El milor de la Festa Major
29 Maig, 2010 16:19
Publicat per dmuste,
Les meves històries
El programa de festes diu que l’essència de
Santa Tecla és el conjunt de balls, bestiari, entremesos, representacions al·legòriques, balls
parlats i castells, que perfilen el seguici popular de
la ciutat i la processó pròpia de
Si
la festa és, a més a més, el que ens dóna la possibilitat d’expressar-nos
lliurement i de desinhibir-nos, doncs jo he ensopegat amb el que és l'acte més
integrador, divertit, engrescador, desinhibit i del que ningú en pot sortir
indiferent de tota
Gent
de Tarragona! Aprofiteu per aprendre el que és gaudir de la festa de debò sense
necessitat d'alcohol, ni d'altres substàncies estranyes al cos i deixeu que
l'alegria i l'emoció us inundin fins a les llàgrimes perquè hi ha entre
nosaltres persones capaces d'ensenyar-nos que preocupar-se no serveix de res.
Hi ha entre nosaltres persones especials, poseu-hi atenció perquè, tot i ser
especials, habitualment, passen desapercebudes.
Vigileu
i, si en trobeu alguna, dediqueu-li una estona, traieu-vos els prejudicis de
sobre i deixeu que us transmeti el seu missatge de pau. Els distingireu per la
seva capacitat d'estar contents, que no és perquè no tinguin dificultats a
A
la nostra comunitat hi ha persones per a les que la competitivitat no té
sentit, tenen la sort de que tot ho fan bé, quina passada! eh? Quan les mares
els veuen fer qualsevol cosa són conscients, immediatament, de la meravella que
estan vivint. Cada aprenentatge és un miracle.
Us
estic parlant d'una representació de teatre musical, no sé si ho heu endevinat, es tracta de l'espectacle
“Remember” a càrrec del Teatre Ganyotes - Club Vaixell, que va actuar al
Metropol, divendres, 18 de setembre de 2009. Estava ple de “gom a gom” i el públic va estar engrescat durant tota
l'actuació que va anar guanyant en qualitat, gradualment. Quina meravella
d'actors! Difícil d'escollir-ne el millor i el que hi posava més ganes. Ningú,
d'entre el públic, va estalviar xiulets, crits i aplaudiments.
I
pensar que hi ha a qui les persones especials els fan llàstima! Tots tenim un
camí per recórrer amb alegria i ganes. Hi ha qui sosté que, per a dur endavant
la nostra vida, comptem amb el suport d'éssers espirituals als qui podem
invocar, no hi ha dubte que això és així, al menys, en el cas que pugueu
comptar amb alguna persona amb discapacitat a prop vostre. Si viure en pau i
alegria està a l'abast d'aquestes persones, perquè no pot estar també al
nostre?
És
probable que l'actuació es repeteixi, no deixeu d'anar-hi si voleu saber què és
passar-s'ho bé. I l'espectacle és apte per a tots els públics!
S’accepten
discrepàncies sobre quin és l’acte més integrador de
Bé,
refeu-vos, eh?
Ser dona
26 Agost, 2006 02:49
Publicat per dmuste,
Les meves històries
Una vegada hi havia un gas inflamable que tenia forma de dona. Amb ella et podia passar qualsevol cosa, excepte quedar-te impertèrrit. Riure, jugar, fer i desfer, abraçar, petonejar, amanir, cuinar, llegir i ballar, còrrer, cantar i cridar, ho feia tot, ...
La casa, nens propis i dels altres, un gat, un gall i una gallina, sol, un sorral, una estufa de llenya, quatre plantes per veure nèixer la primavera i aquell arbre tan gran, ... i rialles, i petons i abraçades i encara més petons. I, qui no l’ha mirat mai de reüll? Les faldilles i els talons són a l’armari esperant el dilluns i l’oficina, que té, doncs, aquesta dona que es fa mirar?
Et mira de front, et repta, qui guanyarà és el de menys i, a més a més, encara que tu corris més, ella arribarà sempre abans. Ditxós de tu si te la trobes un dia que, en el seu anar i venir, s’hagi allunyat una mica, del seu home i dels seus fills. Quina olor de mar! Les ones es mouen igual, imparables. La rialla ampla, viva, tendra. El cos fet per a les carícies. Llàstima que no siguis prou nen! Ella no els pot resistir els nens, aquells cossos petits, calents, suaus i innocents.
