El Centru

            Ara que malauradament s’ha explicat que a Castella-Lleó han mort recentment (28 de desembre de l’any passat i 8 de febrer d’enguany) dues persones de la malaltia de les “vaques boges” em ve a la memòria quelcom en que hi he pensat moltes vegades, en relació a la influència dels mitjans informatius sobre la nostra vida quotidiana. 

            A Anglaterra s’havia detectat la malaltia de Creutzfeld-Jakob coneguda con de les “vaques boges” l’any 1985, però ningú deia res fins fa sis o set anys en que es va destapar, ves a saber perquè, i la notícia de l’existència d’aquesta malaltia al Regne Unit, va ser un tema estrella a tots els mitjans informatius durant una, dues i moltes setmanes. (A vegades penso que quan es parla o s’escriu molt d’un tema concret, potser és perquè no es parli d’altres afers, que no convé remenar).

  (Segueix)

Avui l'Albert m'envia un correu, on em diu que ja podem veure i escoltar el nou CD dels naltrus. El vidioclip le penjat al bloc

http://vint-mil.blogspot.com/

Tambe els podeu veure a www.naltrus.com

i al seu

http://profile.myspace.com/index.cfm?fuseaction=user.viewprofile&friendid=109304264

            Entre les plagues i afliccions que al camp solen oprimir, a Vila-seca, a l’entorn pagès, sovint recordem encara l’any del fred, que va ser el 1956, és a dir, que fa més de 50 anys, com si fos tota una vida, l’altra vida, la d’aquest poble quan vivia quasi exclusivament de l’agricultura. Però abans de l’any del fred, el món pagès local, recordava els anys de la secada, no la sequera com es diu ara, com una altra de les plagues i afliccions que van oprimir el camp vila-secà.

            Els anys de la secada van ser a la dècada del 1940 (300 mm de pluja) al 1950 (389 mm.), durant una bona part dels quals la pluja va fer vaga a les nostres contrades i va portar en conseqüencia  que la majoria de les mines van deixar de rajar i molts pous també es van quedar sense aigua.

  (Segueix)

D’ençà que va arribar la democràcia i especialment des del restabliment de la Generalitat de Catalunya, alguns dels mots usuals, van ser proscrits. Un d’ells és el terme «província» i crec no anar errat si els promotors d’aquest confinament van ser i segueixen sent, especialment els professionals de la informació.

            El mot maleït va ser substituït per «demarcació» com a suplent més habitual, però també s’ha anat emprant «circumscripció», «jurisdicció» i especialment, al nostre cas «comarques tarragonines». Semblava com si canviant els noms ja fèiem la nostra particular divisió territorial.

 (Segueix)

AIGUA DE TARRAGONA I REUS CAP A BARCELONA?...   TREU-T’HO DEL CAP

            A vegades, com que l’oïda falla i l’enteniment també, sents una notícia per la ràdio i tens la seguretat de que no l’has escoltat bé o com a mínim no l’has entès. Això és el que va passar, al sentir la notícia de que l’Ajuntament de Tarragona havia acordat enviar cap a Barcelona l’aigua “sobrant”. Al cap de pocs dies, els de Reus, potser per no ser menys, van acordar quelcom semblant.

            És clar que el terme “sobrant” és molt interpretable i potser és per aquí on veurem o no veurem aquest transvasament.

            No fa pas tants anys, si és que trenta encara són pocs, que a Reus hi havia restriccions i a Tarragona es bevien l’aigua salada, com a Salou. A Barcelona, no. Les capes freàtiques anaven baixant i la intrusió salina galopava terra endins. Cada any anàvem pitjor, fins el 1992 va arribar l’aigua de l’Ebre en un cabal de 2 metres cúbics per segon, ampliables a quatre si convenia.

    Pujava del gran riu cap al Consorci d’aigües del Camp de Tarragona, pels Ajuntaments i indústries a canvi del pagament d’un cànon, amb els diners del qual es podrien revestir els canals de l’esquerra i d’aquesta manera es deixava de perdre per malèvoles filtracions una quantitat d’aigua equivalent a la que ens enviaven cap aquí. Era una justificació de lògica política i no pas natural perquè l’aportació d’aigua per una o altra via, cap el Delta, era menor.

      Nosaltres els receptors, contents; els de les Terres de l’Ebre, conformats. Però la resignació es va acabar quan es va començar a parlar del “Plan Hidrológico Nacional” pensat entre altres coses per omplir més de ciment i camps de golf tot el litoral del Llevant, no pas per regar els Monegros. I van sorgir a tot el llarg de “lo riu”, moviments de defensa de la seva aigua i del seu cabal ecològic.

    I recordo especialment un argument que en deia un d’aquells de la samarreta blava amb un nus al pit: “quan es va començar a enviar aigua cap a Tarragona, aquí, al Baix Ebre i Montsià, hi havia una població i unes minses indústries... Ara que han passat uns quants anys, aquí seguim amb igual població i les mateixes indústries, en canvi al Camp de Tarragona, hi ha molta més gent i encara que per sort les químiques son les mateixes, les altres, no solament les indústries sinó els polígons industrials, pel cap baix, s’han triplicat”. I és ben cert.

Doncs bé, si malgrat el creixement potser encara tenim “sobrants” d’aigua per enviar a Barcelona ... Déu n’hi do! No més cal veure les fotografies de Riudecanyes al “Vint mil” per entendre-ho, ja que la prioritat de l’aigua del pantà és per l’ús de boca de Reus, i si en queda per a regar. Algú creu que es regarà aquest estiu amb aigua de Riudecanyes? Potser la que “sobri” a Reus omplirà les canonades del reg comunitari?, o, l’enviaran cap a Barcelona?, potser afegint-la a la de Tarragona, per aprofitar el viatge.

            A Barcelona i la seva àrea metropolitana, encara que de moment no han patit restriccions ni aigua salada com al Camp, ja fa molts anys que diuen que no tenen prou aigua i que aviat ens hi faltarà. Els hi passa com a un amic meu que fa temps que es queixa que no li arriben els diners. A aquest li dic que té dues alternatives, o guanyar-ne més o gastar-ne menys, i si fa totes dues coses, millor. Als de Barcelona i el seu entorn encara no els hi he sentit a dir que per comptes de créixer, han de minvar, que si son menys l’aigua ja els hi arribarà, i... si fan potabilitzadores i tapen els forats, encara millor.

Joan Clavé

L'Últim de Joan Clavé ho llegireu a vint mil .

Aquesta vegada en Joan reflexiona sobre els tres debats electorals que han tingut lloc durant la campanya electoral i ens en senyala els vicis i virtuts de cada un.

 (Segueix)

25e aniversari de la colla gegantera de Vila-seca

http://picasaweb.google.com/elcentruvila/25eAniversariDelsGegantsDeVilaSeca