, que no solament es formen per comerciar amb avantatge en el seu àmbit intern, sinó per tal d’incrementar les seves capacitats i competir millor en l’economia global. La unificació del mercat mundial, l’expansió transnacional del capital financer i industrial, la transformació i unificació de les formes productives i el desenvolupament exponencial de les comunicacions estan donant lloc a una globalització, no pas nova però de dimensions sense precedents històrics. Les estructures internacionals de mercat existents en l’actualitat que analitzen, impulsen, coordinen i estableixen suggeriments i regulacions en el desenvolupament dels mercats transaccionals i les seves polítiques econòmiques i socials, sense voler ser exhaustiva en la seva enumeració, són el Mercat de països dels Balcans, el Consell de Cooperació del Golf, la Comunitat d’Estats Independents, el Mercat de Centreamèrica, el Mercat dels països de la Comunitat Andina, el Mercat de països EFTA, MERCOSUR, NAFTA, la Unió Europea, l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) i l’Organització Mundial del Comerç.
Aquesta circumstància té el seu reflex en la geografia amb el desenvolupament físic de les ciutats. Existeix un moviment mundial de creixement de les ciutats, de forma que la població urbana s’ha gairebé triplicat en 50 anys i el creixement a les regions menys desenvolupades és de fins el 555%. Les ciutats es consoliden com a motors econòmics mundials que acumulen tota mena de capital: industrial, monetari, humà, coneixements, comunicacions, etc. I conformen el que Saskia Sassen anomena ciutats globals, dins de sistemes mundials.
A tots aquests fenòmens s’hi ha afegit la «deslocalització», és a dir, la separació entre el lloc on es realitza l’activitat productiva i l’indret on es consumeix el bé o servei en qüestió. Cada vegada més, perquè els països desenvolupats aconsegueixin competitivitat cal que localitzin l’activitat en països amb costos molt més baixos.
Les empreses multinacionals o globals tenen un paper important en el procés de la globalització. Es pot dir que són elles les que han impulsat aquest procés. En canvi les ciutats són les responsables de la redistribució de la riquesa que genera l’economia global i local, de tota la regió urbana. Les ciutats també estableixen vincles interurbans amb l’objectiu de enfrontar assumptes de l’abast de la inversió transnacional, el comerç, el turisme, la producció industrial o els intercanvis culturals. En aquest procés es van configurant grans àrees regionals d’activitat econòmica més o menys especialitzades, ja sigui en serveis comercials i bancaris, activitats manufactureres, mercats de capitals, centres d’extracció-producció i transport d’energia, agricultures especialitzades, etc.
Les grans ciutats del món formen àrees metropolitanes o regions urbanes i moltes vegades, malgrat funcionar com a unitats no comparteixen límits o competències administratives o no hi ha un ens administratiu conjunt per a tota la població. Així, doncs, en molts casos hi ha una manca de planificació a totes les escales que acondueix a un creixement de la ciutat indomable i accelerat que deixa a la nova població sense els serveis i drets bàsics per a poder habitar-la.
Les transformacions urbanes de les ciutats venen donades per la globalització de capital, el treball i la cultura, la formació d’una nova economia i també per l’impacte de la revolució de les Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC), una eina invisible però imprescindible, sense ella l’organització internacional descrita fora impossible. D’aquesta forma, una de les principals transformacions de la ciutat-regió global és que es projecta cap al món sencer, de dins cap a fora i de fora cap a dins, així es produeix la creació dels espais urbans més heterogenis que mai han existit i alhora també hi ha els espais que trobes a tot arreu del món, vagis on vagis, i que semblen tots iguals i trobes les mateixes marques de comerços a tot arreu del món. Això sí, si com a ciutat no tens aquesta identitat o capacitat diferenciadora et dissoldràs en el cúmul de la gran magnitud de la informació existent i no existiràs per al món.
Per saber l’abast del descrit i comprovar algunes de les afirmacions fetes fins ara hi ha un exercici molt fàcil: mirar les etiquetes i la procedència dels articles que ens envolten, quants n’hi ha que són locals? o encara més, i la matèria primera dels productes fabricats a Espanya d’on prové? i encara un tercer pas, d’on prové l’energia que s’ha utilitzat en la fabricació? Europa no podria sobreviure a un tall de subministrament energètic. La veritat és que et quedes bocabadat dels resultats d’aquesta investigació casolana, ni els electrodomèstics, ni els nostres cotxes, ni la nostra roba estan produïts, majorment, a Espanya. Ni la fusta dels mobles, ni la pasta dels nostres llibres procedeix majorment d’Espanya. Aquest seria un altre exemple de la incidència d’un procés global en el nostre territori.