Que té a veure ella i la política? La gimnàstica i la magnèsia? Ja li agradaria veure els grans homes portant la casa, els fills i guanyant-se les garrofes com ella ho fa. Massa xerrameca! I perquè? Per mantenir una cort de funcionaris que els diran: sí, senyor!, amb dubtosos resultats pràctics i amb un cost més que considerable. A treballar home! A treballar! Qué és això de barallar-se tant per a veure qui mana més? Quina vergonya! Fan igual que la canalla. Si jo fos sa mare!
Esforç i treball, treball i esforç, fora de casa i a dins, a dins i a fora, amunt i avall, avall i amunt. Mestressa d’amor i de tendresa, els demés poden aturar-se, descansar o, almenys, parlar de les seves grans proeses i projectes, però tu no, tu només fas coses petites, insignificants, constants, tan constants que un no sap d’on treus les forces, i tu, tu no pots rendir-te, què fariem els demés? I és que estimes tant!
Això és no parar mai, allò que en diuen “viure a tope”. Si estàs segura d’alguna cosa és que si una cosa li cal a aquest món és una mica més d’amor, d’entrega, de perdó, d’allò que tu coneixes tant bé, llavors hi hauria més imaginació per resoldre els problemes. Com la de l’amor no n’hi ha cap de ciència!
Trobada ocasional perfecta
26 Agost, 2006 02:32
Publicat per dmuste,
Les meves històries
Vas aparèixer per l’esquena i et vaig mirar dues vegades per saber que eres tu. Víctor! - et vaig cridar - Què maco que estàs! Aquell dibuix de barba que t’havies deixat t’esqueia i estaves més prim. Comencem a parlar de com estem i com ens va la vida i la conversa se’ns embala sola. Sortim d’aquí i anem a donar un tomb – em dius.
Era un dia llampant de primavera i feia goig sortir al carrer. Havíem fet cap a un acte cultural amb exposició inclosa i estorbàvem perquè no paràvem de parlar, encara que fos en veu baixa. Ens empenyia un afany de comunicació que ens feia xerrar, mirar-nos i olorar-nos alhora. Ens posem molt l’un al costat de l’altre, sense por, ni jo m’aparto, ni tu tampoc. Poc a poc ens feiem confidents i ens adonàvem que teniem ganes d’estar junts. Se me’n va el sant al cel mentre miro els teus llabis i m’imagino el tacte de la teva pell. Què em deies?- et dic. Res, tinc gana, anem a menjar alguna cosa? – em respons. El sol s’anava ponent i començava a sentir-se la fresca. La plaça arbrada del bar en el que ens trobàvem anava perdent els seus colors i el seu moviment.
El local era agradable, encara que la decoració podia ser la de qualsevol lloc, la llum era ténue i el brogit de la gent s’anava apaivagant a mesura que passava el temps. Després de sopar no teniem pressa per marxar, estava clar que estàvem bé i qui sap quan ens tornariem a veure! Combregàvem amb l’art i aquesta intimitat i complicitat feia que ens sentissim units i, potser, poc crítics l’un amb l’altre. Jo sempre he tingut tendència a la promiscuïtat, m’excita el que és nou, i tu fa molts dies que ningú et dedica unes carícies. Ho sabem.
Sortim i quan tu em poses la teva ma damunt l’espatlla et poso la meva envoltant la teva cintura, el teu flaire se’m fa evident i deixo de pensar. Estem aprop de casa teva i estic neguitosa. Fins ara m’he deixat anar, continuo? Res m’ho impedeix, és un dia, bé, més aviat una nit, i un petó dels teus llabis delicats em fa decidir. Vols pujar? – em dius. Vols que pugi? – et responc. Sí. Doncs, anem.
El teu llit em va enlluernar, la teva pell em semblava de seda, cadascuna de les parts del teu cos em resultava agradable i, a més a més, som apassionats. No ens cansem d’acaronar-nos, el teu penis té la mida que cap a la boca sense ennuegar i no et corres fàcilment en penetrar-me. Decidim dormir i la llum del de fora t’ilumina el coll que tant m’agrada. Em desperto a la matinada i no sé on estic ni si encara ests amb mi. Hi ets! ens abracem i recupero la teva olor càlida i perfumada de nou. Disfruto les darreres abraçades i et dic adéu i fins sempre.
Avui
26 Agost, 2006 02:27
Publicat per dmuste,
Les meves històries
Avui el mar era una superfície blanca i arrissada. La humitat ho calava tot i la sorra ja era fresca quan he arrencat a córrer. Les restes d’alguna tempesta es repartien per la sorra en aquest decorat sempre canviant. També hi havia rojos de capvespre i la cançó de les onades em marcava el pas. La sorra encara guardava tots els tresors que la imaginació dels visitants ha anat bastint durant el dia.
