Adolescents maltractades
29 Maig, 2010 16:24
Publicat per dmuste,
Articles
Avui, al bar, un company i
jo pensàvem el mal de cap que els varem donar als nostres pares quan érem
joves. El meu amic va marxar de casa als disset anys, no es va casar amb la
seva parella fins força més tard d’haver iniciat la convivència, que per cert
es tractava d’una persona que no era del grat dels pares i, a més a més, a
aquella edat ell ja fumava. Déu n’hi do per ser l’època que era!
Evidentment, el meu amic ho
va fer pensant que és el que havia de fer i va disposar de la seva vida com
millor li va semblar. Jo no sóc cap excepció en el fet d’haver donat motius de
preocupació als pares, però tampoc ho he fet expressament.
Ara, que nosaltres som
pares, voldríem evitar que passés als nostres fills i filles potser allò mateix
que ens va passar i no sabem com fer-ho. Aquí hi ha un tema difícil: dialogar
amb un adolescent, és difícil però encara està a l’abast de la majoria de
nosaltres. Hi ha bons llibres al respecte i molts professionals de la
psicologia que ens poden donar un cop de mà i donar-nos unes pautes bàsiques:
escoltar i admetre els sentiments de l’adolescent, intentar plegats descriure
el que passa, descriure els sentiments personals des del respecte, proporcionar
informació i donar opcions, fer-ne broma, o fins i tot escriure-ho. El que està
clar és que, a determinada edat, ja no s’hi val a donar ordres ni imposar
càstigs i tampoc es pot perdre la serenitat. Fàcil d’escriure i difícil de fer,
és clar!
Hi ha però un problema més
difícil de solucionar encara, segons el meu parer. Crec que hi ha un tema del que
no n’hem parlat prou i no hi ha prou consciència de la seva gravetat en general
i, quan passa, és un “problemón”! I pot anar tot seguit d’una mala comunicació
amb els pares en aquesta adolescència que jo recordo complicada.
Aquesta setmana m’han parlat
de dos casos de noies de l’edat dels meus fills (20 anys) i no me’ls trec del
cap: el maltractament psicològic. Elles s’enamoren, ells no les estimen, o poc,
al menys no prou com per no fer-les mares abans d’hora. Elles ho farien tot per
ells i fan coses al menys incomprensibles per als seus pares, ells cada vegada
els exigeixen més, elles cada vegada més dependents des de qualsevol punt de
vista, etc. tota una espiral que acondueix a la violència. La meva mare en diria
“perdre l’oremus”.
No us penseu que parlo de
noies immigrants o famílies amb dificultats econòmiques o de qualsevol altre
tipus que dificulta la convivència, per això he pensat i he volgut reflexionar
sobre el perquè d’aquest fet que us he de confessar que m’ha tocat
personalment. Conec les dificultats de ser mare, no és gens fàcil, i si, a més
a més, el pare no és una persona responsable ...
Vet aquí que no hem parlat
prou de la violència psicològica, encara és una gran desconeguda i no sabem
identificar-ne els símptomes.
Encara confonem la voluntat
de domini sobre l’altre i la desconfiança de la gelosia amb l’amor, mentre que
el control és un dels símptomes, el segon és l’enveja en el sentit que a
l’altre li molesta que les coses li vagin bé a la parella de qualsevol manera:
èxit professional, diners, etc. i s’aprofita qualsevol ocasió per negar el seu
valor, i el tercer és provocar l’aïllament de la parella i separar-la de la
família i amics. Evidentment, aquest esquema bàsic es pot complicar moltíssim.
Suposo que les noies de les
que us he parlat acabaran adonant-se del que els passa, al menys per comparació
amb el que han viscut a les seves famílies. Per si de cas i si per casualitat
llegissin aquest article: l’amor respecta i accepta incondicionalment, s’estima
i s’és estimat sense fer res d’especial a canvi i no cal fer gaire esforç per
sentir-s’hi a gust, és gratificant, l’amor és suport en el desenvolupament de
potencialitats i protecció mutus, no només en una sola direcció.
Bé, suposo que hi tornem a
ser, fàcil de dir i a la pràctica més difícil d’identificar, especialment a
l’inici d’una relació.