La por a la democracia. Noam Chomsky

26 Agost, 2006 02:52
Publicat per dmuste, Llibres i recensions

L’edició que he llegit d’aquest llibre és de 1993, de l’editorial Crítica de Barcelona, és una traducció de l’original, publicat el 1991 per a Espanya i Amèrica de Mireia Carol.

El Sr. Noam Chomsky (1928) és un llingüísta nord-americà, ha destacat des del 1965 com a guiador de la protesta contra la política exterior dels Estats Units.

En aquest llibre l’autor ens dona la seva particular interpretació del llenguatge que utilitzen els Estats Units en les seves relacions internacionals i el contrasta amb la política pràctica habitual, en aquest sentit posa de manifest tots els equívocs de les paraules que s’utilitzen habitualment per part dels polítics, diplomàtics i per la premsa d’aquest país i explica quin és el significat veritable que els cal donar.

Extreu les seves conclusions a partir de vàries publicacions però sobretot dels memoràndums del Consell Nacional de Seguretat (CSN) que són els documents governamentals de planificació del més alt nivell.

La trama històrica que es descriu comença després de la Segona Guerra Mundial i arriba fins a l’actualitat. Cal dir que el punt de vista del Sr. Chomsky no és el que recolleixen habitualment els mitjans de comunicació.

El llibre desenvolupa vuit parts principals, després d’una breu introducció. Té 419 pàgines i està escrit en un llenguatge planer, entenedor per a qualsevol no iniciat en la política, ni en la història.

La introducció és un resum de la idea principal que desenvolupa extensament després el llibre. Ens situa en el context d’un poder hegemònic per part dels Estats Units en la segona guerra mundial i després, al final dels anys setanta, en el món capitalista que avança cap a una estructura tripolar amb un poder econòmic centrat en els Estats Units, Japó i la Comunitat Europea basada en Alemania. Pel que fa a la Unió Soviètica la capacitat d’influència i coacció, sempre molt inferior al poder hegemònic, continua declinant des del seu cim a finals dels anys cinquanta, a més a més que les pressions internes han anat creixent a mesura que l’economia s’estancava. Així doncs, la temible Unió Soviètica que planteja un imponent desafiament a la civilització occidental ha estat la fantasia que ha permés mantenir el domini global dels Estats Units fins que s’ha fet increïble. En aquest sentit la pauta habitual de la posguerra ha estat pretextar motius de seguretat per a justificar programes que el que volien era imposar o mantenir un sistema global que fos útil al poder de l’estat i als interessos estretament vinculats a l’economia privada i assegurar la seva viabilitat mitjançant la subvenció pública i d’un mercat garantit per l’Estat.

Malgrat que hi hagi una tripolaritat econòmica hi ha unipolaritat militar, la dels Estats Units, i això genera tensió i per aquest motiu el govern dels Estats Units té la reacció instintiva de traslladar les confrontacions al terreny de la força, eliminant possibles oportunitats diplomàtiques i expressant, fins i tot, profonda preocupació pel fet que els demés puguin tenir la tentació de resoldre les crisis per mitjans diplomàtics i atènyer els objectius desitjats en general per la comunitat internacional sense una demostració decisiva de l’efectivitat del poder militar i de la resolució dels Estats Units, tal com va passar en la invasió de Kuwait per part de l’Irak. Tots els jugadors dels assumptes mundials afirmen pretendre només la pau i preferir les negociacions a la violència i a la força, fins i tot Hitler, encara que es pot veure com, habitualment, la diplomàcia s’entén com una disfresa per a l’imperi de la força.

La temptació de recòrrer a la força augmenta quan hi ha un poder econòmic ressaguer, hi ha qui ha proposat un nou ordre mundial fonamentat en una força policial finançada internacionalment, la dels Estats Units, perquè no tenen rival pel que fa a força militar. Per altra banda les polítiques socials i econòmiques en aquest país fan preveure serioses insuficiències de ma d’obra especialitzada a mesura que el sistema educatiu es deteriora la qual cosa pot suposar un increment del preu i la transferència d’investigació, recerca, disseny de productes, màrketing i similars a altres llocs.

Els èxits dels moviments populars d’Europa oriental i central són un triomf històric en la inacabable lluita per la llibertat i la democràcia en tot el món, tanmateix aquests èxits han suscitat esforços per establir l’ordre i la docilitat i disuadir l’amenaça per al privilegi, des de la violència a gran escala fins a dispositius de control més subtils que inclouen l’estructuració de valors i opcions d’actuació i mesures per a controlar el pensament i l’opinió.

La primera part del llibre defensa que la guerra freda és una elaboració ideològica que ha permès justificar el derrocament del govern capitalista democràtic de Guatemala el 1954, invadir Vietnam del Sud i mantenir l’autoritat de gànsters sanguinaris, ha servit per intentar assassinar a Lumumba i instal.lar i mantenir la brutal i corrupta dictadura de Mobutu, també ha servit per donar suport a Trujillo, a Somoza, a Marcos, a Duvalier, als generals del con sud, a Suharto, als dirigents racistes de Sudàfrica i a molts altres criminals. En definitiva, la guerra freda ha suposat agressió i terrorisme d’estat en tot el món, amb exemples massa nombrosos per esser esmentats.

Segons l’autor, la gran depressió va posar punt i final a la idea de que el capitalisme era un sistema viable i la crida usual a favor del sacrifici i la disciplina reflectits en els retalls dels programes socials són només campanyes amb la finalitat d’erosionar els sindicats, la cultura de la classe treballadora i el pensament independent. Cal una “represió justa” i controls sobre els sindicats, esglésies, escoles i altres fonts potencials de disidència. La guerra freda va contribuir a mantenir la influència dels Estats Units sobre els seus aliats industrials i a contenir la política independent, l’activitat dels sindicats i qualsevol altre activisme popular, interès compartit per les èlits locals. L’OTAN tenia la finalitat d’evitar el neutralisme i acorralar els seus aliats.

El 1960, Nikita Jruschev va anunciar una reducció planificada d’un terç de les forces armades soviètiques i el 1963 va proposar noves reduccions i va reclamar el mateix dels Estats Units. Gorbachov en 1985-1986 es va manifestar a favor d’una prohibició unilateral de les proves d’armes nuclears, de l’abolició del Pacte de Varsòvia i de l’OTAN, de la retirada de les flotes nordamericanes i soviètiques del Mediterrani i d’altres pasos per reduir la confrontació i la tensió. Ambdues propostes van ser ignorades o rebutjades com a una molèstia.