La solitud entre el mar i la sorra és suau. Allí estàs i així ets i sents. Et retrobes.
Tampoc hi han faltat carícies, avui el vent tenia més força que la brisa habitual, m’ha xiulat a les orelles i m’ha fet aturar: nena, no corris que et faràs mal! feia dies que no corria i feia dies que no estimava tant. Un turmell es queixava i el cor s’anava relaxant mentre reconeixia la silueta de la meva ciutat i la bellesa del paisatge.
La platja guarda moltes coses, què no m’ha passat a la platja? què us podria explicar?
Serà una altra ocasió.
Què serem quan siguiem grans?
26 Agost, 2006 02:00
Publicat per dmuste,
Les meves històries
Sabeu què té de bo la Setmana Santa? Doncs la música polifònica sacra, ja pot ser amb orquestra o amb cant coral. De fet, per a l’Elena el pas del temps es mesura amb el tipus de música que sona, per Nadal boniques cançons de bressol, El Pessebre de Pau Casals, ... per Cap d’Any, Strauss, Les Quatre Estacions de Vivaldi sonen per primavera. A l’estiu també disfruta de la salsa i els fados, a la tardor sempre pot posar precioses marxes fúnebres, de vegades més alegres que altres peces, el cert és que ha aprés a disfrutar del silenci i sap descompondre cada so d’una peça i també barrejar-los harmoniosament. Des de ben petita li’n van ensenyar, ara a cantar i escoltar, ara a tocar instruments, ara a compondre. La música és la seva medicina, li cura els estats d’ànim, les seves pors i angoixes i les seves petites depressions. La música és també la seva professió, de més jove va formar part d’una cobla de sardanes i, fins i tot d’una orquestra, però com que d’això no podia viure ara fa la música dels espots d’anuncis en una bona empresa publicitària. Segur que tots vosaltres heu escoltat les seves composicions. Dedicar-se a la música per al comú dels mortals no és allò que imaginem, el que cal fer per no passar gana! Si almenys fos cuinera ...
El Lluís ha matinat perquè de bon matí és la millor hora per anar al mercat i fer les compres per al restaurant i ja veure’m a quina hora plegarà. Coneix les parades i els venedors però prefereix veure el que compra i escollir el que necessita abans que encarregar-ho per telèfon. Al mercat també s’hi troba a gust, mira, olora i endevina el sabor que tindran els seus plats, només li cal mirar les verdures, els formatges, les carns i els peixos per imaginar com les combinarà, com les cuinarà i quines espècies hi afegirà. El Lluís és allò que en diem un artista amb el menjar, és creatiu i li surten unes amanides tan fresques!, unes pastes “al dente” amb un formatge fos que només de pensar-hi em ve la saliva a la boca, unes carns tan tendres que es fonen en tocar la llengua i uns peixos saborosos com correspon al peix del mediterrani si se’l sap tractar amb la quantitat correcta de foc. Tot ben saborós i acolorit. Llàstima que li ha tocat treballar en un restaurant turístic de la costa que no li permet mai de fer vacances a l’estiu quan les fa tothom, ell va a l’inrevés del món, quan tothom descansa els caps de setmana i les vacances és quan té més feina. Cada vegada més sovint se sent descoratjat de tantes hores com treballa i de tant d’esforç com fa per a que tot estigui al seu punt i, en canvi, els turistes només volen el menú i el menjar brossa que devoren en 10 minuts per poder tornar cap a la platja a torrar-se com si fossin gambes. Cada vegada està més convençut que hauria d’haver escoltat el seu pare i estudiar arquitectura ... segur que viuria millor!