I quan et sembla que ho tens clar, sorgeixen noves preguntes: com és possible que si les matèries primeres, els productes i l’energia de la que gaudim provenen de països pobres nosaltres tinguem de tot i ells continuen sent pobres? una resposta a aquesta pregunta és el comerç desigual. L'actual model de globalització és asimètric i excloent, les forces del lliure mercat no distribueixen la riquesa i cal la intervenció dels governs i les organitzacions internacionals.
En general, el comerç beneficia a tothom, ara bé: qui és qui marca els preus ara? els mercats financers. El comerç financer és 50 vegades més gran que el comerç real i existeix una desproporció en les negociacions entre les empreses transnacionals i els governs.
Podem dir que l’entorn és un dels factors que més influeixen en la desigualtat. En aquest sentit, la divisió entre democràcia i no democràcia en l’actualitat és fonamental i influeix en la desigualtat. Quan mirem el desenvolupament econòmic en termes de capacitats i no de renda per càpita, veiem que quan en els països no hi ha democràcia, ni per tant, partits de l’oposició, ni premsa lliure, ningú s’atreveix a desafiar al govern i la informació no flueix ni es té visió de conjunt. A l’Àfrica hi ha una gran relació entre fam i democràcia, als països no dictatorials, com Zimbabwe o Botswana, malgrat tenir grans problemes d’alimentació no han patit mai fam epidèmica. La manca de democràcia agreuja les desigualtats.
La necessitat de crear condicions perquè totes les nacions, comunitats i individus puguin accedir al desenvolupament continua sent una demanda sense resoldre. Tot i que el percentatge de persones que viuen en l’extrema pobresa ha disminuït, la quantitat total ha augmentat degut a l’augment demogràfic i la globalització ha tendit a radicalitzar les desigualtats entre els éssers humans. La comunitat internacional haurà de revisar les polítiques de cooperació i de relació econòmica, i generar les condicions perquè siguin les mateixes nacions pobres les que defineixin els seus models i estratègies de desenvolupament. Cal tenir en compte que l'ajuda al desenvolupament es troba al seu nivell més baix des de 1947, època del Pla Marshall.
Amb els avenços experimentats pel liberalisme econòmic i la globalització durant els últims anys, sembla que l’empresa guanyi pes davant de governs i altres institucions mentre es consolida la seva consideració com a principal motor de creació de riquesa, progrés i desenvolupament, motiu pel qual és necessari que en aquest segle que ara comença dugui a terme un paper de més responsabilitat social, l’anomenada responsabilitat social corporativa. Les empreses multinacionals tenen l’oportunitat d’impulsar polítiques de pràctiques exemplars, encaminades al desenvolupament sostenible, que vulguin garantir una coherència entre els objectius socials, econòmics i mediambientals. Moltes empreses multinacionals han demostrat que el respecte de normes de conducta estrictes pot millorar el creixement.
Existeix un consens gairebé general sobre el fet que l’obertura de fronteres al comerç exterior no soluciona per ella mateixa la falta de desenvolupament. Es tracta, per exemple, d’entendre com una font d’oportunitats de negoci l’anomenada base de la piràmide, els 4.000 milions d’habitants de la Terra que viuen en la pobresa amb ingressos inferiors als quatre dòlars diaris. Només així, es considera, poden aquests milers de milions de persones excloses d’uns mercats tradicionalment dissenyats per a poders adquisitius més elevats, accedir al desenvolupament social i econòmic que pot suposar-ne l’accés a béns i serveis bàsics i assumir els postulats del propi Adam Smith de que no hi pot haver una empresa reeixida en una societat fracassada.
Les empreses multinacionals i els Estats persegueixen objectius específics. Els Estats necessiten les empreses i les empreses necessiten els Estats; les relacions són de col·laboració i de competència al mateix temps. Les empreses multinacionals volen desenvolupar i mantenir l’accés a grans mercats; els Estats volen protegir-se dels estralls de la competència econòmica global; i els blocs regionals avancen, en certa mesura, cap a la consecució d’aquests dos mateixos objectius. Per tant, és necessari establir un diàleg sobre l’empresa que se centri en la condició de «ciutadana». Cal dialogar, doncs, sobre el paper que juga l’empresa en la xarxa de la qual forma part, juntament amb les institucions públiques, organitzacions civils, etc. I aquest diàleg forçosament ha de tenir en compte la relació de poder entre les grans corporacions i les empreses multinacionals respecte dels estats.