“En una nova era, preveiem que el nostre poder militar seguirà essent un puntal essencial de l’equilibri global, però de forma menys prominent i en aspectes diferents. Veiem que els requeriments més probables per a l’ús de les nostres forces militars poden no implicar a la Unió Soviètica i poden situarse en el Tercer Món, on poden ser necessàries noves capacitats i enfocs” , text sobre Estrategia de Seguretat Nacional enviat al Congrès. La força i la seguretat dels Estats Units depenien de que mantinguessin el seu accès - en realitat control - a mercats i recursos globals, en particular al Tercer Món. D’aquesta manera els països que desobeeixen les ordres dels Estats Units es considera que pertorben la pau i l’ordre (Cuba i Nicaragua) i es justifiquen les intervencions per tal de promoure la democràcia i la seguretat nacional. En el mateix naixement dels Estats Units on es va aniquilar a la població nativa es van trobar “nobles” motius mentre que el veritable motiu era l’expansionisme, així s’explicà la invasió de la península de Florida com un acte de defensa pròpia. Segons Adams “era millor errar pel que respecta a la força que pel que respecta a la feblesa” i “La justificació d’aquests principis resideix en la seva saludable eficàcia per a causar terror i donar exemple”. Per posar un exemple recent Bush va invadir Panamà el 1989 per a defensar-se dels narcotraficants que s’havien proposat destruir els Estats Units, entre altres pretextes, i a la operació se la va anomenar “Operació Causa Justa”.

Tant Hitler com Mussolini van ser tractats com a moderats pels Estats Units i van col.laborar amb ells perquè prometien ordre social, eliminar l’agitació obrera i altres desordres democràtics i, al mateix temps, protecció per al capital estranger. Teòricament en aquests casos i alguns altres es pretenia fer front al desafiament ideològic del bolchevisme. Els ajuts del pla Marshall es van utilitzar per coaccionar les preferències polítiques, per obligar a Europa a no donar tanta importància als programes d’assistència social, limitar els salaris, controlar la inflació i crear un context per a la inversió de capital; d’aquesta manera pocs dòlars canviaven de mans, els productors foren americans que varen vendre al públic europeu. En general: “es millor tenir un règim fort en el poder que un govern lliberal, si aquest és indulgent i laxe i està influït pels comunistes”. El terme “comunista” s’utilitza en el discurs dels Estats Units en sentit tècnic, al.ludint als líders del moviment obrer, organitzadors camperols, capellans que organitzen grups d’ajuda mútua, i altres amb prioritats “errònies”. La conseqüència d’això és la sorprenent correlació entre l’ajuda dels Estats Units i les violacions dels drets humans que s’ha assenyalat en diversos estudis. El motiu no és que als polítics nordamericans els agradi la tortura, sinò que no els importa. El que importa és posar trabes al desenvolupament independent i a les prioritats errònies. Per això, tot sovint és necessari (desgraciadament) assassinar sacerdots, torturar dirigents obrers, fer desaparèixer camperols i, pel demés, intimidar a la població general. Les prioritats adequades estan associades a l’ajuda nordamericana i aquests governs seran empesos a adoptar aquest tipus de mesures. Com que les conclusions són poc atractives s’obliden. El terme “ajuda” és un eufemisme per anomenar els mètodes mitjançant els quals el contribuent financia esforços empresarials per incrementar la penetració en el mercat i les oportunitats d’inversió.

Per altra banda hi ha hagut una gran coherència i estabilitat en la política nordamericana durant un llarg periode de temps perquè no hi ha hagut desafiaments interns i pocs d’externs.

El segon capítol descriu el comportament intern en dos vessants:

a) Sobre la facilitat amb la que ens abstenim de veure munts d’ossos i rius de sang quan som els agents de la misèria i la desesperació, de forma que la guerra del Vietnam “serà important en la historia sobretot pel que va suposar, internament, pels Estats Units, no pel que va significar per a Indoxina” (Denis Wrong), és a dir, la matança de milions d’indoxinesos i la destrucció dels seus països és una qüestió massa insignificant per atreure l’atenció de la musa de la història mentre que els problemes que compten són aquells que es causen a la gent important. Resulta doncs, segons Daniel Ortega quan els Estats Units van violar els acords de pau de Centreamèrica de 1989, que els forts poden fer el que vulguin, independentment de la voluntad dels demés perquè a tot arreu, els mitjans de comunicació i la comunitat intel.lectual occidental en general, aconsegueixen amagar el que està succeint davant dels seus ulls, actuant en gran mesura a l’estil de l’estat totalitari. El principi bàsic, rarament violat, és que tot allò que entri en conflicte amb les exigències del poder i el privilegi no existeix.

B) La política de Reagan ha consistit en enfonsar el país en una profonda recessió per reduir la inflació, enfeblir els sindicats i baixar els salaris i, posteriorment, sortir-ne a base de despesa deficitària, subvenció de la indústria d’alta tecnologia, restriccions a la importació i amenaçant al món. La conseqüència és que els Estats Units s’han convertit en la primera nació deutora del món com a resultat de la mala gestió econòmica. La promoció del terrorisme internacional dirigit per l’Estat i la gestió econòmica orientada al benefici a curt termini per als rics són les característiques més notables de l’era Reagan però n’hi ha més: la possible destrucció d’un entorn físic capaç de sostenir la vida humana en condicions similars a les actuals és una de les més dramàtiques i la capacitat per causar terribles danys cada vegada superior, a més a més de l’exaltació de la cobdícia fins a convertir-la en el més alt valor humà, d’un ràpid increment del nombre de persones sense llar, del deteriorament de la limitada xarxa d’assistència social per als pobres i la classe mitjana, del devallament del nivell de seguretat per als obrers i d’altres pròpies del ceg ímpetu pel rendiment a curt termini.