Quina llum la del Mediterrani!, ella sap com dominar la llum i l’espai per tal que la convivència sigui més agradable. L’Elisa té els ulls clars i fràgils, a l’estiu no es pot treure les ulleres de sol gairebé ni a l’interior dels edificis, d’aquí li ve la seva afecció per dominar la llum i que va voler exercir a partir de l’arquitectura. També és una bona fotògrafa i recorda cadascun dels viatges que va fer durant la carrera en els que va descobrir la genialitat dels edificis singulars. Té un àlbum de fotos ben curiós: tot d’edificis d’arreu del món, potser algun dia publicarà un llibre, qui sap! Evidentment, li apassiona viatjar i no pot fer-ho al ritme dels viatges programats: hi ha tantes coses per veure! Endevina la història de les ciutats i pobles que visita a partir dels seus edificis. Fantasieja entre ells imaginant com devien de viure en altres temps. L’Eli sap com fer un edifici ben aïllat perquè no hi faci ni massa fred a l’hivern, ni massa calor a l’estiu i que sigui un habitatge comfortable; com fer que l’edifici tingui una ventilació creuada natural per tal que sigui un habitatge saludable; com fer que el sol entri als hiverns a les cases i als estius es quedi a fora, fins i tot com orientar-los i protegir-los per evitar que un excès de vent que els refredi o com crear microclimes que refresquin l’ambient dels càlids estius de la zona. Si les ciutats es dissenyessin bé ... la nostra vida fora més agradable. Bé, què hi farem? Val més que es doni manya a acabar el projecte del bloc de pisos que li demanen, ha fet el que ha pogut per donar qualitat al disseny dels habitatges però han estat tants els condicionants que li han imposat els promotors i l’urbanisme dissenyat des de l’ajuntament que els seus esforços han estat pràcticament en va. Ha provat de donar-li bellesa però com s’ho fa per donar bellesa a un bloc tan gran d’edificis? Cada vegada més sovint pensa que es va equivocar de carrera, hagués pogut ser metge com el seu pare que era la persona més important del poble i que sí que donava salut a tothom i era estimat ... què hi farem?
El Xavier sempre havia pensat que havia nascut per a ser metge, quan era un nen ja cuidava dels seus germans, els donava menjar i aigua, els rentava i els consolava perquè no ploressin, els acaronava cada dia i els explicava les seves coses ... el seu cor era ple de compassió i sempre havia desitjat d’ajudar els més febles de forma que poguessin gaudir d’allò de més important que tenien que era la salut. Fins i tot ha estudiat fisioteràpia per saber fer massatges i poder mantenir un contacte més estret amb els pacients, relaxar-los i donar-los confiança. Al Xavier li agrada abraçar i acaronar, creu que fins que no toques a una persona no hi pots confiar i en el cas d’un metge és essencial la confiança per curar. Començar la consulta amb una bona estreta de mans és indispensable i saber fer anar les mans amb precisió a l’hora de fer les cures, els talls o els surgits també. Sempre li sabrà greu tallar la pell per operar perquè en sap apreciar la suavitat i l’escalfor, però és el que cal fer per a la salud dels seus pacients. Cada vegada se n’adona més que la feina que fa no és tal com s’havia imaginat. No sap el nom dels seus pacients si no el llegeix de la fitxa, ha de visitar tanta gent en tan poc de temps que no sap com fer-ho per tractar-los com es mereixen i que els que esperen no hagin d’esperar massa, de vegades ja ni els dona la mà a l’entrada de la consulta, no pot evitar sentir-se cansat. Coneixen més bé els malalts la seva pròpia malaltia que no pas ell i ja li venen demanant directament les receptes determinades que necessiten. Potser amb el seu tarannà afectuós hauria d’haver escollit una feina més espiritual i haver-se dedicat a la música, per exemple.
L’Olga està feta pols, és el vespre i acaba de posar la canalla al llit, això sí, després de cantar una cançoneta, el que s’ha de fer perquè facin el que els demanes! O cantes cançons o expliques contes de gossets que s’acaben tot el menjar i que tenen moooolta gana. Els ha fet un puré ben cremós i suau, d’aquell que s’empassa sol i pit de pollastre arrebossat que tant els agrada, amb una tomaqueta madura i dolça amanida amb oli d’oliva. També els ha banyat, estàven tant bruts! Ara fan oloreta de net, els compra xampú i gel de bany amb olor de fruites, d’albercoc, de poma, i després te’ls menjaries, per això després els ha possat “cremeta” per tot arreu alhora que hi jugava i els acaronava. I ara, mira-te’ls, ja dormen com angelets. Quines carones tant rodonetes, són tant bonics!
Avui l’Olga al menys ha fet de cantant, de cuinera, d’infermera i de mestra amb els seus fills i fins a l’extenuació i tot a canvi de res. A canvi de què? A canvi del plaer de cantar i ballar, a canvi del plaer de tastar plats suaus i gustosos, a canvi del plaer d’olorar els seus flaires afruitats, a canvi de milers de carícies i a canvi de contemplar la bellesa de la vida quan esclata i és tant tendra i amb la satisfacció d’haver fet un món millor.