Resumint, el repte és comptar amb polítiques públiques del mateix abast que el propi desenvolupament econòmic i lideratge, comptar amb xarxes de protecció social que protegeixin els pobres i posar en marxa programes de desenvolupament que ajudin a la creació de capacitats tècniques i administratives i de foment de la democràcia, de forma que l’actual globalització excloent i fragmentada ha de ser substituïda per una globalització influent, solidària i sostenible.
http://www.cafebabel.com/cat/article/21363/anselm-grun-mentre-la-globalitzacio-nomes-afavoreixi-al-mes-fort-sera-una-malediccio.html
Què pot tenir de bo la "Globalització"?
06 Agost, 2008 13:04
Publicat per dmuste,
Els meus treballs
La reestructuració econòmica global prové de les teories anomenades “de la modernització” les quals tenen una visió típicament occidental, tal com s’escau a un origen també típicament occidental. Segons el meu punt de vista, a més a més del nostre sentiment de superioritat i de les idees subjacents de la teoria de la modernització dels anys 50 i 60 de falta de visió crítica, d’ignorància de les històries de les societats no occidentals i de que el progrés ve de la mà d’occident, aquesta reestructuració econòmica també prové d’unes idees matriu que estan en el fons de la nostra cultura i que conformen la nostra forma de pensar i, en conseqüència, d’actuar.
La idea bàsica més pertorbadora fermament gravada en les nostres ments és la de que la persona humana està al servei del sistema econòmic i no a l’inrevés. Aquesta idea que ens sembla tant natural que gairebé ningú qüestiona té efectes trasbalsadors aplicada a la pràctica, és llavors que resulta admissible que els diners no han de tenir barreres però les persones sí. Ens trobem fins i tot amb el fet que les transaccions dels mercats financers no paguen impostos, a diferència de la resta de transaccions.
Quan Adam Smith, pare de la visió del progrés econòmic propi de la teoria de la modernització, deia que l’home era naturalment egoista i que el motor de la seva acció era la satisfacció dels seus desitjos personals, també deia que per tal d’obtenir beneficis econòmics que li permetessin proveir al seu plaer personal dins de l’ordre social, havia de resoldre primer les necessitats alienes. És a dir, si vol tenir guanys ha d’aconseguir compradors i, si fa una feina que no existeix, a més a més d’obtenir guanys, resol una necessitat social. Així, doncs, el propi Adam Smith va reconèixer les arrels egoistes de l’economia que sorgia producte de la revolució industrial i, al mateix temps, la necessitat d’un ordre social, encara que no és aquesta la interpretació que habitualment se li dona als seus textos perquè ell mateix parlava d’una ma invisible (fins i tot als economistes els agrada la màgia), o la lliure competència, que pal·liava els desequilibris.
No es pot dir que la globalització sigui un fenomen recent. El cert és que els inicis del capitalisme van ser molt durs i carregats de tensions socials, destrucció de la pagesia i violència allà on va arrelar. Tanmateix, ara no és tant diferent de llavors essencialment, encara que el sistema econòmic s’hagi desenvolupat i sí que es poden constatar moltes diferències en quant a la mida i l’organització. Per aquesta raó, la Núria Benach parla de l’ambigüitat temporal de la globalització.
En la línia de Karl Marx de criticar el capital tenim el senyor E.F. Schumacher, un dels economistes més crítics amb la reestructuració econòmica, autor del famós llibre d’economia “El petit és bonic” (1973). En aquest llibre Schumacher parteix de la manifesta incongruència, però d’influència dominant durant dècades, que confonia avançament amb major producció, identificava progrés amb augment del Producte Nacional i, sobretot, semblava ignorar el contrasentit de construir un món de suposat desenvolupament il·limitat amb recursos estrictament finits, com són les reserves fòssils. Així com Lord Keynes, un dels “profetes” del pensament econòmic dels anys 30, postulava que “el progrés econòmic només s’obté si utilitzem aquests poderosos impulsos humans als quals la religió i la saviesa tradicional s’oposen” (pàg. 29), Schumacher dedueix que “si els vicis humans com la cobdícia i l’enveja es cultiven de forma sistemàtica, el resultat inevitable serà llavors, ni més ni menys, el col·lapse de la intel·ligència”, per tant, “la saviesa exigeix una nova orientació de la ciència i la tecnologia cap al que és orgànic, ponderat, no violent, elegant i bell” (pàg. 32), aquestes característiques podrien definir ben bé una forma de fer les coses de forma més femenina.
(Si voleu llegir-lo sencer el trobareu a "Els meus pensaments")