El tercer capítol tracta el tema del control de la població ja que, si el públic no té por, mai escollirà el camí més útil als interessos empresarials, ni donarà suport a les aventures a l’estranger empreses per subordinar al Tercer Món a les mateixes exigències. Els cercles empresarials donen per sentat que l’Estat ha d’executar un paper fonamental en el manteniment del benefici privat i acolleixen les xerrades sobre la lliure empresa com a un arma per evitar la desviació de recursos públics cap a la població en general. Els Estats Units defensen l’existència d’un dret d’intervenció contra governs il.legítims la qual cosa planteja el dilema de perquè no s’ha exercit el dret d’intervenció a Corea del Sud, Indonèsia, Suràfrica o El Salvador, mentre que han consolidat vincles amb els militars colombians i peruans amb un historial horrorós en matèria de violació dels drets humans. Els drets humans es consideren instruments útils a les necessitats del poder.

Com que es tracta de desviar l’atenció del poder i de les seves operacions s’ha creat l’amenaça de la lluita contra la droga i els pressupostos es destinen a vetllar pel compliment de la llei en lloc de perseguir les grans companyies financeres que maneguen el diner de la droga, o bé seguir el rastre de les empreses que exporten éter i acetona a Llatinoamèrica, substàncies imprescindibles en l’elaboració de la droga. Més del 90 % de les substàncies químiques utilitzades en la producció de cocaïna procedeixen dels Estats Units, però el terror clandestí i els elements criminals que utilitzen els serveis de intel.ligència requereixen fons ocults. Objectivament no hi ha motius per a una lluita aferrissada contra la droga ja que el 99 % de les morts ocasionades pel consum de drogues poden atribuir-se al tabac i a l’alcohol de forma que el suport a aquest tipus d’actuacions s’aconsegueix només mercès a l’obediència dels mitjans de comunicació.És poc probable que trobem en els mitjans de comunicació una discussió sobre els origens del terrorisme d’Estat. D’altra banda, la venda de tabac nordamericà exportat, per la seva magnitud, es pot considerar o bé narcotràfic o bé genocidi si es compten les víctimes. Un altre factor a considerar és la necessitat dels camperols llatinoamericans que recorren a la plantació de cocaïna per a la seva supervivència, ja que els aliments nordamericans estan subvencionats i resulten més barats.

El capítol quart descriu una sèrie de penoses i vergonyoses intervencions dels Estats Units en la política internacional destinades a retornar a la població l’apatia i l’obediència i, d’aquesta manera, superar la “crisi de la democràcia” i augmentar el poder de les empreses en general, ja que les formes democràtiques poden ser tolerades però només amb fins propagandístics. Amb la col.laboració total de la premsa, perquè els serveis d’intel.ligència dels Estats Units exerceixen el control tant de la premsa local com de les agències internacionals, s’ha eliminat el que ha interessat de la història i s’ha informat, regularment, amb l’acompanyament de les violacions dels drets humans, que cal votar al candidat dels Estats Units o bé veure morir de gana als fills.

Darrerament s’ha diversificat l’escena mundial perquè Europa i el Japó desitgen realitzar també l’explotació del Tercer Món, la resistència autòctona és tenaç i coratjosa i existeix disidència dins dels Estats Units.

El capítol cinquè descriu detalladament com els Estats Units agredeixen amb una innocuïtat total. Per exemple com el propi Irak havia arribat al màxim poder mercès a l’ajut dels Estats Units, tot i estar cometent pitjors crims que amb posterioritat a la invasió de Kuwait, però llavors es fingia no veure’ls, fins que es va comprendre que el seu nacionalisme independent amenaçava els interessos dels Estats Units.

El sisè capítol descriu la situació dels dominis tradicionals del poder occidental després de vèncer la guerra freda:

A Centreamérica ha canviat el perfil psicològic de la policia com a conseqüència de l’ensinistrament militar en què consisteix l’ajut dels Estats Units, de forma que no es pot parlar d’una força policial civil, sinò d’un exèrcit camuflat. Les execucions il.legals, segrestos i tortures estan generalitzades, així com l’extrema pobresa, sempre en augment, que en alguns casos arriba al 76 %, el medi ambient comparteix el destí dels seus pobladors, ha augmentat vertiginosament la producció de coca i el tràfic de nens s’està convertint en un dels principals productes no tradicionals d’exportació a la indústria de tràfic de cosos per al transplantament d’òrgans.

A Amèrica Llatina, segons un estudi del Banc Mundial, el 40 % de les famílies viuen en la pobresa, la qual cosa significa que no poden fer la compra mínima per satisfer les seves necessitats bàsiques i el 20 % de les famílies viu en la misèria, la qual cosa significa que no poden comprar el menjar per a una dieta mínima adequada; ha disminuït la producció per càpita; han baixat els salaris reals; hi ha degradació ambiental fins i tot a l’aigua de les aixetes (Santiago de Xile); hi ha prostitució infantil i maten als nens pels carrers; tot això malgrat els abundants recursos naturals perquè, segons els economistes i els ecologistes en el model de desenvolupament actual les decisions més importants tendeixen a ser adoptades fòra de l’àmbit dels propis països.

Al Carib hi ha un dels més alts deutes externs per càpita, hi ha greus dèficits d’infraestructures i vivenda, hi ha un empobriment general, la distribució de la riquesa i de la renda és enormement desigual, hi ha escassetat de personal metge i tècnic i el deteriorament físic i la violència social descoratgen la inversió.

A l’Asia hi ha Filipines amb un increment de la desnutrició greu entre nens en edat pre-escolar, desocupació, un increment de captaires i criminals, el major èxode laboral de l’Àsia i unes eleccions a les que només es poden presentar els que tenen diners i força gràcies a tortures, execucions sumàries i evacuacions forçoses, i hi ha Malasia on estan prohibits els sindicats i hi ha Bangladesh on es discrimina entre dones i nenes pagant-les sous per morir-se de gana.

A l’Àfrica la Comissió Econòmica de la ONU per a Àfrica estima que l’agressió militar de Suràfrica i la desestabilització dels seus veïns va costar a la regió 10.000 milions de dòlars el 1988 i al voltant de 60.000 milions de dòlars i 1,5 milions de vides en els primers nou anys d’aquesta década, mentres que, a diferència del cas d’Irak, els Estats Units adoptaren una “tranquil.la diplomàcia”, reconeixent les preocupacions del règim racista i els interessos empresarials nacionals i estrangers que afavoria. Els desastres de l’Àfrica s’atribueixen normalment al “socialisme” amb l’excepció de Liberia amb un president que va robar les eleccions i que s’ha dedicat a perseguir i oprimir salvatgement la resta de la població que no s’ha mort de fam, còlera o tifus i s’amuntegen per tot arreu muntanyes d’ossos, cranis aplastats, carn descomposta a mig vestir,... mentre algunes empreses nordamericanes obtenien grans beneficis.

En resum moren anualment 11 milions de nens tots els anys, la majoria per casos fàcilment tractables però no hi ha la voluntad de fer-ho. S’ha demostrat que el que fa reaccionar a una ànima sensible són els crims de l‘enemig, no els propis. Les dades demostren que les polítiques defensades o imposades per les potències occidentals i la confiada retòrica que les acompanya estan guiades per l’egoïsme d’aquells que duen les regnes, no per una comprensió sòlida de l’economia del desenvolupament.

El capítol setè parla de les democràcies de les societats industrials. Segons Neil Lewis del New York Times “L’ànsia de veure duplicada en tot el món la democràcia a l’estil nordamericà ha estat un tema persistent en la política exterior dels Estats Units”. Si per “democràcia a l’estil nordamericà” entenem un sistema polític amb eleccions regulars però cap desafiament seriós per al domini empresarial, és indubtable que els polítics dels Estats Units ansien veure’l establert en tot el món.

Les èlits europees tenen interès en la preservació dels seu sistema i no temen menys a les seves poblacions internes del que les van tèmer les autoritats dels Estats Units. En aquest sentit la democràcia capitalista funcionarà només si tots subordinen els seus interessos a les necessitats d’aquells que controlen les decisions relatives a la inversió, llavors és només qüestió de temps que la cultura de la classe treballadora independent es deteriori, juntament amb les institucions i organitzacions que la sostenen, donada la distribució dels recursos i del poder, un cop afeblides les organitzacions populars els individus aïllats no poden participar en el sistema polític de forma significativa.

Habitualment el domini polític per part de les empreses està assegurat, tanmateix pot haver-hi excepcions, per exemple hi ha proves d’implicació de la CIA en un cop que va derrocar al govern laborista de Whitlam a Australia el 1975,també ha estat del domini públic la inferència a gran escala de la CIA a la política italiana des de que l’informe Pike del Congrès esmentava una subvenció de quasi 65 milions de dòlars a partits i afiliats polítics des del 1948 fins a principis dels anys setanta. A les eleccions de 1948 va haver-hi una combinació de violència, manipulació d’ajut, altres amenaces, una enorme campanya de propaganda i pressions per part dels Estats Units per determinar-ne els resultats. El govern de centre-dreta preferit va demostrar, posteriorment, ser corrupte i inepte.

A Grècia, a finals dels anys 40, cents de milers de persones vàren ser assassinades, torturades, empresonades o expulsades en el curs d’una operació contrarrevolucionària, organitzada i dirigida pels Estats Units que va restaurar a les èlits tradicionals al poder. Quan el 1986 un canal de televisió independent va voler que s’escoltessin per primera vegada les veus de la resistència grega antinazi dirigida pels comunistes derrotats per les campanyes postbéliques britàniques i nordamericanes es va impedir la retransmissió del documental i la seva venda a l’estranger.

Al Japó, a finals dels anys quaranta, els Estats Units pogueren actuar unilateralment impedint l’acció obrera militant, inclosos intents d’establir el control dels treballadors sobre la producció que estaven funcionant amb un cert èxit, es va eliminar el dret a la vaga i a la negociació col.lectiva i les classes empresarials japoneses foren reconstituïdes de forma molt similar a com eren sota el règim feixista. El 1952, les èlits industrials i financeres del Japó no només s’havien establert com a element dominant del país sinó que estaven exercint el control sobre un sistema d’empreses més concentrat i interconnectat que abans de la guerra (Schonberger).

També el 1947 els Estats Units varen intervenir a Alemània pel temor a la democràcia entesa com a participació popular. El moviment obrer i altres organitzacions populars amenaçaven el domini empresarial conservador després de la guerra perquè es van començar a formar comités d’empresa i sindicats i a desenvolupar la cogestió en la indústria.

Es varen reclutar importants criminals de guerra nazis per a operacions d’intel.ligència i activitats antirresistència nordamericanes, entre ells Klaus Barbie, Franz Six i Reinhard Gehlen, de forma que “Quatre anys després de la guerra, els responsables de la gestió quotidiana de l’Alemània postbèlica eren notablement similars als de l’administració existent durant els temps de Hitler”, segons Tom Bower, inclosos els banquers i industrials culpables de crims de guerra que foren posats en llibertat, restaurats en els seus antics papers i renovant la seva col.laboració amb les empreses nordamericanes.

En tots els casos les classes treballadores i els pobres varen suportar la càrrega de la reconstrucció, amb uns salaris més baixos i força acomiadaments.

El darrer capítol se centra en l’opinió, la força i la seva relació. Comença amb la cita de David Hume de que “no hi ha res més sorprenent que veure la facilitat amb la que els molts són governats pels pocs”. Diu que sovint no s’aprecia quan profunda i fortament arrelat està el descontentament per la democràcia en la cultura de l’èlit i la por que genera, com a prova de què es pensa que la “llibertat està bé però dins d’uns límits” o que “és perillós que la gent conegui la seva pròpia força” està el fet que als Estats Units no s’ha reconegut la llibertat d’expressió fins el 1969, al Canadà, la gent és empresonada per promulgar noticies falses, a França hi ha una llei de la blasfemia, a Irlanda la Llei reguladora de l’ens públic de ràdiodifussió permet que les autoritats es neguin a difondre qualsevol qüestió que, a judici del ministre, tendeixi a minar l’autoritat de l’Estat. A més a més de que en una democràcia capitalista estatal que funcioni bé tot allò que pugui asustar els homes que tenen mitjans econòmics s’amaga al públic amb un èxit asombrós i es cataloguen com a secrets determinats documents amb el pretext, en gran part fraudulent, de la seguretat nacional, operacions clandestines i altres mesures que impedixen l’accès a la plebe (ignorant i inexperta) a l’escenari polític.

Els Estats Units, afirma l’autor, estan propers al límit en les seves garanties per a la llibertat respecte de la coacció estatal i també en la pobresa de la seva vida política, doncs les eleccions són, majorment, un element ritual d’un sistema polític buit. Per exemple, quan Reagan va ser convidat al Japó, els seus anfitrions van quedar sorpresos i molestos al descobrir que no podia celebrar conferències de premsa o parlar sobre cap tema, senzillament perquè no tenia idees sobre cap tema.

COMENTARI PERSONAL

És un llibre que sorprèn perquè és diferent i preferiries que no fos cert el que explica, cosa que explica el propi llibre, tanmateix sembla que l’autor està ben documentat.

La situació que descriu el llibre, pel que fa al desenvolupament de la democràcia als països d’influència nord-americana, és dramàtica i es fa insuportable per a qualsevol lector amb una mica de sensibilitat, ja que descriu autèntiques barbaritats amb detalls.

El que el llibre descriu es explicat pels interessos econòmics dels rics que ostenten el poder als Estats Units i, com a superpotència que són, extenen aquest poder a la resta del món mitjançant la violència amb l’excusa que els dóna una doble moral, segons si el que succeeix beneficia o no als seus interessos.

Personalment crec que és indispensable estudiar la història des del punt de vista econòmic per entendre-la, des d’aquest punt de vista es fa més entenedora perquè, així com és dubtòs que els homes/dones ens moguem per bones intencions i desitjos de cooperació, de seguida, davant de motius pràctics, reaccionem tots en el mateix sentit. És a dir, és fàcil d’entendre que, aquells que en el transcurs de la seva història han dominat o aprofitat millor l’energia o els recursos econòmics disponibles, han dominat el seu entorn aconseguint avantatges sobre la resta i s’han imposat.

La forma personal d’explicar la història des del punt de vista dels interessos dels Estats Units utilitzant la violència de forma flagrant concorda amb el fet que el desenvolupament de la societat industrial en la seva fase inicial, l’anomenada revolució industrial, ja va ser introduïda per la força, i mercès a la col.laboració de l’estat sense el qual hagués estat impossible. L’economia capitalista tal com ara la coneixem només va ser possible des d’un principi gràcies a l’estat que va crear una classe social d’assalariats sense feina, mitjançant la privatització de la terra, de forma que, per no disposar d’altres mitjans de subsistència, es veien obligats a treballar a canvi d’un salari i, per una altra part, va posar la infraestructura necessària per tal de fer-la possible. Ambdues coses varen ser imposades per la força i amb violència des d’un principi i sempre amb grans privacions per part de la població que es revoltava en ambdós casos. No és doncs estrany que les coses continuin de la mateixa manera.

En el segle XIX es va completar l’apropiació de tots els recursos de la Terra, la llibertat s’ha convertir en la llibertat d’aquells que tenen propietat i es va iniciar un procès de saqueig mundial on ja no es tracta d’utilitzar els recursos naturals de forma sostenible, tal com ha estat tradicional en les societats humanes, sinò d’obtenir d’ells el màxim benefici en el menor temps possible. Avui, per a molts economistes el mercat lliure de la teoria econòmica no existeix, és a dir, no actua a través dels preus sinò d’acords entre empreses, monopolis, oligopolis, grups de pressió, regulacions governamentals, barreres d’entrada en un nombre creixent de sectors econòmics, subvencions estatals a la producció pròpia, publicitat, etc., és a dir, actua a travès de pressions i, tampoc és capaç de negar ningú, que, cada vegada, en qualsevol part del món, hi ha més pobres i els rics són més rics.

També hi ha dues coses clares que resulten certament conflictives del nostre sistema econòmic: la primera és que satisfà només la demanda de les persones solvents i la segona és que no té altra solució per a l’atur que el creixement que, per altra banda, és ecològicament insostenible, és a dir, és un suïcidi.

La doble moral s’explica per part dels psicòlegs en el sentit que cal amagar les nostres profondes arrels egoïstes per tal que viure en societat sigui tolerable i ens enganyem a nosaltres mateixos. És un fet permanent en qualsevol societat. El fet que tinguem aquestes arrels egoïstes també explica perquè ens han d’ensenyar a ser bons i a compartir.

1 Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Ser dona

26 Agost, 2006 02:49
Publicat per dmuste, Les meves històries

Una vegada hi havia un gas inflamable que tenia forma de dona. Amb ella et podia passar qualsevol cosa, excepte quedar-te impertèrrit. Riure, jugar, fer i desfer, abraçar, petonejar, amanir, cuinar, llegir i ballar, còrrer, cantar i cridar, ho feia tot, ...

La casa, nens propis i dels altres, un gat, un gall i una gallina, sol, un sorral, una estufa de llenya, quatre plantes per veure nèixer la primavera i aquell arbre tan gran, ... i rialles, i petons i abraçades i encara més petons. I, qui no l’ha mirat mai de reüll? Les faldilles i els talons són a l’armari esperant el dilluns i l’oficina, que té, doncs, aquesta dona que es fa mirar?

Et mira de front, et repta, qui guanyarà és el de menys i, a més a més, encara que tu corris més, ella arribarà sempre abans. Ditxós de tu si te la trobes un dia que, en el seu anar i venir, s’hagi allunyat una mica, del seu home i dels seus fills. Quina olor de mar! Les ones es mouen igual, imparables. La rialla ampla, viva, tendra. El cos fet per a les carícies. Llàstima que no siguis prou nen! Ella no els pot resistir els nens, aquells cossos petits, calents, suaus i innocents.

Que té a veure ella i la política? La gimnàstica i la magnèsia? Ja li agradaria veure els grans homes portant la casa, els fills i guanyant-se les garrofes com ella ho fa. Massa xerrameca! I perquè? Per mantenir una cort de funcionaris que els diran: sí, senyor!, amb dubtosos resultats pràctics i amb un cost més que considerable. A treballar home! A treballar! Qué és això de barallar-se tant per a veure qui mana més? Quina vergonya! Fan igual que la canalla. Si jo fos sa mare!

Esforç i treball, treball i esforç, fora de casa i a dins, a dins i a fora, amunt i avall, avall i amunt. Mestressa d’amor i de tendresa, els demés poden aturar-se, descansar o, almenys, parlar de les seves grans proeses i projectes, però tu no, tu només fas coses petites, insignificants, constants, tan constants que un no sap d’on treus les forces, i tu, tu no pots rendir-te, què fariem els demés? I és que estimes tant!

Això és no parar mai, allò que en diuen “viure a tope”. Si estàs segura d’alguna cosa és que si una cosa li cal a aquest món és una mica més d’amor, d’entrega, de perdó, d’allò que tu coneixes tant bé, llavors hi hauria més imaginació per resoldre els problemes. Com la de l’amor no n’hi ha cap de ciència!

1 Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Por a les imperfeccions

26 Agost, 2006 02:45
Publicat per dmuste, Articles

Diumenge va ser un dia intens, vaig sentir una història d’aquelles que després no et treus del cap però potser hauria de dir que no hagués hagut de passar. No me la invento.

 

Estaven els nostres fills jugant al parc i el meu es va asseure al costat d’una noia amb un cotxet per menjar-se un gelat. Com es normal amb la canalla, entre ells s’entenen i després de menjar-se el gelat va saludar el nenet que estava al cotxet i que tenia un munt de joguines al voltant i un xumet del Nàstic (tot un campió!). Que si ara li trec el xumet, que si premo botons que fan soroll de les joguines, que si estiro el fil que fa vibrar la joguina i el petitó estava content i donava patadetes. Després d’una estona la mare ens diu: no hi veu, l’han operat un parell de vegades en va. Glups! quan obres la porta al món de les minusvalies et canvien els conceptes de les coses. Perquè no en sabem res i actuem com si no existissin?

 

Poc a poc ens vam fer confiança i em va explicar com la situació del seu fill era el resultat d’una mala diagnosi i un mal procedir per part dels metges. Les ecografies pronosticaven malformacions que aconsellaven avortar, un cop va ser a la clínica barcelonina que li havien de practicar l’avortament li van dir que la criatura era ben normal, però l’amniocèntesi li havia fet prou mal al procés com per produir un naixement al 6è mes d’embaràs i amb 500 grams de pes. Aquesta mare es desperta pel matí i voldria creure que ha estat un somni però no és així, el seu fill està allí com sempre i amb el poc pes de sempre. Espero que arribi a assumir com a normal la seva realitat perquè tot pot ser normal, fins i tot la pitjor de les desgràcies, els humans tenim aquesta habilitat.

 

Conec una altra dona que va parir un noiet que tenia un defecte genètic en la simetria del cos, els problemes del nadó li varen causar la mort, però el noiet va estar acompanyat dels seus pares i dels metges i tothom va fer el que va poder per ell. Perquè ho esmento? Doncs perquè comparo i perquè em dol la història que us he explicat.

 

Que no en tenim tots de defectes? si qui no porta ulleres resulta que és baixet, o coixeja, o té diabetis, o intolerància al gluten, o desenvolupa úlceres o insuficiències diverses. Perquè tenim tanta por a les imperfeccions? i perquè tenim tant poc de respecte per la natura en general i per la dona en particular? Si hi penso em poso a plorar, hagués agafat aquella criatura i l’hagués abraçat, potser ho havia d’haver fet. Què li ha fet la nostra por irracional i la nostra necessitat de controlar-ho tot? Allò que temem és allò que causem i en aquest cas està claríssim. Minusvàlids o no, els nens o els avis són éssers als qui podem estimar i de qui podem tenir cura i, d’aquesta manera, donar sentit a les nostres vides. Quina cosa més difícil d’entendre!

Espero que algun dia l’amor, la confiança i el respecte guanyin la batalla a la por i a la inseguretat personal i deixem de provocar tot el dolor que hi ha en el món.

 

Ah! i els metges intocables, és clar, tota la responsabilitat és de la mare, faltaria més!

 

 

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Compassió i convivència

26 Agost, 2006 02:40
Publicat per dmuste, Articles

Quan rebutjava el fet de ser dona i era partícip dels nostres valors socials rebutjava també la compassió i defensava la justícia. Ara entenc, la vida està per ensenyar-nos si nosaltres volem aprendre, que hi ha lloc per a tot, on no arriba l’una pot arribar l’altra.

 

Darrerament, és la compassió la que està enriquint la meva vida com no ho hagués imaginat mai. M’agradaria millorar la meva expressió escrita perquè la vida és tant intensa que hi ha mil vivències per reflectir en forma d’història o de reflexió personal.

 

La compassió vers una familia rumanesa amb 3 fills, un d’ells minusvàlid i d’una embarassada amb una criatura petita ha fet que pogués donar-los la mà, que no diners perquè no en tinc, i, poc a poc, anem trobant sortida als nombrosos problemes d’aquestes criatures amb fills i sense papers a les que sembla que el món legal no pot ajudar.

 

Són molt tossuts i no saben on van però saben d’on venen i no hi volen tornar, al menys amb les mans buides i sense una rentadora perquè allí ningú en té, ni calefacció tampoc.

 

Per ajudar-los he hagut de compartir estones amb ells que em feien més pena que glòria, és a dir, hi anava més perquè creia que hi havia d’anar que no pas pel plaer que em causava, ja us ho podeu ben creure. Jo al meu món estic molt a gust, és petit i limitat però molt comfortable. I tant si he volgut com si no m’han ofert menjar, és el seu sentit de l’hospitalitat, carn de porc “per un tub” arrebossada o fregida i que he tastat per cortesia.

 

Al final, he pensat que em tocava a mi rebre’ls a casa amb el millor dels nostres menjars per a que coneguin la cuina catalana. Total van venir el pare i la mare (que tenen l’edat dels meus fills) amb dues de les seves criatures, la petita es va quedar a casa amb l’avi. Vaig oferir-los meló amb pernil, esqueixada de bacallà amb un bon romesco, pa de pagès amb tomaca i unes bones anxobes i arròs negre, pensava que els agradaria tastar el peix per variar. Van marxar de casa sense haver tastat pràcticament res.

 

Espero que a partir d’ara no insisteixin més en què mengi salxitxes amb patata si vaig a casa seva perquè els amenaçaré amb les anxobes, el bacallà, la fruita o l’arròs negre!

 

Ells i jo, només podem tenir una convivència de respecte i res més, són tantes les diferències! el menjar només n’és una, està l’idioma, els costums (si a mi m’agrada la platja per a ells no existeix), la religió, la forma d’educar la canalla, el seu grau de formació (analfabets) voldriem apropar-nos però estem a anys llum. Però qui els nega el dret a tenir una vida millor si estan disposats a fer qualsevol cosa que no faci mal a ningú?

 

El meu viatge d’aquest estiu serà a Rumania, espero que tingui més coses positives que no pas penúries, pel que diuen la bellesa del país sense autopistes és impressionant.

 

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Trobada ocasional perfecta

26 Agost, 2006 02:32
Publicat per dmuste, Les meves històries

Vas aparèixer per l’esquena i et vaig mirar dues vegades per saber que eres tu. Víctor! - et vaig cridar - Què maco que estàs! Aquell dibuix de barba que t’havies deixat t’esqueia i estaves més prim. Comencem a parlar de com estem i com ens va la vida i la conversa se’ns embala sola. Sortim d’aquí i anem a donar un tomb – em dius.

Era un dia llampant de primavera i feia goig sortir al carrer. Havíem fet cap a un acte cultural amb exposició inclosa i estorbàvem perquè no paràvem de parlar, encara que fos en veu baixa. Ens empenyia un afany de comunicació que ens feia xerrar, mirar-nos i olorar-nos alhora. Ens posem molt l’un al costat de l’altre, sense por, ni jo m’aparto, ni tu tampoc. Poc a poc ens feiem confidents i ens adonàvem que teniem ganes d’estar junts. Se me’n va el sant al cel mentre miro els teus llabis i m’imagino el tacte de la teva pell. Què em deies?- et dic. Res, tinc gana, anem a menjar alguna cosa? – em respons. El sol s’anava ponent i començava a sentir-se la fresca. La plaça arbrada del bar en el que ens trobàvem anava perdent els seus colors i el seu moviment.

El local era agradable, encara que la decoració podia ser la de qualsevol lloc, la llum era ténue i el brogit de la gent s’anava apaivagant a mesura que passava el temps. Després de sopar no teniem pressa per marxar, estava clar que estàvem bé i qui sap quan ens tornariem a veure! Combregàvem amb l’art i aquesta intimitat i complicitat feia que ens sentissim units i, potser, poc crítics l’un amb l’altre. Jo sempre he tingut tendència a la promiscuïtat, m’excita el que és nou, i tu fa molts dies que ningú et dedica unes carícies. Ho sabem.

Sortim i quan tu em poses la teva ma damunt l’espatlla et poso la meva envoltant la teva cintura, el teu flaire se’m fa evident i deixo de pensar. Estem aprop de casa teva i estic neguitosa. Fins ara m’he deixat anar, continuo? Res m’ho impedeix, és un dia, bé, més aviat una nit, i un petó dels teus llabis delicats em fa decidir. Vols pujar? – em dius. Vols que pugi? – et responc. Sí. Doncs, anem.

El teu llit em va enlluernar, la teva pell em semblava de seda, cadascuna de les parts del teu cos em resultava agradable i, a més a més, som apassionats. No ens cansem d’acaronar-nos, el teu penis té la mida que cap a la boca sense ennuegar i no et corres fàcilment en penetrar-me. Decidim dormir i la llum del de fora t’ilumina el coll que tant m’agrada. Em desperto a la matinada i no sé on estic ni si encara ests amb mi. Hi ets! ens abracem i recupero la teva olor càlida i perfumada de nou. Disfruto les darreres abraçades i et dic adéu i fins sempre.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Avui

26 Agost, 2006 02:27
Publicat per dmuste, Les meves històries

Avui el mar era una superfície blanca i arrissada. La humitat ho calava tot i la sorra ja era fresca quan he arrencat a córrer. Les restes d’alguna tempesta es repartien per la sorra en aquest decorat sempre canviant. També hi havia rojos de capvespre i la cançó de les onades em marcava el pas. La sorra encara guardava tots els tresors que la imaginació dels visitants ha anat bastint durant el dia.

 

La solitud entre el mar i la sorra és suau. Allí estàs i així ets i sents. Et retrobes.

 

Tampoc hi han faltat carícies, avui el vent tenia més força que la brisa habitual, m’ha xiulat a les orelles i m’ha fet aturar: nena, no corris que et faràs mal! feia dies que no corria i feia dies que no estimava tant. Un turmell es queixava i el cor s’anava relaxant mentre reconeixia la silueta de la meva ciutat i la bellesa del paisatge.

 

La platja guarda moltes coses, què no m’ha passat a la platja? què us podria explicar?

 

Serà una altra ocasió.

 

1 Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Què serem quan siguiem grans?

26 Agost, 2006 02:00
Publicat per dmuste, Les meves històries

Sabeu què té de bo la Setmana Santa? Doncs la música polifònica sacra, ja pot ser amb orquestra o amb cant coral. De fet, per a l’Elena el pas del temps es mesura amb el tipus de música que sona, per Nadal boniques cançons de bressol, El Pessebre de Pau Casals, ... per Cap d’Any, Strauss, Les Quatre Estacions de Vivaldi sonen per primavera. A l’estiu també disfruta de la salsa i els fados, a la tardor sempre pot posar precioses marxes fúnebres, de vegades més alegres que altres peces, el cert és que ha aprés a disfrutar del silenci i sap descompondre cada so d’una peça i també barrejar-los harmoniosament. Des de ben petita li’n van ensenyar, ara a cantar i escoltar, ara a tocar instruments, ara a compondre. La música és la seva medicina, li cura els estats d’ànim, les seves pors i angoixes i les seves petites depressions. La música és també la seva professió, de més jove va formar part d’una cobla de sardanes i, fins i tot d’una orquestra, però com que d’això no podia viure ara fa la música dels espots d’anuncis en una bona empresa publicitària. Segur que tots vosaltres heu escoltat les seves composicions. Dedicar-se a la música per al comú dels mortals no és allò que imaginem, el que cal fer per no passar gana! Si almenys fos cuinera ...

El Lluís ha matinat perquè de bon matí és la millor hora per anar al mercat i fer les compres per al restaurant i ja veure’m a quina hora plegarà. Coneix les parades i els venedors però prefereix veure el que compra i escollir el que necessita abans que encarregar-ho per telèfon. Al mercat també s’hi troba a gust, mira, olora i endevina el sabor que tindran els seus plats, només li cal mirar les verdures, els formatges, les carns i els peixos per imaginar com les combinarà, com les cuinarà i quines espècies hi afegirà. El Lluís és allò que en diem un artista amb el menjar, és creatiu i li surten unes amanides tan fresques!, unes pastes “al dente” amb un formatge fos que només de pensar-hi em ve la saliva a la boca, unes carns tan tendres que es fonen en tocar la llengua i uns peixos saborosos com correspon al peix del mediterrani si se’l sap tractar amb la quantitat correcta de foc. Tot ben saborós i acolorit. Llàstima que li ha tocat treballar en un restaurant turístic de la costa que no li permet mai de fer vacances a l’estiu quan les fa tothom, ell va a l’inrevés del món, quan tothom descansa els caps de setmana i les vacances és quan té més feina. Cada vegada més sovint se sent descoratjat de tantes hores com treballa i de tant d’esforç com fa per a que tot estigui al seu punt i, en canvi, els turistes només volen el menú i el menjar brossa que devoren en 10 minuts per poder tornar cap a la platja a torrar-se com si fossin gambes. Cada vegada està més convençut que hauria d’haver escoltat el seu pare i estudiar arquitectura ... segur que viuria millor!

Quina llum la del Mediterrani!, ella sap com dominar la llum i l’espai per tal que la convivència sigui més agradable. L’Elisa té els ulls clars i fràgils, a l’estiu no es pot treure les ulleres de sol gairebé ni a l’interior dels edificis, d’aquí li ve la seva afecció per dominar la llum i que va voler exercir a partir de l’arquitectura. També és una bona fotògrafa i recorda cadascun dels viatges que va fer durant la carrera en els que va descobrir la genialitat dels edificis singulars. Té un àlbum de fotos ben curiós: tot d’edificis d’arreu del món, potser algun dia publicarà un llibre, qui sap! Evidentment, li apassiona viatjar i no pot fer-ho al ritme dels viatges programats: hi ha tantes coses per veure! Endevina la història de les ciutats i pobles que visita a partir dels seus edificis. Fantasieja entre ells imaginant com devien de viure en altres temps. L’Eli sap com fer un edifici ben aïllat perquè no hi faci ni massa fred a l’hivern, ni massa calor a l’estiu i que sigui un habitatge comfortable; com fer que l’edifici tingui una ventilació creuada natural per tal que sigui un habitatge saludable; com fer que el sol entri als hiverns a les cases i als estius es quedi a fora, fins i tot com orientar-los i protegir-los per evitar que un excès de vent que els refredi o com crear microclimes que refresquin l’ambient dels càlids estius de la zona. Si les ciutats es dissenyessin bé ... la nostra vida fora més agradable. Bé, què hi farem? Val més que es doni manya a acabar el projecte del bloc de pisos que li demanen, ha fet el que ha pogut per donar qualitat al disseny dels habitatges però han estat tants els condicionants que li han imposat els promotors i l’urbanisme dissenyat des de l’ajuntament que els seus esforços han estat pràcticament en va. Ha provat de donar-li bellesa però com s’ho fa per donar bellesa a un bloc tan gran d’edificis? Cada vegada més sovint pensa que es va equivocar de carrera, hagués pogut ser metge com el seu pare que era la persona més important del poble i que sí que donava salut a tothom i era estimat ... què hi farem?

El Xavier sempre havia pensat que havia nascut per a ser metge, quan era un nen ja cuidava dels seus germans, els donava menjar i aigua, els rentava i els consolava perquè no ploressin, els acaronava cada dia i els explicava les seves coses ... el seu cor era ple de compassió i sempre havia desitjat d’ajudar els més febles de forma que poguessin gaudir d’allò de més important que tenien que era la salut. Fins i tot ha estudiat fisioteràpia per saber fer massatges i poder mantenir un contacte més estret amb els pacients, relaxar-los i donar-los confiança. Al Xavier li agrada abraçar i acaronar, creu que fins que no toques a una persona no hi pots confiar i en el cas d’un metge és essencial la confiança per curar. Començar la consulta amb una bona estreta de mans és indispensable i saber fer anar les mans amb precisió a l’hora de fer les cures, els talls o els surgits també. Sempre li sabrà greu tallar la pell per operar perquè en sap apreciar la suavitat i l’escalfor, però és el que cal fer per a la salud dels seus pacients. Cada vegada se n’adona més que la feina que fa no és tal com s’havia imaginat. No sap el nom dels seus pacients si no el llegeix de la fitxa, ha de visitar tanta gent en tan poc de temps que no sap com fer-ho per tractar-los com es mereixen i que els que esperen no hagin d’esperar massa, de vegades ja ni els dona la mà a l’entrada de la consulta, no pot evitar sentir-se cansat. Coneixen més bé els malalts la seva pròpia malaltia que no pas ell i ja li venen demanant directament les receptes determinades que necessiten. Potser amb el seu tarannà afectuós hauria d’haver escollit una feina més espiritual i haver-se dedicat a la música, per exemple.

L’Olga està feta pols, és el vespre i acaba de posar la canalla al llit, això sí, després de cantar una cançoneta, el que s’ha de fer perquè facin el que els demanes! O cantes cançons o expliques contes de gossets que s’acaben tot el menjar i que tenen moooolta gana. Els ha fet un puré ben cremós i suau, d’aquell que s’empassa sol i pit de pollastre arrebossat que tant els agrada, amb una tomaqueta madura i dolça amanida amb oli d’oliva. També els ha banyat, estàven tant bruts! Ara fan oloreta de net, els compra xampú i gel de bany amb olor de fruites, d’albercoc, de poma, i després te’ls menjaries, per això després els ha possat “cremeta” per tot arreu alhora que hi jugava i els acaronava. I ara, mira-te’ls, ja dormen com angelets. Quines carones tant rodonetes, són tant bonics!

Avui l’Olga al menys ha fet de cantant, de cuinera, d’infermera i de mestra amb els seus fills i fins a l’extenuació i tot a canvi de res. A canvi de què? A canvi del plaer de cantar i ballar, a canvi del plaer de tastar plats suaus i gustosos, a canvi del plaer d’olorar els seus flaires afruitats, a canvi de milers de carícies i a canvi de contemplar la bellesa de la vida quan esclata i és tant tendra i amb la satisfacció d’haver fet un món millor.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs